30 de novembre 2008

Canvis de percepció en els meus sis anys a la Xina

Llegeixo el blog de Javier Castañeda a La Vanguardia, que parla dels canvis generacionals a la Xina, del salt a la Societat de la informació i dels canvis de valors i prioritats entre els xinesos. 


La primera foto davant de Tiananmen (2002).
L'altre dia vaig quedar amb la Fani, una noia de Reus que es troba a Pequín en el seu any sabàtic i que vol fer un reportatge fotogràfic. En aquell cafè-entrevista sobre la meva experiència a la Xina, vaig haver de remenar entre la memòria, i, com sempre que tens converses d'aquesta mena, em vaig sorprendre un cop més de la magnitud de les transformacions que he deixat enrere en aquests sis anys, però sobretot de com ens adaptem als canvis gairebé sense adonar-nos-en, de com canvia la nostra percepció del país. Perquè, quan t'atures i reflexiones, t'entra vertígen.


El cel d'aleshores era molt pitjor (2002).

A la Fani li explicava com d'ignorant em sentia un cop vaig arribar aquí, igual que tots aquells que encara avui descobreixen tot un món al seu davant quan aterren per primer cop a la Xina, com si es tractés d'aquells primers viatges a Nova York de molts catalans a partir dels anys 80-90. El 2002 tot em semblava gran. Les distàncies, inacabables. La presència humana, afeixugadora. Però, de tot, el més sorprenent era el ritme, l'empenta ben visible al carrer, com si fos testimoni del "Canvi", allà mateix davant dels meus nassos. I després vaig pensar en escenaris concrets, en racons de la ciutat que el 2002 tenien un aspecte completament diferent, o fins i tot en la mateixa cafeteria on estàvem parlant, i en el mateix cafè que ens estàvem prenent. Fa sis anys, segurament només haguéssim pogut quedar a l'antic Bookworm que, com molts altres indrets d'aleshores, van empassar-se les excavadores per donar vida a una nova ciutat. Allà, concretament hi ha ara The Village, amb restaurants de moda, el seu Starbucks, la primera botiga d'Apple de la ciutat, i els Nike, Adidas i altres marques multinacionals.


Imatge habitual l'hivern 2002-2003.

Aquest és, com menciona en Javier Castañeda, un país que avui més que una amenaça, ofereix un munt d'oportunitats. Aquest ja no és "un país a tenir en compte", "una potència emergent" o fins i tot "el gegant asiàtic", que de tots els tòpics que tots hem fet servir, és segurament el més cutre i malintencionat, que a mi em fa imaginar o bé un Golem maldestre, o bé en una bèstia temible. La Xina és molt més que tot això i els xinesos van a la seva, senzillament. Si vols, t'apuntes al carro i si no, no es preocupen en si t'has quedat pel camí, si t'afavoreix o et perjudica, ni tansols si et sembla bé o més aviat el critiques. Tot va massa ràpid i no es paren gaire a pensar. I això és el que crec que em passa, que ja m'hi he acostumat, a aquesta velocitat.


29 de novembre 2008

Periodistes belgues assaltats i robats

CHINA
Belgian TV journalist and his crew assaulted while reporting on Aids

Reporters Without Borders today voiced dismay after Belgian journalist, Tom Van de Weghe, and his team from Flemish public television VRT were attacked and robbed by men recruited by the authorities in Henan province, central China as they reported on Aids in China.

The TV team were due to meet on 27 November with several NGOs who look after Aids patients. Police and local authorities, who were apparently tipped off about the interviews, banned those working for the organisations from talking to the journalist, a VRT spokesperson said.

Around a dozen men then stopped them while on route to a village and demanded they hand over the interview tapes. The assailants beat the film crew and also snatched money, microphones and batteries.

The day after the attack, the management of VRT sent a letter to the Chinese ambassador in Brussels condemning the incident. The channel called for an apology from the Chinese authorities and payment of compensation for the damaged equipment and sought guarantees that their accredited correspondent could work in China without interference.

28 de novembre 2008

Històries d'ayi

Per insistència del meu germà, publico aquesta anècdota... 

La germana de la meva ayi estava tota esbalotada... El seu fill de 15 anys havia fugit i feia una setmana que no el trobaven. Ahir li vaig preguntar com estava el tema.

-Ja l'hem trobat. 
-I on era?
-El va trobar la policia en una perruqueria. Havia agafat una feina per uns 30 euros al mes, després d'intentar reunir uns milers de yuans entre amics i familiars abans de fugir esporgueït.

La fugida va ser perquè uns companys de l'escola els estaven extorsionant, a ell i altres alumnes. Aquests treballaven per uns aprenents de mafiosos d'una vintena d'anys, que alhora també els extorsionaven. La policia ho està investigant.

26 de novembre 2008

Històries no noticiables (pels lectors i per la meva consciència)

Dos casos de peticionaris que ens van citar per explicar-nos els seus casos, dos de tants que ja hem explicat i que, per criteri informatiu, no són noticiables. 

Ms Jin, a petitioner hiding in BJ now. She is 35 years old and from Yunxi county in Hubei province.

Jin said that based on a documents issued by the government, her sister and she should be assigned to work at the local government in 2005. However, the director of the local county allegedly abuse his power and gave the two quota to his own relatives. 

Jin and her sister came to Beijing as petitioners to look for justice in August 2005 and again in August 2008. But both times, they were taken away back local authorities. In 2005, she was detained for more than 15 months while this year she was jailed for about 20 days. He sister is still under house arrest at home in Hubei. 

Jin was also badly beaten during her detention at where she called a "black jail". This detention center has no official status, unlike police detention, criminal arrest, or formal sentences to jail or labor camp.  News reports showed local government officials are increasingly using such detention facilities as a way to control petitioners. 

Peticionaris a Pequín.

Mr Ruan, 45 years old, Yunxi county, Hubei province

Ruan said his 145 square meters house and store were forced demolished by a local developer and dozens of thugs in March 2008. He then took the developer to court, but the judge has not given an verdict for the case so far. Ruan said the court could not rule the defendant guilty because the developer had connections, and the court could not rule against him either because he had receipts and evidence to show he owned the property. 

Ruan later sought to come to Beijing to file a complaint, but he was taken back by force several times and severely beaten up. His wife has been staying at hospital after beaten by the developer, and has cost him more than 20,000 yuan for treatment. Ruan's identity card was also taken by local authorities.

His first daughter is a migrant worker, and his second daughter is currently a medical student at the local medical school. The younger daughter spent her summer holidays on campus because there was no home to return. Ruan hopes the central government could help him to get what he deserves, and punish the officials and developers who committed wrongdoings. 

25 de novembre 2008

"I a mi què m'importa aquesta notícia?"

Un parèntesi en l'actualitat xinesa per reflexionar sobre una frase-mussol que cada cop trobo més en l'apartat de comentaris de les webs de notícies.  Segur que us sonarà. Potser l'heu escrita algun cop i tot... I a mi què m'importa aquesta notícia?

En una internet lliure, on els últims anys s'han multiplicat les webs informatives, amb versions digitals dels diaris tradicionals, amb blogs, amb pàgines de resums informatius, i on els lectors tenen plena capacitat de decisió, clicació i navegació, sorprèn que algú s'ofengui per notícies que considera intrascendents, com si li fessin perdre el temps.

És senzill. Si no t'importa, no cliquis, no llegeixis, canvia de web. Però el fet de deixar un comentari com aquest és en sí mateix una contradicció, ja que comentar vol dir en primer lloc que l'has llegida i, segon, que tens temps per opinar i, per tant, sí que t'importa. 

23 de novembre 2008

Rafael Poch, la dona embarassada i l'orfe


Des que en Rafael Poch va marxar de Pequín farà uns dos mesos, no havia tingut ocasió de llegir amb calma el seu últim tresor periodístic al Diario de Pekín de La Vanguardia. La seva metàfora sobre la dona embarassada per resumir l'actualitat de la Xina s'hauria d'explicar a les universitats. 

Tots dos vem arribar l'estiu del 2002 a aquest país i, d'aquests sis anys llegint-lo, trobaré a faltar la seva extraordinària capacitat tant per retratar des d'anècdotes personals (recordo el dia que em va ensenyar la crònica antològica que anys enrera havia escrit sobre la recerca d'un líder afganès i com un Mig29 tenia en punt de mira l'helicòpter amb què anava) com de comprendre i teoritzar sobre processos tant complexes com el descrit en aquest últim article. 

Els orfes són tots els lectors que, agraïts, han dedicat sincers elogis en aquest últim Diario de Pekín, i que com a molt podran seguir els seus relats des de Berlín, però que s'han quedat sense la principal referència per entendre aquest país de forma privilegiada, amb un model de periodisme independent, sense filtres ni prejudicis. Entre tots aquests orfes, jo ho estic per partida doble: han marxat tant el mestre com l'amic...


Un mestre que va convence'm amb una visió de la Xina diferent, una agradable sorpresa per algú com jo que la primavera del 2003 es convertia en "l'home de TV3 a Pequín" i s'esforçava en explicar-la després d'un any de mestre d'anglès a Taiyuan i acabat d'arribar a la capital sense gaire més bagatge que la incomprensió i els tòpics acumulats en aquell primer any-aterratge a la Xina profunda. Un amic que, pel seu respecte i mirada imparcial cap a aquesta societat, segueix sent el model ideal d'estranger simpàtic en contraposició a l'estranger arrogant que no comprèn ni vol comprendre què diantre passa en aquest país, segurament el mateix estranger que sovint em comenta "però els seus articles són una mica especials", "massa generós amb els xinesos" o ximpleries vàries. 


A Kashgar, el juliol de 2007.

I només així vem formar una curiosa societat, incomptables viatges arreu del país i també a països veïns. A la Xina, jo era el traductor i ell la inspiració per donar-li la volta a històries que les agències hegemòniques, les que escriuen la Història, havien explicat en un sentit molt diferent. A fora de la Xina, ell era les dues coses, ja que el seu domini del rus va convertir en experiències irrepetibles els viatges a Mongòlia i Kirguistan (a la Rússia oriental hi va anar sol després de la meva hemorràgia ocular fa dos anys). Viatges que només em venia de gust fer amb ell i que, si ell tenia altres plans, encarava en solitari. 

I és aquesta la sensació després de dos mesos de la seva marxa, una estranya barreja de soledat professional i de resistir-me a dependre de ningú, a escriure-li de tant en tant algun email per preguntar-li això o allò. Al capdavall, les claus me les ha deixades totes, en aquests sis anys. I la feina continua.
_________________________________________
Traducció-resum en un blog xinès: 



22 de novembre 2008

De Wuhan a Pequín

-text sense accents-
Abans de tornar a Pequin, ultima parada a Wuhan, per completar un episodi per ‘El Medi Ambient’.
Passo de la companyia de policies de paisa maldestres, a la del professor Zhang Xinguo (Univ. de Geociencies), amic del professor Xavier Querol (CSIC). Zhuang es una persona entranyable i un pessim conductor, amb qui gairebe tenim un accident a l’autopista i amb qui els embussos monumentals de la ciutat suposen el doble de temps perdut. Pero no tinc mes que paraules d’agraiment per Zhuang, un excel.lent amifitrio que em perdona els meus constants canvis d’ultima hora de l’ultim mes i la meva retirada sobtada a l’hotel quan em truquen de Sant Joan Despi per completar una feina.

Wuhan (8 milions d’habitants) es una de moltes grans ciutats xineses amb problemes de contaminacio, i l’informe que van publicar l’any passat amb la col.laboracio de Querol es una eina fonamental per saber quina mena de pol.lucio hi ha i d’on prove. Dades basiques que fa pocs anys no existien, i que han servit al govern local per prendre mesures concretes, com el trasllat i tancament de cimenteres, siderurgiques i centrals electriques, o com l’asfaltat de tots (!) els carrers de la ciutat, ja que abans eren de ciment i la pols s’aixecava facilment.

Pero Wuhan, com tot el pais, afronta les contradicions del creixement, i no es estrany que el cel estigui “tapat” o, com normalment diuen a la Xina, “ennuvolat perque ha de ploure”. Cami de l’aeroport, cauen quatre gotes i, com deia el meu avi Vicente, ric per sota el nas: potser era veritat i tot.

21 de novembre 2008

China Police 2

Despres de la visita de l'inspector Chen al cibercafe, en tornar a l'hotel la recepcionista em va dir que necessitaven fotocopiar el passaport i tornar a passar la tarja-clau de l'habitacio:

-I per que? Miri, si algu ha entrat a la meva habitacio ho sabre, i si es aixi els denunciare.
-No es preocupi...

Entro a l'ascensor i m'espera Yao Lifa, que m'estava buscant des de feia una hora. Em fa "silenci" amb el dit. De cami a l'habitacio em diu que hi ha policies a les habitacions del costat de la meva, m'escriu una adreca per l'endema en un paper, em diu que dema em trucara per dir-me una adreca i que, just despres, surti de pressa si vull grabar alguna cosa. Ens acomiadem. En arribar a l'habitacio, la porta del costat es oberta i un cos s'amaga instintivament en veure'm per sorpresa. Entro a la meva habitacio i comprobo que els restes de fulles de te que havia deixat al terra, just a l'entrada, segueixen intactes. Igualment, reviso l'habitacio en busca de microfons i comprobo que tot esta exactament com ho havia deixat. Dormo amb la tele encesa com a

A l'endema em truquen del govern local a les 8 del mati, que son a baix i m'han portat el supervisor d'eleccions per entrevistar-lo. Els dic que estic ocupat i espero la trucada de Yao, que passades les 9 encara no dona senyals. Estic dutxat, vestit, i a punt per tocar el dos quan calgui, pero tinc son i aprofito l'espera per tornar a dormir. Finalment, vora les 10 m'envia un missatge i em presento al lloc.

Em segueix un jove amb cara de mal despertar. A l'escola, trec la camera, grabo una mica, i de seguida arriba la policia, que em convida a esperar en una oficina. Llarga estona amb el discurs de sempre ("aqui tenim les nostres normes", "a la Xina fem les coses diferents", bla bla) i em porten a una oficina del govern on puc entrevistar al supervisor d'eleccions, Yu Guohua. Em porten d enou a una altra escola, on no puc grabar les votacions sino fer quatre imatges des de la reixa. Despres em compensaran amb imatges de la televisio local, tot un detall.

Refuso una invitacio per dinar (si acceptes,has begut oli), i agafo un taxi no sense abans advertir-los:
-No em segueixin, que me n'adono. Si ho explico al Ministeri d'Exteriors, tindran problemes.
-No, no el seguirem.

Mentida. De cami al seguent lloc em segueixen aquest cop en taxi. Ho se perque faig la tactica de parar una estona i mirar pel retrovisor. Les dues vegades, el taxi del darrere que segueix a una distancia prudent, aminora i s'atura. Dono unes quantes voltes, entro a una zona de molts creuaments petits, i despres d'unes quantes voltes els despisto. Busco un restaurant. Quan arribo, no sembla que ningu em segueixi.

Deu minuts despres d'entrar, una de les del restaurant s'acosta i em mira des de lluny, no amb cara de voler preguntar-me res sino com comprobant que hi soc. M'acosto a la finestra. A fora hi ha tres cotxes negres. Pugen i es queden al passadis. Fart, surto al passadis, el compto un a un alla al davant: 1,2,3... 7! Cambrera, faci el favor de portar 7 cerveses. Tothom dubta i al final, de nou a dins la meva habitacio del restaurant on menjo, la cambrera em diu que allo de convidar no ho fan, alla.

Me'n vaig sense anim de despistar ningu i em retrobo amb Yao Lifa a l'hospital, on la seva dona descansa despres d'una hemorragia. Esta embarassada de 3 mesos i va tenir complicacions quan van detenir Yao fa uns dies. De l'hospital a un parell de pobles, i d'alla de nou a l'hotel, on Yu Guofa m'ha donat finalment la cinta i m'ha acabat de comentar alguns aspectes de la llei electoral.

La noticia d'avui:

19 de novembre 2008

China Police

Mai no havia vist tantes plaques de policia tant d'aprop com les que he vist des que estic a la Xina. Acabes pensant que has fet alguna dolenteria.

Fa uns minuts, fins aquest mateix cibercafe s'han presentat l'inspector Chen i un altre bofia, del municipi de Qianjiang (provincia de Hubei), suposo que ja morts de curiositat despres d'haver desplegat els seus efectius de paisa, que m'han seguit des de casa de Yao Lifa (el mes actiu i vetera de tots els activitstes pro-democratics) fins al'hotel, i des d'alla al restaurant i finalment fins aqui al wangba.

I com la millor actitud es posar la directa i mostrar-se tranquil, dialogant i sincer, els he explicat que si, que venia a cobrir les eleccions de base al municipi i que, posats a fer, m'aniria be tenir algun portaveu del govern i tenir permis per grabar als col.legis electorals. Molts amables, m'han promes trucar-me a les 10 del mati.

Dema pot ser un dia distret. Ja us ho explicare.

Wang Jianping, alcalde independent (un any despres)

-text sense accents-
Vaig coneixer Wang Jianping el juliol del 2007, fent una cronica sobre com son les eleccions de poble a la Xina. A Yanli (municipi de Changshu, provincia de Jiangsu) tocava votar i, com comenca a passar a molts llocs, hi havia un candidat independent (Wang) que denunciava la corrupcio de l’aleshores alcalde (oficialista). En allo que describia com a “democracia embrionaria” (de moment nomes es fan a pobles i districtes de ciutats), aquests son comicis que no s’anuncien, pero vem saber el calendari d’aquest cas concret arran del blog de Wang, que firmava amb pseudonim i mantenia un perfil de dialeg, discrecio i respecte per la llei, en la linia d’allo que alguns academics han descrit com a “resistencia legitima” a la Xina rural o semi-rural.

Veure cronica del 2 d'agost del 2007 a la web de TV3

La segona ronda es va celebrar un mes despres i Wang es va convertir en alcalde.



Un any despres, i aprofitant que estava per la zona, he volgut tornar a Yanli i veure com li anaven les coses a aquell borni baixet. Wang ha tirat edavant el seu model de gestio ideal, que aspira a una cosa tan elemental com el repartiment just de la riquesa local, enlloc d’ una gestio basada en l’amiguisme, els suborns o, en definitiva, la corrupcio. Recordem que, tot i que la Xina te bones lleis, la corrupcio a escala local i provincial les fa sovint impracticables.

Concretament, l’equip de Wang ha normalitzat l’import anual que paguen els arrendataris de propietat publica, tallers i fabriques en aquest poble de mes de 3000 habitants censats i mes de 20.000 mes treballadors nouvinguts. Uns 5 euros per metre quadrat, el que ha suposat un increment d’uns 70.000 euros, diners que fins ara no es comptaven ja que es resolien amb favors personals. Una mesura que molts empresaris que disposaven de tracte de favor han vist com una apujada d’impostos, i que, al febrer d’aquest any, i en plena discussio per exercir la llei, li va costar a Wang que tres pinxos de l’entorn de l’antic alcalde l’enviessin a l’hospital amb el cap obert. La policia no hi va anar, no els va ni detenir i l’unic document que existeix es una multa d’uns 50 euros.

Una altra mesura va ser la provisio de terres del poble per a camperols expropiats (per la construccio d’una carretera, per la utilitzacio de terres per tractament de residus contaminants,...) perque hi puguin construir noves cases, i tambe de serveis com electricitat i clavegueram. Wang tambe va fer espais de crema de brossa a les vores dels carrers (abans tot es llencava al terra), va separar les canalitzacions d’aigues residuals i aigua de pluges, i es pren molt seriosament l’aplicacio de lleis estatals com la del “3 en 1”, pensada per espais com els centanars de tallers de roba que hi ha al poble i que els obliga a separar els espais on dormen, mengn i treballen, per motius de seguretat i higiene.

Vaig veure un Wang Jianping fidel als seus principis i nomes les eleccions del 2010 (son cada 3 anys) donaran una idea de com valoren els veins de Yanli la seva gestio. En qualsevol cas, i fins i tot tenint en compte que Yanli es una excepcio amb “final felic” (permeteu-me la llicencia) la historia de Yanli es un exemple de la complexitat socio-politica xinesa, mes enlla de la visio simplista que descriu la Xina com a simple dictadura i sistema repressor.

14 de novembre 2008

Mòdol, Huguet, la Terribas... O la meva dona?

Llegeixo a l'E-notícies una informació que m'al·ludeix: Primera topada entre Terribas i ERC. A Carmel Mòdol (ERC) no li surten els números i s'ha queixat que TV3 no cobrís les visites oficials de dos dels seus consellers en recent visita oficial, una d'elles la de Josep Huguet (Innovació, Universitats i Empresa) a la Xina. La directora de TV3, Mònica Terribas, explica que jo era de vacances. 



Rellegint emails anteriors, recupero la nota de premsa de Nati Adell (del Departament de Comunicació de la Conselleria), un avís d'Antonio Li (del COPCA de Pequín) i la conversa que vaig tenir amb el Toni Canyís, el nostre cap d'Economia, que em va demanar més informació del tema i que, el dia que Huguet va ser a Pequín, em va preguntar si m'havia trucat algú de la Conselleria (tenia una trucada perduda al mòvil d'un número 'amagat'). Finalment li vaig dir que em prenia uns dies de vacances perquè després d'un any dur (un 30 Minuts, terratrèmol a Sichuan, Jocs Olímpics,...) necessitava un descans perquè em sentia improductiu, lent, i mentalment cansat: Toni, necessito parar uns dies

Ara resulta que l'única setmana en tot l'any de "vacances" (vaig llogar un cotxe i vaig anar amb la Wang Can, la meva dona, a Tianjin, que és gairebé com anar de Barcelona a Manresa), ha alimentat -de rebot- un comentari a la comissió de control de la Corporació.

No vull tenir res a veure amb polítics de cap color. Els respecto a tots, faig la feina que els meus caps em manen sobre les seves visites (recordo un Business Bridge amb en Jordi Portabella, per citar algú d'ERC) amb el mateix ànim d'objectivitat amb què cobreixo la informació de la Xina, i per descomptat, com qualsevol altre, jo també tinc ideologia, però no haver coincidit amb el Conseller no té res a veure ni amb preferències personals ni amb la pretesa espanyolització de TV3 (que el Cel me'n guardi, abans me'n vaig a la CCTV!). 

Es parla que TV3 podria haver tirat de l'Agència Catalana de Notícies (ACN), però no em consta que el seu periodista a Pequín disposi de càmera de vídeo. 

La nostra directora diu la veritat i no cal enredar més la troca.  Com sempre ha estat durant els més de cinc anys que porto com a corresponsal freelance de TV3, les meves vacances me les pago jo i, per tant, si em ve de gust fer-ne, les faig. 

05 de novembre 2008

Missatge d'una mare adoptant

Hola Sergi,

Sóc una mare adoptiva de dues nenes (precioses) nascudes a la Xina. Vem sentir la notícia dels nens segrestats (la meva família i també uns amics). en vem parlar molt i finalment ens va semblar que potser només nosaltres ho havíem sentit).  Després de pensar-hi molt vaig trucar a la Generalitat demanant que es pronunciéssisn sobre la notícia pero no hem rebut resposta. Li van treure importància però com que a nosaltres ens importa molt (sense sentir-me ofesa) he dicidit escriure't. Crec que la teva notícia ens ha obert una altra oportunitat per poder explicar a les nostres filles la seva possible història.  Ahir la meva filla em va preguntar: Mare, a mi em van deixar perquè no em volien? La meva resposta va ser ferma: Els teus pares de la Xina t'estimaven tant que et van portar a l'orfenat perquè allà sabien que et cuidarien. Per a una nena de 8 anys dir-li que ha estat abandonada és molt fort, potser més que dir-li que potser l'han segrestat (els pares de la Xina no serien els "dolents" de la pel.licula),  però crec que encara no és el moment, ja arribarà i no dubtaré en explicar-li. Per a mi el més important és que elles puguin reconstruir la seva història, si volen fer-ho i nosaltres som aquí per ajudar-les. Gràcies Sergi.

He de reconèixer que, acabat d'aixecar el dia després de tornar de Guangdong i en plena eufòria obàmica, el missatge de la Teresa m'ha deixat una mica descol·locat. 

Reflexiono i m'adono que allò que inquieta a la Teresa no és res més que allò que inquieta els mateixos pares que no poden trobar els seus fills (tant nens com nenes). És la impossibilitat de saber on són, saber si tindran una bona vida o no, saber almenys si són vius o no. És no tenir -si es vol- accés a la veritat. I no parlo de saber-ho tot, perquè segurament aleshores seria impossible adoptar, però sí d'una veritat que ens deixi en pau. Saber, com a mínim, que la seva filla no va ser robada i venuda a un orfenat, o que el Mercedes que conduïa el director de l'orfenat era una casualitat. 

El pare Peng Gaofeng em deia: si el meu fill ens hagués deixat amb una situació com el terratrèmol de Wenchuan, segurament hagués plorat durant uns mesos o durant uns anys. Però ara no puc ni plorar, ja que ni tansols sé si l´he perdut per sempre, i no puc deixar de buscar-lo. Peng ja recorregut mig país i al dia següent marxava cap a Hangzhou per intervenir en un programa de la televisió de Zhejiang sobre el tema.

De tot allò que diu la Teresa, em neguiteja la indiferència de la persona que li va respondre al telèfon, que confio que no sigui una indiferència generalitzada al Departament de Benestar Social. 

Teresa, t'agraeixo la valentia d'explicar tot això amb sinceritat i per la responsabilitat amb què et prens aquesta qüestió, i t'admiro per l'estima i la dedicació que així li demostres a les teves filles. 

02 de novembre 2008

Provant de ser bo (des de Guangdong)

-Text sense accents-
De nou a Guangdong. Aprofito l'unica nit que passo en un hotel car (em concedeixo el permis dels contribuents, despres de dies reutilitzant la mateixa roba, sense afaitar i traginant camera, portatil i motxil.la) per veure televisio de qualitat i entendre l'actualitat amb programes com Hard talk (BBC).

Entrevisten John Francis, un activista mediambiental que va fer un vot de silenci per un dia i que va restar sense parlar 17 anys, mes 22 anys sense fer servir cap transport motoritzat. (Busqueu la seva historia a internet, val la pena.) Francis redueix tots els problemes del mon al respecte amb els demes, a una concepte tan senzill com la bondat. M'emociono i em prenc el meu moment de silenci. Breu, no sigui que es contagii i hagi de buscar una altra feina.

John Francis, l'inspirador.

L'amabilitat del personal de l'hotel (i a tota la Xina, en general) em recorda que aquesta, malgrat que la majoria d'histories que us explico ofereixen un panorama forca pessimista, es una terra de bona gent, on fins i tot els del.linquents, els mafiosos, els politics corruptes, els dolents de la pel.licula, tenen un punt entranyable. Una ullada al China Digital Times tambe em recorda que hi ha excepcions memorables, com la del funcionari que li demana a una nena d'11 anys on es el lavabo i, un cop alla, l'assatja (la xarxa en va plena). Qui sap, potser tambe ell te un punt de bondat o, mes encar, potser posar-vos-el com a exemple, jutjar-lo sense mes, em converteix a mi en el dolent de la pel.licula.



A Guangdong hi soc per varis temes: des d'un generic sobre la industria de la ceramica, a la historia del Sr. Zhou, al qual el govern local li va prendre la segona filla (amb l'excusa de vulnerar la politica del fill unic) i, segons explica, va portar a un orfenat, on va acabar sent adoptada. Insisteixo un cop mes amb la falta de transparencia de les adopcions a la Xina, despres d'intents frustrats de sacsejar l'opinio publica a Catalunya, que recordem que es la zona numero 2 d'adopcions internacionals de nenes xineses. I dic frustrat perque no he rebut cap resposta, ni tansols cap critica de families ofeses, despres de l'emissio de la historia dels pares de nens segrestats, com si a Catalunya es preferis mirar mes aviat cap a una altra banda: "a la meva segur que la van abandonar", imagino. I no em malinterpreteu. L'important no es que la majoria de nenes adoptades siguin realment nenes en origen abandonades, sino que hi podria haver casos de nenes que van ser robades. I, davant d'aixo, no podem fer la vista grossa.

A la cafeteria de l'hotel, penso de nou en Francis i en tot plegat i m'adono de quant em falta, encara, per acostar-me al meu ideal de bondat, i em renyo perque en mi mateix veig alguns dels pitjors exemples d'allo que critico dels demes, vells vicis que m'allunyen o em distreuen d'aquesta i altres missions vitals. Cadascu te el seu cami, el meu es explicar, estar al servei de qui vulgui saber i donar-li claus per interpretar la realitat. Se que a vegades mes aviat la mastego, la interpreto jo mateix. Se que a vegades els vicis, la rutina, la necessitat de treballar en el sentit de portar un sou a casa, de "tirar endavant", em distreuen. No obstant, confio en trobar algun dia l'equilibri.