Entrevista al Sense Ficció

Disculpeu. Vaig dir que era divendres i era dimecres. En fi, aquí la teniu...

Divendres, al "Sense ficció"

Divendres s'emet al Sense Ficció el reportatge "La porta de la pau celestial" (The heavenly peace gate), el millor document àudio-visual sobre la primavera de Pequín, la revolta dels estudiants de 1989. Ho és per la quantitat d'imatges d'aleshores, i per les entrevistes amb alguns dels principals protagonistes d'aquell capítol avui encara silenciat a la Xina.

Per presentar-lo, el Joan Salvat em va entrevistar. Sincerament, tenia algunes idees preparades i no recordo com les vaig ordenar ni què em vaig deixar. Però aquests dies, llegint tot el material que es publica a propòsit del 20è. aniversari, muntant una sèrie de notícies sobre el tema (dijous 4, quan faci 20 anys de l'ulterior massacre de l'exèrcit, emetrem dues cròniques, una sobre les "mares de Tiananmen" i l'altra amb un recull de reflexions de protagonistes), i en definitiva donant-li voltes al cap, confronto les mateixes contradiccions i especulacions de sempre: és possible un socialisme just amb un mínim de llibertats? Quina Xina tindríem si la revolta hagués precipitat un canvi de sistema com a l'antiga Unió Soviètica? Les millores després de vint anys donen a entendre que, al capdavall, s'acabarà aconseguint una societat amb més benestar sense necessitar de sortir al carrer? Els xinesos han deixat enrere el record per imposició, por i censura o perquè, en canvi, prefereixen mirar endavant?

Probablement, haurem d'acceptar que les responsabilitats polítiques d'aquell capítol quedaran sense resoldre i no arribarem a veure mai a cap polític processat (per bé que en la repressió posterior a Tiananmen sí que es van passar comptes amb aquells que van organitzar protestes, per no dir els que van matar soldats). Però què hi ha de les responsabilitats actuals de la gestió de la memòria? Acceptar que allò va passar, permetre el debat, obrir una investigació i publicar una llista de morts i compensar els familiars de les víctimes, i -per què no- demanar perdó per haver disparat contra el poble... Aquests són els mínims sense els quals no es podrà mai passar pàgina a aquell 4 de juny de 1989.

Please vote for me (3)

Per la Yolanda i tots els altres que us el perdéssiu, passo l'enllaç a Please vote for me, traduït al Sense Ficció de TV3 com Xina: vota per mi, sisplau.

També hi ha disponible l'entrevista que Joan Salvat li fa a l'expresident d'Amnistia Internacional a Espanya, Esteban Beltrán, amb la part més interessant al final del diàleg.



És interessant veure la lectura que se'n fa des d'Europa, de tot plegat. Per mi, el més rellevant que es desprèn de la cinta de Chen Weijun (i no Weijun Chen, quina mania en posar el cognom al final) no és que hi hagi una "caricatura de la democràcia real", sinó la interpretació que en fan els xinesos de la democràcia, de com es prenen seriosament una oportunitat de dir-hi la seva, amb totes les seves trampes, amenaces, extorsió, mentides, compra de vots (genial quan el pare de l'actual cap de classe -un policia- proposa al fill convidar tots els alumnes a un viatge en el nou metro descobert de Wuhan) i injustícies. Igual que a les democràcies reals!

El de l'escola és un experiment, però sobretot és un reflexe d'una societat que canvia, que demana a crits més participació del poble en les decisions que afecten la seva vida o, en definitiva, en política. Això passa tant en una escola de Wuhan, com en les eleccions de poble o de districte que cada cinc anys se celebren arreu del país (no és que hi hagi eleccions locals a tot arreu simultàniament, cada zona té el seu calendari).

Per altra banda, que la Xina parli de democràcia no vol dir que s'apropiï malintenconadament del concepte, que se n'enfotin. Pels règims socialistes, el Partit està legitimat i representa la voluntat del poble. A la Xina, com a Corea del Nord o Cuba, el concepte vol dir una altra cosa, i això confón quan llegim una informació descontextualitzada. A la Xina el que està passant és que s'estan provant coses, s'està experimentant per intentar fer més transparent i donar-li crèdit a la gestió d'un govern, conscient que si no evoluciona, la història el superarà. Un govern que, per altra banda, ha liderat el procés de desenvolupament més ràpid de la història. Estarem d'acord o no amb el model, però això és innegable, i així ho percep la societat xinesa. L'interessant és que, quan obres l'aixeta i proposes formes de participació "democràtiques", "representatives" o "justes", després serà molt difícil tancar-la. I aquí ens trobem en una etapa molt incial d'aquest procés, però apassionant per la perspectiva que convida a imaginar.

La xinesa no és una societat que obeeix i calla, és una societat complexa d'un país del tamany d'un continent i que, a més, és troba en una transformació sòcio-econòmica vertiginosa. No sorprèn que una enquesta pro-democràtica al cor industrial de la Xina (vegeu el vídeo a l'últim post de cròniques emeses) conclogui que entre un 60% i un 80% estaria disposat a provar un sistema democràtic. És difícil comprobar la fiabilitat de les dades en un país on aquesta enquesta ja és per sí mateixa il·legal. Si afegissim alguna pregunta més a l'enquesta, molts d'aquests que ho provarien, potser seguirien votant al Partit Comunista. Però això, gràcies al Partit, tampoc no ho sabrem de moment.