Disculpeu per no haver duplicat els textos que he anat penjant al blog del 324. Les presses, el cansament i la mandra m'ho han impedit. Per això vull compartir aquí una reflexió més personal.
No són comparables les experiències que vaig viure amb el terratrèmol de Sichuan del 2008 i les que he viscut al Japó. Sobretot perquè al Japó hi vaig arribar una setmana tard, i perquè la xifra de morts a Sichuan va ser molt més elevada, i els veies a tot arreu. També entenia el que deia la gent i prescindia del filtre del traductor.
Quan vaig tornar de Sichuan, vaig tenir malsons cada nit fins que, poc després, vaig anar a Barcelona. La distància i estar amb familiars i pensar en altres coses va permetre'm enterrar aquells fantasmes que m'apareixien cada nit en tornar.
Aquest cop creia de debò que estava sencer. En part, així ha estat. Però aquesta nit he reviscut els escenaris del tsunami, aquell paisatge de fi del món. De moment no són malsons, però si somnis on apareix l'angoixa enmig d'escenaris desconcertants. Especialment aquell vespre a Otsuchi, on el que espantava no era només el que veies, sinó també pensar que allà, enmig de tanta destrucció, hi havia hagut una ciutat plena de vida. Els fantasmes no necessàriament tenen forma humana.
El govern ha decidit fer-se un homenatge. Es la jornada de dol pel terratremol de Qinghai, i a partir de les dotze, o sigui, des de fa dues hores, no hi haura programes d'entreteniment, i per tant, no hi haura futbol. Pensavem anar al bar del costat a veure el Barca, on tenen l'ESPN, pero sembla que els canals per satel.lit tambe tenen ordres de respectar la llei xinesa. Vaja, que estem davant d'un dol obligat. Amb el Puyal a la radio, tampoc es que m'obsessioni no veure'l per la tele...
Missatge en una emissora per satel.lit (enviat per Roger Vicente).
Pero com comprendreu, si escric a les dues de la matinada, no es per dir-vos que m'he quedat sense futbol. Es aquesta punyetera jornada de dol. Perque, aviam, si es tracta de recordar els morts o les victimes, no pot ser que no les vegis per enlloc. Des de les dotze, tots els canals que sintonitza la meva tele, i quan dic tots son tots, estan entubats al NODO, a l'especial de la CCTV, i encara espero a veure una historia d'interes huma, i no les d'interes "cientific" o del "que be que ho hem fet" que no paren d'emetre.
La jornada ha comencat amb un missatge de text escrit al a pantalla, explicant de que anava la cosa. Despres, la presentadora ha dit que aquesta nit faran una mena de Marato. Hi havia, com quan les fa TV3, tot de cares conegudes, a punt per respondre el telefon i apuntar qui dona quant. Despres, la guapa presentadora ha comencat a recitar. Si, si, a recitar, com aquells discursos que llegeixen tot emocionats els nens el 10 d'octubre, per la festa nacional. Venia a dir que avui tots hem d'estar molt tristos (vegeu video).
Despres han fet un recull de tots els videos que han estat emetent aquests dies, i fins i tot crec que ja han fet dos loops de tota la serie. Primer, un recull amb moltes xifres de tot el que han enviat a la zona: tantes mantes, tants llits, tants camions de medicaments, etcetera, etcetera. Despres, un video dels governants, i de com Hu Jintao i Wen Jiabao van arribar de seguida a donar el seu suport. Els planos, els de sempre: altaveu en ma i gent aplaudint, i la imatge de llagrimeta amb una de les victimes. "L'avi Hu pensara en tu", em sembla sentir que li diu Hu a cau d'orella a la nena. Es commovedor, i crec que el president ha guanyat en proximitat. El problema es que es tot un monoleg. De moment, porto dues hores davant del televisor i nomes he sentit una supervivent, que no tenia gaire cara de tibetana, agraint l'esforc del Partit, i la d'un funcionari tibeta que deia "tot esta sota control".
Entre la resta de videos, amb la feina dels equips medics, la dels equips de rescat, el drama dels orfes, els mestres reprenent les classes i els alumnes cantant amb una bandera roja al fons, em crida l'atencio un exces de missatges d'unitat entre etnies: "perque tots som xinesos, tots som una familia". Aviam, camarades, en que quedem? Si estiguessim parlant d'un terratremol a Xangai, fariem tanta comedia? Es com si els haguessin ficat amb calcador, aquests eslogans, ai, perdo, aquests missatges de suport.
No he vist, de moment, ni una historia de monjos, en un lloc i despres d'un terratremol on han tingut un paper destacat, ajudant en el rescat tant com els heroics soldats. I la pila funeraria amb el conflicte que hi ha hagut en no respectar-se la tradicio local? No em direu que aixo no es noticiable? Vegeu, sino, la historia que va treure Al Jazeera i que recollia en l'ultim post.
Francament, tinc ja una borratxera de rescat i de dol, i de noticies musicades i em pregunto quan treuran l'especial en DVD. No he parat de veure cameres, microfons i periodistes que sobreactuen. Ara surt una llista dels paisos o personalitats que han enviat missatges de condol. No veig per enlloc el del Dalai Lama. Ai no, que aquest no compta, que vol dividir el pais. Companys, una cosa es informar, i l'altre es fer-se un bany de multituds.
Mentrestant, van repetint el missatge: "avui, el govern ha decidit fer dol pel terratremol de Yushu, i queden suspeses les activitats d'entreteniment". Em pregunto com deuen estar els amos dels karaokes, per no dir els clients. I no us confongueu, que una cosa es fer dol i l'altre un desplegament propagandistic d'aquestes caracteristiques, una cosa es informar, i l'altre es fer-se un bany de multituds a costa dels 2000 morts d'un terratremol.
I amb el seu permis, si us heu quedat amb un pam de nas i tant si com si voleu veure el Barca, feu com jo, Puyal i webtv (copiar i enganxar):
Amb aquella frustracio de no poder ser-hi per explicar-ho (perque mai ho expliques be si no hi ets), us deixo amb una de les millors croniques que he vist ultimament. De Melissa Chan, una de les millors corresponsals que hi ha ara a Pequin, sobre la pila funeraria d'avui a Jiegu/Jyekundo.
Dues o tres videoconferencies per Skype, una trucada telefonica, i dos directes. Vem pensar-nos-ho pero, finalment, seguirem el terratremol des de Pequin. Informativament, i mes despres de Haiti, Xile i Sichuan, es probable que el tema vagi saltant de les portades i titulars. Ahir, o marxavem de seguida o ens quedavem a fer els directes. Si feiem directes i marxavem avui, res ens assegurava que podriem agafar el primer dels tres unics vols diaris que hi ha entre Pequin i Xining, i com a minim volia dir que arribariem a temps per enviar alguna cosa pel TNV sent optimistes, i havent gravat ja a les fosques. I, no vull posar la ma al foc, pero aixo no sembla que hagi d'acabar com el 2008 a Sichuan. No cal dir que el numero de morts no fa que una tragedia sigui menys trista que l'altra, pero informativament, hi ha criteris que marquen allo que es noticia i allo que no.
I per mes que ja sabem que les presses del primer dia no son bones, i la falta d'informacio fiable pels talls de comunicacio i la confusio inicial acaben amb errors infantils, es facil que la tornem a cagar. Ahir unes fonts em deien que tota la prefectura de Yushu te 100.000 habitants, i unes altres em deien que aixo era la poblacio de la ciutat de Jiegu. Unes, que la zona era a 3100 metres d'altitud, i unes altres, que es a 4000 metres. En fi, no es questio tampoc de flagel.lar-se, pero conve almenys poder-ho reconeixer aqui. Una de les imprecisions importants, que em vaig oblidar de dir-los a Redaccio que no tornessin a esmentar al sumari, es anunciar "un terratremol al nordoest de la Xina, aprop de la frontera amb el Tibet", perque, tant si combregues amb la visio geo-administrativa oficial xinesa, com si acceptes la divisio geo-administrativa de temps del dalai-lama, la formula es incorrecte. En el primer cas, perque no hi ha cap frontera, com a molt una demarcacio provincial. En el segon cas, perque la zona afectada pertanyia a l'antic estat de Kham, tocant amb l'antic estat d'Amdo, i en qualsevol cas no estava "fora de la frontera", sino a dins del "Gran Tibet".
Molt convenient es, en aquest sentit, seguir pel Twitter els comentaris d'aquells que estan mes informats que tu i, sobretot, que aporten altres angles diferents als que trobes per les agencies de noticies xineses o occidentals. Entre ells, alguns dels periodistes que van sortir ahir a primera hora i que ja comencen a arribar: @pangjiaoming (en xines) @MalcolmMoore @melissakchan @vausecnn@afkuhn (tots en angles) que contradiuen altres informacions previes sobre controls policials i la imposibiltat d'accedir a la zona per a estrangers. Ningu no els ha parat, de moment, en la linia del que em va dir un representant del Ministeri d'Exteriors ahir per telefon, que teniem llum verda.
Monestir de Thrangu l'any 2007.
Ens arriba per Twitter tambe la campanya que activistes tibetans a l'exili (@tibettruth) estan fent perque es publiquin els noms en llengua tibetana i no pas en xines, on reivindiquen Jiekundo o Kyegundo (སྐྱེ་རྒུ་མདོ།), enlloc de Jiegu, o Yulshul enlloc de Yushu. D'aixo en parla tambe l'escriptora @degewa (en xines i ocasionalment en angles), amb uns apunts que, fins i tot si els traduiu amb l'automatisme de Google Translate, valen la pena, i on hi ha detalls del Monestir de Thrangu, que ha quedat totalment destruit. I interessants tambe son les actualitzacions i puntualitzacions d'aquesta antropologa @CMcGranahan nordamericana.
Dos anys despres del terratremol de Sichuan, un altre de gran magnitud a Qinghai, no molt lluny d'aquell que va causar 90.000 morts. Aquest cop a la prefectura tibetana de Yushu, i a 50km. de la ciutat de Jiegu, amb 100.000 i on almenys un 85% dels edificis s'haurien enfonsat.
Porto una connexio telefonica i dues connexions de videoconferencia per Skype, i estem estudiant la possibilitat d'anar-hi, en funcio de quants morts vagin anunciant, i de si el govern permet accedir-hi, ja que tant el Tibet com les prefectures tibetanes de les provincies veines (Qinghai, Sichuan, Gansu, Yunnan) estan sotmeses a restriccions d'acces per a la premsa estrangera.
Disponible en video, i amb subtitols en angles, la impagable historia de l'artista-activista Ai Weiwei @aiww a Chengdu l'agost del 2009. Ai havia arribat per testificar en el judici de Tan Zuoren, activista detingut el 2008 i condemnat per subversio a l'estat despres de fer una investigacio sobre la "construccio tofu" a la zona afectada pel gran terratremol de Sichuan. La cinta recupera el moment en que la policia va entrar al seu hotel. Aquella nit, Ai va ser agredit (les sequeles de l'agressio el portarien a una operacio d'urgencia a Alemanya) i a un dels seus voluntaris se'l van endur a comissaria.
Imprescindible document per coneixer de primera ma la tipica estrategia policial despres d'una detencio sense base legal. Una experiencia valenta i gairebe diria que temeraria. Ai i la resta del grup, fins i tot amb l'assessorament dels advocats Pu Zhiqiang i Liu Xiaoyuan, van marxar de Chengdu sense una explicacio o disculpa oficial despres de ser atesos i marejats per diferents instancies de l'autoritat.
El video te 8 parts. Aqui la primera:
Aquests dies, Ai torna a ser a Chengdu per presentar una queixa formal a comissaria.
El meu germà m'ha passat el vídeo que va grabar amb el seu iPhone fa dues nits a Padang, la nit abans que deixéssim la zona del terratrèmol (veure post anterior). Per aquells que us descol·loqui que parli del meu germà, aclarir que el Roger (Vicente), treballa com a càmera per a ETB (Euskal Telebista).
Soc a l'aeroport de Padang, dotze hores abans de la sortida del meu vol. Avui, mentre estava muntant la cronica a l'habitacio de l'hotel Inna Muara, he sentit una replica de 5.1. Tot l'edifici s'ha mogut. He sortit tan rapid com he pogut, he deixat els tastos alla, i he arribat fins a la recepcio. Tothom era al carrer.
Ni tansols l'any passat a Sichuan, amb tantes repliques que hi va haver, havia viscut una cosa aixi. I si aixo passa el dia despres que els de Metges Sense Fronteres et diguin que ells mai s'allotgen en un edifici sempre que van a una zona afectada per un terratremol, i en un hotel que el dia del terratremol va quedar mig ensorrat, comprendreu que l'opcio mes assenyada era tocar el dos. Ens han dit que dema al mati hi hauria un transit de bojos per arribar a l'aeroport, aixi que hem aprofitat l'avinentesa per arribar a l'aeroport tan d'hora.
Fa uns moments, quan ja em disposava a dormir (al terra, a la part exterior de la zona d'arribades, ja que son mes de les dotze de la nit i l'aeroport es tancat) em truquen de TV3: els audios de la cronica no han arribat be, ncessiten que els els torni a passar. Ho he provat pel mobil. Res. En una oficina m'han dit que tenien un modem USB i m'han ajudat. No hi havia connexio! Ho donava per perdut, quan finalment ha arribat una mica de senyal, i he enviat l'arxiu amb la veu en off. No se ni si ho hauran aprofitat...
Avui, a mes, he perdut un satel.lit (no m'havia passat mai) perque el portatil em dona un error en exportar les imatges que no se com resoldre. Pero ja el mirare quan arribi a Pequin.
El cas es que l'estres, fins i tot en aquestes ultimes hores, resumeix un viatge de bojos. Un altre.
Un cop mes, deixo Indonesia amb una sensacio estranya. Aquell cop al juliol, perque volava cap a Urumqi. Aquest cop, perque el terratremol ja no es noticia. Pero aquesta gent esta amb el cul a l'aire, i la historia post-terratremol continuara per a ells. Sense casa, sense medicaments, sense menjar ni aigua, sense electricitat. En passar per les que son a peu de carretera, vem fixar-nos en els missatges en angles que escrivien en trocos de cartro: "Please, help us, we are very hungry". Em consola saber que hi ha cooperants com els de MSF que s'hi quedaran unes setmanes i que compensen el nostre oblit informatiu, altrament inevitable pels que ens dediquem a les "news", les noves.
Penso en la gent que ha agonitzat sota la runa, enviant missatges d'auxili pel mobil. Quedara algu viu? Pregunta incomoda que tothom respon amb un "ja no hi ha possibilitats". Pero l'especulacio es inevitable, i la imatge d'algu soterrat que sap que morira i no pot ni suicidar-se es esgarrifant. Fa un moment, hem vist per televisio unes imatges de les cameresde seguretat de l'hotel Ambacang, del moment del terratremol, amb tots els clients i empleats evaquant l'edifici. Quants d'aquells van arribar al carrer?
Enviada l'ulima cronica, he passat un cop mes per davant de l'Ambacang, intentant retenir aquella imatge i aillar-la de la resta, de l'estres per arribar a l'hora d'enviament, de la replica i l'angoixa de tornar-ne a patir, i de la fortor de descomposicio dels cossos. Retenir-la perque saps que d'aqui a uns anys tot aixo haura estat una serie de noticies mes, s'explicaran anecdotes, i tu no vols que sigui nomes aixo, potser perque alla baix es ple de morts i et ve la necessitat de dedicar-los un ultim pensament, una mostra de respecte.
Em venien ganes de quedar-m'hi uns dies mes, a Sumatra, pero no puc mes, estic esgotat, i aixo que nomes han estat quatre dies. Haurem de deixar-ho per un altre moment. Tornare a Sumatra i tornare a veure aquesta gent encantadora i aquest paisatge de pel.licula.
.........
Jakarta Dimecres, migdia
Aixo ho escrivia fa unes hores, abans de dormir al terra de l'aeroport. Ara soc en una habitacio d'hotel de transit a l'aeroport de Jakarta i dema aribo a Pequin.
Telkom d'Indonesia ens ha proporcionat un punt per connectar-nos. Padang no es Sichuan, no veus tants morts pel carrer ni tampoc els olores, pero la situacio es molt caotica. Com us podeu imaginar, no hi ha hotels. He dormit a la gespa del costat del lloc de la connexio en directe, a davant de l'Hotel Ancabang, i una altra mica a un hotel on no hi ha places pero on m'han deixat un sofa al lobby. Encara no m'he canviat de roba i avui he passat quatre hores en una moto carregant la motxil.la pesada.
Soc a l'aeroport de Jakarta, a punt d'agafar el vol a Padang, la ciutat mes afectada pels dos ultims terratremols a l'illa de Sumatra, Indonesia.
Vem decidir-ho ahir, i aixi que vaig acabar la connexio en directe des de Tiananmen, vaig sortir corrents de la placa, amb tots els artistes pel mig, els controls policials, les mirades dels militars estranyats, i vaig comencar a caminar i caminar. Els carrers del centre estaven tots tallats. Del hutong que hi ha a l'oest de Tiananmen, fins al nord. Fins que un home em va proposar portar-me en el seu tricicle electric i li vaig dir que si, sense ni negociar el preu. Alla em teniu, amb trajo i corbata, a dalt d'un tricicle i passant controls policials, carrers tallats, i aglomeracions de gent que havien buscat un lloc privilegat des d'on veure els focs artificials, al nord de la Ciutat Prohibida.
(Connexio cap al minut 23 del TNM)
El tricicle va acabar sent el mitja de transport mes rapid. Tampoc hi havia taxis un cop arribats els carrers on no hi havia restriccions de transit. Arribada a casa i l'home volia 100 yuans. Li'n vaig donar 60 i encara va fer cara de llastima, tot i que ell sabia que eren molts diners. Pero mai se sap, igual el laowai pica...
Dos o tres quarts d'hora per fer la maleta, imprimir alguns documents, menjar alguna cosa rapida que em va preparar la Wang Can, i un amic em va acompanyar a l'aeroport, perque no era segur que aquell dia trobaria cap taxi buit. I sortir amb presses no magrada, perque sempre t'acabes deixant alguna cosa del 'kit d'emergencies'. Aquest cop ha estat la funda de pluja per la camera. I diuen que a Padang plovisqueja.
En arribar a Jakarta he tingut sort. El passaport em caduca en menys de 6 mesos, i aquest es un d'aquells paisos que no et fan el visat "on arrival" si no et queda prou temps. M'he sincerat, els he dit que era periodista (aquest pais sol posar restriccions a la premsa), i que era una situacio d'emergencia que no em va permetre canviar el passaport a temps, que m'ajudessin. I ho han fet.
M'espera un panorama caotic, almenys un miler de morts, hosties per trobar gasolina, menjar i allotjament, i porto dos dies dormint molt poc. Pero sembla que avui almenys podre entrar en directe.
No se per que m'hi trobo tan be, sempre que vinc a aquest pais. Segurament, perque se que nomes hi estic de visita.
Deixo enrera les eleccions (mes inconvenients avui que ni comentare) i preparo un parell de temes mes abans de marxar. Un d'ells el vaig grabar, en part, ahir. El de com es preparen pel proper "gran terratremol". Mireu-lo, perque val la pena. I ho dic, sobretot, per la imatge. Espectacular. I si no l'heu vist, ja el penjarem aqui.
Us deixo un video disponible i un altre a la web de TV3:
Un any i mig després del terratrèmol de Sichuan (88.000 morts), informar o investigar sobre el tema sembla més perillós que els dies després de la tragèdia. Aleshores destacàvem la bona voluntat del govern, les relatives facilitats per accedir a la zona, i les mostres de solidaritat que venien d'arreu del país.
Malauradament, i amb l'oblit de la distància, i -no ens enganyem- de l'agenda periodística, Sichuan està decidit a "tancar el cas" peti qui peti.
Tan Zuoren.
Aquest matí, amb el judici a Tan Zuoren, activista que denunciava la mala construcció de les escoles "tofu", que van caure allà on la resta d'edificis es van mantenir ben drets. Tan Zuoren era a punt de publicar un informe del tema, del qual també n'hem parlat en cròniques anteriors. No cal dir que l'acusació oficial és la cançoneta de sempre: "incitar a la subversió", aquest cop amb acusacions relacionades amb Tiananmen, uns fets de fa vint anys. A més, seguidors que volien donar-li suport, com Ai Weiwei, han estat retinguts al seu hotel i colpejats aparentment per la policia.
I més encara, la policia ha entrat a l'habitació d'hotel de periodistes del canal de televisió NOW de Hong Kong per registrar. Diuen que busquen coses il.legals. El que sembla és que donen una excusa per tocar els collons. Déu, ni els policies xinesos ja no són el que eren! Anem bé!
Per últim, una informació sobre com el govern i els governs locals van ser els principals gestors de la pluja de milions que va caure després del terratrèmol.
Feng Xiang, cap de propaganda de Beichuan (la ciutat més afectada pel terratrèmol de Sichuan), ens va acompanyar en una de les últimes visites a la zona. Amb ell vem seguir el rastre psicològic del desastre, mesos després, quan tothom intenta recuperar la normalitat i deixar els morts en un racó digne de la memòria, però mirant endavant.
A Feng li vaig preguntar com s'ho feien. Ell mateix hi va perdre el fill, aquell 12 de maig. Em deia que era dur, però que si no era així, tampoc els quedava més opció. Recordo la seva tarja personal, que, amb humor malgrat la desgràcia que l'acompanyava, tenia les dades personals inclinades, en diagonal, com si el terratrèmol també les hagués fet trontollar.
La nit passada Feng Xiang ha acabat amb la seva vida. No és el primer funcionari local que s'ha suïcidat els últims mesos. Per mi, ha estat com revirue els malsons de l'any passat, i més quan tansols falten unes setmanes pel primer aniversari del terratrèmol, i quan el propi Feng ens havia promès que ens ajudaria amb els permisos el proper cop que hi anéssim.
Disculpeu per no haver duplicat els textos que he anat penjant al blog del 324. Les presses, el cansament i la mandra m'ho han impedit. Per això vull compartir aquí una reflexió més personal.
