08 de juny 2016

BTV, sense blocs el 26J

El Consell d'Administració de BTV ha aprovat un document de cobertura electoral que podem considerar històric. Per primera vegada des de la implementació dels 'blocs electorals', aquesta casa farà una cobertura no subjecta als còmputs i rigidesa inicialment pensats per respectar una sèrie de principis o garanties que exigeix la llei electoral.

El document aprovat aquesta setmana serà una prova de foc. El pla inclou un informe de seguiment que determinarà si, arribats al sisè dia de campanya, els principis de proporcionalitat, pluralisme, neutralitat i objectivitat dels quals parla la LOREG han estat respectats. Si el Consell d'Administració considera que les informacions electorals de BTV s'hi ajusten, podrem seguir endevant. Demostraríem així, com estic convençut que succeïrà, que aquesta redacció està preparada per actuar en campanya (com fem la resta de l'any) amb la mateixa professionalitat i pluralisme però sense la rigidesa d'un sistema, els blocs electorals, que en el seu dia es va acabar imposant per pragmatisme. 

Si no ens hi ajustéssim, el mateix pla preveu aplicar, amb efecte immediat, els blocs, còmputs o quadrícules que fins ara han garantit aquests principis.

Celebro amb molt d'entusiasme l'aprovació d'aquest pla, que sobretot es deu a la feina prèvia. Des del 2015, hem estat sensibles a la reclamació històrica del Comitè Professional de BTV i hem facilitat la interlocució amb un Consell d'Administració que ha actuat amb responsabilitat però també amb valentia. Sense oblidar-nos de la bona disposició de tots els partits i coalicions polítiques, que mai han tancat la porta a discutir solucions creatives. Agraeixo també al nostre Cap d'Informatius, Xavier Muixí, i a la resta de la redacció, la paciència i hores de dedicació per encaixar uns interessos i altres.

Esperem demostrar que, a més del rigor i l'ajustament a la LOREG, també puguem informar de manera més atractiva.

Els 'blocs' han conviscut tots aquests anys amb les protestes dels periodistes. En aquesta campanya, tampoc hi seran.

Veurem què passa.

31 de maig 2015

#BTVe15, un model predictiu

Estic molt content. Ho estic perquè, passat gairebé un mes d'aquell inèdit debat electoral que trencava amb tots els esquemes, podem dir que hem aconseguit el que ens proposàvem: demostrar que és possible fer evolucionar formats televisius a priori 'avorrits' i creuar amb normalitat finestres diferents, en aquest cas la tradicional, l'antena, amb la conversa a Twitter.


Quan la nit del 8 de maig vem acabar el programa #BTVe15, el programa d'anàl·lisi posterior al debat, teníem el convenciment que havíem fet alguna cosa especial. D'entrada havíem superat les 30.000 mencions a Twitter i havíem aconseguit ser TT a Espanya durant tota la nit i diria que part del dia següent. Però sabia que faltava alguna altra cosa per resoldre del tot. Aleshores no sabia quina. Avui estic en condicions de, amb el cap fred, valorar-la amb més perspectiva.


Crec sincerament que hem trobat un model predictiu. És veritat que hi ha diferències importants entre els resultats electorals a Barcelona i allò que es desprenia de la conversa #BTVe15, però hi ha un paralel·lisme innegable: la capacitat de mobilització en xarxes, l'impacte que el partit que finalment va resultar guanyador demostrava ja els dies abans a Twitter, era tansols un símptoma de l'estat d'ànim de l'electorat i així es va traduir en vots. Què estic dient? Que allò que vem plantejar com un experiment i que pensàvem que tindria un marge d'error molt gran, en realitat va encertar-la en allò més significatiu: qui generava més atenció i qui, per tant, podia guanyar les eleccions.



És cert que crèiem coses com 'segur que en els nostres gràfics hi surt primer la Colau perquè té més de 200.000 seguidors de tota Espanya a Twitter però que en realitat les eleccions les guanyarà el Trias'. Però també és cert que, ponderats el criteri d'abast territorial dels candidats, que uns partits sàpiguen moure's amb agilitat a les xarxes i uns altres no, i altres criteris, el soroll que generen a Twitter és un mirall força acurat del seu coneixement entre l'electorat i de la seva acceptació. I això, en una societat participativa i madura en xarxes socials (com la catalana) és importantíssim.


Recordo que, quan des de la porta del Casino L'Aliança del Poblenou (on vem celebrar el debat amb col·laboració amb la FAVB) anava rebent els candidats dels cinc partits convocats, a alguns d'ells encara els havia de recordar que mobilitzessin el seu electorat cap al hashtag #BTVe15, que res de tot allò tindria sentit si hi havia algun que no s'ho creia del tot. Crec que tots entenien allò que els deia, però estic segur que la incapacitat d'alguns per mobilitzar-se no era un problema de convenciment sobre la utilitat de Twitter, sinó un reflexe de la seva transcendència relativa en aquest context polític concret.

'Creo que pocas veces se ha hecho algo así en el mundo', em va dir el dia després del debat el meu contacte a Twitter. Estic convençut que, vist el que va passar a Barcelona el 24M, d'aquí a uns anys serà el més normal del món.

05 de maig 2015

#BTVe15

Sí, vaig deixar Pequín i ja no sóc el corresponsal de TV3 a l'Àsia. Per a aquells que encara no ho sabeu, des del gener sóc el nou director de Barcelona Televisió, BTV.


I després de tenir-lo enterrat, recupero el blog perquè començo a tenir coses per explicar. Amb Twitter he trobat una bona eina per dir allò just. Telegrama. Res més, sovint sobren les paraules. Però, de nou amb projectes interessants entre mans, també m'he adonat que  em faltava un espai per compartir experiències i reflexions i, sobretot, per tenir-les desades en algun lloc. Està clar que algun dia les oblidaré.

Em fa especial il·lusió presentar-vos la cobertura electoral de BTV en aquestes municipals. I ho dic així perquè no és una cobertura electoral qualsevol. La gran novetat serà el 'Debat de Barcelona', títol de l'acte que reunirà divendres 8 de maig al Casino L'Aliança del Poblenou els alcaldables dels cinc grups municipals actualment representats al Consistori. 

El Debat el fem conjuntament amb la Federació d'Associacions de Veïns/nes de Barcelona (FAVB), un acord que suposa hibridar aquell debat que ja feien ells amb el format televisiu. Primera novetat: serà un debat en directe per BTV amb la presència d'unes 200 persones que faran preguntes des de platea. Segona novetat: després d'un acord amb Twitter, fomentarem la participació en temps real de d'aquesta xarxa social. 


Apunteu-vos aquest hashtag: #BTVe15. Apunteu-vos-el i, sisplau, feu-lo servir. Perquè d'això es tracta, de fer que el debat sigui el més participatiu possible. 

En un moment en què la societat demana menys distanciament de la política amb els ciutadans, proposem un format doblement participatiu (per un costat, les preguntes de la FAVB i, per un altre, Twitter) que permetrà que els ciutadans influeixin en el contingut del debat que estaran veient en aquell moment i que, en definitiva, aquest no sigui un format rígid o excessivament pautat.

Entenem que Twitter és actualment una de les eines de formació d'opinió política més importants i per això els vem anar a buscar. Gràcies a la seva implicació i a la feina de la desenvolupadora Flowics, el que està clar és que no us deixarem indiferents. I si aconseguim que hi participeu, voldrà dir que ho hem fet bé.

De fet, ja podeu començar votant quin voleu que sigui el tema (d'una llista de 8 qüestions consensuades amb els partits) que obri el Debat de Barcelona, gràcies a aquesta tarja de votació. El tema més votat serà el tema del qual parlin els candidats divendres a la nit. 

Més: durant el debat, els espectadors podran formular preguntes directament als candidats utilitzant el hashtag genèric #BTVe15 més el hashtag específic per candidat: #preguntaTrias, #preguntaCollboni, #preguntaFernandez, #preguntaColau, #preguntaBosch. D'entre les que tinguin més RT, un equip de BTV triarà les més significatives. Preguntes que el moderador, Cesc Centelles, formularà en directe.

Però això no s'acaba aquí. Al final del debat, un programa especial. Anirem a plató per comentar amb tres analistes què ha donat de sí aquesta conversa #BTVe15, amb una interpretació quantitativa i qualitativa dels comentaris que haureu fet durant el debat. Veurem quin han estat els moments més comentats i fins a quin punt s'han 'infiltrat' aquells partits com Cs o la CUP que no hi seran presents (la llei no ens deixa, queixeu-vos si ho heu de fer.. d'això es tracta), per posar dos exemples.

03 de desembre 2014

Moments de canvis

No recordo quin any vaig obrir aquest bloc, però ja fa molt de temps. Massa i tot. I prova de l'oblit és que no l'actualitzo. Suposo que perquè eines com Twitter ja cobreixen la funció, en el meu cas, d'arribar d'una altra manera a l'audiència.

Sí que, en tot cas, em serveix com a contenidor de reflexions que no puc fer a cap altre lloc, com abans fèiem amb els diaris personals. Vull pensar que algun dia em servirà per recordar coses que sinó es perdrien en la memòria.

I dit això, em sento obligat a avançar-vos que s'acosten moments de canvis. No puc dir gaire cosa més, de moment. Però tot se sabrà.

21 d’abril 2014

Piulador negre

L'altre dia, al Twitter, vaig veure el compte d'un polític i, un cop més, aquella frase patètica: "quan escric jo signo XXX i, quan no, és el meu equip". I, suposo que en part per avorriment i en part per inconformisme, vaig llançar un repte: com podríem anomenar aquella gent que escriu al Twitter per encàrrec d'altres? Com anomenar un piulador negre?

#PiuladorNegre

(Sí, la imatge de l'ocellet negre l'he treta d'internet. Crec que és una aplicació de telefonia o alguna cosa relacionada amb la censura.) 

En fi, hashtag #PiuladorNegre, per allò dels escriptors 'negres' que treballen de manera anònima per a d'altres que s'enduen el mèrit.

Em sembla ridícul que, si tens un compte a la xarxa social, deleguis a tercers una cosa tan senzilla com escriure dues línies. I, si del que es tracta és d'un equip, d'una candidatura, d'una campanya electoral, aleshores crea un compte per a l'ocasió, una cosa així com @Trotskistes2014 o @Madrid2092. Però tenir un @NomCognom i deixar que escriguin per tu és força ridícul, és admetre que ets a Twitter perquè t'han dit que hi has de ser, tot i que no acabes de saber com fer-lo servir o tens tanta inseguretat que necessites fins i tot consultar amb el teu departament de comunicació si pots dir segons què.

La gràcia, senyors, és que es mostrin tal com són, que siguin vostès mateixos, tant en moments gloriosos, com quan fan comentaris desafortunats. No diré que és deshonest perquè ja ho admeten, que tenen algú que els fa de 'negres', però es carreguen la proximitat i una certa espontaneïtat, l'essència del tweet o piulada.

Però, tornem al repte... Vaig proposar #corb perquè era l'únic ocell negre que em venia al cap. Zero en ornitologia, ho reconeixo. I de seguida em van ajudar altres usuaris.

De moment, us presento els candidats: #corb, #merla, #garsa.

Corb

Merla

Garsa

Crec que el primer en proposar #merla va ser @LledoAgus, que després matisava:
També ho veu així el Marc Horne (records, Marc, per cert):
@Serra_soler proposa #Garsa, i no sense arguments de pes:

A l'@UriJou, per cert, li vaig fer una petita conyeta per haver escrit garsa amb ce trencada...
La meva proposta li agrada a l'Aurora:
A De Yzaguirre també li agrada #corb perquè permet, fins i tot, referir-se a 'grallar' (allò que fan els corbs), enlloc de 'piular'. Vaja, destacant que xerrar per boca d'altres mereix un altre verb.
I vet aquí una altra aportació interessant...
Clar, no hi havia pensat, a molts piuladors negres els anomenen Community Managers. És una feina de moda, molta gent s'hi dedica, ara. Però, insisteixo, el repte que plantejo és per referir-nos a aquells que escriuen al compte d'algú que assegura ser @NomCognom, no per aquells que porten comptes d'equips, empreses o institucions.

Gràcies també als comentaris d'@Albvert, @joan_sans i @jsolervicens.

I, finalment, com que el que estic fent és convidar-vos a la participació i a fer una mica l'ase, us deixo aquí aquesta enquesta

online poll by Opinion Stage
online poll by Opinion Stage


15 de desembre 2013

TV3的马拉松快开始!

经过361天后,马拉松基金会、电视三台和加泰罗尼亚电台全部团队的所有努力,将会在12月15日这一天达到顶点。随着21个版本视频的播出,我们将迎来一个“团结”的大日子。

这不只是一个电视项目,而是一个所有公民的项目。这次,我们的目标是为针对神经退行性疾病的科学研究筹集资金,帮助人们在将来远离这种疾病,或是找到治愈的方法;更重要的是,尽可能地去帮助那些已经受此类疾病困扰的人们提高他们的生活质量

这一天,加泰罗尼亚电台从早上8点起,电视三天从早上10点起,将会开始对以上公益项目进行直播,这场有趣又极具社会认知的活动会一直持续到午夜。在直播中,我们也非常鼓励大家积极与马拉松基金会展开互动。

而马拉松基金会也会再一次向大家展示: 团结依然拥有无穷的力量。


25 de novembre 2013

Els meus dies a Filipines (4)

Sona Scar Tissue al meu portàtil. Barreja de nostàlgia i d'optimisme...

- Excuse me, sir, we need to use this carriage.

La frase em va entrar de ple en els somnis i, d'un bot, vaig aixecar-me i vaig deixar lliure el carro dels equipatges on havia dormit. Sense temps de més explicacions, aquells operaris de l'aeroport de Tacloban se'l van endur. Vaig fregar-me els ulls i vaig veure que deuria fer almenys una hora que l'aeroport tornava a aquella normalitat caòtica. Era una mica més tard de les sis. Vaig palpar-me les butxaques per comprovar que no m'havia caigut res mentre dormia.

La nit anterior, la gent d'APTN, la divisió de televisió d'AP amb qui solem fer connexions en directe, havien arribat a Tacloban i m'havien dit que el plat de satèl.lit encara no els havia arribat per un problema d'accés a Leyte, i que aquell dimecres ja estaria segurament operatiu. Vaig buscar-los però ja no rondaven per allà. Un company seu fotògraf em va dir que havien anat a ciutat i que tornarien cap allà al migdia.

Uns adolescents van acostar-se i em van demanar aigua. Vaig donar-los mitja ampolla, però no em podia permetre massa actes de generositat com aquell i menys quan no sabia quant de temps m'hi quedaria, allà.

Estava certament desorientat. De TV3 no em podien localitzar i dimarts el TN havia tirat d'un vídeo que els havia enviat dilluns. És veritat que portava feina feta tot un dia per endavant, que tenia el rodatge de tot un dia, material que encara no s'havia emès. Però tenia tot un dia per endavant i tampoc podia quedar-me allà esperant l'hora de connexió sense fer res. A més, la història de la nena no ho era encara del tot,  ja que pràcticament només havia robat aquella imatge que, per llei, tampoc podia utilitzar. havia de decidir si seguia gravant o m'ocupava d'altres urgències. I, el pitjor de tot, tampoc podia trucar a ningú per valorar què fer.

D'entre totes les prioritats, havia de resoldre el problema de la moto i el de l'allotjament. Problemes que haurien d'estar resolts des del dia anterior i que, en acumular-se,m'havien posat de mal humor perquè actuaven de fre.

La cama em feia mal dels cops de palanca desesperats per arrencar la moto el dia anterior, però havia descansat prou i el motor va sonar després d'un parell d'intents. Vaig sortir per la part de la pista d'aterratge, pel mateix camí que havia seguit la tarda anterior, pel costat d'avions militars i soldats armats, pel costat de les muntanyes d'ajuda humanitària que s'anaven acumulant. Pel fet de ser estranger i periodista, tenia aquesta mena de privilegi, no era sospitós de res. Ningú em demanava cap document i, al revés, molts eren els que m'agraïen que fos allà explicant el que els passava. Quina diferència amb la Xina!

Havia omplert l'estómac amb tansols un parell de glops d'aigua i, en enfilar la carretera de l'aeroport a Tacloban, la bafarada de cadàvers en putrefacció se'm va enganxar de nou com si fos una capa invisible i llefiscosa. No sabia si posar-me la mascareta o deixar que les narius s'hi acostumessin.

Vaig fer via fins a l'ajuntament i vaig aparcar la moto a fora. A dins, Alfred Romuáldez, l'alcalde, parlava amb un periodista i m'hi vaig afegir. Parlava sense pensar-se molt com deia les coses, se'l veia molt sincer. Vaig pensar que no havia vist mai cap alcalde de cap ciutat xinesa atenent en solitari la premsa estrangera, ni tansols la premsa local. Els dos primers dies del desastre, l'home pensava que havia perdut la família i després va saber que eren vius. A Romuáldez el vaig veure cada dia allà, al peu del canó, molt pendent de tot. Res a veure amb la mena de polítics d'arreu del món que apareixen per sorpresa, s'asseguren que les càmeres han gravat la seva aparició estelar, i després tornen a la seva comoditat.


Vaig aprofitar que era allà per preguntar per Remnia Tapispisan, la responsable de Benestar Social que m'havia d'autoritzar una gravació a l'orfenat. Em van donar indicacions i em van dir que la trobaria al Centre d'Emergència. Orientar-se en una ciutat que virtualment ha desaparegut era una empresa difícil, però ho havia d'intentar.

L'ajuntament tenia un generador i els periodistes ja l'havien convertit en una mena de sala de premsa. També servia de centre de voluntaris, punt de trobada dels veïns, i magatzem per a sacs d'ajuda humanitària. Un d'aquests periodistes era el Pablo Díez, corresponsal del diari ABC a Pequín des de fa gairebé tants anys com jo. Amb ell hem coincidit un munt de vegades en situacions similars. Em va comentar que també buscava un lloc on dormir.

- Dicen que hay un hotel que se llama Alejandro que tiene habitaciones libres. No hay agua ni luz, pero bueno... - va concloure amb un somriure.

Tenia clar que no volia ni em podia permetre tornar a dormir al ras i vaig intentar la via Alejandro. De nou a fora, vaig arrencar la moto amb dificultats i vaig començar a baixar per un carreró quan el motor va cal.lar-se. Els intents posteriors no van funcionar...

- La mare que et va parir! 

No hi havia manera. Cap dels trucs que m'havien ensenyat el dia anterior funcionava. Si no fos perquè estava en deute amb el Dennis, el propietari, l'hauria deixada allà mateix i li hauria donat una puntada. Una mare jove i la seva nena s'ho miraven sense interès. Li vaig demanar a la mare si podia aparcar-la allà i li vaig dir que vindria de seguida.

Vaig endur-me la meva ampolla de combustible i vaig preguntar quins eren els hotels més pròxims. 10 o 15 minuts més tard vaig trobar l'Alejandro: 'Out of service'. Deu minuts més tard vaig trobar-ne un altre. Tampoc era obert. Més tard vaig entrar al GV Hotel, on tenien un rètol similar i la recepcionista netejava el fang dels dies anteriors. Vaig intentar convèncer-la però em va dir que no tenien res disponible. Vaig asseure'm. Encara em durava la barreja d'insolació i cansament. 'Ja no ets el mateix d'abans, et fas gran', vaig rondinar, com una veueta que t'aconsella que frenis i dosifiquis els esforços.

El marit de la recepcionista em va donar un vol de pasta pre-cuinada i vaig tenir l'atreviment de demanar-li amb quina aigua l'havia preparat. No podia assumir més riscos, i més en un lloc amb tants problemes d'higiene.

Mentre menjava la pasta, el primer plat calent des de l'arribada indefinida a Tacloban, vaig mig convèncer l'home, que tenia una mena de sidecar de nyigui-nyogui, que fos el meu conductor per a la resta dels dies. L'havia convençut amb l'argument que jo posaria la gasolina, però poc després, quan li vaig dir 'anem?', va respondre alguna excusa amb vacil.lació.

Començava a assumir que hauria de renunciar a tenir transport propi. Vaig caminar cap a l'ajuntament per una ruta diferent i vaig escalar muntanyes de runa que bloquejaven l'accés. Hi havia alguna cosa dins meu que renunciava a rendir-se i va ser aleshores quan, just al davant de l'escola Rizal, vaig trobar uns homes que reparaven motos.

- Teniu motos per llogar?
- Motos, sí. Benzina, no. 
- Jo tinc benzina. Quant em costaria llogar una moto?

El més jove, que tot i l'edat acuava com a cap, va pensar-ho una estona i va dir el seu preu.

- 7000 pesos.

Vaig fer el càlcul ràpid que recordava del canvi de moneda a l'aeroport... 7000 pesos filipins entre 4 surten uns 1600 iuans xinesos. Uns 200 euros. En realitat, el canvi real són uns 120 euros, el que diu molt sobre les meves aptituds en matemàtiques. Però l'únic que aleshores m'interessava era concloure si no m'estaven estafant. No tenia ànima de regatejar.

- Per quants dies?

Va obrir la mà amb els cinc dits estirats.

- 5 dies. D'acord. Però, una condició. Tinc una altra moto que necessito que em guardeu...

L'explicació sobre per què volia una moto quan en tenia ja una altra no crec que mai l'acabessin d'entendre, i encara avui Dennis no ha tornat a Tacloban i no sé ben bé si podrà recuperar la seva moto, però, per si de cas, vaig agafar-los les dades. Vaig lliurar el meu bloc a l'home de més edat i aquest va escriure 'Ariel Tupas' i un número de mòbil. Un cop més, vaig insistir en qui era jo, què hi feia allà i que entenien que havien de guardar la moto del Dennis tan bé com poguessin.

Mentre tornava al lloc on havia deixat la moto del Dennis per conduir-la a peu fins a l'escola, ells van posar a punt la que hauria fer servir a partir d'aleshores. No era, com pensava, un model que tenien allà per llogar habitualment. Era una scooter amb marxes que probablement havien recuperat de la runa i que van posar a punt amb quatre cops de martell i canviant peces que ja no funcionaven per altres de noves o d'altres motos sinistrades.

Van fer una volta de prova, em van dir que estava a punt, i vaig pagar-los els 7000 pesos davant la mirada atenta de molts nens i curiosos que deuria fer temps que no veien tants diners junts.

- I la clau?
- No hi ha clau.- va dir el mecànic jove amb un somriure.

Va ajupir-se i va estirar dos cables de sota el manillar. Havien fet un pont i, cada cop que volgués encendre-la o apagar-la, jo també l'hauria de fer.

Eren quarts de dotze. Amb la meva scooter sense matrícula, sense clau i sense papers, però sí amb gasolina i que funcionava prou bé, vaig tornar a l'aeroport a reunir-me amb els d'APTN. Un cop allà, el Qiaran, el cap, em va dir que s'instal.laven al Leyte Park Hotel, on havien trobat habitació i des d'on farien els enllaços. Vaig demanar-li que em portessin les bosses i la caixa d'aigües, i que jo els seguiria amb moto, perquè no sabia exactament on era. Vaig fer altre cop aquell camí d'anada i de tornada. Però, aquest cop, amb un imprevist realment inoportú. En pocs minuts, el cel va cobrir-se per complet i va començar a ploure a bots i barrals. Les pluges tropicals són curtes, però molt intenses.

Amb l'ànsia de no perdre el vehicle d'APTN, vaig estar seguint-los una estona mentre notava l'aigua regalimar per tots els racons del meu cos i mentre em palpava les butxaques per comprovar que el passaport era ben embolicat amb una bosseta de plàstic. Van parar un moment i el conductor va abaixar la finestra i va preguntar-me per l'ajuntament. Jo li vaig dir que era cap a la dreta (m'orientava ja perfectament a Tacloban) i ell va girar capa l'esquerra, però vaig seguir-lo per no perdre'l i, quan la pluja es va haver convertit en una cortina d'aigua i quan el carrer va estar tan inundat que a la moto li costava avançar, vaig rendir-me i vaig buscar aixopluc en un portal.

Quan la pluja va convertir-se en plugim, el cotxe feia estona que havia desparegut carrer enllà. Vaig tornar a l'ajuntament i vaig preguntar pel Leyte Park. Vaig seguir les indicacions, però, com si m'hagués caigut una maledicció, la moto nova també va calar-se i vaig sentir-me abandonat per enèssima vegada. Vaig deixar-la aparcada a l'ajuntament i vaig decidir fer a peu el tros fins a l'hotel. Plovia a estones i vaig treure de la ronyonera l'impermeable.

El carrer de l'ajuntament a l'hotel anava en paral.lel a la costa, en una part de l'illa des d'on es veu la veïna Samar. Aquell camí només es podia fer a peu, ja que pals de l'enllumenat públic i arbres de totes les mides havien caigut per la força del vent i les onades. Tot i trobar-me tan aprop de l'ajuntament, aquella era una mena de zona morta, per on encara no hi havien passat els equips de rescat.

M'acostava a l'hotel quan vaig veure una mena de control de carretera. Més aprop, vaig comprovar que no ho era i que aquell jove armat no era un soldat uniformat, tot i que la sensació és que m'aturarien i em demanarien alguna cosa. Vaig provar de mantenir la mirada fixa però tampoc amb cara de pocs amics. Vaig aixecar els ulls i vaig veure aquell jove amb la metralleta de canó curt, tipus UCI, penjant del coll. L'agafava com si posés per a una foto. El seu somriure feia por. Vaig fer-los un cop de cap provant de ser educat, però no massa, i un altre va tenir temps de dir-me 'aquest d'aquí és boig', referint-se al que anava armat. No sabia si somriure o respondre, i vaig optar per continuar amb pas ferm sense girar el cap, sense vacil.lació. Per uns instants, vaig pensar que, si aquell era realment boig i decidia fer punteria, jo era el més semblant a un aneguet de fira. L'ampolla de gasolina a la mà sonava com una excusa patètica per assaltar-me i acabar amb la meva vida. I, després de lluitar contra tantes adversitats, no em venia precisament de gust acabar estès allà enmig amb un grapat de bales a l'esquena. Els temors van esvair-se uns metres enllà i, quan vaig trobar el Leyte Park, ja ni me'n recordava del boig.

Un cop a l'hotel, vaig demanar habitació. Em va dir que n'haurien de netejar una i que m'hauria d'esperar. Bones notícies. Tindria un sostre. També em van dir que disposaven d'un pou d'on podia treure aigua per dutxar-me i pel lavabo. En aquelles circumstàncies, allò era un gran luxe.

Mentre esperava, vaig localitzar els d'APTN i vaig recollir les meves coses. A l'hotel van lliurar-me la clau de l'habitació, una mena de bungalow estret amb una llitera i amb un lavabo petit amb dutxa, i vaig deixar-hi les coses. Em va tranquilitzar pensar que, com a mínim, tenia el més semblant a un quarter general, un centre d'operacions i una certa intimitat. Vaig treure la bossa del menjar. Vaig corspir-me un dels panets amb pasta de figa i vaig posar una bossa de cacahuets torrats a la butxaca. Allò seria la dieta del dia.

De tornada a l'ajuntament, vaig topar amb un cotxe d'una ONG on hi anaven el Roger, el meu germà, i l'Hodei, el corresponsal d'ETB. Feien cara d'espantats. Hores després em van dir que, caminant enmig d'aquell paisatge de destrucció, sota la pluja i amb aquell impermeable i l'ampolla de gasolina, els havia fet pensar en pel.lícules de terror com 'I know what you did last summer'.

Vaig recuperar la meva moto i la vaig portar caminant fins a l'escola Rizal...

- Ariel! Where is Ariel?

Aquest va deixar el que estava fent, va buscar el mecànic jove i els vaig reclamar que, pel que havia pagat, no podia ser que allò no funcionés. Admeto que era conscient que el diluvi que havia caigut quan perseguia els d'APTN era la causa probable que la moto no funcionés, però no vaig reclamar el mes semblant a una garantia de lloguer.

Van buidar les parts i van treure aigua de tants llocs com van poder. Poc després, la moto funcionava de meravella. El sol va tornar a aparèixer i la pell cremada va queixar-se. M'havia guardat una samarreta a la bossa i me la vaig posar al cap com havia vist que feia molta gent de la zona, com si fos un jilbab. Tenia els braços al descobert, però com a mínim no em cremaria més la cara i protegiria el cap. I així aniria la resta de dies.

Amb Hodei Arrausi (ETB) i Esperanza Calvo (T5), el dia abans de marxar de Tacloban.

Poca cosa més vaig poder fer aquell dia més enllà de situar-me. Els d'APTN em van dir que no podien oferir-me electricitat del seu generador perquè anaven curts de combustible. De manera que vaig haver de tornar, aquest cop en moto, a l'ajuntament, des d'on vaig començar a muntar la crònica per aquell TNM. Però, com si les coses no haguessin anat prou maldades aquell dia, la llum dels generadors va durar mitja hora. Hi havia sobrecapacitat, massa periodistes fent servir andolls. Vaig esperar una altra hora fins que la llum va tornar. Per acabar-ho d'adobar, m'havia deixat els auriculars i em costava moltíssim escoltar l'àudio de la meva crònica. Havia de parar l'orella ben aprop dels altaveus del portàtil i muntar com pogués. Entre una cosa i l'altra, vaig trigar molt més de l'habitual. També vaig tenir temps de demanar-li al Pablo Díez que m'ajudés a gravar un stand up. I pot semblar un caprici, però, com que havia decidit que no m'enduria el trípode per a aquest cobertura (pesa massa), gravar les firmes que fem al final, no sempre era fàcil. No tothom sap enquadrar o detectar que hi ha massa o massa poca llum.

- Espero que no vengan los militares i nos detengan. - li vaig dir al Pablo. I és que, quatre anys abans, a Urumchi (Xinjiang. Xina), quan també m'ajudava a gravar un stand up, la policia militar va interrompre la gravació i vaig acabar detingut unes 8 hores.


Aquest stand up, per cert, no va acabar sortint a cap crònica, un exemple del material que no surt mai en antena.

Quan vaig tornar a l'hotel, ja era de nit. Vaig localitzar el meu germà, que m'havia d'ajudar a fer servir la seva càmera per passar el vídeo del meu ordinador al sistema d'APTN. No ho podia fer amb la meva per un problema tècnic. I, com si el dimoni tornés a fer-me la guitza, una sèrie d'intents fallits va fer impossible aquella empresa. El temps se'ns va tirar a sobre i vem perdre la possibilitat d'enviar aquell material a temps. El que havia de ser un enviament d'un video i un directe, va convertir-se només en un directe.

Estava emprenyadíssim. Després de tants esforços, només es veuria una petita part del que havia fet.
No havia tingut gaire temps de preparar el directe i vaig haver d'improvisar molt. No he patit mai per quedar-me en blanc durant un directe perquè, si alguna cosa em sobra, són ganes de dir coses. Però no és el mateix dir-les de manera ordenada i no deixant-te res, que començar a parlar tal com raja.

Per l'auricular, vaig sentir que els de Realització (TV3) em deien que havia anat bé. Però jo sabia que allò era fer la feina a mitges. Estava emprenyat i gairebé abatut per la incapacitat de superar tants elements adversos.

Les companyies de telefonia havien reestablert el servei, però havia pogut fer servir molt poc el mòbil perquè hi tenia poc crèdit i perquè havia de raccionar la bateria. El Xesco Reverter, el cap d'Internacional, va dir que no patís pels temps i va dir que enviés si podies un vídeo i les imatges de la nena de l'orfenat.

Gràcies a la perícia del meu germà, finalment vem trobar una drecera tècnica i vem poder enviar el material sense que se'ns fes excessivament tard. Aquell TNV ja tindrien crònica i els pares adoptants podrien veure de primera mà que la nena estava bé.

Quan tots vem arribar a l'habitació (l'hotel ja era ple i jo vaig oferir-los la meva), ens van quedar forces per dutxar-nos a la llum de les llanternes i preparar-nos mentalment per al dia següent. L'aigua freda picava en contacte amb la pell cremada, però poc després la sensació era prou relaxant. En sortir de la dutxa, i amb les narius ja netes, l'olor a mort va retornar amb força, per recordar-me que, si havia desparegut, no era perquè hagués volgut marxar, sinó senzillament perquè durant el dia jo feia tanta o més pudor que ella i no la considerava una intrusa.