15 de desembre 2013

TV3的马拉松快开始!

经过361天后,马拉松基金会、电视三台和加泰罗尼亚电台全部团队的所有努力,将会在12月15日这一天达到顶点。随着21个版本视频的播出,我们将迎来一个“团结”的大日子。

这不只是一个电视项目,而是一个所有公民的项目。这次,我们的目标是为针对神经退行性疾病的科学研究筹集资金,帮助人们在将来远离这种疾病,或是找到治愈的方法;更重要的是,尽可能地去帮助那些已经受此类疾病困扰的人们提高他们的生活质量

这一天,加泰罗尼亚电台从早上8点起,电视三天从早上10点起,将会开始对以上公益项目进行直播,这场有趣又极具社会认知的活动会一直持续到午夜。在直播中,我们也非常鼓励大家积极与马拉松基金会展开互动。

而马拉松基金会也会再一次向大家展示: 团结依然拥有无穷的力量。


25 de novembre 2013

Els meus dies a Filipines (4)

Sona Scar Tissue al meu portàtil. Barreja de nostàlgia i d'optimisme...

- Excuse me, sir, we need to use this carriage.

La frase em va entrar de ple en els somnis i, d'un bot, vaig aixecar-me i vaig deixar lliure el carro dels equipatges on havia dormit. Sense temps de més explicacions, aquells operaris de l'aeroport de Tacloban se'l van endur. Vaig fregar-me els ulls i vaig veure que deuria fer almenys una hora que l'aeroport tornava a aquella normalitat caòtica. Era una mica més tard de les sis. Vaig palpar-me les butxaques per comprovar que no m'havia caigut res mentre dormia.

La nit anterior, la gent d'APTN, la divisió de televisió d'AP amb qui solem fer connexions en directe, havien arribat a Tacloban i m'havien dit que el plat de satèl.lit encara no els havia arribat per un problema d'accés a Leyte, i que aquell dimecres ja estaria segurament operatiu. Vaig buscar-los però ja no rondaven per allà. Un company seu fotògraf em va dir que havien anat a ciutat i que tornarien cap allà al migdia.

Uns adolescents van acostar-se i em van demanar aigua. Vaig donar-los mitja ampolla, però no em podia permetre massa actes de generositat com aquell i menys quan no sabia quant de temps m'hi quedaria, allà.

Estava certament desorientat. De TV3 no em podien localitzar i dimarts el TN havia tirat d'un vídeo que els havia enviat dilluns. És veritat que portava feina feta tot un dia per endavant, que tenia el rodatge de tot un dia, material que encara no s'havia emès. Però tenia tot un dia per endavant i tampoc podia quedar-me allà esperant l'hora de connexió sense fer res. A més, la història de la nena no ho era encara del tot,  ja que pràcticament només havia robat aquella imatge que, per llei, tampoc podia utilitzar. havia de decidir si seguia gravant o m'ocupava d'altres urgències. I, el pitjor de tot, tampoc podia trucar a ningú per valorar què fer.

D'entre totes les prioritats, havia de resoldre el problema de la moto i el de l'allotjament. Problemes que haurien d'estar resolts des del dia anterior i que, en acumular-se,m'havien posat de mal humor perquè actuaven de fre.

La cama em feia mal dels cops de palanca desesperats per arrencar la moto el dia anterior, però havia descansat prou i el motor va sonar després d'un parell d'intents. Vaig sortir per la part de la pista d'aterratge, pel mateix camí que havia seguit la tarda anterior, pel costat d'avions militars i soldats armats, pel costat de les muntanyes d'ajuda humanitària que s'anaven acumulant. Pel fet de ser estranger i periodista, tenia aquesta mena de privilegi, no era sospitós de res. Ningú em demanava cap document i, al revés, molts eren els que m'agraïen que fos allà explicant el que els passava. Quina diferència amb la Xina!

Havia omplert l'estómac amb tansols un parell de glops d'aigua i, en enfilar la carretera de l'aeroport a Tacloban, la bafarada de cadàvers en putrefacció se'm va enganxar de nou com si fos una capa invisible i llefiscosa. No sabia si posar-me la mascareta o deixar que les narius s'hi acostumessin.

Vaig fer via fins a l'ajuntament i vaig aparcar la moto a fora. A dins, Alfred Romuáldez, l'alcalde, parlava amb un periodista i m'hi vaig afegir. Parlava sense pensar-se molt com deia les coses, se'l veia molt sincer. Vaig pensar que no havia vist mai cap alcalde de cap ciutat xinesa atenent en solitari la premsa estrangera, ni tansols la premsa local. Els dos primers dies del desastre, l'home pensava que havia perdut la família i després va saber que eren vius. A Romuáldez el vaig veure cada dia allà, al peu del canó, molt pendent de tot. Res a veure amb la mena de polítics d'arreu del món que apareixen per sorpresa, s'asseguren que les càmeres han gravat la seva aparició estelar, i després tornen a la seva comoditat.


Vaig aprofitar que era allà per preguntar per Remnia Tapispisan, la responsable de Benestar Social que m'havia d'autoritzar una gravació a l'orfenat. Em van donar indicacions i em van dir que la trobaria al Centre d'Emergència. Orientar-se en una ciutat que virtualment ha desaparegut era una empresa difícil, però ho havia d'intentar.

L'ajuntament tenia un generador i els periodistes ja l'havien convertit en una mena de sala de premsa. També servia de centre de voluntaris, punt de trobada dels veïns, i magatzem per a sacs d'ajuda humanitària. Un d'aquests periodistes era el Pablo Díez, corresponsal del diari ABC a Pequín des de fa gairebé tants anys com jo. Amb ell hem coincidit un munt de vegades en situacions similars. Em va comentar que també buscava un lloc on dormir.

- Dicen que hay un hotel que se llama Alejandro que tiene habitaciones libres. No hay agua ni luz, pero bueno... - va concloure amb un somriure.

Tenia clar que no volia ni em podia permetre tornar a dormir al ras i vaig intentar la via Alejandro. De nou a fora, vaig arrencar la moto amb dificultats i vaig començar a baixar per un carreró quan el motor va cal.lar-se. Els intents posteriors no van funcionar...

- La mare que et va parir! 

No hi havia manera. Cap dels trucs que m'havien ensenyat el dia anterior funcionava. Si no fos perquè estava en deute amb el Dennis, el propietari, l'hauria deixada allà mateix i li hauria donat una puntada. Una mare jove i la seva nena s'ho miraven sense interès. Li vaig demanar a la mare si podia aparcar-la allà i li vaig dir que vindria de seguida.

Vaig endur-me la meva ampolla de combustible i vaig preguntar quins eren els hotels més pròxims. 10 o 15 minuts més tard vaig trobar l'Alejandro: 'Out of service'. Deu minuts més tard vaig trobar-ne un altre. Tampoc era obert. Més tard vaig entrar al GV Hotel, on tenien un rètol similar i la recepcionista netejava el fang dels dies anteriors. Vaig intentar convèncer-la però em va dir que no tenien res disponible. Vaig asseure'm. Encara em durava la barreja d'insolació i cansament. 'Ja no ets el mateix d'abans, et fas gran', vaig rondinar, com una veueta que t'aconsella que frenis i dosifiquis els esforços.

El marit de la recepcionista em va donar un vol de pasta pre-cuinada i vaig tenir l'atreviment de demanar-li amb quina aigua l'havia preparat. No podia assumir més riscos, i més en un lloc amb tants problemes d'higiene.

Mentre menjava la pasta, el primer plat calent des de l'arribada indefinida a Tacloban, vaig mig convèncer l'home, que tenia una mena de sidecar de nyigui-nyogui, que fos el meu conductor per a la resta dels dies. L'havia convençut amb l'argument que jo posaria la gasolina, però poc després, quan li vaig dir 'anem?', va respondre alguna excusa amb vacil.lació.

Començava a assumir que hauria de renunciar a tenir transport propi. Vaig caminar cap a l'ajuntament per una ruta diferent i vaig escalar muntanyes de runa que bloquejaven l'accés. Hi havia alguna cosa dins meu que renunciava a rendir-se i va ser aleshores quan, just al davant de l'escola Rizal, vaig trobar uns homes que reparaven motos.

- Teniu motos per llogar?
- Motos, sí. Benzina, no. 
- Jo tinc benzina. Quant em costaria llogar una moto?

El més jove, que tot i l'edat acuava com a cap, va pensar-ho una estona i va dir el seu preu.

- 7000 pesos.

Vaig fer el càlcul ràpid que recordava del canvi de moneda a l'aeroport... 7000 pesos filipins entre 4 surten uns 1600 iuans xinesos. Uns 200 euros. En realitat, el canvi real són uns 120 euros, el que diu molt sobre les meves aptituds en matemàtiques. Però l'únic que aleshores m'interessava era concloure si no m'estaven estafant. No tenia ànima de regatejar.

- Per quants dies?

Va obrir la mà amb els cinc dits estirats.

- 5 dies. D'acord. Però, una condició. Tinc una altra moto que necessito que em guardeu...

L'explicació sobre per què volia una moto quan en tenia ja una altra no crec que mai l'acabessin d'entendre, i encara avui Dennis no ha tornat a Tacloban i no sé ben bé si podrà recuperar la seva moto, però, per si de cas, vaig agafar-los les dades. Vaig lliurar el meu bloc a l'home de més edat i aquest va escriure 'Ariel Tupas' i un número de mòbil. Un cop més, vaig insistir en qui era jo, què hi feia allà i que entenien que havien de guardar la moto del Dennis tan bé com poguessin.

Mentre tornava al lloc on havia deixat la moto del Dennis per conduir-la a peu fins a l'escola, ells van posar a punt la que hauria fer servir a partir d'aleshores. No era, com pensava, un model que tenien allà per llogar habitualment. Era una scooter amb marxes que probablement havien recuperat de la runa i que van posar a punt amb quatre cops de martell i canviant peces que ja no funcionaven per altres de noves o d'altres motos sinistrades.

Van fer una volta de prova, em van dir que estava a punt, i vaig pagar-los els 7000 pesos davant la mirada atenta de molts nens i curiosos que deuria fer temps que no veien tants diners junts.

- I la clau?
- No hi ha clau.- va dir el mecànic jove amb un somriure.

Va ajupir-se i va estirar dos cables de sota el manillar. Havien fet un pont i, cada cop que volgués encendre-la o apagar-la, jo també l'hauria de fer.

Eren quarts de dotze. Amb la meva scooter sense matrícula, sense clau i sense papers, però sí amb gasolina i que funcionava prou bé, vaig tornar a l'aeroport a reunir-me amb els d'APTN. Un cop allà, el Qiaran, el cap, em va dir que s'instal.laven al Leyte Park Hotel, on havien trobat habitació i des d'on farien els enllaços. Vaig demanar-li que em portessin les bosses i la caixa d'aigües, i que jo els seguiria amb moto, perquè no sabia exactament on era. Vaig fer altre cop aquell camí d'anada i de tornada. Però, aquest cop, amb un imprevist realment inoportú. En pocs minuts, el cel va cobrir-se per complet i va començar a ploure a bots i barrals. Les pluges tropicals són curtes, però molt intenses.

Amb l'ànsia de no perdre el vehicle d'APTN, vaig estar seguint-los una estona mentre notava l'aigua regalimar per tots els racons del meu cos i mentre em palpava les butxaques per comprovar que el passaport era ben embolicat amb una bosseta de plàstic. Van parar un moment i el conductor va abaixar la finestra i va preguntar-me per l'ajuntament. Jo li vaig dir que era cap a la dreta (m'orientava ja perfectament a Tacloban) i ell va girar capa l'esquerra, però vaig seguir-lo per no perdre'l i, quan la pluja es va haver convertit en una cortina d'aigua i quan el carrer va estar tan inundat que a la moto li costava avançar, vaig rendir-me i vaig buscar aixopluc en un portal.

Quan la pluja va convertir-se en plugim, el cotxe feia estona que havia desparegut carrer enllà. Vaig tornar a l'ajuntament i vaig preguntar pel Leyte Park. Vaig seguir les indicacions, però, com si m'hagués caigut una maledicció, la moto nova també va calar-se i vaig sentir-me abandonat per enèssima vegada. Vaig deixar-la aparcada a l'ajuntament i vaig decidir fer a peu el tros fins a l'hotel. Plovia a estones i vaig treure de la ronyonera l'impermeable.

El carrer de l'ajuntament a l'hotel anava en paral.lel a la costa, en una part de l'illa des d'on es veu la veïna Samar. Aquell camí només es podia fer a peu, ja que pals de l'enllumenat públic i arbres de totes les mides havien caigut per la força del vent i les onades. Tot i trobar-me tan aprop de l'ajuntament, aquella era una mena de zona morta, per on encara no hi havien passat els equips de rescat.

M'acostava a l'hotel quan vaig veure una mena de control de carretera. Més aprop, vaig comprovar que no ho era i que aquell jove armat no era un soldat uniformat, tot i que la sensació és que m'aturarien i em demanarien alguna cosa. Vaig provar de mantenir la mirada fixa però tampoc amb cara de pocs amics. Vaig aixecar els ulls i vaig veure aquell jove amb la metralleta de canó curt, tipus UCI, penjant del coll. L'agafava com si posés per a una foto. El seu somriure feia por. Vaig fer-los un cop de cap provant de ser educat, però no massa, i un altre va tenir temps de dir-me 'aquest d'aquí és boig', referint-se al que anava armat. No sabia si somriure o respondre, i vaig optar per continuar amb pas ferm sense girar el cap, sense vacil.lació. Per uns instants, vaig pensar que, si aquell era realment boig i decidia fer punteria, jo era el més semblant a un aneguet de fira. L'ampolla de gasolina a la mà sonava com una excusa patètica per assaltar-me i acabar amb la meva vida. I, després de lluitar contra tantes adversitats, no em venia precisament de gust acabar estès allà enmig amb un grapat de bales a l'esquena. Els temors van esvair-se uns metres enllà i, quan vaig trobar el Leyte Park, ja ni me'n recordava del boig.

Un cop a l'hotel, vaig demanar habitació. Em va dir que n'haurien de netejar una i que m'hauria d'esperar. Bones notícies. Tindria un sostre. També em van dir que disposaven d'un pou d'on podia treure aigua per dutxar-me i pel lavabo. En aquelles circumstàncies, allò era un gran luxe.

Mentre esperava, vaig localitzar els d'APTN i vaig recollir les meves coses. A l'hotel van lliurar-me la clau de l'habitació, una mena de bungalow estret amb una llitera i amb un lavabo petit amb dutxa, i vaig deixar-hi les coses. Em va tranquilitzar pensar que, com a mínim, tenia el més semblant a un quarter general, un centre d'operacions i una certa intimitat. Vaig treure la bossa del menjar. Vaig corspir-me un dels panets amb pasta de figa i vaig posar una bossa de cacahuets torrats a la butxaca. Allò seria la dieta del dia.

De tornada a l'ajuntament, vaig topar amb un cotxe d'una ONG on hi anaven el Roger, el meu germà, i l'Hodei, el corresponsal d'ETB. Feien cara d'espantats. Hores després em van dir que, caminant enmig d'aquell paisatge de destrucció, sota la pluja i amb aquell impermeable i l'ampolla de gasolina, els havia fet pensar en pel.lícules de terror com 'I know what you did last summer'.

Vaig recuperar la meva moto i la vaig portar caminant fins a l'escola Rizal...

- Ariel! Where is Ariel?

Aquest va deixar el que estava fent, va buscar el mecànic jove i els vaig reclamar que, pel que havia pagat, no podia ser que allò no funcionés. Admeto que era conscient que el diluvi que havia caigut quan perseguia els d'APTN era la causa probable que la moto no funcionés, però no vaig reclamar el mes semblant a una garantia de lloguer.

Van buidar les parts i van treure aigua de tants llocs com van poder. Poc després, la moto funcionava de meravella. El sol va tornar a aparèixer i la pell cremada va queixar-se. M'havia guardat una samarreta a la bossa i me la vaig posar al cap com havia vist que feia molta gent de la zona, com si fos un jilbab. Tenia els braços al descobert, però com a mínim no em cremaria més la cara i protegiria el cap. I així aniria la resta de dies.

Amb Hodei Arrausi (ETB) i Esperanza Calvo (T5), el dia abans de marxar de Tacloban.

Poca cosa més vaig poder fer aquell dia més enllà de situar-me. Els d'APTN em van dir que no podien oferir-me electricitat del seu generador perquè anaven curts de combustible. De manera que vaig haver de tornar, aquest cop en moto, a l'ajuntament, des d'on vaig començar a muntar la crònica per aquell TNM. Però, com si les coses no haguessin anat prou maldades aquell dia, la llum dels generadors va durar mitja hora. Hi havia sobrecapacitat, massa periodistes fent servir andolls. Vaig esperar una altra hora fins que la llum va tornar. Per acabar-ho d'adobar, m'havia deixat els auriculars i em costava moltíssim escoltar l'àudio de la meva crònica. Havia de parar l'orella ben aprop dels altaveus del portàtil i muntar com pogués. Entre una cosa i l'altra, vaig trigar molt més de l'habitual. També vaig tenir temps de demanar-li al Pablo Díez que m'ajudés a gravar un stand up. I pot semblar un caprici, però, com que havia decidit que no m'enduria el trípode per a aquest cobertura (pesa massa), gravar les firmes que fem al final, no sempre era fàcil. No tothom sap enquadrar o detectar que hi ha massa o massa poca llum.

- Espero que no vengan los militares i nos detengan. - li vaig dir al Pablo. I és que, quatre anys abans, a Urumchi (Xinjiang. Xina), quan també m'ajudava a gravar un stand up, la policia militar va interrompre la gravació i vaig acabar detingut unes 8 hores.


Aquest stand up, per cert, no va acabar sortint a cap crònica, un exemple del material que no surt mai en antena.

Quan vaig tornar a l'hotel, ja era de nit. Vaig localitzar el meu germà, que m'havia d'ajudar a fer servir la seva càmera per passar el vídeo del meu ordinador al sistema d'APTN. No ho podia fer amb la meva per un problema tècnic. I, com si el dimoni tornés a fer-me la guitza, una sèrie d'intents fallits va fer impossible aquella empresa. El temps se'ns va tirar a sobre i vem perdre la possibilitat d'enviar aquell material a temps. El que havia de ser un enviament d'un video i un directe, va convertir-se només en un directe.

Estava emprenyadíssim. Després de tants esforços, només es veuria una petita part del que havia fet.
No havia tingut gaire temps de preparar el directe i vaig haver d'improvisar molt. No he patit mai per quedar-me en blanc durant un directe perquè, si alguna cosa em sobra, són ganes de dir coses. Però no és el mateix dir-les de manera ordenada i no deixant-te res, que començar a parlar tal com raja.

Per l'auricular, vaig sentir que els de Realització (TV3) em deien que havia anat bé. Però jo sabia que allò era fer la feina a mitges. Estava emprenyat i gairebé abatut per la incapacitat de superar tants elements adversos.

Les companyies de telefonia havien reestablert el servei, però havia pogut fer servir molt poc el mòbil perquè hi tenia poc crèdit i perquè havia de raccionar la bateria. El Xesco Reverter, el cap d'Internacional, va dir que no patís pels temps i va dir que enviés si podies un vídeo i les imatges de la nena de l'orfenat.

Gràcies a la perícia del meu germà, finalment vem trobar una drecera tècnica i vem poder enviar el material sense que se'ns fes excessivament tard. Aquell TNV ja tindrien crònica i els pares adoptants podrien veure de primera mà que la nena estava bé.

Quan tots vem arribar a l'habitació (l'hotel ja era ple i jo vaig oferir-los la meva), ens van quedar forces per dutxar-nos a la llum de les llanternes i preparar-nos mentalment per al dia següent. L'aigua freda picava en contacte amb la pell cremada, però poc després la sensació era prou relaxant. En sortir de la dutxa, i amb les narius ja netes, l'olor a mort va retornar amb força, per recordar-me que, si havia desparegut, no era perquè hagués volgut marxar, sinó senzillament perquè durant el dia jo feia tanta o més pudor que ella i no la considerava una intrusa.

23 de novembre 2013

Els meus dies a Filipines (3)

La història que us narro és, inevitablement, un relat ple d'el.lipsis temporals, ple de flashbacks i fastforwards. I, enllaçant amb el que va passar dilluns, el primer dia a Tacloban, vull fer un salt al present per compartir amb vosaltres aquest missatge de correu electrònic que acabo de rebre.


És la resposta de Chenee Coronado a un primer missatge que vaig enviar jo als seus familiars (escrit molt de pressa des del mòbil i ple de faltes tipogràfiques):



Hi ha, per tant, una diferència de deu dies entre el primer missatge i l'últim. A la Cheenee i els altres dos cosins els vaig trobar enmig del carrer el primer dia a Tacloban. Em van demanar si podia enviar un missatge als seus parents de Manila (o el Canadà, no ho recordo) i els vaig dir que ho intentaria. Havien caminat durant hores per trobar algú com jo i poder fer arribar aquest missatge als seus parents i els vaig veure tant desesperats que els vaig donar aigua i menjar del que portava. A mi no em feia res perquè, com us explicava ahir, jo havia de tornar aquella tarda a Cebu i sempre seria a temps de comprar-ne més. Començava a ploure fort i vaig tenir temps d'entrevistar-los. Apareixen parlant de la inseguretat en la primera crònica sobre el desastre que vaig enviar.



...

Costa molt d'imaginar-s'ho. Però feu sisplau aquest exercici amb mi. Penseu en la plàcida rutina diària a la qual esteu acostumats: llegir el diari mentre mengeu un entrepà al bar de la cantonada, el que penseu quan espereu a recollir els fills a la llar d'infants, les escenes quotidianes de carrer que inconscientment retén el vostre cervell quan conduïu el cotxe de casa a la feina o quan torneu en metro,... I penseu també en la seguretat que us dóna saber que tots aquests llocs i les escenes que contenen demà també hi seran. Penseu en la Maria, en l'Albert, en la matrícula del vostre cotxe, en què hi posa al rètol de la xocolateria.

I, per molt que us costi, imagineu-vos ara que un gran daltabaix ho transforma de cop, que una gran onada els arrossega i que, quan amaina, tot allò que donàveu per fet ha deixat d'existir. Moltes d'aquelles persones que formaven part d'aquella estampa coneguda ha desaparegut. Alguns, romanen estesos al costat de llocs o béns que tal vegada tenien valor. Han mort les persones, però també tota una ciutat, les seves olors, les seves converses, la manera de relacionar-se, les prioritats, i una llarga llista de coses immaterials.

De fet, mon germà Roger, que és camera d'ETB i va estar juntament amb el corresponsal de la televisió d'Euskadi aquests dies allà amb mi, un cop a Manila em deia: 'veig carrers normals i el meu cap els imagina com si haguessin patit un tsunami, me'ls imagino destruïts.'

És aquesta la mena de pèrdua que, fins i tot pel nouvingut, com els periodistes que caiem com si ens haguessin llançat de cop en paracaigudes, costa més de tot assimilar.

A diferència del terratrèmol de Sichuan del 2008, aquest cop no m'he endut els fantasmes a casa. Els morts no em tornen en somnis. Suposo que tinc més experiència. Veure i respirar cadàvers ha estat més una molèstia que no una experiència dramàtica, què us he de dir. Però, en canvi, aquella sensació d'haver estat testimoni de com actua la destrucció total és molt difícil de pair. Crec que només les pel.lícules que presenten un apocalipsi són capaces de transmetre aquest sentiment. És com un advertiment, com si el destí volgués que ens preparéssim per alguna cosa pitjor.

Sí, ho he viscut com una lliçó de la natura. No som invencibles! Ens pensàvem que podíem jugar a fer el que volguéssim i, com a molt, el que tenim és un préstec per viure en aquest planeta que s'ha emprenyat molt. La rapidesa en què pot produir-se el canvi d'un estat a un altre ha de ser burtal, molt cruel. I el buit i el caos posteriors, la desesperació de l'ésser humà totalment exposat i vulnerable produeixen una immensa tristor.

Dimecres, el segon dia que vaig poder volar a Tacloban, ja va ser per quedar-m'hi de manera indefinida. Sabia que tornar a aconseguir un vol seria impossible a curt termini, i una incògnita a mig termini. Sabent que m'hi quedava, havia d'assegurar el més bàsic: menjar, aigua, allotjament i transport.

De Cebu em vaig endur una caixa de 30 ampolles d'aigua. Si la raccionava prou bé, en tindria prou per a una setmana. També vaig comprar cacahuets torrats, mango assecat, i una mena de panets plans farcits de pasta de figa. Poc per a qui li costi acostumar-se a l'austeritat. Suficient per algú que, quan treballa al límit, fàcilment s'oblida de menjar.

L'aixopluc provisional seria la tenda de campanya dels fotògrafs d'Associated Press, que s'havien instal.lat al costat de la torre de control de l'aeroport, en una zona que l'exèrcit havia aïllat de la resta de la població, que mica en mica anava arribant en busca d'ajuda mèdica, menjar o notícies de la civilització. Els d'AP van deixar que hi deixés les meves dues bosses petites (una, amb la càmera, bateries i cables, i l'altre, amb el portàtil, roba, menjar, kit mèdic) i la caixa d'aigües. Però no tenien lloc per dormir.



El transport seria més complicat. Les grans televisions (americans, japonesos, britànics) venien amb tota mena de recursos. Alguns havien fins i tot volat amb avionetes fletades per a l'ocasió. No havien escatimat en pressupostos. Molts tenien ja el seu vehicle a punt, que havien pogut fer arribar des de ports d'altres ciutats de Leyte, com Ormoc. És veritat que TV3 podria haver fet un esforç i haver-me pagat un vehicle si els ho hagués demanat, però, quan vas sol, és molt difícil coordinar aquest tipus de preparatius de manera ràpida i eficaç. La prioritat era arribar ràpid i enviar ràpid. És el que fem, notícies. Hi ha luxes que, no només per diners, no em podia permetre. La BBC o la CNN, per citar-ne dos, porten productors que s'encarreguen, únicament, d'aquests detalls més de procediment. El càmera fa de càmera i el periodista es concentra en el contingut.

En tot cas, tenia clar des del dia anterior que Tacloban (200,000 habitants) no me'l podria fer pas a peu. Només per anar i venir de l'aeroport podia trigar 45-60 minuts caminant. De manera que el primer que vaig fer un cop vaig deixar les bosses a la tenda d'AP, va ser demanar a tots els conductors de cotxes i motos que veia a l'aparcament de l'aeroport si llogaven els seus vehicles o si em podien portar a algun lloc.

Vaig preguntar a unes 15 persones sense èxit. Alguns ja anaven plens. Altres no tenien benzina. Altres, simplement, tenien massa problemes com per ocupar-se de mi. Finalment, vaig trobar un home a sobre una moto de trial.

- Hola, estic buscant un vehicle de lloguer. Tu em podries portar?
- Jo marxo ara amb la meva família. Hem aconseguit una plaça en un vol. 
- I saps on podria preguntar?
- El que puc fer és deixar-te la moto.- Va dubtar durant un moment.- No vull diners a canvi. Només que en tinguis cura.

Al principi em va sorprendre, però de seguida vaig adonar-me del poc valor dels béns materials en situacions com aquella. Em va dir que actualment formava part del departament anti-drogues del govern local i que anteriorment havia treballat de bomber per a l'aeroport, i que un cop hagués fet servir la seva moto, podia deixar-la amb la gent de l'autoritat civil, que rondaven per allà i el coneixien. Vaig fer fotos dels seus documents d'identitat i ens vem intercanviar les dades per poder-nos localittzar més fácilment en un futur. Es deia Dennis Yu.

Ens va quedar poc temps per intercanviar informació, perquè de seguida el van cridar per embarcar. Em va dir que l'starter de la moto tenia una mica de truc, que hauria d'anar afluixant un cargol amb un tornavís. També que la clau per arrencar estava espatllada i que el mes important era que tanqués bé el candau de seguretat perquè no me la robessin. Em va dir que el dipòsit era ple i em va deixar una ampolla de benzina també força plena. Que me l'endugués anés on anés perquè anava molt buscada.

- Per quant en tinc amb el dipòsit ple?
- On vols anar?
- Tacloban, però m'agradaria moure'm per l'illa. 
- El dipòsit ple et servirà per anar i venir de la ciutat aqui dues vegades. 

El vaig mirar als ulls, li vaig donar les gràcies, i li vaig dir que tindria molta cura de la seva moto. Abans de marxar, va apuntar-se en un paper el número de la seva pròpia matrícula. Feia tansols una setmana que li havien donat i no se la sabia de memòria.

Dennis va desparèixer entre la multitud que s'amuntegava a les dependències destrossades i innundades de l'aeroport i jo vaig fer un primer intent per engegar la moto. Algú em va ajudar i també em van recordar com funcionaven les motos de marxes. N'he conduït algunes, però no hi estic acostumat.

I, quan em disposava a abandonar l'aeroport amb la intenció d'anar primer a fer un cop d'ull per Tacloban, va aparèixer ella. Era petiteta, amb ulleres i el cabell recollit. Parlava un anglès perfecte.

- Perdoni, Sir, li puc preguntar on va?
- Doncs... No ho sé.- m'encanta no saber on vaig.- Tu on vas?
- Estic buscant algú que em porti a Palo. Vull anar a reunir-me amb els meus pares. Va a Palo, Sir?
- Per què no? Puja. 

Palo és una ciutat que es troba a uns 12 kilòmetres de l'aeroport de Tacloban. Com aquesta última, és a la costa oriental de Leyte i havia quedat igual de devastada que Tacloban. Però això que us explicaré ara és el més interessant... Dos dies abans, quan havia pogut llegir l'email a Cebu, havia rebut el missatge de la Mercè, una catalana que ara viu a València. La Mercè i el seu marit són una de les famílies que havien d'adoptar criatures de l'orfenat de Palo, i estaven molt amoïnats perquè no en sabien res.

La nostra prioritat era explicar el que passava a la zona afectada, però vaig pensar que se'm posaven les coses de cara amb l'aparició de la noia que volia anar a Palo i que, com a mínim, era una bona oportunitat per començar a buscar el lloc. La Jude, així es deia, em va ajudar a traduir algunes entrevistes en visayas, la llengua local, diferent al tagalog, l'estàndard filipí, i em va posar al dia d'aquella mena de detalls que necessites anar absorbint per saber com funciona un país i així saber-lo interpretar. Vem parar a una gasolinera on hi havia un soldat perquè ens vigilíes la moto i vem endur-nos l'ampolla de gasolina extra. Anava molt buscada. Quan vem voler seguir el camí, la moto no s'engegava. Va costar una mica i al costat ho vaig aconseguir afluixant el cagrol que el Dennis m'havia dit.

Li vaig parlar de l'orfenat i em va dir que el coneixia. Em va dir que em donaria indicacions, però, quan vem arribar al seu destí, va seguir atabalada en busca de la seva família i vem seguir camins diferents sense que cap dels dos se'n recordés de l'orfenat. Per cert, també ella em va escriure fa uns dies per agrair-me que la portés i per saber si em trobava bé.

Miressison miressis, tenies motius per gravar i històries possibles per explicar. Era, com alguns càmeres diuen, na boratxera d'imatges. No sabies per on començar de tanta destrucció que hi havia. La Jude m'havia dit que anés amb compte si m'endinsava molt més en aquella zona, on encara no hi havia arribat gaire l'exèrcit. Vaig estar gravant amb la llibertat d'elecció de localitzacins que et permet anar en moto i vaig seguir tenint problemes a l'hora d'engegar-la.

Vaig pensar que, si fallava tant, potser millor que busqués l'orfenat i, així que pogués, anés fent via cap a l'aeroport. Aquell dia no tenia possibilitat d'enviar res a TV3, per falta de comunciacions, i per tant no tenia la pressió de l'enviament, però tampoc volia que se'm fes fosc, i menys encara quan hi havia un toc de queda.

Preguntant molt, vaig finalment trobar l'orfenat. Vaig deixar la moto en una escola del costat i vaig haver de seure allà on vaig poder. Estava exhaust? Sí, en part, però tenia un mal pitjor. Havia agafat una insolació. D'entre tots els preparatius a Pequín, no havia pensat en un d'elemental: la crema solar. Filipines és un país tropcal, idiota! Tenia els braços i la cara totalment vermells i començaven a coure. Havia esgotat tota l'aigua i a l'escola me'n van donar, tot i que la raccionaven ells també. Vaig beure-me-la en tres glops i no vaig tenir vergonya de demanar-ne'n una altra. Els vaig demanar aparcar la moto allà, més segur que al carrer, i vaig fer el tros fins a l'orfenat caminant, ampolla de benzina en mà.

El guàrdia em va deixar entrar a l'orfenat i em va fer esperar després que li expliqués a què venia. És impressionant el bé que parlen l'anglès, aquesta gent. Fins i tot els que se suposa que no el parlen.

Va tornar i em va dir que la cuidadora no em podia atendre, que havia de demanar permís. Vaig insistir i li vaig dir que havia vingut de molt lluny nomes per aquella nena els pares adoptants de la qual no sabien si seguia viva. Va tornar a fer el mateix camí d'anada i de tornada amb el mateix resultat. Al final, unes noies, crec que eren mestres d'una escola per a nenes maltractades o en situacions vulnerables del mateix complex oficial, van entrar i els vaig parlar del motiu de la meva visita.

- És com si, després d'un gran esforç per venir fins aquí, una bona causa, algú em donés una bufetada. Ja sé que en condicions normals hauria de demanar permís. Però, aixó és un desastre, no funciona ni el telèfon. Ni tansols sabi què em trobaria abans d'arribar aquí. 

Vaig posar-li una mica de dramatisme, però us asseguro que em sentia exactament així. Les noies van parlar amb el guàrdia i el pobre home, tot pacient, va fer un tercer intent. Quan va tornar, em va dir que la cuidadora vindria.

Poc després em va fer un senyal i vaig veure la cuidadora amb una nena als braços. No m'ho vaig pensar i vaig començar a gravar. Si hi havia cap problema, ja m'ho dirien.

Quan la dona amb la nena van ser més aprop, em va dir que no podia gravar, que només havia sortit per fer-me veure que la nena era viva i per dir-me que no em podia deixar gravar sense autorització. Vaig pensar que potser no tindria més oportunitats de tornar allà, però li vaig demanar que em passés el telèfon de la persona que em podia concedir aquell permís. M'ho vaig apuntar tot en un paper i vaig tornar a desar el paper en una bosseta de plàstic que portava per resguardar de la pluja el passaport i documents importants. Vaig dir-li alguna cosa a la nena.

- Hola, com estàs? Aviat vindran els teus pares i podrás anar-te'n amb ells, eh?

La nena em va mirar encuriosida.

De nou a l'escolta on havia deixat la moto, un home que sabia de mecànica em va ajudar a arreglar-la i vaig poder continuar el meu trajecte de tornada a l'aeroport, vaig aparcar la moto al costat de la tenda dels d'AP, i vaig posar l'ampolla de benzina a dins la tenda, al costat de la caixa d'aigües. Vaig decidir que, com que aviat es faria fosc, ja no gravaria res més. El dia havia estat etern. Enmig del so ensordidor de les hèlix d'avions militars, vaig buscar aixopluc sense sort. Vaig recordar que aquell matí m'havia posat a la butxaca un diari que havia llegit quan era a l'avió. Vaig agafar aquelles fulles de diari, les vaig col.locar a la gespa del costat de la pista d'aterratge, i em vaig imaginar que el soroll dels avions no era tant alt. Al costat de tot de veïns que esperaven torn per embarcar en algun d'aquells avions, vaig posar-me a dormir i vaig aconseguir descansar una mica.

Un parell d'hores després, un nou aterratge (o era un C-130 o un Hèrcules que s'enlairava?) va despertar-me i vaig veure un espectacular cel estrellat. Clar! En un lloc on no hi ha electricitat, la contaminació lumínica és pràcticament inexistent.

No podia dormir bé. El terra era irregular i em picava la pell.Sort encara que no hi havia insectes prou atrevits per visitar-me. Vaig aixecar-me, vaig acabar-me l'aigua de l'ampolleta que portava en una de les butxaques, i vaig buscar un altre llit. Vaig localitzar un carro d'equipatges, d'aquells que serveixen per portar les maletes de l'avió a la cinta transportadora, on només hi dormia una persona. Era un soldat  que havia deixat el seu fusell sota les cames amb el canó apuntant cap enfora. Vaig pensar que, si tenia molt mala sort, estirat allà igual m'acabaria foradant el peu. Però la son va vencer les pors i li vaig anar a fer companyia. Ell estava tant o més cansat que jo.

22 de novembre 2013

Els meus dies a Filipines (2)

Logística. Operativa. Allò que necessites perquè la teva feina acabi veient-se en pantalla però que no té visibilitat. En parlem als llibres o en els blogs.

Quan dos dies després del pas del Tifó Haiyan vaig saber que era un gran desastre (és increïble el que vem trigar tots a reaccionar) i era, per tant, noticiable, vaig enviar un missatge al mòbil del Xesco Reverter, el meu cap a la Secció d'Internacional. Deia una cosa així: "Tifó Filipines mot bèstia. Hi hauríeu d'enviar algú. Jo marxo dimarts."

Era diumenge al matí i, en efecte, tenia vol dimarts, però no a les Filipines, sinó a Barcelona. Hi anava per una conferència sobre turisme xinès en el marc de la convenció anual de Turisme de Barcelona. Els ho havia confirmat des de feia mesos. I jo tenia assumit que aquell seria 'un altre desastre important que et perds', ja que el tsunami de l'Índic (2004) m'havia agafat a Extremadura en plenes vacances de Nadal i la Redacció hi va enviar el Jaume Barberà i altres companys. Per no parlar de la meva accidentada arribada al Japó (2011), amb un còl.lic nefrític que em va obligar a fer marxa enrere i va obligar a TV3 a substituir-me pel Lluís Caelles i dos companys més.

Hores després, ja a la tarda, em va trucar el Xesco:

- I això de Barcelona no ho pots cancel.lar?
- Osti, dijous és la conferència.
- Ja, però...

No m'agrada gens quedar malament amb ningú. Però, en aquest cas, no era difícil convènce'm. L'únic que vaig demanar va ser que TV3 fes una trucada de cortesia a Turisme de Barcelona.

Un cop saps que hi vas, s'engega una cadena de decisions que no et pots permetre dilatar molt. El teu cervell treballa molt ràpid i alhora no pots deixar que la precipitació t'atabali: passaport, diners (com els canviaré?), material (tinc les bateries carregades? m'enduc el trípode?), adaptador endolls, kit mèdic, roba (quin temps fa? plourà?), quin és el millor calçat per la mena de feina que faràs,...

Producció (TV3) va aconseguir-me un bitllet per aquella mateixa nit i, des que vem decidir que hi anàvem, pràcticament no va quedar temps per a res més. Diumenge a la nit volava cap a Manila i, a l'aeroport, va passar una cosa molt divertida. Vaig topar amb el Joerg, un periodista de la ràdio-televisió austríaca amb qui havia coincidit dos anys abans també a l'aeroport de Pequín anant cap al Japó pel tsunami. Vem intercanviar la poca informació que teníem i, ja a l'avió, vem fer càbales sobre com arribar a la zona afectada pel Tifó Haiyan. D'entrada, l'aeroport de Tacloban, la principal referència, estava fora de servei, ja que havia quedat destruït.

Ja de matí, vem arribar a Manila. A mi m'haven demanat una connexió en directe des d'allà. Sempre he pensat que, si bé és veritat que dones presència perquè ja ets al país, des del punt de vista informatiu és una pèrdua de temps. Són hores que podries aprofitar per arribar abans a la zona afectada. Tampoc tens gaire cosa a epxlicar perquè no has vist pas res, encara. I vaig aprofitar el temps a Manila per buscar una ruta d'arribada a Leyte, la principal illa afectada.

El Xesco m'havia passat un tweet d'un periodista de la CNN que ens va anar molt bé, ja que citava un cop de mà del'Autoritat filipina d'Aviació Civil (CAAP) per explicar que ja eren a Tacloban. Vaig buscar les dades de la CAAP a internet i vaig passar-me tot un matí intentant localitzar la persona encarregada. Finalment, vaig localitzar Eric Apolonio, que em va citar per a primera hora de la tarda. Em va fer esperar dues hores i després em va concedir una entrevista amb el sots cap del departament que, per una qüestió d'horaris, no vaig poder aprofitar mai, però que em va anar molt bé per a tenir un cert coneixement de fons, especialment tractant-se d'un país que trepitjava per primer cop.

El Sr. Apolonio em va dir que aquell mateix dilluns ja hi havia els primers vols comercials cap a Tacloban (encara no ho deien ni les notícies), i em va passar el contacte d'una delegada de Philippine Airlines (PAL).

Vaig anar corrents cap al punt on havia de fer directe i, amb un embús de trànsit monumental, vaig arribar justíssim per entrar. Jo, amb les meves dues bosses embotides de material fins al punt de maltractar les cremalleres, deixant el taxi un parell de semàfors enllà, i corrents per arribar cinc minuts abans d'entrar en directe. Un cop vaig acabar, vaig tornar a l'aeroport.

A PAL em van fer passar per davant de tothom i, en qüestió de mitja hora, ja tenia els dos bitllets a la mà: Manila-Cebu, per al cap d'un parell d'hores i Cebu-Tacloban-Cebu. El primer que vaig fer en arribar a Cebú va ser un comentari que aniria al TNV. El vaig enviar des de l'hotel a Cebú i pràcticament no em va quedar temps per a res més. A les 3.20 havia de ser a l'aeroport.



La decisió d'anar a Tacloban i tornar a Cebu aquell primer dia no va ser fàcil. Res em garantia que hi podria tornar a entrar, ja que els bitllets anaven molt buscats. Però quedar-se a Tacloban sense la possibilitat d'enviar era com fer una crònica per pasar-la, amb sort, tres dies després. No tenia sentit.

Aquell primer vol l'agafaven gent de Tacloban que fins aleshores no en sabien res dls seus familiars, ja que allà s'havien quedat sense llum i telèfon, i periodistes. Un d'ells, un britànic, el Richard, el corresponsal a Tòquio de The Times.

És curiós com, tots nosaltres, intentem compartir detalls i plans. Com faràs això? Que en saps d'allò altre? I, al final, el que acabes fent no sol tenir res a veure. A mi, personalment, m'agrada parlar molt amb altres periodistes, però sempre els acabo deixant per fer la meva. El fet que sobre el terreny treballi sol (per molt que sempre intento parlar en plural perquè la feina que fan els meus companys a Barcelona, per exemple, també és important perquè tot acabi sortint) m'ha creat una mena d'instint individualista, de no dependre de ningú i de respondre nomes per a mi mateix.

La prioritat estava clara: arribar, gravar, tornar a Cebú, enviar. I així va ser. Començava a les 6 del matí i a les 12 ja tornava a ser a l'aeroport per embarcar dues hores després de tornada a Cebú. Però, com sol passar en aquestes ocasions, sempre hi ha sorpreses...

L'aeroport de Tacloban era un caos de collons. Part del personal havia mort. La resta estava estressat. No hi havia electricitat i els ordinadors eren part de la runa escampada pel terra. Tot es feia a mà. Es venien bitllets i els diners es guardaven en una capsa que feia de caixa forta. La gent feia cua i un guarda de seguretat anava cantant els números dels torns assignats en veu alta. El terra seguia inundat. La gent seia on podia, amb cura de no estripar-se la roba o fer-se cap ferida pels filferros o plaques rovellades d'antigues parets o troços de sostre.



Vaig lliurar el meu bitllet Tacloban-Cebu al personal.

- El vol està complet. Haurà de posar-se en llista d'espera.
- No, escolti, si jo el bitllet ja el tinc.
- Sí, però no hi ha places. Se n'han vent més de les que l'avió pot portar.

Se'm va quedar cara de tonto, però vaig demanar-li per un superior i finalment vaig poder parlar amb ell. Em va explicar que ells estaven venent bitllets des del dia anterior i que no sabien com processar aquells bitllets que, com el meu, s'havien processat a Manila o Cebu. Vaig insistir i em va dir que em posaria a una llista prioritària de casos similars. La llista era d'unes 20 persones.

L'hora del vol eren les 2, però aixó importava poc. Els vols arribaven quan podien. Penseu que a l'aeroport no funcionava ni la torre de control.

El primer vol va marxar i em van dir que el següent ja seria l'últim, que potser tindria sort. La gent s'amuntegava. Un home discutia amb uns aires d'arrogancia.

- Aquesta és la meva tarja de crèdit! Cobri el que hagi de cobrar! Faci o truco ara mateix al seu cap!

La situació era patètica. D'entrada perquè una tarja de crèdit era, tècnicament, impossible d'utilitzar en un lloc com aquell. I, després, perquè la desesperació de l'home el mostrava en la seva pitjor versió. Per sort, el manager de PAL no es va deixar intimidar i va dir que no podia fer excepcions, que no importava de qui era amic o on treballava. L'home no tenia ni bitllet i volia sortir abans que ningú.

L'espera a l'aeroport de Tacloban es va allargar mes de cinc hores i, amb molta sort, vaig obtenir una tarja d'embarc, un paperet fet a mà, que em va permetre tornar a Cebu i començar a enviar part el material que havia gravat aquell dia, les primeres cròniques sobre el terreny.

21 de novembre 2013

Els meus dies a Filipines (1)

És necessari deixar passar uns dies. Per deixar reposar reflexions, sobretot. Però tampoc convé deixar-ne passar massa, perquè aleshores perds la clarividència del relat encara fresc en la memòria, i perquè saps que si no el fas ara, després serà massa tard. I, també, per salut mental, com a part de la digestió posterior a aquesta mena de feines, per poder seguir endavant sense mirar enrere i que se't trenqui el cor. Som-hi...

Fa una nit clara, penso, quan l'avió descendeix. Però així que surto per la porta, fins i tot en aquell passadís cobert del 'finger', el carbó em dóna la benvinguda. Fins i tot un dia clar és un dia contaminat. Trobaré a faltar aquell espectacular cel estrellat que vaig veure abans de caure abatut a sobre aquell carro de les maletes a l'aeroport de Tacloban, on vaig estirar-me al costat d'un soldat que protegia el seu fusell entre les cames mentre dormia, i on el vent i el soroll ensordidor de les hèlix dels Hercules de la Força Aèria filipina, uns 100 o 150 metres enllà, van formar part dels meus somnis.

- Bona nit! - dic jo amb un somriure encara contagiat per l'extraordinària amabilitat dels filipins.

- On vas? - diu egoista el taxista, calculant únicament quants diners podrà treure'm i si li haurà valgut la pena l'espera.

Sí, sóc ja a Pequín.

He de seure i recuperar el bloc de notes on he anat apuntant conceptes, paraules clau que em permetin després explorar els racons de la memòria: moto pluja-sol, Angel, aigua i cacahuets,...



Quan diumenge l'avió d'Air Asia que sortosament ens va regalar un passatge de sortida accelerava abans d'enlairar-se, vaig donar una última ullada a aquell paisatge maltractat de Tacloban i no vaig poder contenir una llàgrima. És una sensació molt estranya. Penses en aquells que es queden i, per molt que mai no li canviaries a ningú aquella plaça en un vol que et portarà ben lluny i que tens unes ganes boges d'abandonar tanta desgràcia, et renyes per tenir tanta sort, perquè saps que aquella gent que enmig de la tragèdia t'ha obert el cor es queda i seguirà patint durant un bon temps.




13 de març 2013

Una de porcs


A propòsit de la crònica que envio avui sobre la misteriosa mort de 6.000 porcs al riu Huangpu, acabo de tenir una conversa amb un company de TV3:

- Hola! Avui us n'envio una de porcs.
- Ah, molt bé, ara ho miro. 
- Porcs no en sentit figurat, sinó literal, eh?
- D'acord... De porcs en sentit figurat no t'amoïnis que no ens en calen, ja en tenim prou aquí.

26 de febrer 2013

Iraq, fa 10 anys (aclariments)

Erik Van Hooft (esquerra) i Jordi Regàs (dreta).

Després de l'interès que la história de Hu Guoqing ha despertat*, em permeto afegir alguns detalls que em van quedar pendents.


Vaig parlar finalment amb el Jordi Regàs, que em va aclarir que aquell dia en el vehicle hi anaven ell, l'Erik Van Hooft i en Paco Forjas, de RNE. El Joan Roura (redactor) i l'Àngel Ferrer (productor) estaven a Kuwait la major part del temps condicionats per les connexions en directe per al TM. Reprodueixo, gairebé el complet, la detallada resposta del Jordi:

Aquell dia, ara fa 10 anys, la Mitja Lluna Roja Kuwaitiana havia organitzat un repartiment d'ajuda humanitària a l'altra banda de la frontera, al primer poble que hi ha ja dins de l'Irak, Safwan. Uns repartiments que intentaven netejar la imatge del país, mostrant al món com eren de solidaris els kuwaitians amb els pobres iraquians als quals s'havia d'alliberar de Saddam. Aquests actes de "propaganda" els organitzava el govern kuwaitià ajuntant una colla d'autobusos que s'omplien de periodistes, famèlics d'imatges i històries, després de passar en el millor dels casos 3 o 4 setmanes a l'emirat de Kuwait, sense res que emportar-se a la boca (periodísticament parlant). L'èxit dels "tours" estava, per tant, garantit. Fins i tot hi havia llistes d'espera!

Després els repartiments d'ajut acabaven sempre en un fracàs estrepitós, humanitàriament parlant. Bàsicament perquè consistien en fer arribar un o dos camions portacontenidors, degudament identificats amb els logotips de la Mitja Lluna Roja Kuwaitiana, que s'obrien en un camp davant del poble, amb la idea de repartir l'ajuda. El resultat era que les màfies locals enviaven tots els seus efectius per acaparar amb el màxim de mercaderia, donat que no hi havia cap mena de cens o de control. El resultat és que(...)  els propis mafiosos pujaven dalt dels contenidors i buidaven el seu contingut. Era el moment en que als periodistes ens suggerien que ja era hora de marxar. Els autobusos tornaven cap a Kuwait i pobre de tu que et despistéssis.

El dia del qual parla el senyor Hu, nosaltres vam tenir la gran sort que ens van autoritzar a acompanyar la comitiva d'autobusos amb el nostre propi vehicle, una bona oportunitat per gaudir d'una major llibertat de moviment. Un cop vam haver enregistrat el repartiment d'ajuda i els primers incidents, vam agafar el cotxe per donar un tomb per Safwan, a veure si podíem explicar alguna cosa més. Vam fer algunes imatges, vam entrevistar alguns vells del poble, però amb el dubte de si tancarien la frontera o no, finalment vam decidir que havia arribat el moment de tornar. A l'horitzó, a la llunyania, encara es veia el núvol de pols que havien deixat els microbusos que fotien al camp per tornar cap a terreny segur. 

I per allà al mig del no res, mentre nosaltres també enfilàvem cap a la frontera, ens trobem amb un fotògraf xinès, degudament uniformat (gorra, armilla de fotògraf, 2 o 3 objectius ben llampants) que corria, fora de sí, darrera els autobusos, que ja se li havien escapat. L'home estava completament desesperat. Abandonat a la seva sort, es devia veure plomat pels iraquians, agredit o fins i tot mort. 
(...) Nosaltres, evidentment, vam parar i li vam dir que pujés, que aquell no era lloc per un fotògraf xinés, i menys quan ja es feia fosc. (...) D'anglès pràcticament no en parlava ni un borrall. Al final va fer un truc a la seva cap i ens va passar el telèfon, i ella en un anglès una mica més comprensible ens va agraïr que l'haguéssim salvat d'una mort segura (o això creia ell). Després, i aquesta part jo ja no la recordava, ens vam fer una foto a l'hotel de Kuwait, vam intercanviar les targetes (...) i la cosa va quedar així.

Ara, 10 anys després, reconec que recordar aquella història ens ha fet molta gràcia, i encara ens en fa més pensar que hi ha un fotògraf a la Xina que afirma que li vam salvar la vida i que, 10 anys després, encara se'n recorda de nosaltres. (...) Allò que vam fer ara fa 10 anys (...), és el que qualsevol altre periodista hauria fet.

El Jordi acaba el seu email dient que l'Erik i ell van volgut fer-se una foto (la de dalt) per aquest '10è. aniversari', perquè Hu Guoqing tingués també un record d'ells i que ja li vaig fer arribar tant jo com el Mikel Bengoetxea via Weibo i email i que em va confirmar que havia rebut amb molta il.lusió. L'esperen, diuen, amb els braços oberts sempre que vulgui anar a visitar-los a Catalunya.

*Xinhua, EFE i Europa Press ja han publicat la història i em consta que a altres mitjans els ha semblat interessant. Europa Press, per cert, em citava com a protagonista i em situava a Iraq el 2003, país que mai no he trepitjat. 

20 de febrer 2013

Iraq, fa 10 anys

Misteri resolt! Després d'un enigmàtic missatge que ens ha arribat al nostre compte en el microblog Weibo:

'Busco col.laboració per localitzar els periodistes espanyols que em van salvar la vida en el desert, fa 10 anys a l'Iraq', deia Hu Guoqing, fotògraf que treballa per a diferents diaris xinesos.

El missatge venia acompanyat d'aquestes fotos i d'una altra de la tarja d'un d'ells, Jordi Regàs, de TVC.



Ràpidament he contactat amb el Joan Roura, qui de seguida m'ha dit que creia recordar que va ser ell mateix qui va fer la foto de grup, i m'ha dit que els dos de la dreta són Jordi Regàs i Erik van Hoft, tots dos ENGs de TV3. Tampoc hi sortia l'Àngel Ferrer, productor de TV3, que també era en aquell hotel. I el de l'esquerra no em calia confirmació perquè de fet el tenia localitzadíssim: Paco Forjas, de RNE, que fins fa un mes era corresponsal a Pequín.

Però... Què diantre va passar fa 10 anys?

He trucat a Hu Guoqing* i ell mateix m'ho ha explicat:

'Vaig entrar a l'Iraq amb el meu enllaç i vaig seguir un nen per entrevistar una família de refugiats iraqians. El que no sabia és que, en tornar al vehicle, m'havien deixat penjat. Em trobava a l'Iraq, amb molts diners en metàl.lic a sobre, i no parlava idiomes. Es feia fosc i vaig demanar-li als 'marines' americans si em podien recollir, però ningú em feia cas i jo tampoc podia comunicar-me. Pensava que en qualsevol moment m'atracarien i vaig començar a caminar per la carretera, i jo ja tinc una edat. Finalment vaig veure un vehicle amb les lletres TV i els vaig cridar. Van parar i de seguida van fer-me entrar. El conductor deia 'go, go!' i va trepitjar fort l'accelerador. Finalment, de nou al nostre hotel a Kuwait**, vaig demanar de fer-me una foto amb ells. Però mai vaig poder agrair-los-ho degudament i, ara que s'acostava l'aniversari, vaig posar aquest missatge per intentar retrobar-los i expressar-los el meu agraïment.'

No cal dir que tot això passava en plena invasió nordamericana i caos fronterer.

Hu m'ha dit, al final, que potser organitza un viatge amb la família i que voldria expressar-los el seu agraïment personalment.



*De fet, en aquesta història hi ha un altre protagonista, Mikel Bengoetxea, d'ETB, que és qui inicialment havia contactat amb Hu i qui m'ha passat el seu número.
**Entenc que la premsa tenia la base d'operacions en un hotel de Kuwait i des d'allà cobrien el que passava a l'altra part de la frontera en aquell moment concret. 


28 de gener 2013

Li Na o Na Li?

Avui els companys del Departament Lingüístic de TV3 em preguntaven com creia que s'hauria de pronunciar el nom de la tenista xinesa amb millor palmarès de tots els temps.

Ja sabreu que alguns llocs apareix com Li Na i a d'altres com Na Li.


Aquesta ha estat la meva resposta:

En el cas de la tenista, el cognom és 'Li', i 'Na' és el nom. Si voleu filar més prim, per dir-ho correctament s'hauria de pronunciar com si Lina fos aguda. És a dir, com si portés accent a la a. En xinès, la complexitat fonètica fa que els tons a vegades costi molt de traduir-los al català o explicar-los amb una explicació lògica per a nosaltres, però en aquest cas concret és exactament com si fos una aguda: 'linà' o, si voleu, 'linar'.

El problema amb Li Na ha vingut per la traducció (jo crec que errònia) que molts països fan dels noms xinesos: alteren l'ordre. Penso que, quan els xinesos es posen un nom occidental (Bruce Lee), està justificat, com precisament passa amb la gent de Hong Kong, que, sent colònia britànica, tenien tant un nom xinès com la versió occidentalitzada. Bruce Lee, pels xinesos, sempre ha estat Li Xiaolong. El mateix Li que Li Na, per cert. Però, per a xinesos que no s'han posat un nom occidental (Li Na podria dir-se Maria Li, o Natàlia Li, i no ho ha fet), millor mantenir la versió xinesa.

Mai no hem dit, per entendre'ns, Tsetung Mao, o Xiaoping Deng, sinó Mao Tsetung (Zedong en xinès), o Deng Xiaoping. Per tant, no crec que ho hàgim de fer ara.

Per últim, és interessant ressaltar que, si es pronuncia Na Li, enlloc de Li Na, en xinès sona com 'on?' o 'allà'. Fent la cosa encara més malsonant per a qui realment entén o parla xinès.

Per tant, LI NA.