Després de sis mesos de detenció sense cap acusació formal, la policia ha "detingut oficialment" Liu Xiaobo, escriptor recordat pel seu activisme durant i després de Tiananmen. Ara l'acusació és "subversió al règim". I és que el desembre passat Liu va ser un dels redactors de la Carta '08, un manifest a favor de reformes polítiques.
Vaig entrevistar en dues ocasions Liu, sempre fidel el repte intel.lectual com a millor arma contra la repressió. Però avui, a la Xina, opinar és delicte. Opinar en contra del govern, està clar. Un descarat insult a la intel.ligència i un absurd pas enrere d'un règim que podria ser molt més imaginatiu que simplement escombrar les veus de la dissidència. Una decepció més i una altra porta tancada a l'esperança d'un país que no coneix els seus millors escriptors contemporanis.
Com en l'Espanya franquista, el delicte d'opinar ens endinsa en la obscuritat de la ignorància. Avui, més que obscuritat, potser un miratge, una hipnosi, un somni de felicitat dissimulat per la tonteria del consumisme. I com penso en moments com aquest en la meva àvia Carme Serra, que se n'enfumia dels anuncis de la tele, desesperava els venedors de telemàrketing i ampliava la seva grandesa moral amb el seu hàbit lector insaciable!
Per la Yolanda i tots els altres que us el perdéssiu, passo l'enllaç a Please vote for me, traduït al Sense Ficció de TV3 com Xina: vota per mi, sisplau.
També hi ha disponible l'entrevista que Joan Salvat li fa a l'expresident d'Amnistia Internacional a Espanya, Esteban Beltrán, amb la part més interessant al final del diàleg.
És interessant veure la lectura que se'n fa des d'Europa, de tot plegat. Per mi, el més rellevant que es desprèn de la cinta de Chen Weijun (i no Weijun Chen, quina mania en posar el cognom al final) no és que hi hagi una "caricatura de la democràcia real", sinó la interpretació que en fan els xinesos de la democràcia, de com es prenen seriosament una oportunitat de dir-hi la seva, amb totes les seves trampes, amenaces, extorsió, mentides, compra de vots (genial quan el pare de l'actual cap de classe -un policia- proposa al fill convidar tots els alumnes a un viatge en el nou metro descobert de Wuhan) i injustícies. Igual que a les democràcies reals!
El de l'escola és un experiment, però sobretot és un reflexe d'una societat que canvia, que demana a crits més participació del poble en les decisions que afecten la seva vida o, en definitiva, en política. Això passa tant en una escola de Wuhan, com en les eleccions de poble o de districte que cada cinc anys se celebren arreu del país (no és que hi hagi eleccions locals a tot arreu simultàniament, cada zona té el seu calendari).
Per altra banda, que la Xina parli de democràcia no vol dir que s'apropiï malintenconadament del concepte, que se n'enfotin. Pels règims socialistes, el Partit està legitimat i representa la voluntat del poble. A la Xina, com a Corea del Nord o Cuba, el concepte vol dir una altra cosa, i això confón quan llegim una informació descontextualitzada. A la Xina el que està passant és que s'estan provant coses, s'està experimentant per intentar fer més transparent i donar-li crèdit a la gestió d'un govern, conscient que si no evoluciona, la història el superarà. Un govern que, per altra banda, ha liderat el procés de desenvolupament més ràpid de la història. Estarem d'acord o no amb el model, però això és innegable, i així ho percep la societat xinesa. L'interessant és que, quan obres l'aixeta i proposes formes de participació "democràtiques", "representatives" o "justes", després serà molt difícil tancar-la. I aquí ens trobem en una etapa molt incial d'aquest procés, però apassionant per la perspectiva que convida a imaginar.
La xinesa no és una societat que obeeix i calla, és una societat complexa d'un país del tamany d'un continent i que, a més, és troba en una transformació sòcio-econòmica vertiginosa. No sorprèn que una enquesta pro-democràtica al cor industrial de la Xina (vegeu el vídeo a l'últim post de cròniques emeses) conclogui que entre un 60% i un 80% estaria disposat a provar un sistema democràtic. És difícil comprobar la fiabilitat de les dades en un país on aquesta enquesta ja és per sí mateixa il·legal. Si afegissim alguna pregunta més a l'enquesta, molts d'aquests que ho provarien, potser seguirien votant al Partit Comunista. Però això, gràcies al Partit, tampoc no ho sabrem de moment.
Us parlava l'altre dia d'un molt bon documental, Please vote for me, i ves per on, avui el podreu veure a TV3, al Sense Ficcio. No n'estava al corrent. Vull dir, que aixo no es publicitat encoberta. En fi, no us el perdeu.
Imprescindible documental sobre l'elecció del "cap de classe" en una escola de Wuhan. Please vote for me no és només una excel·lent pel·lícula, sinó també un acuradíssim retrat de la Xina actual (i la que ve) a partir de la 'campanya electoral' de tres infants candidats. Un referent sociopolític per entendre el país, i tots els seus matisos, mancances i bondats.
El viatge a Guangdong m'ha sorprès. I després de set anys a la Xina, hi ha poques coses que em sorprenguin. M'ha sorprès com es sinceraven moltes de les persones que he entrevistat, amb un nivell de conversa molt diferent, més obert, al que podríem trobar a bona part de la Xina per no parlar de l'illa o l'oasi que és Pequín en qüestions polítiques, amb unes elits satisfetes i sense dubtes de la seva legitimitat, una visió que en general ja els sol anar bé els habitants de la capital, una classe més aviat acomodada.
Intentar endevinar el futur polític d'un país com la Xina és una temeritat, però estic sorprès perquè a Guangdong he vist una Xina molt menys auto-complaent, molt menys propensa a barrejar govern i amor pel país, molt més disposada a la valentia dels canvis. L'influxe d'idees que arriba al delta del riu de la Perla des de Hong Kong i per la fantàstica línia de tren Shenzhen-Dongguan-Cantón, o potser la impressionant comunitat d'estrangers de múltiples nacionalitats que corren per aquell immens moisaic de fàbriques, tallers-dormitoris i centres comercials i que, d'una manera o altra, deixen emprenta, o l'accés a cert nivell de benestar i la lògica necessitat de pensar en altres valors, o potser la pressió de la crisi econòmica... No sabria dir en quin nivell aquestes i altres raons han empès una manera de funcionar que m'ha activat una llumeta, com una senyal d'avís que alguna cosa està passant.
Amb la reforma econòmica de Deng Xiaoping van deixar que llocs com Shenzhen anessin al seu aire, al seu ritme, i Déu n'hi do on han anat a parar. Algun cop, pel que veus al carrer, pel tipus de converses disteses sobre política, sembla que estiguis més aviat a Hong Kong o Taiwan, enlloc de la Xina continental.
Un context on qualsevol detonant (una manifestació, un agreugament de la crisi sense polítiques efectives, una nova epidèmia mal gestionada) podria canalitzar frustracions actuals en contra del govern i activar transformacions de dimensions molt més importants. Recordo que un entrevistat em va dir: "la gent nascuda a partir dels 80 no li té por al Partit Comunista".
Dic això però no em prengueu per un revolucionari. Pensar en una Xina potes enlaire em fa venir vertígen, i crec que un buit de poder sobtat -en contraposició a transicions graduals com la que hauria de liderar el Partit Comunista- provocaria un daltabaix. Molt recomanables, per cert, els articles recents de Xulio Ríos a El País. El 2009 serà un any interessant.
