19 de gener 2011

Hu a Washington

No és casualitat que, quan Hu Jintao descrivia el sentit de la seva visita d'estat a Washington (la tercera des que Barack Obama és a la Casa Blanca), digués que servirà per "consolidar la confiança mutua". No ho diria si no s'estigués escenificant un re-equilibri de les relacions internacionals.

No ens enganyem, la Xina és encara a molta distància del poder polític o militar dels Estats Units, i econòmic si prenem indicadors com la renda per càpita. Però aquesta no és, en tot cas, una visita qualsevol. És la més significativa dels últims anys i ve definida, sobretot, en clau econòmica i militar.

En clau militar, una repassada als comentaris recents en premsa demostra que Occident està engrescat en ressucitar l'amenaça groga. També és veritat que l'aparició del nou J-20, el caça-bombarder 'invisible' xinès, ho ha posat fàcil. Però la percepció generalitzada és que la creixent despesa militar xinesa és una amenaça. I de fet, ho és si acceptem que el criteri del Pentagon sigui universal, o, en altres paraules, si fem servir eufemismes com el de la "comunitat internacional" per referir-nos als Estats Units i els seus aliats, si pensem que una Xina (o qualsevol altre país) amb un exèrcit potent i, per tant, que la potència hegemònica tingui un rival de prou alçada, és un problema. Si, en canvi, mirem considerem el món des d'una perspectiva més oberta, potser percebrem que l'amenaça és relativa o inexistent. Perquè, si bé és cert que la despesa militar xinesa s'incrementa, és encara molt inferior a la dels Estats Units. Però, més important, i a diferència de Washington, la Xina diu que vol un exèrcit per finalitats defensives i no preveu l'agressió a països sobirans (Taiwan, les illes Diaoyu -Senkaku en japonès-, o les Spratly són territoris que, per diferents motius, els ha reclamat històricament com a propis), com tampoc defensa criteris com l'ús preventiu (o primer ús) de la bomba nuclear o la militarització de l'espai que sí que promou Washington, i contra la qual s'ha queixat repetidament, amb paraules, però també amb fets quan va va destruir un satèl.lit propi obsolet i va advertir que, tot i no estar-hi d'acord, tampoc es quedarà enrere en la modernitzacio de les seves capabilitats.

La diferència a una i altra banda del Pacífic és que uns li demanen als altres per què modernitzen el seu exèrcit mentre ells fan el que volen i inicien guerres a llocs com l'Iraq o l'Afganistan, o, en el cas de la Xina, trenquen els pactes bilaterals, com el que a principis dels anys 80 va signar Washington comprometent-se a no incrementar el seu ajut militar a l'illa de Taiwan, reclamada per Pequín com a territori propi però que, de facto, funciona pràcticament com un estat propi. Com vem explicar al TN durant la visita a Pequín del secretari de Defensa Robert Gates, l'última partida d'armes nordamericanes venudes a Taiwan havia provocat que la Xina aturés els contactes d'alt nivell en l'últim any.

L'amenaça a l'hegemonia de post-guerra dels Estats Units té el seu principal escenari de tensions a l'Oceà Pacífic. Su Hao, professor de la Universitat d'Afers Estrangers de la Xina, ironitzava sobre el tema en una entrevista que li vem fer recentment: "Potser les relacions dels països del Pacífic les hauríem de resoldre entre tots aquells que el compartim, i no només des del país que el considera un llac més en el seu territori".

Una de les altres tensions importants a la zona i que justificaria l'amenaça xinesa és la pretesa transigència xinesa amb Pyongyang, i el perillós precedent que suposa que Pequín fes la vista grossa amb Corea del Nord quan va l'artilleria nordcoreana va bombardejar l'illa sudcoreana de Yeonpyeong. Un atac injustificable des de qualsevol punt de vista, però que, malgrat la boira propagandística, cal situar en el seu context. I el context ens recorda que l'increment de tensions a la península coreana actual té un dels seus detonants amb el boicot tècnic de Washington de les reunions de Pequín, amb el trencament de la promesa de Washington d'enviar combustible a canvi que Pyongyang abandonés el seu programa nuclear, i que va provocar la posterior espantada nordcoreana. Novament, i davant la possibilitat real d'una guerra total entre Nord i Sud pel bombardeig de Yeonpyeong, Washington va tornar a rebutjar el marc negociador de la capital xinesa després que ho demanés d'urgència el Ministeri d'Exteriors xinès.

Però aquesta nova 'guerra freda' és, per sentit comú, molt més propensa al consens que la que separava Moscou de Washington. I parlem de la mútua dependència econòmica...

Una frase atribuïda a la secretària d'Estat nordamericana, Hillary Clinton, i citada en un dels cables diplomàtics publicats recentment per Wikileaks, resumeix la gran contradicció que arrosseguen els soci-rivals, o frenemies (de friends, amics, i enemies, enemics), com ja etiqueten alguns mitjans anglosaxons. "Com pots negociar durament amb el teu banquer?", hauria dit Clinton. Una percepció que a Pequín deuen considerar incompleta. Un informe del Diari del Poble es pregunta el per què de la crítica insistent de Washington en qüestions com el valor del iuan o els excessius desequilibris de la balança comercial entre ambdós quan "la Xina és el motor del benefici de l'empresa nordamericana" (un 71% de les empreses que inverteixen a la Xina negocis generen beneficis, segons una enquesta de la Cambra de Comerç dels Estats Units a la Xina), i quan Pequín va seguir comprant bons del Tresor nordamericà quan en temps de crisi més ho necessitaven.

Un cop més, l'atenció s'ha desviat a demonitzar la Xina per qüestions secundàries, com el capítol de les terres rares (minerals imprescindibles per la producció d'energies renovables o armament modern), destacant les quotes a l'exportació que la Xina ha imposat primer al Japó i després arreu com l'exemple de les conseqüències d'una Xina poderosa, capaç de fer xantatge amb aquesta mena d'or negre modern. El que no s'explica és que, en primer lloc, els Estats Units i altres països van deslocalitzar-ne l'extracció per la contaminació que generaven i perquè la Xina ho feia molt més barat. Ahir llegia, per cert, que de fet, les exportacions xineses s'han incrementat mes d'un 15% últimament, en contra de l'argument demonitzador.

I tornant a la contradicció, l'equació actual és clara: Pequín necessita una economia saludable als seus principals mercats, començant pels Estats Units, i els Estats Units necessiten bones relacions amb el seu principal creditor, fabricant i, cada cop més, també mercat. Per la qual cosa, el destí els obliga a entendre's si ni volen acabar malament i si volen posar fil a l'agulla en qüestions molt més urgent, com un compromís clar per reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle i invertir el preocupant i imprevisible canvi climàtic que pateix tot el planeta.

(article també disponible a Obert per Obres, blog al 3cat24)

17 de gener 2011

14 de gener 2011

Gravar a -30C


Fa dos o tres anys vaig prometre'm que no tornaria al Festival de Gel i Neu de Harbin, a la província més septentrional de la Xina. Promesa trencada. Aquest cop, el 'Despertaferro' s'ha convertit en el primer equip català que participava en una competició internacional d'escultures de gel i neu, una de les moltes activitats del festival, i vem pensar que podria estar bé gravar-los.

L'hivern de Harbin registra temperatures mitjanes de -20C i, de nit, per sota de -30C. Aquell primer cop, amb el trípode trencat, les bateries mortes (no servia ni allò de guardar-les a la butxaca ni acostar-les a la calor corporal) i el dit petit del peu amb aquella mena d'estirada elèctrica que fa el fred, vaig decidir que me n'anava el mateix dia d'haver arribat. No tenia ni la càmera, ni el calçat ni els guants adequats, i podia salvar la crònica amb el que tenia.

Aquesta vegada, ja més ben equipat, torno amb molt millor material, que -previsiblement- podreu veure al TN aquest cap de setmana. No us perdeu les estalactites al bigoti d'un dels escultors.

De moment, us deixo aquest vídeo enregistrat amb el mòbil on he intentat mostrar l'efecte d'arrossegament o difuminat del moviment quan es congela la pantalla LCD de la càmera, i que no afecta la gravació.



El millor d'anar a Harbin és que quan tornes trobes que a Pequín no hi fa tant de fred.

11 de gener 2011

El mestre es jubila


M'he resistit a escriure aquest text, perquè sé que al Martí Anglada no li fa cap mena de gràcia que se sàpiga que es jubila. Però, a aquestes alçades, amb notícies a la premsa i el Twitter ple de comentaris, no me n'he pogut estar. Em reservo, això sí, la discreció de posar-ho al meu blog personal i no al del 3cat24, recent estrenat.

El Martí em renyarà perquè això sonarà a comiat, però si deixa TV3 bé em tocarà explicar alguna cosa. I el meu agraïment és doble, com a espectador i com a periodista televisiu.

Com a espectador, perquè no és casualitat que tots recordem allò de "Martí Anglada, TV3, Washington" més que d'altres firmes. Ell ha estat un dels pilars que han convertit TV3 en un referent informatiu. Amant de la precisió i especialment de la concisió, sempre té l'anàl.lisi adequada quan acaba de passar res i fa que temes aparentment complexes siguin comprensibles. I això, creieu-me, no és fàcil ni pels mateixos periodistes especialitzats, que a vegades o bé ho entenen però no ho saben explicar, o bé en saben poc i fan veure que ho expliquen.

Com a periodista, només puc dir que avui no seria a Pequín si no fos pel Martí. Ell em va donar la meva primera oportunitat, i ell ha contribuit, -corregint-me, renyant-me o animant-me segons el cas- a que aquesta feina sigui tan apassionant com la visc. Com a cap de secció d'Internacional, no em va regalar pas res, i això és el millor regal que et pugui fer un mestre.

- El semàfor no està vermell, però podria estar-ho. Diguem que estem en taronja. Va concloure per telèfon quan, certa vegada, semblava que la direcció d'Informatius anava a prescindir de la delegació de Pequín. Però després va afegir: no pateixis, tu fes la teva feina el millor que puguis, que ja veuràs com la pròpia tendència de la Xina ens acabarà donant la raó.

Només em sap greu dir-vos que em sento afortunat, perquè, si bé vosaltres us quedeu ara sense veure'l al TN, jo tinc encara pendent una xerrada amb ell des que va tornar del seu últim viatge a la Xina. Va passar per Xangai per veure l'Expo i recordo com començava aquell missatge de correu electrònic... "He tornat estupefacte!"

10 de gener 2011

El 'testament' de Gao Zhisheng


Associated Press (AP) publica avui una entrevista a Gao Zhisheng que tenia embargada des de març del 2010, fa ja gairebé un any. La Isolda Morillo, la periodista que li va fer, m'explicava, el dia que es va saber que li donaven el premi Nobel de la Pau a Liu Xiaobo (Gao també havia sonat com a guanyador) que va ser Gao qui expressament li va demanar que no publiqués tots els detalls de l'entrevista. El pacte era que Gao anunciava (via AP) que es retirava de la vida pública, de l'activisme, i que, si tornava a desaparèixer, l'agència de notícies tenia mans lliures per publicar la totalitat del relat. Venia a ser una mena de testament, on l'advocat pro-drets humans denuncia l'odissea de detencions, tortures, amenaces i incomunicacions al qual diu que va ser sotmès abans d'aquella trobada. Podeu llegir l'entrevista aquí (en anglès), on, entre altres coses, Gao explica que els policies que el retenien li van dir "quan volguem que desapareguis, desapareixeràs".

Amb aquella informació el març del 2010, Gao es 'retirava'. Ja amb la dona i els seus dos fills fora del país, li permetia una treva i donar senyals de vida, i donava un respir a aquells que el donaven per mort. Poc després, Gao va tornar a desaparèixer. Ara, amb la publicació de l'entrevista, de la de veritat, s'entén que aquest cop es dóna Gao per perdut, o, com explica que li van dir els agents, que a partir d'ara qualsevol dia algú el podria acabar trobant a dins d'un rec. Una de les opcions que recordo que, amb resignació, també em va confessar com a probable l'únic cop que el vaig entrevistar, el 2006.
______________________________

A partir d'avui, alguns dels continguts d'aquest blog també es penjaran a un nou espai a la web de TV3, "Obert per obres".

08 de gener 2011

Gong Linna triomfa



Recordo que quan fa tres anys va cantar al meu casament, encara havíem de fer callar algunes taules, que no entenien que allò era un luxe i que valia la pena gaudir d'aquell regal, d'aquella veu, i que calia per un moment tallar la xerrameca i el soroll de plats.

Quan el gener del 2008 els vem visitar a Baviera, ens explicaven que estaven tenint èxit sobretot a Europa, però que a la Xina no acabaven d'aixecar el vol. Ni tansols un intent per presentar-la als periodistes estrangers en la festa anual del Club de Corresponsals de la Xina va tenir la resposta que es mereixia.

I per això, quan veiem que avui Gong Linna i el seu marit Robert Zoellitsch triomfen tant a les televisions xineses com a internet (a Youku està de moda versionar-la i fins i tot Wang Fei va dir al seu blog que li agradaria cantar 'Tante', la peça del vìdeo que recupero aquí), només ens queda dir "ja tocava". La pròxima gran aparició serà a la gala d'any nou (xinès) de BTV, la televisió de Pequín.