Disculpeu per no haver duplicat els textos que he anat penjant al blog del 324. Les presses, el cansament i la mandra m'ho han impedit. Per això vull compartir aquí una reflexió més personal.No són comparables les experiències que vaig viure amb el terratrèmol de Sichuan del 2008 i les que he viscut al Japó. Sobretot perquè al Japó hi vaig arribar una setmana tard, i perquè la xifra de morts a Sichuan va ser molt més elevada, i els veies a tot arreu. També entenia el que deia la gent i prescindia del filtre del traductor.
Quan vaig tornar de Sichuan, vaig tenir malsons cada nit fins que, poc després, vaig anar a Barcelona. La distància i estar amb familiars i pensar en altres coses va permetre'm enterrar aquells fantasmes que m'apareixien cada nit en tornar.
Aquest cop creia de debò que estava sencer. En part, així ha estat. Però aquesta nit he reviscut els escenaris del tsunami, aquell paisatge de fi del món. De moment no són malsons, però si somnis on apareix l'angoixa enmig d'escenaris desconcertants. Especialment aquell vespre a Otsuchi, on el que espantava no era només el que veies, sinó també pensar que allà, enmig de tanta destrucció, hi havia hagut una ciutat plena de vida. Els fantasmes no necessàriament tenen forma humana.
