Entrevista al Sense Ficció

Disculpeu. Vaig dir que era divendres i era dimecres. En fi, aquí la teniu...

Quan jo tenia 13 anys

Quan jo tenia 13 anys, a casa ens agradava veure el Telenotícies. Mai no oblidaré aquella imatge, la de l'home que s'enfrontava tot sol a la columna de tancs. Personatge anònim convertit, després de tant de temps, en símbol.

Aquell podria ser un record més de la història, sense la mateixa força amb què aleshores ens va impactar. Però avui encara té el mateix efecte. Si la revolta hagués tirat endavant, aquell "soldat sense nom" (com el describia un dels fotògrafs d'AP que el va immortalitzar) hauria acabat entronitzat, i, senzillament, digerit per la memòria. Per què, doncs, vint anys després, segueix sent una imatge prohibida? Probablement perquè, com diuen els xinesos, xin li you gui (el cor està posseït pels esperits) i, per tant, el país no està preparat per passar pàgina.

I amb l'esperança que algun dia poguem parlar de Tiananmen amb normalitat, i que no hàgim d'assistir a comportaments ridículs com "l'estratègia Mary Poppins" (per la qual agents de paisà despleguen paraigües per impedir que les càmeres de televisió forànies enregistrin res a la Plaça), aquell home davant dels tancs ens recorda que queden comptes pendents. Comptes com assumir que allò va existir, comptes com el silenci entorn les víctimes d'aquell 3 i 4 de juny (estudiants, obrers, soldats), comptes com l'empresonament de tot aquell que, des d'aleshores, han gosat qüestionar o opinar sense por sobre aquell episodi. Aquell "incident" (el terme que el portaveu d'Exteriors recomana els periodistes estrangers per referir-se a Tiananmen'89) va treure centenars de milers de tropes als carrers de la capital i, ens agradi o no, la Xina actual es deu en part a aquella revolta-repressió i no té sentit ignorar-la.

Divendres, al "Sense ficció"

Divendres s'emet al Sense Ficció el reportatge "La porta de la pau celestial" (The heavenly peace gate), el millor document àudio-visual sobre la primavera de Pequín, la revolta dels estudiants de 1989. Ho és per la quantitat d'imatges d'aleshores, i per les entrevistes amb alguns dels principals protagonistes d'aquell capítol avui encara silenciat a la Xina.

Per presentar-lo, el Joan Salvat em va entrevistar. Sincerament, tenia algunes idees preparades i no recordo com les vaig ordenar ni què em vaig deixar. Però aquests dies, llegint tot el material que es publica a propòsit del 20è. aniversari, muntant una sèrie de notícies sobre el tema (dijous 4, quan faci 20 anys de l'ulterior massacre de l'exèrcit, emetrem dues cròniques, una sobre les "mares de Tiananmen" i l'altra amb un recull de reflexions de protagonistes), i en definitiva donant-li voltes al cap, confronto les mateixes contradiccions i especulacions de sempre: és possible un socialisme just amb un mínim de llibertats? Quina Xina tindríem si la revolta hagués precipitat un canvi de sistema com a l'antiga Unió Soviètica? Les millores després de vint anys donen a entendre que, al capdavall, s'acabarà aconseguint una societat amb més benestar sense necessitar de sortir al carrer? Els xinesos han deixat enrere el record per imposició, por i censura o perquè, en canvi, prefereixen mirar endavant?

Probablement, haurem d'acceptar que les responsabilitats polítiques d'aquell capítol quedaran sense resoldre i no arribarem a veure mai a cap polític processat (per bé que en la repressió posterior a Tiananmen sí que es van passar comptes amb aquells que van organitzar protestes, per no dir els que van matar soldats). Però què hi ha de les responsabilitats actuals de la gestió de la memòria? Acceptar que allò va passar, permetre el debat, obrir una investigació i publicar una llista de morts i compensar els familiars de les víctimes, i -per què no- demanar perdó per haver disparat contra el poble... Aquests són els mínims sense els quals no es podrà mai passar pàgina a aquell 4 de juny de 1989.