30 de juliol 2009

Garbage Warrior

Ahir a la nit vaig anar a dormir tard. M'havia quedat amb la vista clavada al televisor...

Imprescindible documental si no sou indiferents al canvi climàtic. Garbage Warrior, la història de l'arquitecte Michael Reynolds, pioner de la construcció ecològica fa 30 anys. És la història pel reconeixment legal dels "earthships" que construeix amb el seu equip de hippies idealistes, cases totalment autosuficients construïdes amb deixalles: llaunes de cervesa, ampolles de vidre i pneumàtics plens de terra com a reguladors tèrmics. Li van arribar a retirar la llicència d'arquitecte i van aturar les comunitats que construïa per "motius de seguretat", fins que fa dos anys va aconseguir el reconxeiement legal per experimentar en noves formes de construcció, que al capdavall no són res més que models de cases que no devoren l'entorn, sinó que l'enriqueixen.

25 de juliol 2009

Matahari pagi

L'últim dia, l'últim matí a Gili Meno abans de pujar a la barca en el camí de tornada de vacances, un cambrer ens va explicar què volia dir aquella frase que sonava a la ràdio: matahari pagi. Mata, l'ull; hari, el sol; pagi, aixecar-se. L'ull del dia es desperta. Era la sortida del sol. Un sol intens que ens va acompanyar en aquestes vacances breus però relaxants.

Torno a ser a Pequín, on el sol és més tímid i s'amaga entre allò que alguns anomenen boira i els altres contaminació.

Feixuc, maldestre, sense l'habilitat d'aquell que per uns dies ha sabut el·ludir la rutina de teclejar i clicar el ratolí. Navego per internet i topo amb una notícia refrescant. El meu company Carles Prats, fins fa poc a Brussel·les i ex de París, presentarà a partir de setembre el TNM. I sense oblidar el Dani Bramon, nou editor del TNM. Pels no avesats en la matèria, l'editor és el que fa i desfà, ordena les notícies, coordina, es baralla amb els caps de secció,... I en Dani és un crack en la seva feina, així que deixeu que presumeixi de company de promoció.

Carles Prats, impecable.

No és en Clooney, és en Bramon.

Surt el sol també a Barcelona, amb un nou cicle per al Xavi Coral, un grandíssim professional de la pantalla que segur que tenia ganes d'emprendre noves aventures després de tants anys -mai millor dit- donant la cara.

Xavier Coral, què prepares?

Companys que aprecio i que, un cop més, em recorden que, de moment, Pequín no té data de caducitat. I penso aleshores en les vegades que he pensat "i després de Pequín, què?", o en tota aquella gent que m'ha insinuat que voldrien estar fent la meva feina, o en les propostes a la Wang Can per canviar Pequín per Hong Kong o Singapore. Ara que, no sé què seria més difícil, si convèncer-la a ella o convèncer Direcció.

14 de juliol 2009

In response to People's Daily accusations

To whom it may concern,

To my surprise, I recently found many stories on the internet reproducing an article published in People's Daily about the incident on the first Friday after the 7.5 riots in Urumqi. The article mentions Television of Catalonia and other media and concludes we incited a demonstration and it blames us for the stabbing of a policeman. It also says we didn't do an objective job, giving as an example that we didn't interview the policeman and didn't mention the violence against Han ethnic people. This is the link to the article re-published in Xinhua: http://news.xinhuanet.com/politics/2009-07/14/content_11705840.htm

First of all, let me tell you I have been in China for 7 years, and no matter what kind of accusations I receive, I will not change my perception of this country as one of the most welcoming, respectful and safe I have ever been to.

Second, I understand that some patriotic feelings may arise with such a sensitive issue (7.5 incident), but I must honestly disagree with the mentioned description. It is simple: I was there interviewing, with the proper accreditation, and for nothing in this world would I want to ignite a subversion or a demonstration, specially when we all knew how delicate the situation in Urumqi was on that day. It may be true that those demonstrators felt encouraged with our presence, but not at all did we taught them what they had to say or what they had to do, nor wanted them to do something so that we could "catch some reportable story". This theory is offending, putting me and my colleagues at the same level of a spy. Besides, I was there, whereas People's Daily article is not even signed and none of their journalists has ever asked me about my version.

Third, I understand some "laobaixing" must be angry for what they consider unfair reporting from the West, now and before in situations like the riots in Tibet last year. But please, if you accuse our organization, show us some evidence.

Fourth, the article says we didn't even try to ask the policeman's version, go to the hospital and interview him. After 8 hours in the police station, we finally were freed and were taken to the hotel to continue with our job. I asked the police head of Urumqi about the agent, and he told me he was in hospital, and I told him I was sorry if somehow they thought we had anything to do with that. By no means we could have thought an interview would end up like that. Later that night, when I edited the story, I included the police version: "according to the police version, an agent was stabbed during this incident. They believe this happened because of our presence there." Moreover, on the next day, after realizing some of the footage I had taken showed a policeman touching his side with a hand (just 2 or 3 seconds), therefore possibly confirming the police version (you could guess from that image that the agent could be complaining about a wound), I used that image, slow motion, to insist in the official version, to be fair with reality and avoid misunderstandings. For all this, saying I didn't care about that fact is completely false.

Fifth, the article talks about a letter sent by some readers to People's Daily recently, complaining about the Western coverage, believing we didn't show images of houses burned or innocent people that died in the riots. They say we just want to see unrest in China. Since I arrived to Urumqi on Thursday, I tried to show all kind of opinions or sensibilities, and these are just some examples included in my reports:
-a demonstration with Han and Uyghur Chinese, together, bringing water to the soldiers.
-Han Chinese rising a national flag as a way to show gratitude and support for the soldiers.
-an interview with a Hui ethnic man who owned a Geely car dealing service, burned during the 7.5 riots.
-a story about photo studio owner Mrs. Zhang (Han) and her assistant Mrs. Zelnur (Uyghur), who believe there is no ethnic conflict in Xinjiang. Mrs. Zhang also said many Uyghur neighbours had offered her help in case she needed.

Finally, I would like to say that what happened last week in Urumqi is very sad. Nobody like me, who believes in human condition and freedom, could never support any form of violence. Many people of different ethnic groups died, and today, all their families cry for their loss.

I think Xinjiang needs dialogue between everyone, the same dialogue and understanding China and Western countries should have despite some natural untrust because of historical reasons. And this letter is to show my version to anyone interested in knowing it. I could have ignored People's Daily article by not saying anything at all, but the accusations are too serious not to be replied. I honestly hope such an important newspaper can include some of my comments to help avoiding misunderstandings, specially when I always tried to be fair with the reality, no matter if in China or elsewhere, and I indeed have a sincere respect for this great country and its people.


Sergi Vicente
Beijing correspondent
Television of Catalonia

令我吃惊的是,最近我发现互联网网站竞相转载人民日报上的一篇文章,是关于7.5乌鲁木齐骚乱后的第一个星期五发生的事件。文章提到了加泰罗尼亚电视台和其他媒体,并得出结论说我们煽动示威,并指责我们对一名警察的刺伤负有责任。文章还说我们的工作不客观,说我们没有采访的那位警察,也没有提及针对汉族人的暴力。这是新华社转载此文的链接: http://news.xinhuanet.com/politics/2009-07/14/content_11705840.htm

第二,我理解,面对这样一个敏感的问题( 7.5事件),一些爱国情怀可能出现,但我必须坦诚的否认文章中的说法。事情很简单:我在那里采访,有正式的许可,我没有任何必要挑起颠覆或示威,特别是我们大家都知道当天乌鲁木齐的局势是多么的微妙。的确,我们的存在使这些示威者感到鼓舞,但是我们根本没有教他们做什么、说什么。这个(人民日报文章的)说法是侮辱性的,把我和我的同行放在间谍的同一水平上。此外,我当时在场,可是人民日报的文章甚至连署名都没有,他们的记者也没有采访过我,没问过我的版本。
第四,文章说,我们甚至没有试图倾听那位警察的版本,没去医院,没采访他。我们是在派出所带了8个小时之后才最终被释放出来的,并被直接带回酒店继续我们的工作。我问过乌鲁木齐警方负责人关于那位警察的情况。他告诉我,人在医院。我告诉他,如果不知何故,他们认为我们有什么关系的话,我感到抱歉。我们绝没有想到采访会这样结束。那天晚上,当我编辑的新闻的时候,我包括了警察的版本:”据警方的说法,一名干警在这一事件中被刺伤。他们认为此事件的发生是因为我们当时在场。“ 此外,次日,我发现我拍摄的一些画面显示一名警察用一直手触摸身体的一侧( 只有2或3秒) ,因此有可能确认警察的说法(你可以通过画面猜想,干警可能是在抱怨伤口)。于是,我在官方说法中穿插了他的画面,慢动作,为的是公正的再现事实、避免误解。(人民日报文章中)说我不关心这一点是完全错误的。
-一个关于照相馆老板张太太(汉族)和她的助理Zelnur夫人(维吾尔族) 的故事。她们相信在新疆没有种族冲突。张太太也表示,许多维吾尔邻居在她需要的情况下都为她提供了帮助。


魏森(Serigi Vicente)记者

Crònica sobre Madina Ahtam i la manifestació de divendres

Parlava l'altre dia sobre el punt de vista. I vaig oblidar d'incloure una reflexió important. I és que, tenint en compte que vaig arribar dijous, ja tard, no vaig centrar-me en els fets de la revolta, sinó en intentar explicar les causes i les possibles conseqüències. En tot cas, i sense estar molt al corrent de com va tractar TV3 aquelles informacions (de diumenge a dimecres) vull evitar malentesos i que aquest es presenti com un conflicte entre bons i dolents. Intento no jutjar, sinó presentar els fets. I en el resultat, en la violència, avui ploren els seus morts tant famílies uigurs com famílies han. El que Urumqi va viure diumenge deuria ser esgarrifós, terrorífic, i si bé segurament ens falten detalls (184 morts segons el balanç oficial, d'ells més de 130 d'ètnia han), el que està clar és que en el descontrol, els morts van caure per tots costats, sense oblidar que també n'hi ha d'altres ètnies.

13 de juliol 2009

De nou a Pequín

De nou a Pequín. Un cop més, gràcies pesl comentaris de suport. Només dir que intento fer la meva feina i insisteixo en què els informadors no hauríem de ser mai protagonistes.

Un aclariment més. Llegeixo: Según una información de Efe, a pesar de haber estado unas ocho horas detenido, el corresponsal se pudo comunicar con la representación comercial del ayuntamiento de Barcelona en Shanghai y con TVC, a quienes aseguró que había recibido un buen trato en la sala de espera de la comisaría.

Només dir que és evident que, en aquella situació, l'últim que hauria fet seria trucar la delegació comercial a Xangai de l'Ajuntament de Barcelona, entre altres coses perquè poca cosa hagués pogut fer. Segurament hi ha un malentès, perquè vaig dir que en tot moment m´havien trucat del Consolat. Queda clar que em referia al Consolat d'Espanya. El malentès pot venir perquè aquesta representació s'anomena "Consolat de Mar". Van ser vàries trucades del Christian, que en aquell moment estava de guàrdia i parlava en nom del cònsol. A tots dos, el meu agraïment.

Per últim, recordar que el teclat del meu portàtil no té accents, ni ç, i demano comprensió si la lectura del blog es pot fer pesada. Sí que en té, com veieu, el de l'ordinador de casa/oficina.

12 de juliol 2009

Aclariments i reflexions sobre la detencio d'ahir

En primer lloc, donar-vos les gracies a tots pel suport. Es dificil compartir i ordenar el cumul de sensacions d'aquests dies, pero les vostres paraules m'encoratgen.

Ahir a la tarda, amb molts periodistes estrangers fent les maletes i el tema dels uigurs mig desinflat informativament, el tancament de mesquites podia haver estat l'ultima historia noticiable. Semblava que simplement cobriria l'expedient, i poc m'imaginava que acabaria formant part de la noticia, cosa mai desitjable.

A fora la "mesquita blanca", al barri uigur, on havien permes les oracions (entenc que per alliberar unamica de pressio i no encendre mes els anims), s'hi havia concentrat molta gent. Molts uigurs, molts periodistes, i molta policia.

Aquests dies, poca gent parla a camera, per no dir ningu. Un amic fotograf em va advertir: "esa mujer del paraguas se nos ha acercado antes, tiene ganas de hablar." Hi vaig anar i li vaig preguntar en xines... Em va respondre en angles:

-Per que em parles en xines? Jo soc uigur, no soc xinesa.
-D'acord, disculpi. Em pot respondre en angles?
-Li parlare en uigur.

Va comencar un discurs i de seguida es va anar acostant una multitud que va acabar aplaudint. Alguns ploraven. Al cap d'una estona, la dona, una empresaria de nom Madina Ahtam, em (ens, perque ja eren unes quantes cameres) va demanar entre llagrimes que no ens n'anessim, que venia la policia i que tenien por. Al cap d'una estona van dir "anem caminant cap alla", i jo els vaig dir que ens fiquessim als carreros, que alla es podrien dispersar. Per sorpresa meva, aixi que el grup (manifestants i periodistes) va comencar a moure's, allo es va convertir en marxa. Es van animar i van dir "anem a comissaria!".

Ja aleshores era conscient que, encara que fos de forma pasiva, haviem "provocat" tot allo. Pero un cop arribats alla, allo era una noticia i per tant, la decisio instintiva era grabar. Ahir, mentre alliberavem tensions en una mena de "botellon" improvisat davant la porta de l'hotel Haide (on s'ha instal.lat el centre de premsa i on dormen la majoria dels periodistes), amb amions plens de soldats patrullant els carrers altrament deserts, vem comentat amb alguns companys fins a quin punt ens hauriem d'haver distanciat en algun moment. Reconeixo que el limit entre fer la feina i decidir distanciar-se no es facil de calibrar. Penses: els manifestants ens han utilitzat, i nosaltres a ells, potser hauria estat mes assenyat grabar l'entrevista i recomanar-los que se n'anessin abans que la cosa es compliques.

Amb la marxa iniciada, les forces de seguretat anaven prenent posicions. Pero el determinant va ser l'arribada de les forces especials, els homes de negre. Recordo la cara d'odi del cap dels "SWAT" dient "go! go!" un a un als periodistes estrangers. Al principi, em vaig resistir. Madina m'agafava del brac i amb llagrimes em demanava que em quedes. Son moments de record confus, pero si que recordo un policia d'etnia uigur que ens va separar i em va fer fora mentre el cap dels SWAT es dirigia a mi apuntant-me amb la porra. Se sentia el soroll dels helicopters que sobrevolaven la zona.

La resta va ser correr. Primer per salvar el material. Vaig ficar-me al cotxe (en marxa) de la BBC, i alla dins vaig canviar la cinta. El que vaig fer amb les cintes no ho puc explicar.

Recorreguts uns metres, el cotxe va parar. Els carrers ja estaven tallats i s'aproximaven mes efectius policials i militars. Vaig pensar "Deu n'hi do, per quatre arreplegats que es manifesten pacificament... Els esclafaran." Van baixar els de la BBC per fer un stand up i jo tambe. Des de la distancia, seria mes facil. Vaig grabar algunes imatges de tota l'operacio i em vaig acostar una mica fins on estaven els companys de l'ABC i d'El Pais. Els vaig demanar que m'ajudessin a agafar la camera. Per diferents motius, no sortia a la primera, i a la tercera, ja massa tard, havien arribat dos agents, que ens van retenir. Ens portaven al cotxe i, passats uns metres i certa distraccio, vaig acoseguir que deixessin anar el company de l'ABC, que havia aguantat la camera mentre jo feia l'stand up.

Em van portar a una comissaria amb un altre company japones. D'aquella comissaria ens van portar a una comissaria central, on hi havia tambe un holandes i, mes tard, tambe hi vem veure un america.

El que va passar despres, s'assembla molt a altres detencions que he tingut en els meu sis anys com a periodista a la Xina. Llargues esperes, informe que has de firmar, que si vols aigua, que si no et donem cap mena d'explicacio, que t'esperis, bla bla L'informe policial, que era unicament rutinari, vaig accedir a signar-lo. No deia res que em comprometes. Pero mes tard em van demanar que hi poses una emprenta dactilar amb tinta vermella:

-Disculpi, jo no soc un criminal. Ja pot fer el que vulgui, que jo no hi posare pas la meva emprenta, aqui.

Volien que els dones la camera i els vaig dir que no els la donava, que els podia ensenyar les imatges pero que no els donava el meu equip. Els vaig ensenyar el que tenia, es a dir, els stand ups i poca cosa mes. Es van quedar parats i em van dir que m'havien grabat, on es veia clarament que jo seguia la manifestacio.

-Ah, aquelles cintes? Les he donat als meus companys abans que ens separessin. No veu que jo no porto la meva bossa?

Despres vaig comprendre el que buscaven. Alfinal de la setena hora, i despres de tenir-nos en habitacions separades i tansols oferint-me fangmianmian (fideus pre-cuinats) van arribar el de l'oficina d'informacio de Xinjiang i el cap de policia, el big boss. Estava enfurismat. Va dir que havien ferit un agent, un company seu, i que nosaltres n'erem els repsonsables.

-Disculpi, jo no em sento culpable d'aixo. Nomes estavem fent la nostra feina i vostes ens han donat aquesta acreditacio.

Em va aixecar la veu encara mes emprenyat, i el japones, en Kobayashi, em va fer veure que era millor escoltar-los i mes aviat fer bondat. Dels tres, al capdavall jo era el que parlava millor xines. I em vaig armar de paciencia i li vaig dir:

-Miri, em sap molt de greu aixo del seu company, i si voste creu que nosaltres hi tenim res a veure, doncs, ho sento. Pero en cap moment era la nostra intencio.

Era el preu per sortir d'alla. Mentrestant, al capo em venia la imatge de Madina i de la resta de detinguts, als quals vaig veure per ultim cop agenollats i amb les mans al clatell, algun d'ell fins i tot arrossegat cap als vehicles policials.

Vem acomiadar-nos intentant ser amables i vem pujar a una furgoneta. Des d'alla podiem veure un grup de persones estirades boca abaix, emmanillats. Els policies els apuntaven amb llinternes i els van fer aixecar per posar-los en vehicles policials. Les sabates van quedar alla al terra. La imatge era molt trista, igual que en el moment de la detencio aquella tarda. "Si aixo ho fan a l'exterior, que deuen fer a l'interior dels centres de detencio?", es la conclusio en les converses posteriors al bar de l'hotel.

Durant tota la detencio, vaig estar en comunicacio amb diferents companys que o nomes trucaven per solidaritat, sino tambe per informar. Tambe es va posar en contacte amb mi el Christian, del Consolat, que en aquell moment estava de guardia. Aquests dies costa molt trucar des de l'exterior (des d'aqui no es poden fer trucades internacionals) i finalment en Francesc Gonzalez, productor de TV3, va aconseguir comunicar amb mi. Vem fer fins i tot un directe telefonic i ara no recordo ben be si va ser durant o despres de la detencio.

De nou a l'hotel, tenia el temps necessari per fer la cronica. La vaig fer en el temps record d'una hora, entre captura d'imatges, text, muntatge i renderitzacio. Tenia prou temps per enviar amb garanties, conscient de les limitacions per connectar-se i que sempre cal un marge de seguretat perque una noticia de titular arribi a temps.

Despres de l'enviament, vaig ensenyar el material a alguns companys i l'Olatz Simon, la companya d'ETB, em va fer veure que, en un dels planos, semblava que un policia es queixava d'una ferida. Davant el dubte, he decidit incloure la imatge (a ralenti), tot sigui pel be de la veritat. Malauradament, no sabem ni que se n'ha fet d'aquests detinguts uigurs, ni a quin tracte se'ls ha sotmes, ni quan seran alliberats. En qualsevol cas, una cosa no treu a l'altra i cal explicar-ho tot.

Penso en el punt de vista que he adoptat. Sempre existeix, no ens enganyem. I arribo a la conclusio que, d'entrada, amb el problema dels uigurs hi ha una questio numerica o, si voleu, de mitjans. Els uigurs no es queixen per res, ni decideixen no parlar a camera per res, ni armen una revolta per res. I aixo es el que, al capdavall, he intentat explicar ara i en les anteriors ocasions que he visitat aquesta zona. Si son una minoria o una majoria? Sobre aixo nomes ens podem remetre als fets, i l'unic que us puc dir que aquesta ciutat estava fa una setmana potes enlaire. Nomes cal mirar els videos que circulen per internet.

En fi, ho deixo aqui. Podria explicar molts mes detalls, pero es tard i dema tinc feina.

09 de juliol 2009

Jakarta, Singapur, Chengdu, Urumqi

Aquestes ciutats son la ruta que en aquests moments estic fent. Ara mateix a Singapur, en un dels millors aeroports del mon (internet gratis i ultra-rapid). Deixo Indonesia de pet cap on es la noticia. Be, la noticia era en principi les presidencials indonesies, pero l'esclat al Xinjiang, una zona que coneixo prou, i la intensitat i la direccio del que esta passant, feia inevitable anar-hi quan abans millor.

Aquesta era la millor combinacio possible despres d'intentar diferents rutes i salvar la presencia a Jakarta, on marxo amb tres croniques d'eleccions i una que deixo pel calaix. I marxo amb una estranya sensacio, d'haver fet la feina a mitges, de deixar els plans de vacances, i sobretot d'arribar tard a la noticia dels disturbis. Noi, no tinc gaire punteria, que diguem...

Espero arribar dema al mati a Urumqi, on segueixen havent-hi enfrontaments, encara que de menys intensitat.

En qualsevol cas, volia deixar-vos algunes consideracions...

El conflicte comenca amb uns rumors (desmentits despres per les autoritats) que cinc uigurs havien violat dues noies han a una zona industrial de Shaoguan (Guangdong). L'enfadament s'estena Urumqi i la resta ja la sabeu.

De fet, tan se val el que va passar. Va ser un detonant, i el que cal explicar son les causes del descontentament, que son similars a les del Tibet, i que radiquen en dues percepcions identitaries i de territori gairebe irreconciliables: si jo soc catala i unicament catala, la meva aspiracio ultima sera la independencia. Per nosaltres, es facil entendre els conflictes identitaris. Pels nacionalismes absorbents, no tant. La resta es barreja amb prejudicis etnics (de tots dos grups) i un component de discriminacio important.

El Xinjiang, a diferencia del Tibet, ha tingut activitat terrorista recent. I aixo es el que vull destacar. Amb gent que se sent contra les cordes (recordem Palestina), el panorama no es gaire esperancador.

El component religios. No oblidem que la Xina comunista nomes tolera una "llibertat religiosa" de facana. I en grups etnics on la religio forma part de la seva identitat (uigurs, tibetans), la intromissio es per ells gairebe un atemptat.

Per ultim (podem parlar de mes coses en un futur), el fet que els xinesos han del carrer (les masses), hagin respost. Aixo tindra consequencies imprevisibles. Pot ser la llei del tal.lio.

06 de juliol 2009

I ara, els uigurs

Com sempre que en passa alguna de grossa, jo estic a milers de kilometres de distancia. I ahir van ser els uigurs.

El setembre passat, escrivia sobre els uigurs. Vaig passar les croniques pero no vaig comentar gran cosa aqui al blog.

Deixo aqui el que hi ha disponible a la nostra web:

El pais del "hey, Mister!"


Quan preparava el viatge a Indonesia, vaig arribar a pensar: "espero que no em segrestin en un carrero i uns sonats m'acabin decapitant en nom d'Alah". Bromes i exageracions a part, els atemptats de Bali i Jakarta de fa uns anys, l'etiqueta de pais musulma mes poblat del mon, la llegenda d'Aceh (on tenen la sharia, poca broma) i la lleugeresa intencionada de la premsa occidental, havien construit en la meva ment una imatge forca distorsionada d'aquest pais. Probablement a molts us passara el mateix. El meu precedent a Bali (cimera del canvi climatic, 2007), tampoc em servia, ja que van ser uns dies d'aeroport, hotel i centre de convencions, i perque Bali no representa Indonesia.

Doncs no! Res de res! Ni rastre de musulmans que et miren malament pel simple fet que tu no ho ets, ni de normes socials constrenyidores. Aquest es un pais extraordinariament acollidor, amb una gent sorprenentment amable, i que en pocs dies m'ha enganxat. "Hey, Mister", et diuen pel carrer. Pensava que Tailandia era el pais del somriure, i ara crec que Indonesia la supera.

De tot, pero, la "gran mentida" es el prejudici religios. He dit religio? Deixem-ho en tradicio, perque ni aqui van tapats, ni son abstemis, ni entenen l'arab i, sobretot, no et voldran mai convertir a l'Islam i s'obliden dels sermons quan surten de la mesquita. Resumint, un model exemplar. "Es el sincretisme", em confessava Hamid Basyaib, de l'Islam Liberal Network, quan li vaig preguntar que feia que els indonesis fossin diferents. L'associacio la va crear amb altres intel.lectuals el 2001 i, nomes pel nom, ja va rebre amenaces de mort dels radicals. "Haviem de crear un grup aixi per evitar l'ascensio dels fonamentalistes que, despres de la caiguda de Suharto, volien aprofitar la seva oportunitat, i creiem que en certa manera ho hem aconseguit", diu Basyaib. La seva teoria resumeix que, ja que la societat evoluciona, la religio tambe ho ha de fer. "D'aqui cinc anys, quan el torni a veure, segurament em dira que ja no es musulma", li vaig deixar anar, abans d'anar-me'n.

Sigui com sigui, l'entrada als hotels cars i als llocs d'esbarjo frequentats per estrangers tenen tots un control policial, amb detectors de metalls i aquells pals amb miralls per veure els baixos dels cotxes. Revisen motor, porta-equipatges i interior del cotxe. I es que l'emprenta dels atemptats fonamentalistes va suposar una bona bufetada. Terrorisme alimentat pel sensacionalisme barat d'aquells a qui ja els anava be tenir enemics a mig mon que justifiquessin la "guerra contra el terror". Per la resta, es com si mai no hagues passat res.

Nomes en un pais com aquest s'enten que cap dels tres candidats presidencials (ni dels tres candidats a vice-president, que son d'altres partits) formi part de cap partit islamic. "El model indonesi", resumim els periodistes. El que ens agradaria enlloc de les demo(teo)cracies a la iraniana.