A propòsit de l'article a l'E-notícies

Coincidint amb la bona notícia de l'alliberament de dos integrants del convoi* de Barcelona Acció Solidària després d'un segrest que semblava que no acabaria mai, el debat sobre la conveniència de d'aquesta caravana s'ha reobert. I enmig d'aquest debat, el diari electrònic E-notícies va recuperar fa uns dies una reflexió en aquest blog, ja que jo vaig participar en aquest mateix convoi l'any 2000.

Conscient que l'article ha aixecat certa polseguera (l'han reproduït a altres pàgines i m'ho han comentat alguns amics), crec convenient completar la reflxió. En part, també, perquè he vist que alguns lectors hi han deixat nous comentaris. Un d'ells, precisament, em convidava a explicar "com creus que s'haurien de fer", les caravanes.

Primer de tot, vull tornar a insistir que, sense aquell convoi, jo no hagués viscut una experiència extraordinària i que, més que intentar carregar-me la caravana, la meva reflexió intentava sobretot aportar perspectiva. Però per no defugir el debat, donaré la meva opinió.

En primer lloc, crec que el problema fonamental és el concepte de cooperació. Quan en l'anterior entrada parlava de la "cooperació de veritat" em referia precisament a això. Tothom que hagi estat en contacte amb projectes, diguem-ne, humanitaris, sabrà que hi ha una diferència fonamental entre la cooperació al desenvolupament i l'assistencialisme. El segon és el que feia la caravana a l'Àfrica nordoccidental. És a dir, carregar camions de roba, llapissos i màquines perquè els receptors poguéssin solucionar problemes puntuals. És com apedaçar uns pantalons que saps que, amb o sense aquesta ajuda, acabaran estripats igualment i sent els ronyosos pantalons del negret que queda tan bé a les fotos que ensenyaràs als amics quan tornis a casa. El primer, en canvi, és identificar problemes i intentar treballar amb aquella gent perquè els puguin solucionar, perquè puguin sortir del pou per sí mateixos i algun dia puguin deixar de dependre de nosaltres, els rics.

Aquesta és, a grans trets, i amb molts matisos i excepcions (algun dia podríem parlar d'una altra mena de problemes en el món de la cooperació), la gran diferència entre un concepte arcaic (las hermanitas de la caridad) i un concepte més actual i realista. Els camions, en resum, descarreguen ajuda, però hauran de tornar any rere any perquè els llapissos s'hauran gastat. I a propòsit d'això, vull recordar el comentari que en aquest blog hi va deixar l'Olga Rodríguez, que lloava la feina dels jesuïtes de Senegal. Sens dubte, la seva feina a l'escola que tenen a la regió de Casamance, amb projectes per formar i construir i no només assistir, segueix sent un dels millors records d'aquell viatge.

En segon lloc, és evident que la caravana té un problema de transparència. És una ONG pura o està finançada amb diners de la regidoria de Solidaritat? Hi ha un seguiment de què se'n fa del material descarregat? Són preguntes que hauria d'haver fet aleshores i que ara, com és evident, no puc respondre des d'aquí. I dic que hi ha un problema de transparència perquè (potser m'equivoco) no he vist enlloc ningú que ho expliqués.

En tercer lloc, hi ha un problema de protocol de seguretat. I amb això no vull dir que hi hagi d'anar un agent del CNI, només faltaria. Qui vulgui cooperar, que corri amb el risc. Com aquells babaus que se'n van anar al terratrèmol d'Haití a "informar" per als seus diaris o televisions i que volien que l'exèrcit espanyol els protegís i els facilités lloc on dormir, com si l'exèrcit no tingués res més a fer. No, el que vull dir amb seguretat és més senzill. Es tracta, per exemple, d'anar junts. No pot ser que facis una caravana i que el Land Rover vagi deu quilòmetres més enrera. Mireu, si no, les informacions d'aquests dies: "Vilalta va ser tirotejat perquè va intentar avisar per ràdio els seus companys." Això sí que és tenir-los ben posats! Però, tornem on anàvem. El Land Rover no anava amb la resta de la caravana, perquè si fos així, Vilalta no hauria hagut d'avisar per ràdio. Aviam, si tu saps que per Mauritània hi corre un grup de sonats armats, tanseval si són fonamentalistes islàmics o mercenaris, i ho saps perquè fas aquella ruta cada any i se suposa que has d'estar al cas de la informació de la zona, el que no pot ser és que uns vehicles viatgin a tanta distància.

En darrer lloc, crec que hi ha el problema d'utilitat. Com bé han assenyalat molts lectors en diferents diaris electrònics, és necessari portar l'ajuda en camions. I tot i que Barcelona Acció Solidària us dirà que només així t'assegures que arribis al lloc que realment vols, és evident que els riscos i les contrapartides són superiors. Per entendre'ns, aquest cop van segrestar-ne a tres, però l'any 2000 en Víctor (cooperant), en Jesús Pérez (aleshores president de Metges Solidaris) o jo, ens podríem haver matat conduïnt, i estabellant, aquell vehicle cisterna de Parcs i Jardins. Jo em sentia valent i útil, no us ho negaré, i sempre explico l'anècdota als meus amics, però em pregunto què hagués passat si cap de nosaltres hagués mort en algun d'aquells tres accidents d'un vehicle que no estava preparat per travessar ni l'Atles ni el desert del Sahara, o pitjor encara, si amb aquella imprudència m'hagués endut algú per davant perquè els frens ja no funcionaven després del primer accident.

Pel que fa a qui viatja en aquells camions, crec, en canvi, que el debat ha estat injust, perquè la caravana costa el mateix hi vagi la dona de l'alcalde o hi vagi un periodista sedent d'adrenalina. A banda de conductors-mecànics, infermeres, metges (per cert, em pregunto si hi havia metges, aquest cop, ja que al 2000 només hi era en Jesús Pérez) i els cooperants habituals, sempre queden seients buits que es reparteixen entre cooperants de nova fornada, periodistes o, per què no, coneguts. Al capdavall, un cop allà no hi ha despeses significatives, ja que penseu que es dorm en tendes de càmping o en habitacions brutes d'hospitals mig abandonats, amb l'excepció d'alguna nit d'hotel a Dakar, pel que recordo, i que els vols Dakar-Barcelona ens els pagàvem nosaltres, o TVE en aquest cas.

Espero que aquesta nova reflexió complementi aspectes que no aclaria aquella altra el desembre passat.
________
*convoi, i no comboi, és la versió que em van recomanar els lingüistes de TV3.

Mauritania, del 2000 al 2009

Logo de l'actual Caravana Solidaria.

El Gener del 2000 vaig formar part del comboi humanitari de Metges Solidaris, una ONG catalana que aleshores presidia el metge tortosi Jesus Perez, de qui guardo molt bon record. Van ser tres setmanes plenes d'anecdotes i noves experiencies per mi. Barcelona-Dakar, per l'Africa Nord-Occidental: Marroc, Mauritania, Senegal, Gambia i Guinea Bissau. O sigui, la mateixa ruta que encara mante Barcelona Accio Solidaria (BAS). 

Logo de Metges Solidaris.

Quan les ultimes informacions del segrest dels tres cooperants es refereixen als 9 anys d'expedicions de BAS, es pren la data en que BAS, o la gent de l'Ajuntament de Barcelona que formava part d'aquell comboi, va decidir seguir en solitari. Pero abans d'aquella escisio,  Metges Solidaris portava molts mes anys baixant a l'Africa per aquella ruta. Cada any, hi havia unes quantes places per a periodistes, i jo hi vaig anar amb l'Olga Rodriguez, companya de TVE a Girona, per fer una serie de reportatges pel programa Catalunya Avui. Van venir altres periodistes, com en Jordi Serrat de l'Avui, o l'Albert Sole, el mateix del magnific documental sobre l'Alzheimer Bucarest, la memoria perduda, que aleshores va grabar un reportatge per l'Entre Linies de TV3. He llegit que en el comboi actual hi va tambe, un company de l'ACN, i te sentit, perque aquestes places per a premsa alimenten de donacions cada edicio, ajuden a carregar els camions, per entendre'ns.

Aquell any no vem sortir als diaris, pero tot el que va passar aleshores ens ajuda a comprendre o a contextualitzar els esdeveniments actuals. En primer lloc, perque vem viure en primera persona l'escisio. El comboi es va dividir en dos. Uns vem seguir en Jesus Perez. Per sentit comu, ja que era el president de l'ONG. Els altres, alguns dels quals he pogut reconeixer a les imatges de televisio, van seguir en Francesc Osan. Per la resta, la ruta, el concepte, els camions, i fins i tot el Land Rover interceptat, son els mateixos. La "cuba de Pin y Pon", un vehicle-cisterna de ciutat que Parcs i Jardins va jubilar i que pretenien que creues el Sahara, no hi es, perque la vem deixar alla abans que algu s'estimbes per quarta vegada i prengues mal de debo. Tres accidents va tenir aquell vehicle! El primer, amb el Victor i el Jordi a dins entrant a l'Atles marroqui. El segon, uns 200 kilometres mes enlla, conduint-la jo, amb la porta lateral feta miques, sense frens i frenant amb les marxes, en una pendent baixant l'Atles. I la tercera, uns 300 o 400 kilometres mes al Sud, ja en zona molt militaritzada, just abans d'un control policial, conduint-la en Jesus Perez, que despres va patir sequeles d'aquell accident durant un bon temps. Internet no m'ajuda gaire a rastrejar que se'n va fer, d'ell, pero dedueixo que l'ONG va desapareixer, entre altres coses perque la seva web ja no es activa.

Els accidents van ser el detonant d'unes discrepancies mes profundes i que probablement es donin en molts altres projectes humanitaris similars, i que m'inclino a pensar que anaven des de questions de lideratge, fins a maneres de procedir o discussions sobre la transparencia o la credibilitat d'alguns interlocutors o gestors als paisos on es descarregava l'ajuda. 

Recordo encara les reunions a la vora del foc, amb aquells imponents cels estrellats, i amb el so dels generadors que quan s'apagaven et deixaven amb el silenci i la pau del desert. Es notava la tensio, pero no hagues dit mai que a Bissau, despres d'una discussio per un diposit de gasoil mal tancat que va vessar i va malmetre bona part del carregament d'aquell camio, les dues parts s'haurien dit adeu per sempre. 

I amb el temps, un es capac separar aquelles emocions de la conclusio realment important. Aquella, per a tots, va ser una aventura. Una experiencia plena d'adversitats, pero una de les mes intenses de la meva vida. I d'aixo es tractava, d'una oportunitat d'apropar-te al Tercer Mon, d'un viatge al desert que practicament sortia de franc i que sabies que dificilment podries fer d'una altra manera. Era aixi per nosaltres, els periodistes, pero tambe per aquells cooperants que ja portaven uns anys fent-ho, i que obviament tenien coneixements de mecanica o d'infermeria que els convertien en la part mes important. Pero, t'ho miris com t'ho miris, en aquest cas la cooperacio es l'excusa. Una excusa digna, pero una excusa al capdavall. I parlo d'aquest cas en concret. El que ha passat els ultims anys amb les ONGs, que s'han hagut de professionalitzar i que han hagut de sotmetre's a auditories, reforca aquest argument.

Veient-ho en perspectiva i sense la ingenuitat i l'impetuositat d'aleshores, tot plegat fa mes comprensible el desconcert actual. D'entrada, tant aquell comboi de Metges Solidaris com aquest de Barcelona Accio Solidaria, estaven plens d'improvitzacions. I la sensacio es que, nou anys despres, el protocol de seguretat (amb un 11-S pel mig) no ha canviat o segueix sent inexistent. Tot es molt divertit fins que "ui, uns individus armats ens n'han segrestat a tres. I ara que fem?" Nomes aixi s'enten, tambe, que no trascendis que la dona de l'alcalde Hereu formava part d'aquella expedicio. Hi anava, com jo aleshores, per passar-s'ho be, i a sobre amb la consciencia tranquil.la de pensar que estas ajudant als orfes guineans o als malalts de SIDA gambians. I per que no?

Penso en els tres segrestats, en el desconcert de les negociacions, i espero de tot cor que tot s'acabi be. Pero la pregunta es "i despres, que?" Imagino dos escenaris. Un, que la cosa no acaba be. Aleshores, adeu combois i adeu ONG, esta clar. L'altre, que la cosa acaba be. M'ho he pensat molt, si plantejar-ho aixi, pero despres de veure que "els cooperants catalans han decidit seguir perque aixi ho voldrien els seus companys segrestats" (noticia aqui), no em puc mossegar la llengua. Si la cosa acaba be, imagino propers combois amb el doble de vehicles i un desplegament institucional i de seguretat que, altrament, aquesta aventura no hauria conegut mai, perque aleshores si que caldra justificar-ho i dignificar-ho tot. Pero no deixara de ser una aventura i un simple apropament a la cooperacio de veritat.