Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Vanguardia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Vanguardia. Mostrar tots els missatges

03 de desembre 2008

Tibet sense embuts

Per aquells interessats en informació independent sobre el Tibet, un article interessant d'Elliot Sperling (director d'Estudis Tibetans de la Univ. d'Indiana) al New York Times. 


Palau de Potala, a Lhassa. 

Us recomano també l'article que va escriure Rafael Poch després de les revoltes de Març 2008, i algunes lectures que ell mateix recomana: aquesta de Michael Parenti, i el llibre El lleó de les neus i el drac (en anglès), de Melvyn C. Goldtsein. 

01 de desembre 2008

Administracions irresponsables: per què apareixen les meves dades a internet?

La directora de la Agència Catalana de Protecció de Dades, Esther Mitjans, alerta en una entrevista a La Vanguardia de la inconsciència de deixar les teves dades a "xarxes socials" com Facebook. Jo n'estic fart de retornar missatges a gent de la qual durant anys no en sabia res i que de cop i volta t'hi afegeixen amb aquell missatge-tipus que respons amb un parell de línies de cortesia i una frase com "ho sento, jo no en gasto d'això", amb el risc de semblar arrogant.


Esther Mitjans.

No em sorprèn el que diu la Professora Mitjans i celebro que des d'un departament oficial treballin per millorar el marc legal per evitar tanta trampa amagada. 

El que sí que em va sorprendre i indignar va ser trobar les meves dades personals a dues webs oficials: la de la Generalitat i la de l'Ambaixada espanyola a Pequín. En primer lloc, perquè ningú no m'ho ha consultat mai. En segon lloc, perquè jo no sóc cap "organisme" sinó un simple corresponsal freelance. En tercer lloc, perquè tinc l'oficina a casa i per motius obvis no deixo mai l'adreça postal a ningú, ni tansols a les targes personals. En quart lloc, perquè des que fa uns quants anys vaig començar a dissenyar webs, sóc perfectament conscient que deixar alegrement una adreça electrònica del tipus "souunsbabaus@torracollons.cat" suposa automàticament un allau d'spam per part dels drapaires d'internet, com aquests pesats de la Custodia Compartida que no sé per què superen tots els filtres anti-spam de Gmail. 



Vaig queixar-me a l'Ambaixada i em van dir que la seva web la feien a Madrid. Per la de la Generalitat, he pensat en trucar el 012 (des d'aquí deu ser 003493012?), però què els explicaràs, un cop ja has exposat el que havia de ser el teu email extra-oficial? No m'importa deixar una fórmula de contacte, però vull decidir-la jo. I si apareixo com a organisme oficial, exigeixo que em paguin el lloguer de l'oficina i un mes de vacances a l'any, com a mínim. 

Més tard, fent una cerca a Google, vaig topar amb un missatge inconscient que un cop vaig deixar al blog d'un col·lega espanyol que havia conegut en un viatge organitzat al Tibet, on li deixava la meva adreça perquè recuperéssim el contacte. Gran cagada per part meva, és veritat. El cas és que entre inconsciència de propis i estranys acabes ben despullat.

30 de novembre 2008

Canvis de percepció en els meus sis anys a la Xina

Llegeixo el blog de Javier Castañeda a La Vanguardia, que parla dels canvis generacionals a la Xina, del salt a la Societat de la informació i dels canvis de valors i prioritats entre els xinesos. 


La primera foto davant de Tiananmen (2002).
L'altre dia vaig quedar amb la Fani, una noia de Reus que es troba a Pequín en el seu any sabàtic i que vol fer un reportatge fotogràfic. En aquell cafè-entrevista sobre la meva experiència a la Xina, vaig haver de remenar entre la memòria, i, com sempre que tens converses d'aquesta mena, em vaig sorprendre un cop més de la magnitud de les transformacions que he deixat enrere en aquests sis anys, però sobretot de com ens adaptem als canvis gairebé sense adonar-nos-en, de com canvia la nostra percepció del país. Perquè, quan t'atures i reflexiones, t'entra vertígen.


El cel d'aleshores era molt pitjor (2002).

A la Fani li explicava com d'ignorant em sentia un cop vaig arribar aquí, igual que tots aquells que encara avui descobreixen tot un món al seu davant quan aterren per primer cop a la Xina, com si es tractés d'aquells primers viatges a Nova York de molts catalans a partir dels anys 80-90. El 2002 tot em semblava gran. Les distàncies, inacabables. La presència humana, afeixugadora. Però, de tot, el més sorprenent era el ritme, l'empenta ben visible al carrer, com si fos testimoni del "Canvi", allà mateix davant dels meus nassos. I després vaig pensar en escenaris concrets, en racons de la ciutat que el 2002 tenien un aspecte completament diferent, o fins i tot en la mateixa cafeteria on estàvem parlant, i en el mateix cafè que ens estàvem prenent. Fa sis anys, segurament només haguéssim pogut quedar a l'antic Bookworm que, com molts altres indrets d'aleshores, van empassar-se les excavadores per donar vida a una nova ciutat. Allà, concretament hi ha ara The Village, amb restaurants de moda, el seu Starbucks, la primera botiga d'Apple de la ciutat, i els Nike, Adidas i altres marques multinacionals.


Imatge habitual l'hivern 2002-2003.

Aquest és, com menciona en Javier Castañeda, un país que avui més que una amenaça, ofereix un munt d'oportunitats. Aquest ja no és "un país a tenir en compte", "una potència emergent" o fins i tot "el gegant asiàtic", que de tots els tòpics que tots hem fet servir, és segurament el més cutre i malintencionat, que a mi em fa imaginar o bé un Golem maldestre, o bé en una bèstia temible. La Xina és molt més que tot això i els xinesos van a la seva, senzillament. Si vols, t'apuntes al carro i si no, no es preocupen en si t'has quedat pel camí, si t'afavoreix o et perjudica, ni tansols si et sembla bé o més aviat el critiques. Tot va massa ràpid i no es paren gaire a pensar. I això és el que crec que em passa, que ja m'hi he acostumat, a aquesta velocitat.


23 de novembre 2008

Rafael Poch, la dona embarassada i l'orfe


Des que en Rafael Poch va marxar de Pequín farà uns dos mesos, no havia tingut ocasió de llegir amb calma el seu últim tresor periodístic al Diario de Pekín de La Vanguardia. La seva metàfora sobre la dona embarassada per resumir l'actualitat de la Xina s'hauria d'explicar a les universitats. 

Tots dos vem arribar l'estiu del 2002 a aquest país i, d'aquests sis anys llegint-lo, trobaré a faltar la seva extraordinària capacitat tant per retratar des d'anècdotes personals (recordo el dia que em va ensenyar la crònica antològica que anys enrera havia escrit sobre la recerca d'un líder afganès i com un Mig29 tenia en punt de mira l'helicòpter amb què anava) com de comprendre i teoritzar sobre processos tant complexes com el descrit en aquest últim article. 

Els orfes són tots els lectors que, agraïts, han dedicat sincers elogis en aquest últim Diario de Pekín, i que com a molt podran seguir els seus relats des de Berlín, però que s'han quedat sense la principal referència per entendre aquest país de forma privilegiada, amb un model de periodisme independent, sense filtres ni prejudicis. Entre tots aquests orfes, jo ho estic per partida doble: han marxat tant el mestre com l'amic...


Un mestre que va convence'm amb una visió de la Xina diferent, una agradable sorpresa per algú com jo que la primavera del 2003 es convertia en "l'home de TV3 a Pequín" i s'esforçava en explicar-la després d'un any de mestre d'anglès a Taiyuan i acabat d'arribar a la capital sense gaire més bagatge que la incomprensió i els tòpics acumulats en aquell primer any-aterratge a la Xina profunda. Un amic que, pel seu respecte i mirada imparcial cap a aquesta societat, segueix sent el model ideal d'estranger simpàtic en contraposició a l'estranger arrogant que no comprèn ni vol comprendre què diantre passa en aquest país, segurament el mateix estranger que sovint em comenta "però els seus articles són una mica especials", "massa generós amb els xinesos" o ximpleries vàries. 


A Kashgar, el juliol de 2007.

I només així vem formar una curiosa societat, incomptables viatges arreu del país i també a països veïns. A la Xina, jo era el traductor i ell la inspiració per donar-li la volta a històries que les agències hegemòniques, les que escriuen la Història, havien explicat en un sentit molt diferent. A fora de la Xina, ell era les dues coses, ja que el seu domini del rus va convertir en experiències irrepetibles els viatges a Mongòlia i Kirguistan (a la Rússia oriental hi va anar sol després de la meva hemorràgia ocular fa dos anys). Viatges que només em venia de gust fer amb ell i que, si ell tenia altres plans, encarava en solitari. 

I és aquesta la sensació després de dos mesos de la seva marxa, una estranya barreja de soledat professional i de resistir-me a dependre de ningú, a escriure-li de tant en tant algun email per preguntar-li això o allò. Al capdavall, les claus me les ha deixades totes, en aquests sis anys. I la feina continua.
_________________________________________
Traducció-resum en un blog xinès: