Ahir a Tiananmen, avui a Padang

Soc a l'aeroport de Jakarta, a punt d'agafar el vol a Padang, la ciutat mes afectada pels dos ultims terratremols a l'illa de Sumatra, Indonesia.

Vem decidir-ho ahir, i aixi que vaig acabar la connexio en directe des de Tiananmen, vaig sortir corrents de la placa, amb tots els artistes pel mig, els controls policials, les mirades dels militars estranyats, i vaig comencar a caminar i caminar. Els carrers del centre estaven tots tallats. Del hutong que hi ha a l'oest de Tiananmen, fins al nord. Fins que un home em va proposar portar-me en el seu tricicle electric i li vaig dir que si, sense ni negociar el preu. Alla em teniu, amb trajo i corbata, a dalt d'un tricicle i passant controls policials, carrers tallats, i aglomeracions de gent que havien buscat un lloc privilegat des d'on veure els focs artificials, al nord de la Ciutat Prohibida. 

(Connexio cap al minut 23 del TNM)

El tricicle va acabar sent el mitja de transport mes rapid. Tampoc hi havia taxis un cop arribats els carrers on no hi havia restriccions de transit. Arribada a casa i l'home volia 100 yuans. Li'n vaig donar 60 i encara va fer cara de llastima, tot i que ell sabia que eren molts diners. Pero mai se sap, igual el laowai pica...

Dos o tres quarts d'hora per fer la maleta, imprimir alguns documents, menjar alguna cosa rapida que em va preparar la Wang Can, i un amic em va acompanyar a l'aeroport, perque no era segur que aquell dia trobaria cap taxi buit. I sortir amb presses no magrada, perque sempre t'acabes deixant alguna cosa del 'kit d'emergencies'. Aquest cop ha estat la funda de pluja per la camera. I diuen que a Padang plovisqueja. 

En arribar a Jakarta he tingut sort. El passaport em caduca en menys de 6 mesos, i aquest es un d'aquells paisos que no et fan el visat "on arrival" si no et queda prou temps. M'he sincerat, els he dit que era periodista (aquest pais sol posar restriccions a la premsa), i que era una situacio d'emergencia que no em va permetre canviar el passaport a temps, que m'ajudessin. I ho han fet.

M'espera un panorama caotic, almenys un miler de morts, hosties per trobar gasolina, menjar i allotjament, i porto dos dies dormint molt poc. Pero sembla que avui almenys podre entrar en directe. 

Si graves això, clatellada

Són els tancs que aquests dies assagen la desfilada militar del 60è. aniversari de la República Popular de la Xina, el proper 1 d'octubre. Fotos "robades", ja que en principi no es pot retratar res, aquests dies, per no aixafar la sorpresa. Recordo que fa més d'una setmana em van trucar per dir-me que a partir de no sé quin dia no es podia grabar no sé exactament què. Encara dormia, per variar. I ara acabo de llegir que tres periodistes de l'agència Kyodo arribats expressament del Japó per l'ocasió els han escorcollat a la mateixa habitació de l'hotel i els han fins i tot estomacat membres de les forces de seguretat "sense identificar", tot i que no cal ser molt llestos per concloure que tampoc feia falta exigir-los cap placa. Per cert, no sé si miren gaire aquest bloc, però, per si de cas, dir-los que les fotos també les he robades jo, però a les agències. Vull dir, senyors, que no les he fetes pas jo, i a més sense ànim de lucre, tinguin pietat.

I així estem, amb carrers i línies de metro tallades, oficinistes que han de plegar abans d'hora (els assajos es fan al vespre-nit), notes als edificis adjacents a l'avinguda Chang'an (la que passa per Tiananmen) que adeverteixen que aquests dies no està permès sortir al balcó o treure el cap per la finestra. Dic jo que serà per evitar que algun franctirador despistat no et confongui per un terrorista uigur amb ganes de boicotejar la gran orgia militarista. Per aquí aprop de casa fins i tot s'hi ha acostat algun helicòpter de la CCTV. Aquells planos panoràmics en moviment per veure com volen els globus de colors...

Tornant als tancs. Quina imatge, eh? I és que, es tracta d'això, les grans potències (bé, també ho fan el 12 d'octubre a Madrid i Espanya no és una potència, no ens enganyem) treuen tota la seva artilleria al carrer, una absoluta demostració de força. Aviam qui la té més grossa. És això, oi? Digueu-me ingenu.

Entrevista al Sense Ficció

Disculpeu. Vaig dir que era divendres i era dimecres. En fi, aquí la teniu...

Quan jo tenia 13 anys

Quan jo tenia 13 anys, a casa ens agradava veure el Telenotícies. Mai no oblidaré aquella imatge, la de l'home que s'enfrontava tot sol a la columna de tancs. Personatge anònim convertit, després de tant de temps, en símbol.

Aquell podria ser un record més de la història, sense la mateixa força amb què aleshores ens va impactar. Però avui encara té el mateix efecte. Si la revolta hagués tirat endavant, aquell "soldat sense nom" (com el describia un dels fotògrafs d'AP que el va immortalitzar) hauria acabat entronitzat, i, senzillament, digerit per la memòria. Per què, doncs, vint anys després, segueix sent una imatge prohibida? Probablement perquè, com diuen els xinesos, xin li you gui (el cor està posseït pels esperits) i, per tant, el país no està preparat per passar pàgina.

I amb l'esperança que algun dia poguem parlar de Tiananmen amb normalitat, i que no hàgim d'assistir a comportaments ridículs com "l'estratègia Mary Poppins" (per la qual agents de paisà despleguen paraigües per impedir que les càmeres de televisió forànies enregistrin res a la Plaça), aquell home davant dels tancs ens recorda que queden comptes pendents. Comptes com assumir que allò va existir, comptes com el silenci entorn les víctimes d'aquell 3 i 4 de juny (estudiants, obrers, soldats), comptes com l'empresonament de tot aquell que, des d'aleshores, han gosat qüestionar o opinar sense por sobre aquell episodi. Aquell "incident" (el terme que el portaveu d'Exteriors recomana els periodistes estrangers per referir-se a Tiananmen'89) va treure centenars de milers de tropes als carrers de la capital i, ens agradi o no, la Xina actual es deu en part a aquella revolta-repressió i no té sentit ignorar-la.

Divendres, al "Sense ficció"

Divendres s'emet al Sense Ficció el reportatge "La porta de la pau celestial" (The heavenly peace gate), el millor document àudio-visual sobre la primavera de Pequín, la revolta dels estudiants de 1989. Ho és per la quantitat d'imatges d'aleshores, i per les entrevistes amb alguns dels principals protagonistes d'aquell capítol avui encara silenciat a la Xina.

Per presentar-lo, el Joan Salvat em va entrevistar. Sincerament, tenia algunes idees preparades i no recordo com les vaig ordenar ni què em vaig deixar. Però aquests dies, llegint tot el material que es publica a propòsit del 20è. aniversari, muntant una sèrie de notícies sobre el tema (dijous 4, quan faci 20 anys de l'ulterior massacre de l'exèrcit, emetrem dues cròniques, una sobre les "mares de Tiananmen" i l'altra amb un recull de reflexions de protagonistes), i en definitiva donant-li voltes al cap, confronto les mateixes contradiccions i especulacions de sempre: és possible un socialisme just amb un mínim de llibertats? Quina Xina tindríem si la revolta hagués precipitat un canvi de sistema com a l'antiga Unió Soviètica? Les millores després de vint anys donen a entendre que, al capdavall, s'acabarà aconseguint una societat amb més benestar sense necessitar de sortir al carrer? Els xinesos han deixat enrere el record per imposició, por i censura o perquè, en canvi, prefereixen mirar endavant?

Probablement, haurem d'acceptar que les responsabilitats polítiques d'aquell capítol quedaran sense resoldre i no arribarem a veure mai a cap polític processat (per bé que en la repressió posterior a Tiananmen sí que es van passar comptes amb aquells que van organitzar protestes, per no dir els que van matar soldats). Però què hi ha de les responsabilitats actuals de la gestió de la memòria? Acceptar que allò va passar, permetre el debat, obrir una investigació i publicar una llista de morts i compensar els familiars de les víctimes, i -per què no- demanar perdó per haver disparat contra el poble... Aquests són els mínims sense els quals no es podrà mai passar pàgina a aquell 4 de juny de 1989.

Dia de vent

Imatges d'un intent de stand up amb Tiananmen de fons, avui a propòsit de l'Assemblea Nacional. 

És el que passa quan vas amb material lleuger, treballes sol un dia de vent, i no et surt l'stand up a la primera.

Al vent! La cara al vent! ...