29 de desembre 2009

Visita llampec a Urumqi


Acabo de tornar d'Urumqi, on vaig arribar diumenge a la nit per seguir l'execucio del ciutada britanic Akmal Shaikh. Dic "seguir" per dir alguna cosa, ja que per descomptat no hi ha hagut acces directe a fonts oficials ni molt menys la mes minima oportunitat de treure imatges del condemnat, ni que fossin de la televisio xinesa.

A Shaikh l'han executat aquest mati, tal com estava previst. Va neixer al Pakistan pero tenia nacionalitat britanica i es per tant el primer europeu que la Xina executa des de 1951, quan dos anys despres de la revolucio es va processar un italia que volia assassinar Mao.

Comparat amb juliol (veure revolta uigur i conflicte interetnic), Urumqi te molta mes calma aparent als carrers, pero no es encara una ciutat normal. Segueixen restringides les trucades internacionals, l'enviament de missatges de text pel mobil, i l'acces a internet. Aixi que, un cop mes, m'he allotjat a l'Hotel Hoitak, l'unic que permet connectar-se unes hores al dia. I com al juliol, la policia m'ha tornat a detenir, aquest cop en un context molt diferent. Amb tres companys mes, hem buscat posicions en un turo que donava al centre de detencio on en teoria executen als condemnats per trafic de drogues. Hem vist un home amb bata blanca, i moviment de vehicles policials. Els gossos han bordat, alguns policies ens han vist i de seguida ha vingut la policia paramilitar, armada amb bastons de fusta i casc, que ens ha conduit cap a les oficines i ens han retingut dues hores. De cami, ens han impedit que grabessim l'entrada de tres vehicles del jutjat que probablement portaven Akmal. En l'espera, ens han tractat be, com es habitual en aquests casos. Quan finalment han vingut els policies que s'encarreguen d'aquests "marrons" (els de presons i els policies "normals" son dos departaments separats), he reconegut un parell de cares. Ells tambe: "tu estaves aqui al juliol, oi?", m'ha dit al cap d'una estona d'interrogatori amb cara de pocs amics. 

Pero avui aixo no era important. Avui han executat un home. Un home que potser era un simple traficant, pero al qual la justicia xinesa no ha volgut concedir la revisio amb metges estrangers que demanaven familiars, diplomatics i ONGs. A la desesperada, els cosins d'Akmal i tambe el primer ministre Gordon Brown van demanar clemencia, un perdo que els xinesos dificilment podrien haver concedit si no volien posar en entredit el sistema perque crearia una excepcio i, des del seu punt de vista, demostraria feblesa. 

No hi crec, en la pena de mort. Tampoc no soc ningu per dimonitzar la seva aplicacio en un pais que, d'altra banda, ha introduit millores importants, com la decisio final del Tribunal Suprem, que evita els judicis i execucions express que abans enllestien els tribunals provincials. I independentment de tot aixo, no puc amagar una decepcio entorn un cas que veia ahir amb esperanca, perque aquest no era, senzillament, un cas qualsevol. Potser Akmal sabia perfectament el que feia, pero el dubte, la simple possibilitat que no fos aixi, fa d'aquest un final miserable. 

26 de desembre 2009

"El tren mes rapid del mon"

Coses de la dualitat en la informacio xinesa, de nou amb la torna "drets humans Vs. progres". Ahir parlavem de Liu Xiaobo, i avui, titulars del "tren mes rapid del mon", amb la inauguracio de la linia Wuhan-Canton, la meitat del tram Pequin-Canton. Estem parlant d'una linia que en pocs anys anira de dalt a baix del pais, a una velocitat mitjana de 350 km/h i un pic maxim de 394 km/h. Aquesta es ja una de les moltes branques d'una xarxa estensa, rapida i envejable de la Xina, que ha apostat fort pel del que segurament es el millor sistema de transport del mon.

Com a aclariment, i per no deixar-nos endur per per l'euforia de titulars facils (ja ens la van endinyar amb allo de "la presa mes gran del mon" amb les Tres Gorges), caldria matisar que s'enten com "el mes rapid el mon", si es pren la velocitat mitjana en operacio comercial habitual, i sempre parlant de trens com a vehicles que van sobre rails. El tren de levitacio magnetica o Maglev que hi ha tambe a la Xina, a Xangai, es forca mes rapid (uns 430 km/h). Els records de proves se'ls endu el Japo, amb els 581 km/h del seu Maglev.

22 de desembre 2009

Cinta groga per a Liu Xiaobo



Al Twitter han aparegut perfils plens de cintes grogues, un simbol per demanar l'alliberament del pres politic Liu Xiaobo, a qui un tribunal jutja dema i a qui podrien condemnar a un maxim de 15 anys de preso. Alguns mitjans de comunicacio han anomenat Liu com l'activista xines mes destacat. Recordat per la seva implicacio en la revolta de Tiananmen del 1989, a Liu tambe se'l considera co-autor de la "Carta '08", un manifest a favor de les reformes politiques i pel qual se l'acusa de subversio. 

18 de desembre 2009

Trasllat



Poca activitat blocaire, ho se. Pero us deixo una perla grabada amb el mobil els ultims dies. He estat de trasllat i sense moltes opcions de connectar-me quan volia... Atencio a la part final del video, a l'empleat del servei de trasllat que carrega el moble gran. Per la vostra informacio, la majoria dels que fan aquesta feina son de Chongqing, la ciutat dels 'bang-bang', sobre els quals en vaig parlar fa uns anys en una cronica.

....

I un mes...



I un altre...

02 de desembre 2009

Mauritania, del 2000 al 2009


Logo de l'actual Caravana Solidaria.

El Gener del 2000 vaig formar part del comboi humanitari de Metges Solidaris, una ONG catalana que aleshores presidia el metge tortosi Jesus Perez, de qui guardo molt bon record. Van ser tres setmanes plenes d'anecdotes i noves experiencies per mi. Barcelona-Dakar, per l'Africa Nord-Occidental: Marroc, Mauritania, Senegal, Gambia i Guinea Bissau. O sigui, la mateixa ruta que encara mante Barcelona Accio Solidaria (BAS). 

Logo de Metges Solidaris.

Quan les ultimes informacions del segrest dels tres cooperants es refereixen als 9 anys d'expedicions de BAS, es pren la data en que BAS, o la gent de l'Ajuntament de Barcelona que formava part d'aquell comboi, va decidir seguir en solitari. Pero abans d'aquella escisio,  Metges Solidaris portava molts mes anys baixant a l'Africa per aquella ruta. Cada any, hi havia unes quantes places per a periodistes, i jo hi vaig anar amb l'Olga Rodriguez, companya de TVE a Girona, per fer una serie de reportatges pel programa Catalunya Avui. Van venir altres periodistes, com en Jordi Serrat de l'Avui, o l'Albert Sole, el mateix del magnific documental sobre l'Alzheimer Bucarest, la memoria perduda, que aleshores va grabar un reportatge per l'Entre Linies de TV3. He llegit que en el comboi actual hi va tambe, un company de l'ACN, i te sentit, perque aquestes places per a premsa alimenten de donacions cada edicio, ajuden a carregar els camions, per entendre'ns.

Aquell any no vem sortir als diaris, pero tot el que va passar aleshores ens ajuda a comprendre o a contextualitzar els esdeveniments actuals. En primer lloc, perque vem viure en primera persona l'escisio. El comboi es va dividir en dos. Uns vem seguir en Jesus Perez. Per sentit comu, ja que era el president de l'ONG. Els altres, alguns dels quals he pogut reconeixer a les imatges de televisio, van seguir en Francesc Osan. Per la resta, la ruta, el concepte, els camions, i fins i tot el Land Rover interceptat, son els mateixos. La "cuba de Pin y Pon", un vehicle-cisterna de ciutat que Parcs i Jardins va jubilar i que pretenien que creues el Sahara, no hi es, perque la vem deixar alla abans que algu s'estimbes per quarta vegada i prengues mal de debo. Tres accidents va tenir aquell vehicle! El primer, amb el Victor i el Jordi a dins entrant a l'Atles marroqui. El segon, uns 200 kilometres mes enlla, conduint-la jo, amb la porta lateral feta miques, sense frens i frenant amb les marxes, en una pendent baixant l'Atles. I la tercera, uns 300 o 400 kilometres mes al Sud, ja en zona molt militaritzada, just abans d'un control policial, conduint-la en Jesus Perez, que despres va patir sequeles d'aquell accident durant un bon temps. Internet no m'ajuda gaire a rastrejar que se'n va fer, d'ell, pero dedueixo que l'ONG va desapareixer, entre altres coses perque la seva web ja no es activa.

Els accidents van ser el detonant d'unes discrepancies mes profundes i que probablement es donin en molts altres projectes humanitaris similars, i que m'inclino a pensar que anaven des de questions de lideratge, fins a maneres de procedir o discussions sobre la transparencia o la credibilitat d'alguns interlocutors o gestors als paisos on es descarregava l'ajuda. 


Recordo encara les reunions a la vora del foc, amb aquells imponents cels estrellats, i amb el so dels generadors que quan s'apagaven et deixaven amb el silenci i la pau del desert. Es notava la tensio, pero no hagues dit mai que a Bissau, despres d'una discussio per un diposit de gasoil mal tancat que va vessar i va malmetre bona part del carregament d'aquell camio, les dues parts s'haurien dit adeu per sempre. 

I amb el temps, un es capac separar aquelles emocions de la conclusio realment important. Aquella, per a tots, va ser una aventura. Una experiencia plena d'adversitats, pero una de les mes intenses de la meva vida. I d'aixo es tractava, d'una oportunitat d'apropar-te al Tercer Mon, d'un viatge al desert que practicament sortia de franc i que sabies que dificilment podries fer d'una altra manera. Era aixi per nosaltres, els periodistes, pero tambe per aquells cooperants que ja portaven uns anys fent-ho, i que obviament tenien coneixements de mecanica o d'infermeria que els convertien en la part mes important. Pero, t'ho miris com t'ho miris, en aquest cas la cooperacio es l'excusa. Una excusa digna, pero una excusa al capdavall. I parlo d'aquest cas en concret. El que ha passat els ultims anys amb les ONGs, que s'han hagut de professionalitzar i que han hagut de sotmetre's a auditories, reforca aquest argument.

Veient-ho en perspectiva i sense la ingenuitat i l'impetuositat d'aleshores, tot plegat fa mes comprensible el desconcert actual. D'entrada, tant aquell comboi de Metges Solidaris com aquest de Barcelona Accio Solidaria, estaven plens d'improvitzacions. I la sensacio es que, nou anys despres, el protocol de seguretat (amb un 11-S pel mig) no ha canviat o segueix sent inexistent. Tot es molt divertit fins que "ui, uns individus armats ens n'han segrestat a tres. I ara que fem?" Nomes aixi s'enten, tambe, que no trascendis que la dona de l'alcalde Hereu formava part d'aquella expedicio. Hi anava, com jo aleshores, per passar-s'ho be, i a sobre amb la consciencia tranquil.la de pensar que estas ajudant als orfes guineans o als malalts de SIDA gambians. I per que no?

Penso en els tres segrestats, en el desconcert de les negociacions, i espero de tot cor que tot s'acabi be. Pero la pregunta es "i despres, que?" Imagino dos escenaris. Un, que la cosa no acaba be. Aleshores, adeu combois i adeu ONG, esta clar. L'altre, que la cosa acaba be. M'ho he pensat molt, si plantejar-ho aixi, pero despres de veure que "els cooperants catalans han decidit seguir perque aixi ho voldrien els seus companys segrestats" (noticia aqui), no em puc mossegar la llengua. Si la cosa acaba be, imagino propers combois amb el doble de vehicles i un desplegament institucional i de seguretat que, altrament, aquesta aventura no hauria conegut mai, perque aleshores si que caldra justificar-ho i dignificar-ho tot. Pero no deixara de ser una aventura i un simple apropament a la cooperacio de veritat. 

28 de novembre 2009

L'home invisible

Properament treurem a TV3 la feina de Liu Bolin, l'home invisible, a qui podeu veure (o no) aqui.

19 de novembre 2009

La grip a casa

Curiosa sequencia d'esdeveniments relacionats amb la grip. Primer, es posa malalta la nova ajudant, i despres de fer-se el test li diuen que es H1N1. Alarma! El primer que penses es "ostia, pobra noia", perque mes que un nou virus de la grip, es un nou virus de la por. Despres, surt la part egoista: "ostia, no ens haura contagiat pas?" Vaig pensar que no, quan va tornar i va dir "ja estic be", pero ara comenco a dubtar.

Despres, em demanen una cosa del Banda Ampla, una aparicio coral dels corresponsals. Ho vaig grabar ahir. Vaig caminar molt per trobar el millor punt per l'stand up, que anes be de llum, que tingues un fons maco, i que no fos un lloc on hi passes massa gent per allo que sempre se't planta algun curios a mig metre de la camera i et distreu. I com que quan vas encorbatat deixes desprotegit el coll, la vaig agafar, o la vaig acabar d'agafar. 




Aquest mati, un colega m'ha fet la broma de passar-me una informacio falsa, una protesta de gent que volien que els vacunessin gratis i que no n'hi havia prou per tothom. Bromes a part, si que a la capital hi ha hagut queixes d'aquells que, en no disposar de hukou (el sistema de registre familiar xines) pequines, no tenen dret a la vacuna. Pero tot sigui dit, la Xina esta vacunant a un milio i mig de pesones al dia i l'objectiu es arribar al 7% de la poblacio, una cosa aixi com 100 milions de persones, poca broma. Una feina encomiable. Tant que, les dades que m'havien donat per fer l'stand up del Banda Ampla ja han caducat. 

I mentre faig llit, l'unic que he fet es prendre un gra d'all cru, amb una mica de vinagre. Per aqui, el preu de l'all s'ha disparat, i ja es deu vegades mes car. Diuen que va be per matar-ho tot. I el que tambe s'han disparat son els rumors de remeis casolans. Igual que el 2003 amb la SARS, quan vaig arribar a sentir que fumar matava el virus. I fidel a la meva tradicio, tirare d'all i sucs de taronja i mentre funcionin, de moment ni em vacunare ni m'empassare medicaments.

ACTUALITZACIO, divendres 20 novembre

Llegeixo d'agencies que Zhong Nanshan, "l'heroi caigut" que el 2003 va denunciar que s'amagava la SARS, ha dit que es podrien estar amagant casos de morts de grip nova, un cop mes. 

17 de novembre 2009

Obama i els amics xinesos

Les cares es van girant, seguint la trajectòria dels caps d'estat.

Quan hi ha una visita d'estat important, portes el cronòmetre al cul. Ahir muntant cròniques prèvies, avui conferència de premsa, intentant treure imatges pròpies mentre alhora escrius notes del que diuen els dos presidents, després graba alguns stand ups per les cròniques que faràs al TNM i al TNV, que si els d'Al Jazeera et deixen un tamboret, que si se'n va l'autobús oficial per a premsa i després t'has de fer el simpàtic amb els policies de trànsit del hutong de darrera Tiananmen perquè t'ajudin a parar un taxi. Per després arribar amb el temps just per fer un directe per Els Matins des d'un lloc on, només faltaria, hi ha problemes de so.

Tot i això, he de dir que m'ho estic passant bé. Amb un Obama avui parlant d'humilitat i ahir de bon rotllo amb els estudiants de Xangai. Sí, com volgueu, amb aquella retòrica que el temps dirà si estava buida o no, però amb una actitud gens arrogant. Implicar la Xina. Quin gran moment també, per què no, per ajudar a que el país corregeixi tot allò que creiem que hauria de corregir, però sense pressionar-la o donar-li lliçons. Simplement, deixant que formi part del tot, i que les forces del canvi actuïn per si mateixes des de dins, i no pas perquè els ho imposem. O potser sóc un ingenu i, com deia aquell amic, "aviat treballaràs per a ells i sabràs el que és fer bondat".

14 de novembre 2009

Zhao Lianhai, detingut

Aquesta nit han detingut Zhao Lianhai, el mes actiu dels pares afectats per l'escandol de la melamina. La policia s'ha endut el seu ordinador i les samarretes amb la frase "l'11-S xines" que vestien en les seves ultimes protestes. Zhao volia que la data fos recordada com a memorial en record per l'almenys una dotzena de nens que van morir i els prop de 300.000 als quals se'ls va diagnosticar pedres al ronyo, per la practica d'afegir melamina en productes alimentaris, sobretot llet en pols i altres lactics. Un escandol que va esclatar a mitjans de setembre de l'any passat, just despres dels Jocs Olimpics. 
A l'incansable Zhao li han parat els peus.

11 de novembre 2009

Crònica del manicomi



Només dos aclariments. Primer, recordar que això no es va grabar amb càmera oculta, sinó amb una càmera petita. Vaig grabar d'amagat. Segon, que la frase que pensava que havia dit la peticionària (us ho explicava en el relat llarg, "aquí als bojos els curen i a nosaltres ens tornen bojos"), finalment no hi era a la traducció, no era exactament com jo em pensava que havia dit.

10 de novembre 2009

Avui, manicomi al TN

Sobre la crònica que l'altre dia us anunciava, sortirà avui al TNM i al TNV.

Jin Hanqin i el pare, Jin Minyong.

07 de novembre 2009

Bogeria forçosa

La propera crònica meva al TN és una de les mes difícils que he fet fins ara. És la història de les germanes Jin, peticionàries des de fa anys i des de fa un mes i mig, també pacients de manicomi.

El dels peticionaris és un tema delicat. N'hi ha molts i tots et veuen com la seva salvació. Has de deixar molt clar que et dediques a la informacio, que no estàs per resoldre cap cas, i que no ho fas com a favor a ningú ni esperant res a canvi. Si acceptes explicar la seva història, no vol dir que s'arreglaran els seus problemes de terres expropiades o altres injustícies. És més, els has de fer veure que potser els emmerdaràs encara més del que estaven. La majoria fan que sí amb el cap i accepten el risc, aferrant-se a les últimes opcions de dignitat que els queda després d'haver estat marginats per la justícia. I també és delicat perquè no pots parlar sempre d'ells, per més que volguessis, ja que l'actualitat et demana posar atenció a altres qüestions igualment importants.

En el cas de les Jin, van arribar a trobar un advocat, però els demanava massa diners i, com la majoria dels casos de peticionaris, van acudir a Pequin (vàries vegades), l'últim esglaó d'un sistema de queixes que es remunta a temps de l'emperador.

Per la seva insistència, vaig accedir a veure-les. Van venir fins al parc de sota casa, i allà en un banc, em van explicar el seu cas. Resumeixo. Havien fet un curs oficial per entrar a l'empresa nacional de Tabacs, i un cop graduades, la feina la van donar a algú altre amb més connexions i que havia fet el curs posteriorment. Van començar reclamant a l'empresa pública, els van anar donant llargues amb falses promeses, i quan van veure que la cosa no milloraria, van començar a "fer peticions" a diferents estaments de la justícia xinesa: ciutat, districte, provincia, i finalment Pequín. Al poble i al districte, van ser ignorades i amenaçades, i les visites a Pequín els van comportar penes de presó intermitents. Al principi les van tancar en una "presó negra" que la mateixa policia de Shiyan, el districte al qual pertany el seu poble, a la provincia de Hubei, havia improvisat en un hostal de Pequín. Però el pitjor va arribar quan les van enviar a fer treballs forçats, en una fàbrica de circuits elèctrics on muntaven xips per televisors i ajustaven peces de telèfons mòbils, i on, per descomptat, no només treballaven de franc sinó que a més rebien humiliacions i càstigs que a casa nostra es considerarien tortura.

I malgrat la duresa del càstig per aixecar la veu, no els la van silenciar pas. Més que mai, volien perseguir el que consideraven una injustícia massa evident que les màximes autoritats del país no podien passar per alt. Una convicció que dubto que canviï, a no ser -i torno al principi de la història- que les acabin tornant boges.

I aquí es on entrem en la recargolada i esgarrifosa estratègia que sembla que han adoptat, de manera més o menys consensuada, moltes regions o districtes amb un número significatiu de peticionaris, que han d'haver vist la "solucio final" ideal per a tota aquesta gent. Si les mesures convencionals de repressió no funcionen i no tens arguments per allargar el seu confinament, fes que la societat se les empassi, fes que les prenguin per boges i ja ningú no els farà cas.

(text sense accents, disculpeu)

He de dir que amb les Jin primer haviem adoptat una certa distancia, ja que haviem vist la seva historia publicada a internet, en un diari de llengua anglesa, i no voliem donar arguments a aquells que et posen com a exemple de fer una critica facil. Vull dir que, de casos de peticionaris n'hi ha molts, i no tots hem de fer la mateixa historia quan en tens per donar i vendre. Alguns "experts" propers al regim parlen fins i tot de "peticionaris professionals", un eufemisme que s'han tret de la maniga per desprestigiar aquells que, desposseits d'allo mes primari (la terra, la feina, o la vida en el cas de denuncies de morts de familiars), tansols volen arribar fins al final, per molt que s'hi deixin la pell. Un d'aquests degenerats que se suposa que assessoren el govern va arribar a dir que en el cas dels "peticionaris professionals", la majoria tenien problemes mentals, una acusacio que despres va intentar matisar per la pluja de critiques que va rebre.

De fet, l'acusacio sembla com si intentes justificar aquesta nova tendencia. I des que l'any passat vaig saber dels primers casos de peticionaris que els tancaven en manicomis, feia temps que esperava una oportunitat aixi. Aixi que, quan em van traduir allo que aquella camperola d'accent muntanyos de Hubei m'intentava dir per telefon (l'havia aconseguit amagar quan la van tancar en aquell hospital), no m'ho vaig pensar dues vegades.

L'experiencia mana, en aquests casos, seguir la tactica d'arribar, grabar i marxar amb el blat al sac, que en aquest cas es un testimoni audio-visual. I no cal dir que la cosa pintava mes aviat negra. Aixo d'entrar a un manicomi em sonava mes a fabula d'Eduardo Mendoza. Pero, com sempre em dic en aquests casos, si no ho proves, no ho sabras mai. I he de dir que tinc sort de tenir un mitja i uns caps de seccio que en aquest sentit sempre m'han donat suport i cobertura (vaja, el que costa desplacar-se a aquests llocs), que no es facil en temps de crisi i per a un mitja public que ha de filar molt prim per justificar pressupostos, per molt que jo surti barat a l'empresa i per molt que en aquest pais no parlem de xifres astronomiques. Pero, tornant al tema, entrar al manicomi era gairebe surrealista.

Aquell mati vaig trigar a despertar-me, com si necessites l'energia fisica mes que mai, a mes de la mental. Vaig agafar un taxi al meu primer desti, l'hospital on tenien tancada Jin Hanyan la germana gran. No hi havia guardies de seguretat a la porta. O, si hi eren, deurien dormir o estarien ocupats amb el mobil o jugant al solitari. La seccio de malalts mentals era en una ala de l'edifici, i el taxi va parar en un parc que donava a una porta lateral i no a la d'entrada. Alla em va venir a rebre un pages alt i prim, el Sr. Jin, el pare. Ell tambe estava confus. Vem entrar a l'edifici i va girar pel costat equivocat. Jo intentava mirar cap a l'altre costat cada cop que passavem per una porta oberta. Mai se sap qui estara mirant en aquell moment i la cara d'estranger et delata a l'instant. Amunt i avall del passadis i finalment vem veure la figura de la germana gran, darrera uns barrots. "Aqui, aqui", va xiuxiuejar. Li va fer un gest a algu i, per sorpresa meva, va apareixer una infermera, que va treure un feix de claus i va obrir la porta sense demanar mes explicacions. Jin Hanyan l'havia convencut perque em deixes entrar. Estan confinats, pero al centre s'admeten les visites de familiars i d'amics. Vaig somriure mentre prosseguiem cap a la seva habitacio, pretenent certa normalitat. Pero us he de confessar que el cor em bategava fort de l'excitacio.

Jin tenia una cambra per a ella sola. Vem entrar i vaig buscar un lloc amb prou llum per a l'entrevista. Portava les dues cameres, pero no podia arriscar-me a que ens veiessin grabant, aixi que vaig optar per la petita, que graba amb pitjor qualitat, pero que sempre la pots amagar amb un cop de ma si et conve. Al gra. Preguntes curtes i respostes llargues. Calia que digues el primer que li venia, l'important era el testimoni, i tampoc em preocupava que nomes entengues la idea general del que em deia. Parlavem en veu baixa. El pare ens mirava, assegut en un dels tres llits d'aquella cambra, on tambe hi havia un televisor i un lavabo, des d'on ella trucava d'amagat de tant en tant. Em va dir que els drogaven, amb pastilles i amb injeccions. I quan mes l'escoltava, mes m'adonava de la degradacio d'aquella dona que, a l'estiu i en aquell parc de Pequin a sota casa, m'havia semblat alegre o com a minim de caracter normal. Vaig fer que m'ensenyes els llencols amb el nom de l'hospital i de la seccio de bojos, i que anes al lavabo i que falseges una trucada amb el mobil. No em va entendre i el meu mobil va ressonar enmig d'aquell silenci, pero vaig reaccionar a temps i el vaig apagar de cop. De sobte, algu es va acostar i vaig amagar la camera. Era una infermera jove, que va treure el cap, va veure que xerravem distesament (aixo preteniem) i va tornar a marxar.

Amb allo grabat, vaig dir-li que era hora de marxar, i vaig aprofitar que sortiem de l'habitacio per fer unes imatges de mes. Mentre ella anava a buscar la infermera de les claus, van sortir uns quants pacients de l'habitacio. Grabava d'amagat des del marc de la porta de la cambra al final del passadis, amb el zoom al maxim i a contrallum. Pero la imatge dels altres pacients deambulant pel passadis era estremidora. Com a l'Express de Mitjanit, i perdoneu la comparacio facil, alla hi havia algu que no estava boig i que mica a mica s'hi anira tornant si a les Jin se les empassa l'oblit i la impunitat dels corruptes.

Tocava marxar. Quan les infermeres van obrir la porta, vaig fer veure que parlava de que faria aquests dies i vaig dir-li a Jin Hanyan que pensava anar a Wudangshan, una de les muntanyes sagrades de la Xina, que es aprop d'alla. Un pacient jove al qual semblava que els ulls li haguessin de sortir de lloc, em va dir, amb veu de boig, que Wudangshan era ple d'embaucadors. Vaig somriure-li, tambe a les infermeres, i vaig sortir amb el pare d'aquella gabia desitjant-li molta sort a Jin Hanyan.

[En aquest tren de tornada, una nena passa pel meu costat i li diu a sa mare: "waiguo shushu!". Si, xiqueta, l'oncle estranger esta escrivint, i mes que mai necessita fer-ho per combatre aquest maleit oblit.]

Despres de deixar el primer hospital, vaig provar sort amb el segon, on hi van tancar Jin Hanqin, la germana petita, fa ja 46 dies. En arribar, hi havia un cotxe de la policia a l'entrada. Pero era buit, i al capdavall ja erem alla. Vem pagar rapid, vaig agafar la bossa, i vem prosseguir tambe per una porta lateral, la de les visites. Era l'hora de dinar hi havia poc moviment. Vem pujar al tercer pis, per una escala reforcada amb barrots. Per evitar que cap boig s'hi llences, vaig pensar. El pare va trucar a una porta i va sortir la infermera en cap.

-Un amic estranger...? Va dir aquella dona de blanc, amb ulleres, i amb cert aire de sospita.

-Aha... Si, venia a Wudangshan i, quan vaig saber que la Senyoreta Jin estava aqui, vaig dir-me que havia de veure-la tant si com si. Em sap molt de greu que no estigui be. Quan creu que es recuperara la meva amiga?

-Hmmm... Ja ho sap, quan estan aqui es dificil, cal tenir molta paciencia. Va mirar el pare amb cara de mestra de primaria. Amb una mica de sort aviat la podrem tenir curada, oi?

[El tren va ple. Tenia un bitllet no numerat i m'ha tocat aixecar-me. Soc al vago cafeteria, cada cop mes ple, escrivint de peu en aquesta mini-barra d'un dels costats del cotxe. Algu em pregunta si soc del Xinjiang. Estic massa ocupat. "Ets rus?" insisteix. Avui no tinc gaire ganes de parlar, sino d'escriure, i intento teclejar el mes rapid possible per intentar processar tot el que em passa pel cap.]

Al cap d'una estona, ens van fer passar, i vaig reconeixer aquella cara simpatica de la petita de les Jin. Portava l'uniforme blau de l'hospital. Vem entrar a la cantina, que feia alhora de sala de visites. Una infermera es va posar a l'entrada. No podia grabar encara. Era d'esquena, aixi que vaig treure la camera i vaig posar la bossa per tapar el seu angle de visio. Forcat per la posicio, vaig fer l'entrevista en contrapicat, pretenent un to de veu distes, i amagant la camera amb delicadesa sempre que l'infermera entrava per fer passar pacients i familiars. Com abans, la imatge no donava per molt, pero l'important era que tenia alla a aquella dona. Vaig fer algun moviment de camera cap als barrots de les finestres. Fins i tot en moments aixi, un no pot oblidar que l'espectador nomes veura allo que grabis I per poc que puguis, es millor mostar en imatges tot allo que puguis estalviar-te en paraules.

Jin Hanqin tambe em va dir que les drogaven, i que en aquell centre, o almenys a la planta de dones, hi havia 7 peticionaries mes, una d'elles Guo Yuanrong, que porta tancada 9 anys i ja s'ha tornat boja.

-Aqui, als bojos els curen, i als que no ho estem ens hi acaben tornant. M'ho va dir fora de camera, ja que l'havia amagat per mes precaucio despres del gruix de l'entrevista. Pero aquella frase no me la podia perdre. Era la frase que ho resumia tot! Vaig arriscar-me. Vaig treure altre cop la camera, aquest cop amb la sala plena de gent, i li vaig fer repetir aquella sentencia. Un cop ho va haver dit i vaig desar la maquina de nou, els ulls se'm van humitejar. Escrivint aixo, no puc amagar un sentiment similar, ni em fa vergonya explicar-vos-ho.

Havia arribat el moment de marxar. Li vaig agafar les mans i em vaig acomiadar. Ens vem aixecar i al passadis, a punt de sortir, la vaig abracar i li vaig dir que no importava l'entorn, que havia de ser forta, i que l'ajudaria a buscar un advocat, o que com a minim ho intentaria. Li vaig demanar permis per trucar les autoritats i demanar-los entrevista. Ella semblava molt mes sencera que sa germana i havia d'assegurar-me que allo no les perjudicaria. Em va dir que si amb un somriure, i el pare i jo vem marxar.

El que ve despres d'aquestes trobades no es menyspreable, pero no es cap novetat i aquest cop ho resumire molt. Nomes us dire que, un cop vaig visitar el govern local per demanar una entrevista, que rebutges la seva invitacio per sopar i que finalment em diguessin que no me la concedien, he tingut la policia seguint-me fins que he marxat de Shiyan. Res de l'altre mon, que us he d'explicar. Es com si m'hi hagues acostumat. Avui, fins i tot, els he saludat. M'esperaven a certa distancia, amb un cotxe matricula "zero,...", la policial. M'hi he acostat i els he dit "anem" amb un gest, quan marxava d'un lloc a un altre. Al capdavall, tenia els meus testimonis i havia fet la meva feina, intentant recollir la versio oficial. Digueu-me temerari, pero us asseguro que en ocasions com aquesta necessites alliberar tensions, i no estic disposat a fer el paper de presa.

Aquests babaus no s'adonen que la frase "el govern de Shiyan ha declinat la nostra entrevista" quedara pitjor que no donar la cara. Clar que, ben mirat, al cor hi tenen fantasmes, com diuen en aquest pais. Massa coses a amagar.

Vull acabar amb el comentari d'un taxista simpatic amb qui ens hem fet amics: "aquesta ciutat es com una mafia, i tothom, tant els mafiosos, com la policia i la gent del govern, son tot part del mateix."

29 d’octubre 2009

Feines de risc II

Sento ser tan previsible, però avui toca parlar de corrupció...

L'altre dia Manuela de Madre se sentia consternada. Clar, que al teu successor l'empresonin per corrupte deu fer mal. Ja em perdonarà la De Madre, però jo he de dir que m'ho estic passant d'allò més bé. Suposo que hi ajuda allò de la distància física que alhora fa de filtre emocional.

Aquell senyor gras del cabell blanc.

D'entrada, m'ha descol·locat força la imatge, ara emmanillat, d'aquell senyor gras de cabell blanc amb qui fa uns anys vaig coincidir en un míting de CIU a Sant Feliu de Guíxols. (Aleshores seguia tots els partits polítics per un treball de Comunicació de Masses encarregat pel professor Eugeni Giralt, a qui havíem de lliurar material electoral com paperetes i pòsters, i qui, pel que llegeixo, segueix enfeinat en col·leccionar tota mena de parafernàlia.) En tinc un record vague de l'Alavedra. Però recordo perfectament que em va sorprendre que aquell peix gros parlés amb un estudiant de periodisme, amb un to molt afable, tot sigui dit.

I no em confongueu, no gaudeixo veient aquest home i els altres imputats emmanillats. Gaudeixo en comprovar, primer, que els mecanismes de control que donàvem per fets eren més aviat de mantega, i després, i sobretot, perquè la justícia ens ha permès que ho coneguem a temps. Gaubança no perquè el sistema no funcioni, sinó perquè així ens ho feien creure. Això és un toc d'atenció per a tots: pels que se suposa que ens han de servir i pels que se suposa que han de vigilar que no robin, inclosos nosaltres, els periodistes. Quina gran oportunitat per fer periodisme de debò, l'autèntic periodisme d'investigació!

Bo i Hu. Who is bo?

I tornant a les comparacions que exigeix el blog, comprovem un cop més com avui no estem per donar lliçons de transparència a ningú. I més quan a la Xina n'hi ha que darrerament s'ho prenen molt seriosament, com l'intrèpid Bo Xilai, secretari del Partit a la municipalitat de Chongqing. Ara mateix està enfeinadíssim desmuntant una xarxa mafiosa que operava impune en connivència amb alts funcionaris, inclòs el número dos de la policia d'aquella ciutat. M'il·lusiona que el Sr. Bo sigui notícia perquè ha trencat l'acord tàcit entre les màfies locals i molts governs locals i figures polítiques nacionals que en part han fet carrera gràcies a aquest acord. Si us interessa el tema, és molt interessant l'anàl·lisi d'aquest article en anglès.

27 d’octubre 2009

Feines de risc



Miro astorat les imatges al 3-24 de la manifestació dels pagesos a Reus i la càrrega policial. I més enllà del debat sobre els preus i quin model d'agricultura volem (un debat altrament interessantíssim), sento des d'aquesta distància una vergonya humiliant, perquè m'he quedat sense arguments si em toca fer comparacions. L'actuació dels Mossos amb allò dels anti-Bolònia i això de Reus és oprobiosa. I no només perquè la sensació és que reparteixen garrotades a tort i a dret sense miraments, sinó que a sobre són incapaços de neutralitzar una manifestació. Si és que els prenien les porres i els escuts! Però qui els ha entrenat, a aquests nois? Grotesca, per cert, la imatge del pagès que li torna la porra al mosso desprotegit.

Recordo les protestes antisistema en la reunió de l'OMC del 2005 a Hong Kong. Formaven una línia policial gairebé impenetrable i llencaven gasos lacrimògens o garrotades si els manifestants els agredien quan intentaven trencar-la, però en cap cas els anaven a caçar.

"També va rebre un càmera de TV3. La policia lamenta els incidents i els atribueix a la tensió del moment", deia el company que cobria la noticia. Mare meva! Vergonya, perquè en un episodi com aquest no hi hauria d'haver ferits, inclosos els agents que van acabar a l'hospital. Vergonya perquè a més d'empitjorar uns abalots que se suposa has anat a dissoldre, acabes rebent tu també i a sobre et treus el mort de sobre quan algú et pregunta què ha passat. Vaja, que sembla que ens haurem d'acostumar a fugir dels grisos, ai perdó, dels Mossos si ens enganxen al mig d'algun aldarull. I jo, per si de cas, em quedaré cobrint incidents de poca intensitat en aquest país on mai cap policia m'ha posat la mà a sobre.

16 d’octubre 2009

Lu Guang, premi de fotoperiodisme


Poderosíssimes fotografies que retraten la cruel realitat de la Xina contaminada. De Lu Guang, l'últim guanyador de la beca W. Eugene Smith.

09 d’octubre 2009

Millors condicions per a la premsa estrangera


El president Hu Jintao ha avançat que milloraran les condicions i el tracte per a la premsa estranegra que treballa a la Xina. Benvinguda, molt benvinguda, aquesta declaració de bones intencions, en un país on, abans d'aplicar-les, primer cal mostrar una determinació concreta, perquè tothom es doni per al·ludit. De tot cor, estic convençut que Hu així ho vol, i us convido a treure conclusions posem que mig any o un any després. Perquè, sincerament, vaig arribar a pensar que aquella detenció a Liaoning el 2005 era excepcional (10 hores vaig passar aquell cop a comissaria), però després de vàries detencions més i especialment després dels fets d'Urumqi, no us negaré que he virat cap a l'escepticisme. Si d'aquí a un any en Hu tenia raó, haurà guanyat la meva admiració. Si no, hauré comprovat que en aquest país hi ha massa poders, massa caps sovint incompatibles entre ells, ja que cada un d'ells competeix per a una parcel·la de poder, com vaig poder veure a Urumqi, i que això d'avui era, en realitat, com tirar la pedra i amagar la mà.

08 d’octubre 2009

Aletes de tauró: Espanya les talla, l'Àsia se les menja

Del 10 al 18 d'octubre, el Project Aware demana la mobilització ciutadana com a requisit per millorar la regulació de la Comissió Europea sobre la pesca de taurons.


Com a amant de la vida submarina, volia recordar aquí que Espanya és un dels principals pescadors de taurons. O més concretament, d'aletes de tauró. Pesquers espanyols capturen a alta mar tota mena d'esquals, els tallen l'aleta, i llencen la resta al mar (veure vídeo). Els principals mercats són els asiàtics i l'aleta es paga a preu d'or.

Pels interessos d'aquesta potència pesquera, Espanya actualment està bloquejant l'adopció d'una regulació més seriosa que controli la sobre-explotació i -per tant- l'amenaça d'extinció per almenys una tercera part de la població de taurons de les aigües europees. Enllaç per enviar carta al president d'Espanya per aquells que no us deixi indiferents el tema.

Vídeo de l'últim dia a Padang

El meu germà m'ha passat el vídeo que va grabar amb el seu iPhone fa dues nits a Padang, la nit abans que deixéssim la zona del terratrèmol (veure post anterior). Per aquells que us descol·loqui que parli del meu germà, aclarir que el Roger (Vicente), treballa com a càmera per a ETB (Euskal Telebista).

06 d’octubre 2009

Replica i retirada

http://www.tv3.cat/videos/1524869

http://www.tv3.cat/videos/1523989

http://www.tv3.cat/videos/1523489

Padang
Dimarts, mitjanit


Soc a l'aeroport de Padang, dotze hores abans de la sortida del meu vol. Avui, mentre estava muntant la cronica a l'habitacio de l'hotel Inna Muara, he sentit una replica de 5.1. Tot l'edifici s'ha mogut. He sortit tan rapid com he pogut, he deixat els tastos alla, i he arribat fins a la recepcio. Tothom era al carrer.

Ni tansols l'any passat a Sichuan, amb tantes repliques que hi va haver, havia viscut una cosa aixi. I si aixo passa el dia despres que els de Metges Sense Fronteres et diguin que ells mai s'allotgen en un edifici sempre que van a una zona afectada per un terratremol, i en un hotel que el dia del terratremol va quedar mig ensorrat, comprendreu que l'opcio mes assenyada era tocar el dos. Ens han dit que dema al mati hi hauria un transit de bojos per arribar a l'aeroport, aixi que hem aprofitat l'avinentesa per arribar a l'aeroport tan d'hora.

Fa uns moments, quan ja em disposava a dormir (al terra, a la part exterior de la zona d'arribades, ja que son mes de les dotze de la nit i l'aeroport es tancat) em truquen de TV3: els audios de la cronica no han arribat be, ncessiten que els els torni a passar. Ho he provat pel mobil. Res. En una oficina m'han dit que tenien un modem USB i m'han ajudat. No hi havia connexio! Ho donava per perdut, quan finalment ha arribat una mica de senyal, i he enviat l'arxiu amb la veu en off. No se ni si ho hauran aprofitat...

Avui, a mes, he perdut un satel.lit (no m'havia passat mai) perque el portatil em dona un error en exportar les imatges que no se com resoldre. Pero ja el mirare quan arribi a Pequin.

El cas es que l'estres, fins i tot en aquestes ultimes hores, resumeix un viatge de bojos. Un altre.

Un cop mes, deixo Indonesia amb una sensacio estranya. Aquell cop al juliol, perque volava cap a Urumqi. Aquest cop, perque el terratremol ja no es noticia. Pero aquesta gent esta amb el cul a l'aire, i la historia post-terratremol continuara per a ells. Sense casa, sense medicaments, sense menjar ni aigua, sense electricitat. En passar per les que son a peu de carretera, vem fixar-nos en els missatges en angles que escrivien en trocos de cartro: "Please, help us, we are very hungry". Em consola saber que hi ha cooperants com els de MSF que s'hi quedaran unes setmanes i que compensen el nostre oblit informatiu, altrament inevitable pels que ens dediquem a les "news", les noves.

Penso en la gent que ha agonitzat sota la runa, enviant missatges d'auxili pel mobil. Quedara algu viu? Pregunta incomoda que tothom respon amb un "ja no hi ha possibilitats". Pero l'especulacio es inevitable, i la imatge d'algu soterrat que sap que morira i no pot ni suicidar-se es esgarrifant. Fa un moment, hem vist per televisio unes imatges de les cameresde seguretat de l'hotel Ambacang, del moment del terratremol, amb tots els clients i empleats evaquant l'edifici. Quants d'aquells van arribar al carrer?

Enviada l'ulima cronica, he passat un cop mes per davant de l'Ambacang, intentant retenir aquella imatge i aillar-la de la resta, de l'estres per arribar a l'hora d'enviament, de la replica i l'angoixa de tornar-ne a patir, i de la fortor de descomposicio dels cossos. Retenir-la perque saps que d'aqui a uns anys tot aixo haura estat una serie de noticies mes, s'explicaran anecdotes, i tu no vols que sigui nomes aixo, potser perque alla baix es ple de morts i et ve la necessitat de dedicar-los un ultim pensament, una mostra de respecte.

Em venien ganes de quedar-m'hi uns dies mes, a Sumatra, pero no puc mes, estic esgotat, i aixo que nomes han estat quatre dies. Haurem de deixar-ho per un altre moment. Tornare a Sumatra i tornare a veure aquesta gent encantadora i aquest paisatge de pel.licula.

.........

Jakarta
Dimecres, migdia


Aixo ho escrivia fa unes hores, abans de dormir al terra de l'aeroport. Ara soc en una habitacio d'hotel de transit a l'aeroport de Jakarta i dema aribo a Pequin.

05 d’octubre 2009

Ultim dia a Sumatra

Vinc del sopar al restaurant de l'hotel. Si, vem trobar un hotel! Compartim habitacio el meu germa Roger, la periodista d'ETB i jo. N va ser facil i pensavem que teniem sort, pero despres de la conversa amb Joan Carles Tomasi, de Metges Sense Fronteres (han arribat avui), estem tots una mica inquiets. El seu protocol es no allotjar-se mai a un hotel. Entre parets, per entendre-'ns. Han muntat una mena de dormitori en un garatge, on hi ha parets de fusta i sostre metal.lic prim.

En principi, la meva feina aqui ha acabat i aquesta hauria de ser la ultima nit a PAdang. Espero a dema per comfirmar.

03 d’octubre 2009

Amb internet a Sumatra

Telkom d'Indonesia ens ha proporcionat un punt per connectar-nos. Padang no es Sichuan, no veus tants morts pel carrer ni tampoc els olores, pero la situacio es molt caotica. Com us podeu imaginar, no hi ha hotels. He dormit a la gespa del costat del lloc de la connexio en directe, a davant de l'Hotel Ancabang, i una altra mica a un hotel on no hi ha places pero on m'han deixat un sofa al lobby. Encara no m'he canviat de roba i avui he passat quatre hores en una moto carregant la motxil.la pesada.

02 d’octubre 2009

Ahir a Tiananmen, avui a Padang


Soc a l'aeroport de Jakarta, a punt d'agafar el vol a Padang, la ciutat mes afectada pels dos ultims terratremols a l'illa de Sumatra, Indonesia.

Vem decidir-ho ahir, i aixi que vaig acabar la connexio en directe des de Tiananmen, vaig sortir corrents de la placa, amb tots els artistes pel mig, els controls policials, les mirades dels militars estranyats, i vaig comencar a caminar i caminar. Els carrers del centre estaven tots tallats. Del hutong que hi ha a l'oest de Tiananmen, fins al nord. Fins que un home em va proposar portar-me en el seu tricicle electric i li vaig dir que si, sense ni negociar el preu. Alla em teniu, amb trajo i corbata, a dalt d'un tricicle i passant controls policials, carrers tallats, i aglomeracions de gent que havien buscat un lloc privilegat des d'on veure els focs artificials, al nord de la Ciutat Prohibida. 



(Connexio cap al minut 23 del TNM)

El tricicle va acabar sent el mitja de transport mes rapid. Tampoc hi havia taxis un cop arribats els carrers on no hi havia restriccions de transit. Arribada a casa i l'home volia 100 yuans. Li'n vaig donar 60 i encara va fer cara de llastima, tot i que ell sabia que eren molts diners. Pero mai se sap, igual el laowai pica...

Dos o tres quarts d'hora per fer la maleta, imprimir alguns documents, menjar alguna cosa rapida que em va preparar la Wang Can, i un amic em va acompanyar a l'aeroport, perque no era segur que aquell dia trobaria cap taxi buit. I sortir amb presses no magrada, perque sempre t'acabes deixant alguna cosa del 'kit d'emergencies'. Aquest cop ha estat la funda de pluja per la camera. I diuen que a Padang plovisqueja. 

En arribar a Jakarta he tingut sort. El passaport em caduca en menys de 6 mesos, i aquest es un d'aquells paisos que no et fan el visat "on arrival" si no et queda prou temps. M'he sincerat, els he dit que era periodista (aquest pais sol posar restriccions a la premsa), i que era una situacio d'emergencia que no em va permetre canviar el passaport a temps, que m'ajudessin. I ho han fet.

M'espera un panorama caotic, almenys un miler de morts, hosties per trobar gasolina, menjar i allotjament, i porto dos dies dormint molt poc. Pero sembla que avui almenys podre entrar en directe. 

29 de setembre 2009

Ja no és ciència-ficció


La càmera del mòbil no reconeix la boira de tant espessa.

Ahir en Vicenç Morando, un periodista de Sitges (blog), m'enviava aquest article de Jesús Ferrero a El País, on descriu l'atmòsfera tipus Blade Runner del Pequín actual. Un article molt oportú, perquè estem en una d'aquells períodes inacabables sense sol, amb aquella boira (=pol·lució) que no només ho tenyeix tot de gris, sinó que també t'acaba deprimint i et fa sentir pesat facis el que facis. És una boira que ofega, física i mentalment.

Avui havia d'assistir a la recepció que el Ministeri d'Exteriors feia pels periodistes. Volia anar-hi (no hi vaig mai, a aquesta mena d'actes) per allò de donar una mica la cara, després d'un any complicat (Urumqi) que haurà farcit de material sucós l'arxiu confidencial del Ministeri de la Veritat xinès.

De camí no he pogut més i he decidit baixar del taxi. El trànsit era horrorós, del pitjor que he viscut mai. Havia sortit amb uns sobrats 40 minuts de marge, però passava ja més d'una hora i un quart i encara faltava camí. La recepció deuria estar acabant-se. S'havia anat fent fosc i la sensació d'angoixa i impotència m'ha vençut. Angoixa perquè arribava tard, però també perquè no reconeixia la ciutat, i semblava que els carrers altrament superpoblats fossin els d'un camí de bosc per on no hi passa mai ningú, per la punyetera boira ofegadora. Si com a mínim fos un bosc, encara m'hagués relaxat i hauria sortit a respirar.

Pensava en tots aquells cotxes amb una o dues persones a l'interior, i amb la trucada d'ahir d'una amiga a la Wang Can:

-Que em podries deixar diners?
-Eh? Per què els vols?
-És que el meu marit es vol comprar un cotxe.

Està clar que no li fa falta i no cal dir que no li deixaria diners a algú per comprar aquesta càpsula moderna d'esclavitud. Ingènua! Però què recollons vols, passar la vida en un embús?

El més obscè és que quan he agafat el metro, els vagons anaven mig buits. O almenys no diries que la imatge del metro es correspondria amb la de l'embús en hora punta.

Ah, i en tornar a casa, li he dit al meu germà:

-Què t'hi jugues a que demà plou a bots i barrals?

I és que demà passat és la Gran Festa, i és com si ja estigués veient els 'bruixots de la pluja', amb els seus canons de iodur de plata preparats per deixar el cel ben blau i clar.

28 de setembre 2009

Un dia de feina

Diumenge, vuit del vespre. Arribo a casa amb el temps just, preparo el material. Reviso que no em deixo res. Surto de casa. Baixo l'ascensor carregat. Creuo el camí on tothom hi aboca les deixalles, el mini-abocador. Camino un troç fins a Dongzhimen Nei Beixiaojie. No passen taxis, hi ha un trànsit de mil dimonis. Espero. M'adono que m'he deixat el carregador de bateries i el del mòbil també, però penso "m'aguantaran". Passa un taxi: "aeroport". Dormo una mica. El taxi arriba a la terminal 3 just una hora abans de la sortida del vol a Jining. Em salto la cua d'Air China -em fa mandra- i vaig a aquella taquilla que sé que et facturen via exprés. Control de passaports i seguretat. Embarco. Pujo a l'avió i abans d'enlairar-nos, faig allò d'ocupar un seient de fil.la buida al darrera. Un home es posa darrera meu. Estornuda i fa soroll quan menja. O potser ho imagino perquè seria l'habitual. Arribo a Jining. Agafo el primer taxi. Una noia em saluda des de dins del taxi de davant. "Deu ser per allò de ser estranger". Li somric. Els 40 minuts a Qufu es converteixen en 1:30 h. per la boira i perquè el taxista és a punt de perdre's. Preguntem a un home que va en bici elèctrica. Posa la bici al porta-equipatges i ens fa de guia. Arribo a l'hotel Guotie. La recepció és buida. "Ni hao?!" Ningú no respon. Segon intent: "ni hao??!!". Res. Torno a pujar al taxi i busquem un hotel més decent. Primer intent frustrat. Segon intent, ok. 350 yuans la nit, un atracament per una cambra de merda amb un lavabo pitjor. Truco a recepció perquè em portin el cable d'internet. Torno a trucar perquè em diguin on dimoni és l'entrada del cable a la paret. Torno a trucar: "podrien parar les obres a fora el carrer? Són ja la una de la nit!". El llit és dur, l'únic que té bo. Dormo bé. M'aixeco a les 7 en punt. M'afaito. Em dutxo. No tinc temps d'esmorzar. Vaig al Guotie en un tricicle elèctric per a turistes. Arribo a la recepció de la nit anterior, el punt de trobada per a premsa. Em saluden els del govern local. La meva companya italiana, la Laura, s'està queixant al Sr. Wang, el cap de premsa de la ciutat. "Anit no hi havia manera de trobar-lo. Deuria estar de putes". Anem cap al Temple de Confuci. Grabem. Discutim amb Wang perquè no ens té a ningú del govern a punt, com prometia. Ens porta un tal Kong. Entrevista. Tornada a l'hotel. Check-out i de nu al Guotie, on compartim imatges amb la Laura i el Kai, el seu càmera. Menjo un parell de baozi, la primera endrapada del dia. Canvio el vol de tornada, més aviat. Sortim cap a Jinan. Dues hores i mitja i arribem amb temps. Mengem uns miantiao. Anem a la porta 9. Vol amb dues hores de retard per la boira: o munto a l'aeroport o no arribo pel TNM. Tornem a la cafeteria dels miantiao. Grabo la veu amb tot el soroll de fons. Munto la crònica a contra-rellotge. Envio vídeo. Internet va que vola. Em sobra temps per respondre alguns emails. "Beijing SC1157. Porta 10". L'avió va ple. Una hora de vol: Laura parlant al costat, mirem vídeos seus al seu portàtil, llegeixo una mica d'història del Japó, l'estranger de la dreta es treu les sabates, menjo les galetes que donen les hostesses,... Arribada. "Taxi!"El taxista no es queixa que vagi tan aprop, o no almenys en veu alta. El trànsit està igual d'embussat. Són més de les 9. Han passat 24 hores. Arribo a casa. Em faig un entrepà. Escric al bloc...

Us deixo crònica anterior:

19 de setembre 2009

Si graves això, clatellada



Són els tancs que aquests dies assagen la desfilada militar del 60è. aniversari de la República Popular de la Xina, el proper 1 d'octubre. Fotos "robades", ja que en principi no es pot retratar res, aquests dies, per no aixafar la sorpresa. Recordo que fa més d'una setmana em van trucar per dir-me que a partir de no sé quin dia no es podia grabar no sé exactament què. Encara dormia, per variar. I ara acabo de llegir que tres periodistes de l'agència Kyodo arribats expressament del Japó per l'ocasió els han escorcollat a la mateixa habitació de l'hotel i els han fins i tot estomacat membres de les forces de seguretat "sense identificar", tot i que no cal ser molt llestos per concloure que tampoc feia falta exigir-los cap placa. Per cert, no sé si miren gaire aquest bloc, però, per si de cas, dir-los que les fotos també les he robades jo, però a les agències. Vull dir, senyors, que no les he fetes pas jo, i a més sense ànim de lucre, tinguin pietat.

I així estem, amb carrers i línies de metro tallades, oficinistes que han de plegar abans d'hora (els assajos es fan al vespre-nit), notes als edificis adjacents a l'avinguda Chang'an (la que passa per Tiananmen) que adeverteixen que aquests dies no està permès sortir al balcó o treure el cap per la finestra. Dic jo que serà per evitar que algun franctirador despistat no et confongui per un terrorista uigur amb ganes de boicotejar la gran orgia militarista. Per aquí aprop de casa fins i tot s'hi ha acostat algun helicòpter de la CCTV. Aquells planos panoràmics en moviment per veure com volen els globus de colors...

Tornant als tancs. Quina imatge, eh? I és que, es tracta d'això, les grans potències (bé, també ho fan el 12 d'octubre a Madrid i Espanya no és una potència, no ens enganyem) treuen tota la seva artilleria al carrer, una absoluta demostració de força. Aviam qui la té més grossa. És això, oi? Digueu-me ingenu.

15 de setembre 2009

Lletjos i diabòlics

La foto és del passat 11 de setembre. A Praga, a propòsit d'una conferència de drets humans a l'Àsia. El Dalai Lama i Rebiya Kadeer, amb Vaclav Havel i Frederik W. de Klerk. Però el millor és la notícia que va fer el portal oficial de la Regió Autònoma del Tibet, on, a més de "lletjos i diabòlics", es diu que "tenen les mans tacades de sang de gent innocent" i se'ls compara amb un virus que s'escampa ràpidament. "La plaga a Praga", un titular molt treballat.

11 de setembre 2009

Protesta de la premsa de Hong Kong

La premsa de Hong Kong ha organitzat una protesta per diumenge a l'ex-colònia, en protesta pels fets d'Urumqi (post anterior). I no és d'estranyar, després de com els han tractat, primer detenint-los de forma arbitrària i encara dient després que era culpa seva.

Mak Yin Ting, cap de l'Associació de Premsa de Hong Kong ha dit que "haurien d'aprendre la llicó que la llibertat d'expressió és important, no només a Hong Kong, també a la Xina continental i al Xinjiang."

10 de setembre 2009

En solidaritat amb els companys de Hong Kong

El passat 4 de setembre, la policia paramilitar va detenir a Urumqi tres periodistes de Hong Kong. A diferència de la meva detenció el juliol passat, aquest cop el tracte va ser menys educat. Fugien d'una dispersió policial amb gas lacrimògen i els van estomacar, esposar, i van estar asseguts al terra vint minuts, fins que se'ls van endur. Dos dies després, també a Urumqi van detenir cinc periodistes de Hong Kong (enllaç sobre el tema).







Poc després, Hou Hanmin, la portaveu de la provincia del Xinjiang, lamentava l'incident, però alhora acusava els tres periodistes d'haver incitat al desordre públic ("feien senyals amb les mans"), i remarcava que dos d'ells no tenien l'acreditació de la ciutat. Vaja, una cosa així com "va, ho sentim, no us hauríem d'haver pegat, però ho teniu merescut per no haver demanat permís". Sobre això d'alterar l'ordre públic, no cal que us digui que la cançoneta ja ratlla (vegeu polèmica anterior).

Urumqi és una olla a pressió. De tot el que està passant, segurament en sabem ben poc. Últimament, hi ha denúncies d'atacs amb xeringues. Alguns serien atacs reals, altres podrien ser exageracions (picades de mosquit, va arribar a dir Xinhua), però en qualsevol cas escampen de nou el malestar entre una comunitat "han" que ja estava calenta des de la revolta de juliol. Passat el desplegament informatiu d'aleshores, es produeix un període estrany, un impasse on les forces de seguretat no acaben de tenir la situació sota control i on segueixen coent la rancúnia i les ganes de venjança d'uns i altres. La premsa, enmig de tot, diguem que més aviat fa nosa. Al juliol, amb tothom allà, era difícil controlar-la, però ara és diferent. D'entrada, no hi ha cap gran esclat informatiu com el d'aleshores, alguns mitjans hi van però no és un desplegament massiu, i tot el que passa queda com més amagat de portes enfora. En segon lloc, hi ha més premsa de Hong Kong que no estrangera. Els de l'ex-colònia sempre han tingut un estatus diferent. Tenen més llibertats per informar que qualsevol periodista de la Xina continental, però no tenen aquella mena de protecció diplomàtica, si voleu, que tenim els estrangers, i els seus mitjans sempre estan condicionats per mantenir una bona relació amb Pequín. I amb la premsa estrangera, la veritat és que hi ha menys miraments. Als d'APTN, per exemple, els van confiscar unes imatges fa uns dies.

De tot això es desprèn que, ara, per informar a Urumqi cal una acreditació especial, i que no n'hi ha prou amb la que dóna cada any el Ministeri d'Exteriors. I això vol dir que, si la demanes, no necessàriament te la donaran, i si te la donen, probablement serveixi per vigilar-te més d'aprop. Com passava abans del 2007, en definitiva. En un altre context, l'economista Ilham Tohti (a qui vaig entrevistar ahir), va insistir en que la seva detenció al juliol i els interrogatoris posteriors, els havien dut a terme policies del Xinjiang, i segons la llei xinesa hauria de ser la policia xinesa, per competència territorial.

I la conclusió directa és que, un cop més, les prioritats d'una provincia amb un problema "especial" s'imposen per sobre de les lleis de l'estat. L'autoritat provincial o local (o militar, si preferiu), s'imposa per sobre les directives del govern central.

06 de setembre 2009

La metgessa em truca cada dia

Vaig tornar del Japó dimecres i dijous al matí em va despertar la seva primera trucada:

-Bon dia. Sr. Vicente?

-Sí...? Sonava més aviat com un "qui collons és?", sóc de mal despertar.

-Hola, sóc del Centre de Prevenció de Malalties Infeccioses- o una cosa així. Avui li portarem unes mascaretes, ja que ahir va venir de l'estranger, i com que estem en plena epidèmia...

-Molt bé, passin més tard, que ara estic dormint... De fet, recordo ben poc els detalls de la conversa, ja que deuria estar en 'alfa', com a mínim.

Quina cara deu fer, la doctora?

I en efecte, al cap d'una estona, va passar algú (jo encara dormia) a deixar un 'kit H1N1', amb cinc mascaretes com les que fan servir als hospitals (no aquelles que són un drap amb un cordó que t'entra l'aire per tot arreu, no), un parell de papers segellats, i un termòmetre!

Un dels papers va dirigit al meu nom, du un segell del Departament de Sanitat i la data del dia 3 (dijous). Pels propers set dies, recomanen no sortir gaire de casa, prendre't la temperatura a diari, i estar alerta de qualsevol símptoma com febre, tos, etc. I el millor, que si has de trucar a urgències (quatre números disponibles!) i marxar corrents a l'hospital, millor que no agafis un taxi, per no contagiar el conductor. Ja vindrà una ambulància . El segon paper és una llista genèrica de recomanacions.

La doctora m'ha trucat cada dia. Al principi vaig pensar "qui és aquesta pesada?", però reconeixo que li he agafat afecte, i ara fins i tot li agraeixo la insistència.

-Per cert, doctora, això ho fan només amb mi perquè sóc estranger?
-No, ho fem amb tots els que han tornat de l'estranger, xinesos i estrangers. I ho saben pels formularis del Departament de Quarentena que cal omplir quan arribes a l'aeroport en vol internacional.

Sovint la Xina ens sorprèn gratament amb actes de responsabilitat col·lectiva com aquest. Sé que alguns em direu que amb això no fan més que contribuir a l'estat de por col·lectiu que ja transmetem els mitjans, que al capdavall és una grip i que no n'hi ha per tant. O que això seria impossible a Europa, perquè ningú estaria disposat a cooperar com ho fan aquí. Però això no els treu mèrit. Fan la seva feina. A més, no parlem pas de mesures restrictives. Ni m'obliguen a posar-me mascareta ni tinc a ningú a la porta seguint els meus moviments (això només quan entrevisto algun dissident), i el to dels avisos no és histèric, sinó que més aviat recorda aquelles circulars d'EGB dirigides als pares sempre que arribava una plaga de polls. Vaja, que estic encantat amb les trucades de la doctora i a més tinc un termòmetre nou!

05 de setembre 2009

La broma del guarda-espatlles

Corre per la xarxa Kaixin001 (una versió xinesa del Facebook) una broma divertida, per cruel i encertada.

Es troben el president xinès i el dels Estats Units, aviam qui es més txulo. L'americà li diu al guarda-espatlles "ves al 20è. pis i llença't". El guarda-espatlles s'ho pensa, s'agenolla i li demana compassió al president: "Si us plau, tinc dona i dos fills!"

Torn pel president xinès... "Au, al 20è. pis! Llença't!" El guarda-espatlles xinès és a punt d'enfilar, però el president americà l'atura: "au, vinga, que no cal que arribem a aquests extrems. Era broma."

El guarda-espatlles xinès s'agenolla davant el president nordamericà: "si us plau, que tinc dona i dos fills!"

04 de setembre 2009

Urumqi 2

De nou, protestes a Urumqi. 5 morts. Arriben tansols dues setmanes després de la visita del president Hu i en ple judici a duescentes persones per la revolta de juliol, algunes de les quals podrien ser condemnades a mort.

La protesta d'avui l'han feta masses "han" que se senten desprotegides després d'una sèrie d'atacs amb xeringues, perpetrats presumiblement per uigurs contra "han".

I hem arribat a un punt en què hi ha dos aspectes a destacar. El primer, que després de tanta resposta a allò que els altres han fet abans, després de tanta venjança, costa traslladar-se a les arrels del problema. I deu costar molt tant als "han" com als uigurs que pateixen d'aprop aquesta esquerda en la convivència. La pauta actual és la resposta desbocada. El segon, que hi ha una crisi de confiança amb les autoritats, que els "han", majoria a Urumqi, han tret les banderes i han cantat l'himne però, sobretot, han desafiat l'autoritat. I ja sabem que això, en aquest país i a un mes de l'aniversari de la República (el 60è., que a l'Àsia Oriental és més important que un 50è.) pot posar molt nerviós el govern, o, com comenta una font anònima (fins que no digui el contrari), entre algunes faccions del govern, potser. "Disperseu-vos! Feu-ho per la pàtria!", cridaven pels altaveus els antidisturbis. Però pel que sembla, ni ahir ni avui tots els que van sortir al carrer estaven per romanços.

Internet va ple de videos de la violència de juliol, alguns d'ells molt explícits i arguments a mida per justificar la fermesa que molts voldrien, i que en tot cas hauria de caure sobre instigadors de totes dues ètnies...

Un exemple d'uigurs contra han,


i un altre de han contra uigurs.


Però, insisteixo, no oblidem les arrels del conflicte. La revolta de juliol va arribar també per un episodi similar, el linxament d'uigurs a la zona industrial de Shaoguan (Guangdong), però que en definitiva feia de detonant d'un ressentiment més profund. I si no es soluciona això, no es podrà resoldre tot el que ara està passant, i seguiran les protestes i les venjances al "salvatge Oest de la Xina".

NOTA: he escrit "han" entre cometes per motius d'escriptura, per diferenciar el grup ètnic de la derivació verbal (haver) i també per motius de lectura, ja que l'h s'aspira, en xinès.

01 de setembre 2009

Avui, simulacre de terratremol

Us anunciava que emetriem la cronica de com es preparen pels terratremols, i finalment l'emetem avui al TNM. 

31 d’agost 2009

Tram final al Japo

No se per que m'hi trobo tan be, sempre que vinc a aquest pais. Segurament, perque se que nomes hi estic de visita. 

Deixo enrera les eleccions (mes inconvenients avui que ni comentare) i preparo un parell de temes mes abans de marxar. Un d'ells el vaig grabar, en part, ahir. El de com es preparen pel proper "gran terratremol". Mireu-lo, perque val la pena. I ho dic, sobretot, per la imatge. Espectacular. I si no l'heu vist, ja el penjarem aqui.

Us deixo un video disponible i un altre a la web de TV3: