29 de setembre 2009

Ja no és ciència-ficció


La càmera del mòbil no reconeix la boira de tant espessa.

Ahir en Vicenç Morando, un periodista de Sitges (blog), m'enviava aquest article de Jesús Ferrero a El País, on descriu l'atmòsfera tipus Blade Runner del Pequín actual. Un article molt oportú, perquè estem en una d'aquells períodes inacabables sense sol, amb aquella boira (=pol·lució) que no només ho tenyeix tot de gris, sinó que també t'acaba deprimint i et fa sentir pesat facis el que facis. És una boira que ofega, física i mentalment.

Avui havia d'assistir a la recepció que el Ministeri d'Exteriors feia pels periodistes. Volia anar-hi (no hi vaig mai, a aquesta mena d'actes) per allò de donar una mica la cara, després d'un any complicat (Urumqi) que haurà farcit de material sucós l'arxiu confidencial del Ministeri de la Veritat xinès.

De camí no he pogut més i he decidit baixar del taxi. El trànsit era horrorós, del pitjor que he viscut mai. Havia sortit amb uns sobrats 40 minuts de marge, però passava ja més d'una hora i un quart i encara faltava camí. La recepció deuria estar acabant-se. S'havia anat fent fosc i la sensació d'angoixa i impotència m'ha vençut. Angoixa perquè arribava tard, però també perquè no reconeixia la ciutat, i semblava que els carrers altrament superpoblats fossin els d'un camí de bosc per on no hi passa mai ningú, per la punyetera boira ofegadora. Si com a mínim fos un bosc, encara m'hagués relaxat i hauria sortit a respirar.

Pensava en tots aquells cotxes amb una o dues persones a l'interior, i amb la trucada d'ahir d'una amiga a la Wang Can:

-Que em podries deixar diners?
-Eh? Per què els vols?
-És que el meu marit es vol comprar un cotxe.

Està clar que no li fa falta i no cal dir que no li deixaria diners a algú per comprar aquesta càpsula moderna d'esclavitud. Ingènua! Però què recollons vols, passar la vida en un embús?

El més obscè és que quan he agafat el metro, els vagons anaven mig buits. O almenys no diries que la imatge del metro es correspondria amb la de l'embús en hora punta.

Ah, i en tornar a casa, li he dit al meu germà:

-Què t'hi jugues a que demà plou a bots i barrals?

I és que demà passat és la Gran Festa, i és com si ja estigués veient els 'bruixots de la pluja', amb els seus canons de iodur de plata preparats per deixar el cel ben blau i clar.

28 de setembre 2009

Un dia de feina

Diumenge, vuit del vespre. Arribo a casa amb el temps just, preparo el material. Reviso que no em deixo res. Surto de casa. Baixo l'ascensor carregat. Creuo el camí on tothom hi aboca les deixalles, el mini-abocador. Camino un troç fins a Dongzhimen Nei Beixiaojie. No passen taxis, hi ha un trànsit de mil dimonis. Espero. M'adono que m'he deixat el carregador de bateries i el del mòbil també, però penso "m'aguantaran". Passa un taxi: "aeroport". Dormo una mica. El taxi arriba a la terminal 3 just una hora abans de la sortida del vol a Jining. Em salto la cua d'Air China -em fa mandra- i vaig a aquella taquilla que sé que et facturen via exprés. Control de passaports i seguretat. Embarco. Pujo a l'avió i abans d'enlairar-nos, faig allò d'ocupar un seient de fil.la buida al darrera. Un home es posa darrera meu. Estornuda i fa soroll quan menja. O potser ho imagino perquè seria l'habitual. Arribo a Jining. Agafo el primer taxi. Una noia em saluda des de dins del taxi de davant. "Deu ser per allò de ser estranger". Li somric. Els 40 minuts a Qufu es converteixen en 1:30 h. per la boira i perquè el taxista és a punt de perdre's. Preguntem a un home que va en bici elèctrica. Posa la bici al porta-equipatges i ens fa de guia. Arribo a l'hotel Guotie. La recepció és buida. "Ni hao?!" Ningú no respon. Segon intent: "ni hao??!!". Res. Torno a pujar al taxi i busquem un hotel més decent. Primer intent frustrat. Segon intent, ok. 350 yuans la nit, un atracament per una cambra de merda amb un lavabo pitjor. Truco a recepció perquè em portin el cable d'internet. Torno a trucar perquè em diguin on dimoni és l'entrada del cable a la paret. Torno a trucar: "podrien parar les obres a fora el carrer? Són ja la una de la nit!". El llit és dur, l'únic que té bo. Dormo bé. M'aixeco a les 7 en punt. M'afaito. Em dutxo. No tinc temps d'esmorzar. Vaig al Guotie en un tricicle elèctric per a turistes. Arribo a la recepció de la nit anterior, el punt de trobada per a premsa. Em saluden els del govern local. La meva companya italiana, la Laura, s'està queixant al Sr. Wang, el cap de premsa de la ciutat. "Anit no hi havia manera de trobar-lo. Deuria estar de putes". Anem cap al Temple de Confuci. Grabem. Discutim amb Wang perquè no ens té a ningú del govern a punt, com prometia. Ens porta un tal Kong. Entrevista. Tornada a l'hotel. Check-out i de nu al Guotie, on compartim imatges amb la Laura i el Kai, el seu càmera. Menjo un parell de baozi, la primera endrapada del dia. Canvio el vol de tornada, més aviat. Sortim cap a Jinan. Dues hores i mitja i arribem amb temps. Mengem uns miantiao. Anem a la porta 9. Vol amb dues hores de retard per la boira: o munto a l'aeroport o no arribo pel TNM. Tornem a la cafeteria dels miantiao. Grabo la veu amb tot el soroll de fons. Munto la crònica a contra-rellotge. Envio vídeo. Internet va que vola. Em sobra temps per respondre alguns emails. "Beijing SC1157. Porta 10". L'avió va ple. Una hora de vol: Laura parlant al costat, mirem vídeos seus al seu portàtil, llegeixo una mica d'història del Japó, l'estranger de la dreta es treu les sabates, menjo les galetes que donen les hostesses,... Arribada. "Taxi!"El taxista no es queixa que vagi tan aprop, o no almenys en veu alta. El trànsit està igual d'embussat. Són més de les 9. Han passat 24 hores. Arribo a casa. Em faig un entrepà. Escric al bloc...

Us deixo crònica anterior:

19 de setembre 2009

Si graves això, clatellada



Són els tancs que aquests dies assagen la desfilada militar del 60è. aniversari de la República Popular de la Xina, el proper 1 d'octubre. Fotos "robades", ja que en principi no es pot retratar res, aquests dies, per no aixafar la sorpresa. Recordo que fa més d'una setmana em van trucar per dir-me que a partir de no sé quin dia no es podia grabar no sé exactament què. Encara dormia, per variar. I ara acabo de llegir que tres periodistes de l'agència Kyodo arribats expressament del Japó per l'ocasió els han escorcollat a la mateixa habitació de l'hotel i els han fins i tot estomacat membres de les forces de seguretat "sense identificar", tot i que no cal ser molt llestos per concloure que tampoc feia falta exigir-los cap placa. Per cert, no sé si miren gaire aquest bloc, però, per si de cas, dir-los que les fotos també les he robades jo, però a les agències. Vull dir, senyors, que no les he fetes pas jo, i a més sense ànim de lucre, tinguin pietat.

I així estem, amb carrers i línies de metro tallades, oficinistes que han de plegar abans d'hora (els assajos es fan al vespre-nit), notes als edificis adjacents a l'avinguda Chang'an (la que passa per Tiananmen) que adeverteixen que aquests dies no està permès sortir al balcó o treure el cap per la finestra. Dic jo que serà per evitar que algun franctirador despistat no et confongui per un terrorista uigur amb ganes de boicotejar la gran orgia militarista. Per aquí aprop de casa fins i tot s'hi ha acostat algun helicòpter de la CCTV. Aquells planos panoràmics en moviment per veure com volen els globus de colors...

Tornant als tancs. Quina imatge, eh? I és que, es tracta d'això, les grans potències (bé, també ho fan el 12 d'octubre a Madrid i Espanya no és una potència, no ens enganyem) treuen tota la seva artilleria al carrer, una absoluta demostració de força. Aviam qui la té més grossa. És això, oi? Digueu-me ingenu.

15 de setembre 2009

Lletjos i diabòlics

La foto és del passat 11 de setembre. A Praga, a propòsit d'una conferència de drets humans a l'Àsia. El Dalai Lama i Rebiya Kadeer, amb Vaclav Havel i Frederik W. de Klerk. Però el millor és la notícia que va fer el portal oficial de la Regió Autònoma del Tibet, on, a més de "lletjos i diabòlics", es diu que "tenen les mans tacades de sang de gent innocent" i se'ls compara amb un virus que s'escampa ràpidament. "La plaga a Praga", un titular molt treballat.

11 de setembre 2009

Protesta de la premsa de Hong Kong

La premsa de Hong Kong ha organitzat una protesta per diumenge a l'ex-colònia, en protesta pels fets d'Urumqi (post anterior). I no és d'estranyar, després de com els han tractat, primer detenint-los de forma arbitrària i encara dient després que era culpa seva.

Mak Yin Ting, cap de l'Associació de Premsa de Hong Kong ha dit que "haurien d'aprendre la llicó que la llibertat d'expressió és important, no només a Hong Kong, també a la Xina continental i al Xinjiang."

10 de setembre 2009

En solidaritat amb els companys de Hong Kong

El passat 4 de setembre, la policia paramilitar va detenir a Urumqi tres periodistes de Hong Kong. A diferència de la meva detenció el juliol passat, aquest cop el tracte va ser menys educat. Fugien d'una dispersió policial amb gas lacrimògen i els van estomacar, esposar, i van estar asseguts al terra vint minuts, fins que se'ls van endur. Dos dies després, també a Urumqi van detenir cinc periodistes de Hong Kong (enllaç sobre el tema).







Poc després, Hou Hanmin, la portaveu de la provincia del Xinjiang, lamentava l'incident, però alhora acusava els tres periodistes d'haver incitat al desordre públic ("feien senyals amb les mans"), i remarcava que dos d'ells no tenien l'acreditació de la ciutat. Vaja, una cosa així com "va, ho sentim, no us hauríem d'haver pegat, però ho teniu merescut per no haver demanat permís". Sobre això d'alterar l'ordre públic, no cal que us digui que la cançoneta ja ratlla (vegeu polèmica anterior).

Urumqi és una olla a pressió. De tot el que està passant, segurament en sabem ben poc. Últimament, hi ha denúncies d'atacs amb xeringues. Alguns serien atacs reals, altres podrien ser exageracions (picades de mosquit, va arribar a dir Xinhua), però en qualsevol cas escampen de nou el malestar entre una comunitat "han" que ja estava calenta des de la revolta de juliol. Passat el desplegament informatiu d'aleshores, es produeix un període estrany, un impasse on les forces de seguretat no acaben de tenir la situació sota control i on segueixen coent la rancúnia i les ganes de venjança d'uns i altres. La premsa, enmig de tot, diguem que més aviat fa nosa. Al juliol, amb tothom allà, era difícil controlar-la, però ara és diferent. D'entrada, no hi ha cap gran esclat informatiu com el d'aleshores, alguns mitjans hi van però no és un desplegament massiu, i tot el que passa queda com més amagat de portes enfora. En segon lloc, hi ha més premsa de Hong Kong que no estrangera. Els de l'ex-colònia sempre han tingut un estatus diferent. Tenen més llibertats per informar que qualsevol periodista de la Xina continental, però no tenen aquella mena de protecció diplomàtica, si voleu, que tenim els estrangers, i els seus mitjans sempre estan condicionats per mantenir una bona relació amb Pequín. I amb la premsa estrangera, la veritat és que hi ha menys miraments. Als d'APTN, per exemple, els van confiscar unes imatges fa uns dies.

De tot això es desprèn que, ara, per informar a Urumqi cal una acreditació especial, i que no n'hi ha prou amb la que dóna cada any el Ministeri d'Exteriors. I això vol dir que, si la demanes, no necessàriament te la donaran, i si te la donen, probablement serveixi per vigilar-te més d'aprop. Com passava abans del 2007, en definitiva. En un altre context, l'economista Ilham Tohti (a qui vaig entrevistar ahir), va insistir en que la seva detenció al juliol i els interrogatoris posteriors, els havien dut a terme policies del Xinjiang, i segons la llei xinesa hauria de ser la policia xinesa, per competència territorial.

I la conclusió directa és que, un cop més, les prioritats d'una provincia amb un problema "especial" s'imposen per sobre de les lleis de l'estat. L'autoritat provincial o local (o militar, si preferiu), s'imposa per sobre les directives del govern central.

06 de setembre 2009

La metgessa em truca cada dia

Vaig tornar del Japó dimecres i dijous al matí em va despertar la seva primera trucada:

-Bon dia. Sr. Vicente?

-Sí...? Sonava més aviat com un "qui collons és?", sóc de mal despertar.

-Hola, sóc del Centre de Prevenció de Malalties Infeccioses- o una cosa així. Avui li portarem unes mascaretes, ja que ahir va venir de l'estranger, i com que estem en plena epidèmia...

-Molt bé, passin més tard, que ara estic dormint... De fet, recordo ben poc els detalls de la conversa, ja que deuria estar en 'alfa', com a mínim.

Quina cara deu fer, la doctora?

I en efecte, al cap d'una estona, va passar algú (jo encara dormia) a deixar un 'kit H1N1', amb cinc mascaretes com les que fan servir als hospitals (no aquelles que són un drap amb un cordó que t'entra l'aire per tot arreu, no), un parell de papers segellats, i un termòmetre!

Un dels papers va dirigit al meu nom, du un segell del Departament de Sanitat i la data del dia 3 (dijous). Pels propers set dies, recomanen no sortir gaire de casa, prendre't la temperatura a diari, i estar alerta de qualsevol símptoma com febre, tos, etc. I el millor, que si has de trucar a urgències (quatre números disponibles!) i marxar corrents a l'hospital, millor que no agafis un taxi, per no contagiar el conductor. Ja vindrà una ambulància . El segon paper és una llista genèrica de recomanacions.

La doctora m'ha trucat cada dia. Al principi vaig pensar "qui és aquesta pesada?", però reconeixo que li he agafat afecte, i ara fins i tot li agraeixo la insistència.

-Per cert, doctora, això ho fan només amb mi perquè sóc estranger?
-No, ho fem amb tots els que han tornat de l'estranger, xinesos i estrangers. I ho saben pels formularis del Departament de Quarentena que cal omplir quan arribes a l'aeroport en vol internacional.

Sovint la Xina ens sorprèn gratament amb actes de responsabilitat col·lectiva com aquest. Sé que alguns em direu que amb això no fan més que contribuir a l'estat de por col·lectiu que ja transmetem els mitjans, que al capdavall és una grip i que no n'hi ha per tant. O que això seria impossible a Europa, perquè ningú estaria disposat a cooperar com ho fan aquí. Però això no els treu mèrit. Fan la seva feina. A més, no parlem pas de mesures restrictives. Ni m'obliguen a posar-me mascareta ni tinc a ningú a la porta seguint els meus moviments (això només quan entrevisto algun dissident), i el to dels avisos no és histèric, sinó que més aviat recorda aquelles circulars d'EGB dirigides als pares sempre que arribava una plaga de polls. Vaja, que estic encantat amb les trucades de la doctora i a més tinc un termòmetre nou!

05 de setembre 2009

La broma del guarda-espatlles

Corre per la xarxa Kaixin001 (una versió xinesa del Facebook) una broma divertida, per cruel i encertada.

Es troben el president xinès i el dels Estats Units, aviam qui es més txulo. L'americà li diu al guarda-espatlles "ves al 20è. pis i llença't". El guarda-espatlles s'ho pensa, s'agenolla i li demana compassió al president: "Si us plau, tinc dona i dos fills!"

Torn pel president xinès... "Au, al 20è. pis! Llença't!" El guarda-espatlles xinès és a punt d'enfilar, però el president americà l'atura: "au, vinga, que no cal que arribem a aquests extrems. Era broma."

El guarda-espatlles xinès s'agenolla davant el president nordamericà: "si us plau, que tinc dona i dos fills!"

04 de setembre 2009

Urumqi 2

De nou, protestes a Urumqi. 5 morts. Arriben tansols dues setmanes després de la visita del president Hu i en ple judici a duescentes persones per la revolta de juliol, algunes de les quals podrien ser condemnades a mort.

La protesta d'avui l'han feta masses "han" que se senten desprotegides després d'una sèrie d'atacs amb xeringues, perpetrats presumiblement per uigurs contra "han".

I hem arribat a un punt en què hi ha dos aspectes a destacar. El primer, que després de tanta resposta a allò que els altres han fet abans, després de tanta venjança, costa traslladar-se a les arrels del problema. I deu costar molt tant als "han" com als uigurs que pateixen d'aprop aquesta esquerda en la convivència. La pauta actual és la resposta desbocada. El segon, que hi ha una crisi de confiança amb les autoritats, que els "han", majoria a Urumqi, han tret les banderes i han cantat l'himne però, sobretot, han desafiat l'autoritat. I ja sabem que això, en aquest país i a un mes de l'aniversari de la República (el 60è., que a l'Àsia Oriental és més important que un 50è.) pot posar molt nerviós el govern, o, com comenta una font anònima (fins que no digui el contrari), entre algunes faccions del govern, potser. "Disperseu-vos! Feu-ho per la pàtria!", cridaven pels altaveus els antidisturbis. Però pel que sembla, ni ahir ni avui tots els que van sortir al carrer estaven per romanços.

Internet va ple de videos de la violència de juliol, alguns d'ells molt explícits i arguments a mida per justificar la fermesa que molts voldrien, i que en tot cas hauria de caure sobre instigadors de totes dues ètnies...

Un exemple d'uigurs contra han,


i un altre de han contra uigurs.


Però, insisteixo, no oblidem les arrels del conflicte. La revolta de juliol va arribar també per un episodi similar, el linxament d'uigurs a la zona industrial de Shaoguan (Guangdong), però que en definitiva feia de detonant d'un ressentiment més profund. I si no es soluciona això, no es podrà resoldre tot el que ara està passant, i seguiran les protestes i les venjances al "salvatge Oest de la Xina".

NOTA: he escrit "han" entre cometes per motius d'escriptura, per diferenciar el grup ètnic de la derivació verbal (haver) i també per motius de lectura, ja que l'h s'aspira, en xinès.

01 de setembre 2009

Avui, simulacre de terratremol

Us anunciava que emetriem la cronica de com es preparen pels terratremols, i finalment l'emetem avui al TNM.