Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tibetans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tibetans. Mostrar tots els missatges
17 d’abril 2010
Pila funeraria a Jiegu/Jyekundo
Amb aquella frustracio de no poder ser-hi per explicar-ho (perque mai ho expliques be si no hi ets), us deixo amb una de les millors croniques que he vist ultimament. De Melissa Chan, una de les millors corresponsals que hi ha ara a Pequin, sobre la pila funeraria d'avui a Jiegu/Jyekundo.
15 d’abril 2010
Twitter contra periodisme d'imprecisio
Mes fotos aqui (COMPTE, inclou imatges explicites)
I per mes que ja sabem que les presses del primer dia no son bones, i la falta d'informacio fiable pels talls de comunicacio i la confusio inicial acaben amb errors infantils, es facil que la tornem a cagar. Ahir unes fonts em deien que tota la prefectura de Yushu te 100.000 habitants, i unes altres em deien que aixo era la poblacio de la ciutat de Jiegu. Unes, que la zona era a 3100 metres d'altitud, i unes altres, que es a 4000 metres. En fi, no es questio tampoc de flagel.lar-se, pero conve almenys poder-ho reconeixer aqui. Una de les imprecisions importants, que em vaig oblidar de dir-los a Redaccio que no tornessin a esmentar al sumari, es anunciar "un terratremol al nordoest de la Xina, aprop de la frontera amb el Tibet", perque, tant si combregues amb la visio geo-administrativa oficial xinesa, com si acceptes la divisio geo-administrativa de temps del dalai-lama, la formula es incorrecte. En el primer cas, perque no hi ha cap frontera, com a molt una demarcacio provincial. En el segon cas, perque la zona afectada pertanyia a l'antic estat de Kham, tocant amb l'antic estat d'Amdo, i en qualsevol cas no estava "fora de la frontera", sino a dins del "Gran Tibet".
Molt convenient es, en aquest sentit, seguir pel Twitter els comentaris d'aquells que estan mes informats que tu i, sobretot, que aporten altres angles diferents als que trobes per les agencies de noticies xineses o occidentals. Entre ells, alguns dels periodistes que van sortir ahir a primera hora i que ja comencen a arribar: @pangjiaoming (en xines) @MalcolmMoore @melissakchan @vausecnn@afkuhn (tots en angles) que contradiuen altres informacions previes sobre controls policials i la imposibiltat d'accedir a la zona per a estrangers. Ningu no els ha parat, de moment, en la linia del que em va dir un representant del Ministeri d'Exteriors ahir per telefon, que teniem llum verda.
Monestir de Thrangu l'any 2007.
Ens arriba per Twitter tambe la campanya que activistes tibetans a l'exili (@tibettruth) estan fent perque es publiquin els noms en llengua tibetana i no pas en xines, on reivindiquen Jiekundo o Kyegundo (སྐྱེ་རྒུ་མདོ།) , enlloc de Jiegu, o Yulshul enlloc de Yushu. D'aixo en parla tambe l'escriptora @degewa (en xines i ocasionalment en angles), amb uns apunts que, fins i tot si els traduiu amb l'automatisme de Google Translate, valen la pena, i on hi ha detalls del Monestir de Thrangu, que ha quedat totalment destruit. I interessants tambe son les actualitzacions i puntualitzacions d'aquesta antropologa @CMcGranahan nordamericana.
26 de juny 2009
Entrevista a Woeser
Tercera entrega (i espero que no sigui l'última) del meu intercanvi amb l'escriptora Woeser. Avui l'he entrevistada i demà la treuré en l'última crònica de la sèrie del Tibet. Avui, de fet, ja he aprofitat un insert per completar la crònica referida a l'aspecte econòmic.
Woeser és encantadora i molt humil. Res a veure, vaja, amb aquella imatge que fa uns dies havia projectat en aquest bloc. A més de la carta que li vaig adreçar, un cop de mà des de Barcelona ha acabat d'aclarir els malentesos i realment ha valgut la pena. Sobretot perquè, com deia anteriorment, Woeser és l'única escriptora tibetana (dels que no estan a l'exili) que gosa escriure o parlar dels problemes del Tibet.
Filla d'un dels integrants de la primera divisió de tibetans de l'exèrcit roig, i educada en els valors del comunisme "salvador", Woeser és una pedra a la sabata del Partit. "Deuen estar molt decebuts amb tu", li he dit.
La van fer fora de la feina (era periodista) per publicar les seves idees. "S'ho van pensar molt", em confessava. I avui escriu un bloc que ja ha hagut de traslladar vàries vegades de servidor a causa de la censura i dels atacs dels pirates informàtics, que hi van penjar una gran bandera roja i proclames nacionalistes. La tarja que m'ha donat, per cert, guarda la foto d'aquella intrusió cibernètica. Quina millor senyal identitària!
La van fer fora de la feina (era periodista) per publicar les seves idees. "S'ho van pensar molt", em confessava. I avui escriu un bloc que ja ha hagut de traslladar vàries vegades de servidor a causa de la censura i dels atacs dels pirates informàtics, que hi van penjar una gran bandera roja i proclames nacionalistes. La tarja que m'ha donat, per cert, guarda la foto d'aquella intrusió cibernètica. Quina millor senyal identitària!
Penjo algunes de les històries ja disponibles...
14 de març 2009
Sense Tibet, deixo Xining i torno a Pequin
Ultim intent d'entrar a terres tibetanes. Objectiu: Monestir de Repkung, a Tongren. Avui ho provava amb un taxi digne d'una pel.licula de Javier Fesser. No podia evitar grabar aquells detalls que nomes la imatge pot descriure...
El que la imatge no descriu es la falta de potencia amb que enfilavem les muntanyes al sud de Xining (ho sento, amb el merder d'ahir em vaig deixar el meu mapa de Qinghai a l'altre taxi i no puc comprobar noms). De 90 passava a 80, i despres a 70, i despres a 60. I aixi durant uns quants kilometres de pendent, fins arribar a muntanyes ben nevades. "Aixi no arribare mai."
Semblava que, en superar el tunel del cim i comencar a baixar per l'altra cara de la muntanya, les coses millorarien. Pero no, poc despres, un control policial. Hem parat, policia demanant passaport, entro a comissaria... Ja sona a disc ratllat. Aquests dies m'han demanat els papers fns a 5 vegades. Pero avui era un d'aquells que portes cansament acumulat...
-Segui. Ha dit el primer policia, d'etnia Sala (amb accent obert a la a), una etnia musulmana molt nombrosa a Qinghai.
-No, gracies, porto massa hores de carretera.
-Una mica d'aigua.
-Ho sento, no vull beure aigua, vull treballar. Per cert, un cop hagi acabat d'escriure les meves dades al paper i de fotografiar carnet i passaport, podre anar cap a Tongren? Li he preguntat mes que res per tocar els collons, ja sabent que nomes hi havia una respota possible.
-Ara li ho explicare...
El poli sala era amable. Tambe una agent molt simpatica feia agradable l'estada a comissaria, sense oblidar que estar alla era tota una derrota. Un dia mes, tocaria plorar a la cronica del TN: "no ens han deixat passar".
He aprofitat per grabar d'amagat un policia que jugava al Counter Strike, un joc on pots fer de poli o de terrorista. Aprofitava les estones mortes entre els torns del control de carretera. Dono per fet que feia d epoli, pero ignoro com s'imaginava els terroristes.
Despres, han arribat uns bofies de l'oficina d'exterior. Com sempre (fa temps que vaig perdre el compte dels meus passos per comissaries xineses), entren dubtant entre saludar o no, o fer-ho en angles o xines, se'n van a un passadis amagat, xiuxiuegen la tactica d'interrogatori, i tornen i es presenten.
-Soc la Srta. Su de l'oficina d'exteriors de la comarca de Hualong, aquestes son les meves credencials. I aquest es el Sr. Han.
-Home, voste es tibeta? No m'he pogut reprimir, en plan simpatic.
-Ve de viatge o per feina.
-Soc periodista. Voste mateixa.
-I sobre que ve a informar?
-Es necessari que fem el paperet? Voste ja sap que vinc a parlar sobre la questio tibetana...
-On es dirigeix exactament?
-Tongren. Alla hi ha un monestir i volia veure'l.
-I on pensa anar despres?
-Aixo es assumpte meu.
-Hi te algun conegut a Tongren?
-Que vol dir?
-Que si hi coneix algu alla que el guii durant la seva estada.
-Aviam, la resposta es no. Pero, si hi tingues algun contacte, no li ho diria pas. Jo soc periodista, i he vingut aqui a treballar, pari si us plau de tractar-me com si fos un espia.
Les faccions de la Srta. Su s'han tensat i ha apujat el to de veu.
-Aixo ho diu voste. Es normal que si jo vinc al seu pais, algu m'acompanyi.
-D'acord, seguim amb aquest numeret, si es aixo el que vol. No, no hi coneixo res mes. Que mes?
L'interrogatori ha continuat mecanicament. Despres, el Sr. Han, el bofia tibeta, ha tret una camera de fotos i es disposava a fer-me una foto.
-Si voste em fa una foto jo tambe li'n fare una.
-Aixo no ho pot fer. M'he aixecat i he anat cap a la meva bossa davant la perplexitat dels 5 o 6 agents que contemplaven l'escena.
-Seu! Ha cridat el tibeta.
Em giro, l'assenyalo amb el dit, i li etzibo:
-Voste no es ningu per cridar-me a mi! No te cap mena de dret! Jo he estat educat amb voste, aixi que voste a mi no em crida. M'he empassat el que emanava de les meves entranyes per no complicar mes les coses, pero que hagues sonat com "a mi no em crida com a qualsevol desgraciat del qual esta acostumat a abusar."
Han s'ha relaxat, em segut, i m'ha fet una llista de 4 raons per les que jo estava vulnerant les seves normes: "1. Esta a la Xina i ha de sgeuir les lleis xineses; 2. He de contactar amb les autoritats abans de fer res; 3. Aquesta comarca es d'acces restringit; 4. Ara es perillos i hem de vetllar per la seva seguretat."
De res ha servit que li expliques que el ministeri d'Exteriors garanteix el lliure acces als periodistes estrangers a tot el territori xines, a excepcio de la provincia del Tibet. Per que perdre el temps, si han blindat tot l'altipla, incloses aquestes comarques de Qinghai, Gansu, Sichuan i Yunnan? Intentar raonar amb aquell nomada amb uniforme era per si mateix una contradiccio, un insult a la intel.ligencia.
Aixi que, en acabar el tramit, marxa enrera amb el taxista fesseria, tornada a Xining (aquest cop mes aviat de baixada), enviament d'una cronica amb imatges d'arxiu, i per sopar, l'ultim kaoyangrou (carn de xai a la brasa) per apagar les penes. Pasta, tendo de xai, pa i una cervesa per menys de 2 euros, a Dahuzi, un dels classics de Xining.
El que la imatge no descriu es la falta de potencia amb que enfilavem les muntanyes al sud de Xining (ho sento, amb el merder d'ahir em vaig deixar el meu mapa de Qinghai a l'altre taxi i no puc comprobar noms). De 90 passava a 80, i despres a 70, i despres a 60. I aixi durant uns quants kilometres de pendent, fins arribar a muntanyes ben nevades. "Aixi no arribare mai."
Semblava que, en superar el tunel del cim i comencar a baixar per l'altra cara de la muntanya, les coses millorarien. Pero no, poc despres, un control policial. Hem parat, policia demanant passaport, entro a comissaria... Ja sona a disc ratllat. Aquests dies m'han demanat els papers fns a 5 vegades. Pero avui era un d'aquells que portes cansament acumulat...
-Segui. Ha dit el primer policia, d'etnia Sala (amb accent obert a la a), una etnia musulmana molt nombrosa a Qinghai.
-No, gracies, porto massa hores de carretera.
-Una mica d'aigua.
-Ho sento, no vull beure aigua, vull treballar. Per cert, un cop hagi acabat d'escriure les meves dades al paper i de fotografiar carnet i passaport, podre anar cap a Tongren? Li he preguntat mes que res per tocar els collons, ja sabent que nomes hi havia una respota possible.
-Ara li ho explicare...
El poli sala era amable. Tambe una agent molt simpatica feia agradable l'estada a comissaria, sense oblidar que estar alla era tota una derrota. Un dia mes, tocaria plorar a la cronica del TN: "no ens han deixat passar".
He aprofitat per grabar d'amagat un policia que jugava al Counter Strike, un joc on pots fer de poli o de terrorista. Aprofitava les estones mortes entre els torns del control de carretera. Dono per fet que feia d epoli, pero ignoro com s'imaginava els terroristes.
Despres, han arribat uns bofies de l'oficina d'exterior. Com sempre (fa temps que vaig perdre el compte dels meus passos per comissaries xineses), entren dubtant entre saludar o no, o fer-ho en angles o xines, se'n van a un passadis amagat, xiuxiuegen la tactica d'interrogatori, i tornen i es presenten.
-Soc la Srta. Su de l'oficina d'exteriors de la comarca de Hualong, aquestes son les meves credencials. I aquest es el Sr. Han.
-Home, voste es tibeta? No m'he pogut reprimir, en plan simpatic.
-Ve de viatge o per feina.
-Soc periodista. Voste mateixa.
-I sobre que ve a informar?
-Es necessari que fem el paperet? Voste ja sap que vinc a parlar sobre la questio tibetana...
-On es dirigeix exactament?
-Tongren. Alla hi ha un monestir i volia veure'l.
-I on pensa anar despres?
-Aixo es assumpte meu.
-Hi te algun conegut a Tongren?
-Que vol dir?
-Que si hi coneix algu alla que el guii durant la seva estada.
-Aviam, la resposta es no. Pero, si hi tingues algun contacte, no li ho diria pas. Jo soc periodista, i he vingut aqui a treballar, pari si us plau de tractar-me com si fos un espia.
Les faccions de la Srta. Su s'han tensat i ha apujat el to de veu.
-Aixo ho diu voste. Es normal que si jo vinc al seu pais, algu m'acompanyi.
-D'acord, seguim amb aquest numeret, si es aixo el que vol. No, no hi coneixo res mes. Que mes?
L'interrogatori ha continuat mecanicament. Despres, el Sr. Han, el bofia tibeta, ha tret una camera de fotos i es disposava a fer-me una foto.
-Si voste em fa una foto jo tambe li'n fare una.
-Aixo no ho pot fer. M'he aixecat i he anat cap a la meva bossa davant la perplexitat dels 5 o 6 agents que contemplaven l'escena.
-Seu! Ha cridat el tibeta.
Em giro, l'assenyalo amb el dit, i li etzibo:
-Voste no es ningu per cridar-me a mi! No te cap mena de dret! Jo he estat educat amb voste, aixi que voste a mi no em crida. M'he empassat el que emanava de les meves entranyes per no complicar mes les coses, pero que hagues sonat com "a mi no em crida com a qualsevol desgraciat del qual esta acostumat a abusar."
Han s'ha relaxat, em segut, i m'ha fet una llista de 4 raons per les que jo estava vulnerant les seves normes: "1. Esta a la Xina i ha de sgeuir les lleis xineses; 2. He de contactar amb les autoritats abans de fer res; 3. Aquesta comarca es d'acces restringit; 4. Ara es perillos i hem de vetllar per la seva seguretat."
De res ha servit que li expliques que el ministeri d'Exteriors garanteix el lliure acces als periodistes estrangers a tot el territori xines, a excepcio de la provincia del Tibet. Per que perdre el temps, si han blindat tot l'altipla, incloses aquestes comarques de Qinghai, Gansu, Sichuan i Yunnan? Intentar raonar amb aquell nomada amb uniforme era per si mateix una contradiccio, un insult a la intel.ligencia.
Aixi que, en acabar el tramit, marxa enrera amb el taxista fesseria, tornada a Xining (aquest cop mes aviat de baixada), enviament d'una cronica amb imatges d'arxiu, i per sopar, l'ultim kaoyangrou (carn de xai a la brasa) per apagar les penes. Pasta, tendo de xai, pa i una cervesa per menys de 2 euros, a Dahuzi, un dels classics de Xining.
11 de març 2009
Que fem amb els tibetans?
(sense accents)
50e. aniversari de la revolta frustrada contra l'ofensiva de l'Exercit d'Alliberament, allo que els xinesos anomenen la batalla per l'emancipacio dels serfs. Es tambe aniversari de l'exili del Dalai Lama i la data mes sensible, procliu a revoltes i tot amena d'incidents. A sobre, es el primer aniversari de la revolta del 14 de marc, on segons el govern van morir 19 persones (nomes una d'elels tibetana) i segons l'exili hi hauria al voltant d'un miler de desapareguts, la majoria tibetans.
Chengdu. 10 de marc del 2009. El barri tibeta de la ciutat esta precintat. Ningu no hi pot entrar ni sortir-ne sense un permis especial o si no resideix alla. 'Es per la seva seguretat' us dira qualsevol dels policies de paisa (amb auricular inclos) que asseguren que per alla no hi passa cap estranger. Que te de dolent un barri de tibetans que fan negocis i baixen de les muntanyes a vendre incens, catifes i icones religioses? La barrera de seguretat la custodien policies amb casc i subfusells.
Un resident estranger m'explica que, fa dues setmanes, va esperar en una cruilla deu minuts fins que passes una columna sencera de tanquetes i camions militars. Anaven cap a Kahm (Ganzi en xines), un dels districtes tibetans de la provincia de Sichuan.
I alla es on avui he intentat entrar avui, 11 de marc del 2009. 5 hores en 4x4 des de Chengdu per trobar-me amb un impressionant control policial, on de nou policies armats, militars, membres del servei d'intel.ligencia i traductors (que preparats!), han vingut a demanar-me el passaport.
-No el porto. No em dona la gana que vegin el visat de periodista i em diguin que em foti i a sobre em retinguin unes hores. Aixi que, dades confuses i la canconeta de sempre.
-Es perillos passar per aquestes carreteres de muntanya, hi ha molts esllevissaments. 'Ves a pastar fang', li he dit en pensaments.
-Segur que es periodista... Em sembla entendre que diuen amb accent local "les autoritats", mentre somriuen i fumen una cigarreta.
El tunel d'Erlang, aprop de Kangding, es un dels pocs accessos a l'altipla, al Gran Tibet. Una ullada a un mapa geografic es el millor per comprendre que el Tibet es dificil de conquerir, pero facil de defensar.
El Tibet esta tancat, segellat, incomunicat. Segurament perque si qualsevol observador veies el que hi passa, la conclusio mes probable es que aquella sembla una zona en guerra. i si no ho es, la pregunta es: que dimonis heu d'amagar aleshores per no deixar-nos entrar? Potser algun dia hi podrem accedir i treballar sense condicions i trobarem respostes.
Dema ho intentare per un altre lloc...
50e. aniversari de la revolta frustrada contra l'ofensiva de l'Exercit d'Alliberament, allo que els xinesos anomenen la batalla per l'emancipacio dels serfs. Es tambe aniversari de l'exili del Dalai Lama i la data mes sensible, procliu a revoltes i tot amena d'incidents. A sobre, es el primer aniversari de la revolta del 14 de marc, on segons el govern van morir 19 persones (nomes una d'elels tibetana) i segons l'exili hi hauria al voltant d'un miler de desapareguts, la majoria tibetans.
Chengdu. 10 de marc del 2009. El barri tibeta de la ciutat esta precintat. Ningu no hi pot entrar ni sortir-ne sense un permis especial o si no resideix alla. 'Es per la seva seguretat' us dira qualsevol dels policies de paisa (amb auricular inclos) que asseguren que per alla no hi passa cap estranger. Que te de dolent un barri de tibetans que fan negocis i baixen de les muntanyes a vendre incens, catifes i icones religioses? La barrera de seguretat la custodien policies amb casc i subfusells.
Un resident estranger m'explica que, fa dues setmanes, va esperar en una cruilla deu minuts fins que passes una columna sencera de tanquetes i camions militars. Anaven cap a Kahm (Ganzi en xines), un dels districtes tibetans de la provincia de Sichuan.
I alla es on avui he intentat entrar avui, 11 de marc del 2009. 5 hores en 4x4 des de Chengdu per trobar-me amb un impressionant control policial, on de nou policies armats, militars, membres del servei d'intel.ligencia i traductors (que preparats!), han vingut a demanar-me el passaport.
-No el porto. No em dona la gana que vegin el visat de periodista i em diguin que em foti i a sobre em retinguin unes hores. Aixi que, dades confuses i la canconeta de sempre.
-Es perillos passar per aquestes carreteres de muntanya, hi ha molts esllevissaments. 'Ves a pastar fang', li he dit en pensaments.
-Segur que es periodista... Em sembla entendre que diuen amb accent local "les autoritats", mentre somriuen i fumen una cigarreta.
El tunel d'Erlang, aprop de Kangding, es un dels pocs accessos a l'altipla, al Gran Tibet. Una ullada a un mapa geografic es el millor per comprendre que el Tibet es dificil de conquerir, pero facil de defensar.
El Tibet esta tancat, segellat, incomunicat. Segurament perque si qualsevol observador veies el que hi passa, la conclusio mes probable es que aquella sembla una zona en guerra. i si no ho es, la pregunta es: que dimonis heu d'amagar aleshores per no deixar-nos entrar? Potser algun dia hi podrem accedir i treballar sense condicions i trobarem respostes.
Dema ho intentare per un altre lloc...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)