Última crònica del Tibet i preparo Indonèsia

Amb l'última crònica de la sèrie del Tibet ja emesa, preparo la setmana d'eleccions presidencials a Indonèsia, la tercera democràcia més gran del món i la primera del món musulmà. Amb els fets d'Iran recents, les presidencials d'Indonèsia són més oportunes que mai. Sobretot perquè Indonèsia ha aconseguit un model democràtic obert, sense que la religió interfereixi en la vida política com en altres llocs.

Us deixo dues de les cròniques del Tibet que ja han penjat al 3alacarta.

Entrevista a Woeser

Tercera entrega (i espero que no sigui l'última) del meu intercanvi amb l'escriptora Woeser. Avui l'he entrevistada i demà la treuré en l'última crònica de la sèrie del Tibet. Avui, de fet, ja he aprofitat un insert per completar la crònica referida a l'aspecte econòmic.

Woeser és encantadora i molt humil. Res a veure, vaja, amb aquella imatge que fa uns dies havia projectat en aquest bloc. A més de la carta que li vaig adreçar, un cop de mà des de Barcelona ha acabat d'aclarir els malentesos i realment ha valgut la pena. Sobretot perquè, com deia anteriorment, Woeser és l'única escriptora tibetana (dels que no estan a l'exili) que gosa escriure o parlar dels problemes del Tibet.

Filla d'un dels integrants de la primera divisió de tibetans de l'exèrcit roig, i educada en els valors del comunisme "salvador", Woeser és una pedra a la sabata del Partit. "Deuen estar molt decebuts amb tu", li he dit.

La van fer fora de la feina (era periodista) per publicar les seves idees. "S'ho van pensar molt", em confessava. I avui escriu un bloc que ja ha hagut de traslladar vàries vegades de servidor a causa de la censura i dels atacs dels pirates informàtics, que hi van penjar una gran bandera roja i proclames nacionalistes. La tarja que m'ha donat, per cert, guarda la foto d'aquella intrusió cibernètica. Quina millor senyal identitària!

Penjo algunes de les històries ja disponibles...

Quina mena de país empresona escriptors?

Després de sis mesos de detenció sense cap acusació formal, la policia ha "detingut oficialment" Liu Xiaobo, escriptor recordat pel seu activisme durant i després de Tiananmen. Ara l'acusació és "subversió al règim". I és que el desembre passat Liu va ser un dels redactors de la Carta '08, un manifest a favor de reformes polítiques.

Vaig entrevistar en dues ocasions Liu, sempre fidel el repte intel.lectual com a millor arma contra la repressió. Però avui, a la Xina, opinar és delicte. Opinar en contra del govern, està clar. Un descarat insult a la intel.ligència i un absurd pas enrere d'un règim que podria ser molt més imaginatiu que simplement escombrar les veus de la dissidència. Una decepció més i una altra porta tancada a l'esperança d'un país que no coneix els seus millors escriptors contemporanis.

Com en l'Espanya franquista, el delicte d'opinar ens endinsa en la obscuritat de la ignorància. Avui, més que obscuritat, potser un miratge, una hipnosi, un somni de felicitat dissimulat per la tonteria del consumisme. I com penso en moments com aquest en la meva àvia Carme Serra, que se n'enfumia dels anuncis de la tele, desesperava els venedors de telemàrketing i ampliava la seva grandesa moral amb el seu hàbit lector insaciable!

Tornada del Tibet i lectura atenta de Woeser

Acabo de tornar del Tibet, on els 3 dies i mig han passat volant i on l'agenda apretadíssima m'ha brindat un material interessant però que necessito processar per evitar partidismes.

I la primera feina, obligada, era acabar el llibre de Tsering Woeser El Tibet trenca el seu silenci, que si bé no m'ha sorprès en quant a contingut, sí que m'ha retornat, per contrast amb la propaganda xinesa, a la independència necessària per afrontar feines periodístiques delicades. I el Tibet n'és una, perquè la falta d'informacions independents, la impossibilitat de parlar amb qui vulguis, quan i on vulguis, fa que hagis d'anar, més que mai, amb peus de plom amb el text d'una notícia.

I a l'avió, llegint (devorant) a Woeser, com molts dels seus personatges (reals) que apareixen al llibre, he abaixat el cap, i he sentit certa vergonya. Vergonya per haver estat injust amb ella, per haver-me desfogat en aquest bloc perquè no va acceptar la meva entrevista. Jo la tractava de nen emprenyat, amb la lògica a favor, però amb un to que em posava al mateix nivell.

Però aquest nen que aquell dia també es va emprenyar avui t'estén la seva mà conciliadora, perquè entre tu i jo hi ha una gran diferència. Jo tinc passaport i puc viatjar on vulgui, jo puc dir el que em plagui que no seré censurat, ni em sotmetran a arrest domiciliari, ni uns pirates informàtics atacaran el meu bloc i s'infiltraran al meu Skype i es faran passar per mi posant en perill els meus contactes. I si bé he sofert la vigilància policial d'aprop durant aquests sis anys com a periodista a la Xina, jo sóc com un d'aquells occidentals que passegen amb la confiança de la llibertat com aquells que passàven pel Saite. I tot això no ho vaig tenir en compte aquell dia de tossuderia i orgull.

El motiu de la meva decepció segueix intacte, això sí. No sóc culpable que altres manipulin les meves paraules i confio que, algú com tu, que sap ben bé de què parlo, pugui obrir-me la porta de casa per a una entrevista. Després de llegir el teu llibre amb atenció, em guardo per la conversa que estic segur que algun dia tindrem els comentaris sobre els teus testimonis tibetans. I ho faig per mantenir la independència que tu, en principi, desconfies que tingui. Perquè ningú pugui pensar, com tu amb la teva resposta, que sóc pro-xinès o pro-tibetà. Tinc la consciència tranquil·la, però em molesta i m'ho prenc com un insult a la meva feina. Malgrat tot, no puc amagar la meva comprensió i simpatia cap a tu, per un valor que compartim, la llibertat d'expressió.

Tibet, primer dia

No em fa il.lusio arribar a Lhassa. I no perque no tingui ganes d'explicar coses despres del merder que hi ha hagut els ultims dos anys. Es pel mal d'altura. I no crec que sigui el Buda castigant-me per la lleugeresa d'alguns dels meus comentaris. Ja em va passar el 2005, en viatge organitzat, i el 2006, a la provincia de Qinghai. Aquest cop he seguit el consell dels metges i em moc a pas de tortuga, ja que diuen que els dos primers dies son critics i que qualsevol sobreesforc es paga car.

Pero anem al gra. Lhassa segueix sent el que era el 2005, un parc tematic on els tibetans fan de comparsa pels turistes. Aquest cop amb vigies als edificis de la placa del Jokhang, i un monjo que diu que els que es van queixar davant la premsa estrangera l'any passat ("no tenim llibertat!", recordeu?) eren quatre gats i, sobretot, eren joves que s'havien deixat influenciar pels rumors. Ha dit que segueixen aqui, pero quan hem demanat per veure'ls, ens han dit que en aquell moment estaven estudiant les escriptures. Vaja...

El personal tibeta que ens acompanya sembla interessant. Aviam si tinc una estona amb la guia i em diu res "off the record", res que pugui aprofitar. Perque en aquests viatges "a mida" (a mida del govern, clar), hi ha poc espai per la improvisacio. De moment, la visita llampec al monestir de Jokhang, i un sopar a l'Hotel Himalaya amb actuacio tipus "coros y danzas" dels nostres tietans felicos, amb musica remixada i tradicions ellaunades en un recinte interior per turistes amb un gran poster del Potala de fons.

Creuo els dits perque aquesta nit no m'exploti el cap i pugui estar fresc per treure partit d'aquesta oportunitat, el primer viatge per premsa estrangera des del 50e. aniversari de l'exili del Dalai Lama.

Woeser declina entrevista

Woeser (font: Viquipèdia).

Dijous marxo al Tibet en un viatge organitzat pel Centre de Premsa i volia haver tingut abans una entrevista amb l'escriptora Woeser, per allò de compensar que anem en "ramat de periodistes", amb tot ben preparadet per veure un Tibet harmoniós. Woeser és una de les poques veus tibetanes obertament crítiques a dins del territori xinès (viu a Pequín i escriu en xinès) i el seu blog serveix com a nus informatiu des de la Xina del calvari tibetà. El seu llibre "El Tibet trenca el seu silenci" es va publicar fa poc en català, un motiu més per recollir les seves impressions. Però Woeser ha declinat l'entrevista.

Després de fer-li la petició, deuria googlejar el meu nom i de seguida li deurien aparèixer la sèrie d'articles de la premsa xinesa on se'm cita. Aquell dia van "treure petroli" d'unes declaracions meves durant una visita a una exposició propagandística titulada "50 anys de reformes demcoràtiques al Tibet". Les meves opinions "crec que el govern xinès ha intentat portar el progrés al Tibet (però que està clar que molts tibetans no estan contents, i si ho estiguessin, no hi hauria revoltes com les del 2008)" i "em molesta la ignorància, la dels occidentals que mai no han estat al Tibet i diuen que la cultura tibetana està desapareixent o que la llengua tibetana està prohibida (així com la de molts xinesos que adopten posicions ultranacionalistes sense posar-se a raonar sobre el tema)" van aparèixer sense la part que indico en parèntesi.

La resposta de Woeser va ser, com aquells nens que s'emprenyen perquè t'has fet amic d'un rival, que es negava a parlar amb algú que deia allò. Vaig insistir intentant fer-li veure que aquell dia havien publicat les meves paraules a mitges. No m'agrada anar al darrera d'algú que es tanca en banda, però em sabia greu no poder comptar amb algú com ella per culpa d'aquell vell truc periodístic. Després de gairebé una setmana, encara espero la seva resposta.

I després de reflexionar sobre tot plegat, només puc treure una conclusió. La Woeser no és tan diferent de qualsevol nacionalista xinès. Només que és del bàndol tibetà. Té, en definitiva, la mateixa visceralitat i infantilisme de qui, per defensar la seva veritat, s'endú l'Scattergories a casa. D'acord, el seu drama és que és del bàndol perdedor, el bàndol reprimit i censurat, però negar-li a un periodista una entrevista per un motiu així la desemmascara. Més enllà de la seva valentia (per la constant vigilància al a que està sotmesa), per mi és una propagandista més i, en definitiva, l'essència de la seva decisió no dista tant de la dels seus censors.

No, no acceptem "pop" com a animal de companyia, i -sense Woesers o amb elles, perquè jo no li negaré mai una entrevista- seguirem parlant del Tibet en base a criteris objectius, començant per la innegable repressió en aquell territori i acabant per la guerra de relacions públiques amb què uns i altres ens volen fer empassar la seva visió partidista.

A Gansu amb periodistes xinesos

Ruta de dos dies amb uns quants periodistes xinesos i un col·lega japonès per la provincia de Gansu. Moltes hores de carretera, calor, pols,...

Fa uns anys vaig dir-me que no tornaria a formar part d'aquests ramats, d'on no en surt mai gaire cosa de profit. Però aquest cop, esperonat per l'oportunitat de veure casos modèlics d'energia solar, vaig tornar a picar. Promesa renovada: que no, que no valen la pena, que només t'ensenyen coses "boniques", o senzillament, no estan preparats per satisfer les necessitats d'un rodatge per televisió. Perquè, tot isgui dit, tenen molt bona voluntat, i intenten ajudar-te, i quan et rebeles i els "fas perdre la cara" (*), després passes vergonya per la teva arrogància occidental.

En fi, que, en un d'aquests moments d'autobús creuant paisatges desèrtics i maleïnt el destí perquè podria estar tranquil·lament a Pequín gaudint del cap de setmana amb la Wang Can, la fem petar amb els col·legues xinesos. És, sens dubte, el millor d'aquestes ocasions. El poder sincerar-t'hi, dir-los obertament el que penses de moltes coses i, sobretot, escoltar-los. Comprobar que són alguna cosa més que soldats de l'aparell propagandístic, comprobar que, si tinguessin l'oportunitat, podrien fer grans reportatges i destapar grans escàndols.

I una anècdota, una broma que ara està de moda explicar... Com són els informatius de la CCTV1 (**)? Doncs, els 10 primers minuts es dediquen a "de què s'han ocupat avui els nostres líders?", amb el temps gairebé cronometrat de cada aparició (Hu Jintao, Wen Jiabao, Jia Qinglin,...) i, per cert, ves per on, no som els únics que cronometrem els temps dels polítics. Els següents 10 minuts es dediquen a "que feliç que està el poble xinès", amb proves de la seva gratitud al Partit i al govern per les seves polítiques encertades. Finalment, la última mitja hora es dedica a "el caos i les desgràcies d'occident", amb manifestacions a França, la crisi política italiana, l'atur a Espanya, un huracà amb desenes de morts als Estats Units, la corrupció a Gran Bretanya,...

Pensar que la societat xinesa no té criteri és d'ingenus i, de fet, canvia molt més del que pensem. Però com es tradueixin aquests canvis és una altra història, i dependrà principalment dels xinesos, per molt que sovint volguem donar-los lliçons.

__________________

* "Fer perdre la cara" és una expressió xinesa que equival a "fer quedar malament algú".
** La CCTV és la tv central xinesa, i la CCTV1 és el seu canal principal, amb els noticiaris més oficialistes.

Entrevista al Sense Ficció

Disculpeu. Vaig dir que era divendres i era dimecres. En fi, aquí la teniu...

Quan jo tenia 13 anys

Quan jo tenia 13 anys, a casa ens agradava veure el Telenotícies. Mai no oblidaré aquella imatge, la de l'home que s'enfrontava tot sol a la columna de tancs. Personatge anònim convertit, després de tant de temps, en símbol.

Aquell podria ser un record més de la història, sense la mateixa força amb què aleshores ens va impactar. Però avui encara té el mateix efecte. Si la revolta hagués tirat endavant, aquell "soldat sense nom" (com el describia un dels fotògrafs d'AP que el va immortalitzar) hauria acabat entronitzat, i, senzillament, digerit per la memòria. Per què, doncs, vint anys després, segueix sent una imatge prohibida? Probablement perquè, com diuen els xinesos, xin li you gui (el cor està posseït pels esperits) i, per tant, el país no està preparat per passar pàgina.

I amb l'esperança que algun dia poguem parlar de Tiananmen amb normalitat, i que no hàgim d'assistir a comportaments ridículs com "l'estratègia Mary Poppins" (per la qual agents de paisà despleguen paraigües per impedir que les càmeres de televisió forànies enregistrin res a la Plaça), aquell home davant dels tancs ens recorda que queden comptes pendents. Comptes com assumir que allò va existir, comptes com el silenci entorn les víctimes d'aquell 3 i 4 de juny (estudiants, obrers, soldats), comptes com l'empresonament de tot aquell que, des d'aleshores, han gosat qüestionar o opinar sense por sobre aquell episodi. Aquell "incident" (el terme que el portaveu d'Exteriors recomana els periodistes estrangers per referir-se a Tiananmen'89) va treure centenars de milers de tropes als carrers de la capital i, ens agradi o no, la Xina actual es deu en part a aquella revolta-repressió i no té sentit ignorar-la.

Divendres, al "Sense ficció"

Divendres s'emet al Sense Ficció el reportatge "La porta de la pau celestial" (The heavenly peace gate), el millor document àudio-visual sobre la primavera de Pequín, la revolta dels estudiants de 1989. Ho és per la quantitat d'imatges d'aleshores, i per les entrevistes amb alguns dels principals protagonistes d'aquell capítol avui encara silenciat a la Xina.

Per presentar-lo, el Joan Salvat em va entrevistar. Sincerament, tenia algunes idees preparades i no recordo com les vaig ordenar ni què em vaig deixar. Però aquests dies, llegint tot el material que es publica a propòsit del 20è. aniversari, muntant una sèrie de notícies sobre el tema (dijous 4, quan faci 20 anys de l'ulterior massacre de l'exèrcit, emetrem dues cròniques, una sobre les "mares de Tiananmen" i l'altra amb un recull de reflexions de protagonistes), i en definitiva donant-li voltes al cap, confronto les mateixes contradiccions i especulacions de sempre: és possible un socialisme just amb un mínim de llibertats? Quina Xina tindríem si la revolta hagués precipitat un canvi de sistema com a l'antiga Unió Soviètica? Les millores després de vint anys donen a entendre que, al capdavall, s'acabarà aconseguint una societat amb més benestar sense necessitar de sortir al carrer? Els xinesos han deixat enrere el record per imposició, por i censura o perquè, en canvi, prefereixen mirar endavant?

Probablement, haurem d'acceptar que les responsabilitats polítiques d'aquell capítol quedaran sense resoldre i no arribarem a veure mai a cap polític processat (per bé que en la repressió posterior a Tiananmen sí que es van passar comptes amb aquells que van organitzar protestes, per no dir els que van matar soldats). Però què hi ha de les responsabilitats actuals de la gestió de la memòria? Acceptar que allò va passar, permetre el debat, obrir una investigació i publicar una llista de morts i compensar els familiars de les víctimes, i -per què no- demanar perdó per haver disparat contra el poble... Aquests són els mínims sense els quals no es podrà mai passar pàgina a aquell 4 de juny de 1989.