A propòsit de l'article a l'E-notícies

Coincidint amb la bona notícia de l'alliberament de dos integrants del convoi* de Barcelona Acció Solidària després d'un segrest que semblava que no acabaria mai, el debat sobre la conveniència de d'aquesta caravana s'ha reobert. I enmig d'aquest debat, el diari electrònic E-notícies va recuperar fa uns dies una reflexió en aquest blog, ja que jo vaig participar en aquest mateix convoi l'any 2000.

Conscient que l'article ha aixecat certa polseguera (l'han reproduït a altres pàgines i m'ho han comentat alguns amics), crec convenient completar la reflxió. En part, també, perquè he vist que alguns lectors hi han deixat nous comentaris. Un d'ells, precisament, em convidava a explicar "com creus que s'haurien de fer", les caravanes.

Primer de tot, vull tornar a insistir que, sense aquell convoi, jo no hagués viscut una experiència extraordinària i que, més que intentar carregar-me la caravana, la meva reflexió intentava sobretot aportar perspectiva. Però per no defugir el debat, donaré la meva opinió.

En primer lloc, crec que el problema fonamental és el concepte de cooperació. Quan en l'anterior entrada parlava de la "cooperació de veritat" em referia precisament a això. Tothom que hagi estat en contacte amb projectes, diguem-ne, humanitaris, sabrà que hi ha una diferència fonamental entre la cooperació al desenvolupament i l'assistencialisme. El segon és el que feia la caravana a l'Àfrica nordoccidental. És a dir, carregar camions de roba, llapissos i màquines perquè els receptors poguéssin solucionar problemes puntuals. És com apedaçar uns pantalons que saps que, amb o sense aquesta ajuda, acabaran estripats igualment i sent els ronyosos pantalons del negret que queda tan bé a les fotos que ensenyaràs als amics quan tornis a casa. El primer, en canvi, és identificar problemes i intentar treballar amb aquella gent perquè els puguin solucionar, perquè puguin sortir del pou per sí mateixos i algun dia puguin deixar de dependre de nosaltres, els rics.

Aquesta és, a grans trets, i amb molts matisos i excepcions (algun dia podríem parlar d'una altra mena de problemes en el món de la cooperació), la gran diferència entre un concepte arcaic (las hermanitas de la caridad) i un concepte més actual i realista. Els camions, en resum, descarreguen ajuda, però hauran de tornar any rere any perquè els llapissos s'hauran gastat. I a propòsit d'això, vull recordar el comentari que en aquest blog hi va deixar l'Olga Rodríguez, que lloava la feina dels jesuïtes de Senegal. Sens dubte, la seva feina a l'escola que tenen a la regió de Casamance, amb projectes per formar i construir i no només assistir, segueix sent un dels millors records d'aquell viatge.

En segon lloc, és evident que la caravana té un problema de transparència. És una ONG pura o està finançada amb diners de la regidoria de Solidaritat? Hi ha un seguiment de què se'n fa del material descarregat? Són preguntes que hauria d'haver fet aleshores i que ara, com és evident, no puc respondre des d'aquí. I dic que hi ha un problema de transparència perquè (potser m'equivoco) no he vist enlloc ningú que ho expliqués.

En tercer lloc, hi ha un problema de protocol de seguretat. I amb això no vull dir que hi hagi d'anar un agent del CNI, només faltaria. Qui vulgui cooperar, que corri amb el risc. Com aquells babaus que se'n van anar al terratrèmol d'Haití a "informar" per als seus diaris o televisions i que volien que l'exèrcit espanyol els protegís i els facilités lloc on dormir, com si l'exèrcit no tingués res més a fer. No, el que vull dir amb seguretat és més senzill. Es tracta, per exemple, d'anar junts. No pot ser que facis una caravana i que el Land Rover vagi deu quilòmetres més enrera. Mireu, si no, les informacions d'aquests dies: "Vilalta va ser tirotejat perquè va intentar avisar per ràdio els seus companys." Això sí que és tenir-los ben posats! Però, tornem on anàvem. El Land Rover no anava amb la resta de la caravana, perquè si fos així, Vilalta no hauria hagut d'avisar per ràdio. Aviam, si tu saps que per Mauritània hi corre un grup de sonats armats, tanseval si són fonamentalistes islàmics o mercenaris, i ho saps perquè fas aquella ruta cada any i se suposa que has d'estar al cas de la informació de la zona, el que no pot ser és que uns vehicles viatgin a tanta distància.

En darrer lloc, crec que hi ha el problema d'utilitat. Com bé han assenyalat molts lectors en diferents diaris electrònics, és necessari portar l'ajuda en camions. I tot i que Barcelona Acció Solidària us dirà que només així t'assegures que arribis al lloc que realment vols, és evident que els riscos i les contrapartides són superiors. Per entendre'ns, aquest cop van segrestar-ne a tres, però l'any 2000 en Víctor (cooperant), en Jesús Pérez (aleshores president de Metges Solidaris) o jo, ens podríem haver matat conduïnt, i estabellant, aquell vehicle cisterna de Parcs i Jardins. Jo em sentia valent i útil, no us ho negaré, i sempre explico l'anècdota als meus amics, però em pregunto què hagués passat si cap de nosaltres hagués mort en algun d'aquells tres accidents d'un vehicle que no estava preparat per travessar ni l'Atles ni el desert del Sahara, o pitjor encara, si amb aquella imprudència m'hagués endut algú per davant perquè els frens ja no funcionaven després del primer accident.

Pel que fa a qui viatja en aquells camions, crec, en canvi, que el debat ha estat injust, perquè la caravana costa el mateix hi vagi la dona de l'alcalde o hi vagi un periodista sedent d'adrenalina. A banda de conductors-mecànics, infermeres, metges (per cert, em pregunto si hi havia metges, aquest cop, ja que al 2000 només hi era en Jesús Pérez) i els cooperants habituals, sempre queden seients buits que es reparteixen entre cooperants de nova fornada, periodistes o, per què no, coneguts. Al capdavall, un cop allà no hi ha despeses significatives, ja que penseu que es dorm en tendes de càmping o en habitacions brutes d'hospitals mig abandonats, amb l'excepció d'alguna nit d'hotel a Dakar, pel que recordo, i que els vols Dakar-Barcelona ens els pagàvem nosaltres, o TVE en aquest cas.

Espero que aquesta nova reflexió complementi aspectes que no aclaria aquella altra el desembre passat.
________
*convoi, i no comboi, és la versió que em van recomanar els lingüistes de TV3.

Retorn al manicomi

Avui he tornat a Shiyan (Hubei) i m'he retrobat amb les germanes Jin. Hem anat a l'habitacio que han llogat a la ciutat, ja que casa seva es en un poble, a unes hores d'alla. Jin Hanyan es troba molt millor, molt mes viva, igual que quan la vaig coneixer el primer cop, abans que la posessin al manicomi. Jin Hanqing, la petita, no es troba gaire be. Te mal d'estomac i de cap, i creu que es per la medicacio que li donaven en aquell centre. Ha vingut un moment per a l'entrevista i despres ha tornat a l'hotel on treballa, on neteja habitacions.

Aquest era un viatge de passada, sense gaire esperances de fer una noticia. Venia a la zona per fer una historia sobre el gran transvasament del Sud al Nord, sobre el trasllat de persones que ha comportat. I he aprofitat les ultimes hores d'aquest viatge per Hunan i Hubei per veure-les per primer cop des que van sortir d'aquell infern fa pocs mesos.

Les germanes Jin han posat una demanda contra el govern local, que primer va desestimar un jutjat local i que en breu veura el tribunal superior provincial. La historia tenia interes, posat que es la continuacio de la que vem explicar l'any passat i que va impactar tant. I mes quan, segons elles, hi ha 12 peticionaris mes que han acabat en centres de salut mental. A tots 14 els van alliberar aquesta primavera, despres que un grup de periodistes xinesos intentes entrar en aquests hospitals de Shiyan i fins i tot anes a comissaria. Elles estan convencudes que va ser per aixo que els van posar en llibertat, i, el que mes em satisfa, que les meves gestions amb un diputat per Hubei de l'Assemblea Nacional haurien mogut alguns fils fins arribar a la curiositat d'aquests periodistes. Aquests peticionaris provenen de diferents pobles de la zona, la majoria massa lluny per anar-los a veure, i nomes he pogut veure la senyora Deng, que ha vingut de seguida que els truques per sorpresa, ja que m'he esperat a ultima hora per evitar un seguiment policial, que no hauria estat gens estrany.

La historia de la senyora Deng es una mica surrealista. L'he escoltada pero l'he posada al congelador, perque no se soste per enlloc, i cal anar amb compte amb coses que no pots comprovar. El motiu de les seves "peticions" es la teorica desaparicio de la seva filla i l'aparicio d'una impostora, que s'hauria apropiat de la seva identitat per algun interes que no ha sabut explicar.

Tenia les germanes i la possibilitat d'anar a Xiangfan, a dues hore si mitja d'alla, abans de tornar a Wuhan er dema de bon mati volar de retorn a Pequin. A Xiangfan, on finalment hi he anat amb Jin Hanyan i una noia que m'ha fet d'ajudant aquests dies, es on han tancat per boig Wang Bin, un empresari llicenciat en fisica que tenia una marca de components d'automocio, i a qui el seu germa, en connhivencia amb la policia, s'hauria tret de sobre per fer-se amb el control de l'empresa. He de fer algunes comprovacions, pero l'home parlava be i el seu comportament no s'assemblava en res a la dels pacients que he vist pel passadis. Com aquella vegada, entrar ha estat mes facil del que pensava. Hi hem anat de nit i, en entrar, ens han fet deixar les bosses a recepcio, de manera que nomes he pogut fer l'entrevista amb el mobil.

El mes important d'aquests casos no es el fet que un et sembli mes boig que l'altre, sino que els tanquen saltant-se la legalitat, si es que aquest concepte encara te sentit en aquest pais. No s'informa els pares (necessari), hi ha informes medics contradictoris, i el pitjor de tot, els pacients encara han de pagar la factura, per no parlar dels metodes per "tractar-los", com les porres electriques o els electrodes que ha dit Wang Bin que es fan servir.

Com en l'altra ocasio, ha estat entrar, tenir el blat al sac i ben lligat, i escampar la boira. Les cameres de les habitacions i passadissos (aquest centre era mes sofisticat que els altres), em comencaven a neguitejar.

Els porcs també passen calor

Aquests dies he estat a Hunan seguint una familia d'adoptants que hi han tornat després d'uns anys, aquest cop en un viatge tots plegats, amb les seves filles adoptades ja més grandetes.

Carretera de Hengyang a Qidong. Embús monumental, vehicles aturats, molta calor. El conductor del camió de bestiar apaga el motor aprop d'un pont al canal que voreja la carretera i omple el cubell...

Per què el Barça no va vestir ''Beijing 2008''

Recentment he conegut més detalls sobre per què, el 2005, la visita de Joan Laporta a Pequín va acabar en una no-notícia, en un d'aquells titulars penjats.

Despres de no recordo quantes hores esperant al China World Hotel la conclusió de la reunió entre l'aleshores president del Barça i representants del Comitè Olímpic de Pequín, i del tracte d'absoluta indiferència cap a mi i altres periodistes per part de membres de la junta directiva que també esperaven al restaurant de la planta baixa de l'hotel, en Laporta va sortir atrafegat i ens va regalar un somriure i uns segons per poder grabar una imatge que il.lustrés el titular. La notícia venia a dir que Laporta tornava a Barcelona amb un compromis de 19 milions d'euros durant cinc anys pel logo "Beijing 2008" a la samarreta blau-grana. Guardo encara (vegeu foto) la samarreta que em van enviar els companys d'Esports. En realitat, res de tot allò ens ho havia pogut comfirmar ningú, i tot era de fet una barreja d'especulacions i filtracions.

Tres anys després, he somrigut quan em van explicar que, de fet, aquella va ser una reunió típicament xinesa, amb un compromís molt vague, i que -tot i que a can Barça es donava per fet- a la Xina feien falta encara unes quantes reunions més per concretar res. La noticia es va anar desinflant perquè allò no va tenir continuïtat. Entre altres motius, perquè aquell Barça no donava prou garanties als pequinesos com a plataforma de promoció de la ciutat olímpica, tot i que aquell any guanyaria la Lliga i l'any següent la Champions a París.

Curiosament, aquell equip directiu havia aconseguit abans d'aquella reunió estovar l'opinió pública entorn un dels debats més delicats, el de la samarreta. Havia aconsgeuit, en definitiva, convèncer la "massa social", fins aleshores orgullosa de no haver-se venut l'ànima al diable corporatiu, que calia desvirgar la samarreta amb un estampat que assegurés aquells ingressos extra necessaris per competir amb els grans rivals europeus, per fitxar millors jugadors o el que fos.

Ignoro que va passar amb Qatar Airways, que en principi també optava al patrocini. Però el més sorprenent de tot va ser que, després de tota aquella campanya, es va acabar anunciant que l'equip portaria "UNICEF" a partir de la temporada 2006-2007 i que, enlloc de cobrar, el Barça pagaria per l'operació.

Tot sigui dit, la col.laboració amb UNICEF ha estat, deixant de banda els èxits esportius, un dels majors llegats de l'era Laporta, perquè, malgrat que resti en termes econòmics, ningú pot negar la importància en prestigi i imatge que ha comportat al club.

Chomsky a Pequin

Torno de la Universitat de Pequin (Beida per als locals), de la primera conferencia que Noam Chomsky fa a la Xina.

Ha estat una bafarada d'aire fresc, una re-immersio en aquell codi tan facil d'entendre que altrament sembla que hagi desaparegut del mapa. Idees ben exposades, oratoria senzilla pero directa, i aquella superioritat moral que nomes tenen intel.lectuals de la talla de Chomsky, que a mes d'estar ben informats, son capacos de dir les veritats tal com son, sense intentar quedar be amb ningu.

Avui a Chomsky l'han investit doctor honoris causa o una cosa aixi, si fem cas de com l'han disfressat al principi. Pero l'important han estat les dues hores de conferencia i de preguntes i respostes. Poca conya, que cada resposta a preguntes mes aviat senzilles eren, en si mateixes, mini-conferencies.

Chomsky ha comencat plantejant el que considera els dos grans riscos actuals (abans nomes en teniem un) d'extincio de la humanitat: la bomba nuclear i el canvi climatic. Sobre la catastrofe ambiental que ens ve a sobre (cita un informe de Nacions Unides que adverteix que les previsions de desglac i d'emissio de meta, molt pitjor que el dioxid de carboni, s'havien quedat curtes) m'ha agradat aixo (cito a partir de notes, no textual): "Hi ha una actitud que fomenta la maximitzacio dels beneficis a curt termini (la que s'esta carregant el planeta, vaja) avui te el suport d'una gagantina campanya propagandistica als paisos rics que intenta relativitzar els efectes del canvi climatic. La seva actitud no es, malgrat tot, irracional, ja que nomes ignorant els riscos sistemics son capacos d'obtenir beneficis ominosos i d'accedir al poder (que, des de l'ensenyament i les normes de la societat, catapulta les persones que obeeixen)."

Parlant despres de la bomba nuclear, Chomsky ha desmuntat la teoria de l'amenaca nuclear iraniana. Primer amb una magistral llico d'historia, en que els Estats Units van promoure un perillos joc que gairebe acaba amb la destruccio del planeta (cita a Robert McNamara) i despres amb una solida argumentacio sobre com l'Iran ha arribat fins aqui i com "els nuvols de propaganda" (clouds of propaganda) s'han encarregat de censurar els intents per reconduir el conflicte. Un conflicte inacceptable pels Estats Units no per una amenaca real, sino perque no falta d;obediencia. Igual que per motius d'influencia es va expandir l'OTAN quan ja no feia falta i en teoria hauria d'haver desaparegut segons un criteri logic, no es pot permetre un Iran que actua de manera independent i que, a sobre, vol expandir la seva influencia a la zona. Un Iran que, en definitiva, exerceix sobirania sobre els seus recursos, l'autentica amenaca, el per que de tot plegat en aquesta historia que ens han explicat tan malament.

Aporto nomes pinzellades d'un discurs extraordinari, i potser torno a escriure sobre Chomsky els propers dies, potser de la part dedicada a la Xina, que tambe ha estat forca interessant.

Reescriure el blog

No es el primer cop que fan figa les ganes. Per aixo que porti unes setmanes (mesos), sense escriure. Diguem que potser no tenia gaire cosa a dir, o que senzillament no em venia de gust. I escriure per escriure no em sembla sincer.

Les ganes m'han entrat veient que hi ha d'altres que son molt mes creatius que jo, com mon germa, que -tot i que ha escollit escriure el seu blog en castella, per atraure mes audiencia, o pels seus amics espanyols, diu ell- be es mereix una mencio del seu germa gran. I el tio te gracia amb l'espai de cuina xinesa que s'ha tret de la maniga.