Aquell podria ser un record més de la història, sense la mateixa força amb què aleshores ens va impactar. Però avui encara té el mateix efecte. Si la revolta hagués tirat endavant, aquell "soldat sense nom" (com el describia un dels fotògrafs d'AP que el va immortalitzar) hauria acabat entronitzat, i, senzillament, digerit per la memòria. Per què, doncs, vint anys després, segueix sent una imatge prohibida? Probablement perquè, com diuen els xinesos, xin li you gui (el cor està posseït pels esperits) i, per tant, el país no està preparat per passar pàgina.
I amb l'esperança que algun dia poguem parlar de Tiananmen amb normalitat, i que no hàgim d'assistir a comportaments ridículs com "l'estratègia Mary Poppins" (per la qual agents de paisà despleguen paraigües per impedir que les càmeres de televisió forànies enregistrin res a la Plaça), aquell home davant dels tancs ens recorda que queden comptes pendents. Comptes com assumir que allò va existir, comptes com el silenci entorn les víctimes d'aquell 3 i 4 de juny (estudiants, obrers, soldats), comptes com l'empresonament de tot aquell que, des d'aleshores, han gosat qüestionar o opinar sense por sobre aquell episodi. Aquell "incident" (el terme que el portaveu d'Exteriors recomana els periodistes estrangers per referir-se a Tiananmen'89) va treure centenars de milers de tropes als carrers de la capital i, ens agradi o no, la Xina actual es deu en part a aquella revolta-repressió i no té sentit ignorar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada