Iraq, fa 10 anys (aclariments)

Erik Van Hooft (esquerra) i Jordi Regàs (dreta).

Després de l'interès que la história de Hu Guoqing ha despertat*, em permeto afegir alguns detalls que em van quedar pendents.


Vaig parlar finalment amb el Jordi Regàs, que em va aclarir que aquell dia en el vehicle hi anaven ell, l'Erik Van Hooft i en Paco Forjas, de RNE. El Joan Roura (redactor) i l'Àngel Ferrer (productor) estaven a Kuwait la major part del temps condicionats per les connexions en directe per al TM. Reprodueixo, gairebé el complet, la detallada resposta del Jordi:

Aquell dia, ara fa 10 anys, la Mitja Lluna Roja Kuwaitiana havia organitzat un repartiment d'ajuda humanitària a l'altra banda de la frontera, al primer poble que hi ha ja dins de l'Irak, Safwan. Uns repartiments que intentaven netejar la imatge del país, mostrant al món com eren de solidaris els kuwaitians amb els pobres iraquians als quals s'havia d'alliberar de Saddam. Aquests actes de "propaganda" els organitzava el govern kuwaitià ajuntant una colla d'autobusos que s'omplien de periodistes, famèlics d'imatges i històries, després de passar en el millor dels casos 3 o 4 setmanes a l'emirat de Kuwait, sense res que emportar-se a la boca (periodísticament parlant). L'èxit dels "tours" estava, per tant, garantit. Fins i tot hi havia llistes d'espera!

Després els repartiments d'ajut acabaven sempre en un fracàs estrepitós, humanitàriament parlant. Bàsicament perquè consistien en fer arribar un o dos camions portacontenidors, degudament identificats amb els logotips de la Mitja Lluna Roja Kuwaitiana, que s'obrien en un camp davant del poble, amb la idea de repartir l'ajuda. El resultat era que les màfies locals enviaven tots els seus efectius per acaparar amb el màxim de mercaderia, donat que no hi havia cap mena de cens o de control. El resultat és que(...)  els propis mafiosos pujaven dalt dels contenidors i buidaven el seu contingut. Era el moment en que als periodistes ens suggerien que ja era hora de marxar. Els autobusos tornaven cap a Kuwait i pobre de tu que et despistéssis.

El dia del qual parla el senyor Hu, nosaltres vam tenir la gran sort que ens van autoritzar a acompanyar la comitiva d'autobusos amb el nostre propi vehicle, una bona oportunitat per gaudir d'una major llibertat de moviment. Un cop vam haver enregistrat el repartiment d'ajuda i els primers incidents, vam agafar el cotxe per donar un tomb per Safwan, a veure si podíem explicar alguna cosa més. Vam fer algunes imatges, vam entrevistar alguns vells del poble, però amb el dubte de si tancarien la frontera o no, finalment vam decidir que havia arribat el moment de tornar. A l'horitzó, a la llunyania, encara es veia el núvol de pols que havien deixat els microbusos que fotien al camp per tornar cap a terreny segur. 

I per allà al mig del no res, mentre nosaltres també enfilàvem cap a la frontera, ens trobem amb un fotògraf xinès, degudament uniformat (gorra, armilla de fotògraf, 2 o 3 objectius ben llampants) que corria, fora de sí, darrera els autobusos, que ja se li havien escapat. L'home estava completament desesperat. Abandonat a la seva sort, es devia veure plomat pels iraquians, agredit o fins i tot mort. 

(...) Nosaltres, evidentment, vam parar i li vam dir que pujés, que aquell no era lloc per un fotògraf xinés, i menys quan ja es feia fosc. (...) D'anglès pràcticament no en parlava ni un borrall. Al final va fer un truc a la seva cap i ens va passar el telèfon, i ella en un anglès una mica més comprensible ens va agraïr que l'haguéssim salvat d'una mort segura (o això creia ell). Després, i aquesta part jo ja no la recordava, ens vam fer una foto a l'hotel de Kuwait, vam intercanviar les targetes (...) i la cosa va quedar així.

Ara, 10 anys després, reconec que recordar aquella història ens ha fet molta gràcia, i encara ens en fa més pensar que hi ha un fotògraf a la Xina que afirma que li vam salvar la vida i que, 10 anys després, encara se'n recorda de nosaltres. (...) Allò que vam fer ara fa 10 anys (...), és el que qualsevol altre periodista hauria fet.

El Jordi acaba el seu email dient que l'Erik i ell van volgut fer-se una foto (la de dalt) per aquest '10è. aniversari', perquè Hu Guoqing tingués també un record d'ells i que ja li vaig fer arribar tant jo com el Mikel Bengoetxea via Weibo i email i que em va confirmar que havia rebut amb molta il.lusió. L'esperen, diuen, amb els braços oberts sempre que vulgui anar a visitar-los a Catalunya.

*Xinhua, EFE i Europa Press ja han publicat la història i em consta que a altres mitjans els ha semblat interessant. Europa Press, per cert, em citava com a protagonista i em situava a Iraq el 2003, país que mai no he trepitjat.