Erik Van Hooft (esquerra) i Jordi Regàs (dreta).
Després de l'interès que la história de Hu Guoqing ha despertat*, em permeto afegir alguns detalls que em van quedar pendents.
Vaig parlar finalment amb el Jordi Regàs, que em va aclarir que aquell dia en el vehicle hi anaven ell, l'Erik Van Hooft i en Paco Forjas, de RNE. El Joan Roura (redactor) i l'Àngel Ferrer (productor) estaven a Kuwait la major part del temps condicionats per les connexions en directe per al TM. Reprodueixo, gairebé el complet, la detallada resposta del Jordi:
Aquell dia, ara fa 10 anys, la Mitja Lluna Roja
Kuwaitiana havia organitzat un repartiment d'ajuda humanitària a l'altra banda
de la frontera, al primer poble que hi ha ja dins de l'Irak, Safwan. Uns
repartiments que intentaven netejar la imatge del país, mostrant al món com eren
de solidaris els kuwaitians amb els pobres iraquians als quals s'havia d'alliberar
de Saddam. Aquests actes de "propaganda" els organitzava el govern kuwaitià
ajuntant una colla d'autobusos que s'omplien de periodistes, famèlics d'imatges
i històries, després de passar en el millor dels casos 3 o 4 setmanes a l'emirat
de Kuwait, sense res que emportar-se a la boca (periodísticament parlant). L'èxit dels "tours" estava, per tant, garantit. Fins i tot hi havia llistes
d'espera!
Després els repartiments d'ajut acabaven sempre en un
fracàs estrepitós, humanitàriament parlant. Bàsicament perquè consistien en fer
arribar un o dos camions portacontenidors, degudament identificats amb els
logotips de la Mitja Lluna Roja Kuwaitiana, que s'obrien en un camp davant del
poble, amb la idea de repartir l'ajuda. El resultat era que les màfies
locals enviaven tots els seus efectius per acaparar amb el màxim de mercaderia,
donat que no hi havia cap mena de cens o de control. El resultat és que(...) els
propis mafiosos pujaven dalt dels contenidors i buidaven el seu contingut. Era
el moment en que als periodistes ens suggerien que ja era hora de marxar. Els
autobusos tornaven cap a Kuwait i pobre de tu que et
despistéssis.
El dia del qual parla el senyor Hu, nosaltres vam tenir la gran
sort que ens van autoritzar a acompanyar la comitiva d'autobusos amb el nostre
propi vehicle, una bona oportunitat per gaudir d'una major llibertat de
moviment. Un cop vam haver enregistrat el repartiment d'ajuda i els primers
incidents, vam agafar el cotxe per donar un tomb per Safwan, a veure si
podíem explicar alguna cosa més. Vam fer algunes imatges, vam entrevistar alguns
vells del poble, però amb el dubte de si tancarien la frontera o no, finalment
vam decidir que havia arribat el moment de tornar. A l'horitzó, a la
llunyania, encara es veia el núvol de pols que havien deixat els microbusos que
fotien al camp per tornar cap a terreny segur.
I per allà al mig del no
res, mentre nosaltres també enfilàvem cap a la frontera, ens
trobem amb un fotògraf xinès, degudament uniformat (gorra, armilla de
fotògraf, 2 o 3 objectius ben llampants) que corria, fora de sí, darrera
els autobusos, que ja se li havien escapat. L'home estava completament
desesperat. Abandonat a la seva sort, es devia veure plomat pels iraquians,
agredit o fins i tot mort.
(...) Nosaltres, evidentment, vam parar i li vam dir que pujés, que aquell no era lloc
per un fotògraf xinés, i menys quan ja es feia fosc. (...) D'anglès pràcticament no en
parlava ni un borrall. Al final va fer un truc a la seva cap i ens
va passar el telèfon, i ella en un anglès una mica més comprensible
ens va agraïr que l'haguéssim salvat d'una mort segura (o això creia ell).
Després, i aquesta part jo ja no la recordava, ens vam fer una foto a l'hotel de
Kuwait, vam intercanviar les targetes (...) i la cosa va quedar
així.
Ara, 10 anys després, reconec que recordar aquella història
ens ha fet molta gràcia, i encara ens en fa més pensar que hi ha un fotògraf a
la Xina que afirma que li vam salvar la vida i que, 10 anys després, encara se'n
recorda de nosaltres. (...) Allò que
vam fer ara fa 10 anys (...), és el que qualsevol altre periodista hauria fet.
*Xinhua, EFE i Europa Press ja han publicat la història i em consta que a altres mitjans els ha semblat interessant. Europa Press, per cert, em citava com a protagonista i em situava a Iraq el 2003, país que mai no he trepitjat.