Llegeixo el
blog de Javier Castañeda a
La Vanguardia, que parla dels canvis generacionals a la Xina, del salt a la Societat de la informació i dels canvis de valors i prioritats entre els xinesos.
La primera foto davant de Tiananmen (2002).
L'altre dia vaig quedar amb la Fani, una noia de Reus que es troba a Pequín en el seu any sabàtic i que vol fer un reportatge fotogràfic. En aquell cafè-entrevista sobre la meva experiència a la Xina, vaig haver de remenar entre la memòria, i, com sempre que tens converses d'aquesta mena, em vaig sorprendre un cop més de la magnitud de les transformacions que he deixat enrere en aquests sis anys, però sobretot de com ens adaptem als canvis gairebé sense adonar-nos-en, de com canvia la nostra percepció del país. Perquè, quan t'atures i reflexiones, t'entra vertígen.
El cel d'aleshores era molt pitjor (2002).
A la Fani li explicava com d'ignorant em sentia un cop vaig arribar aquí, igual que tots aquells que encara avui descobreixen tot un món al seu davant quan aterren per primer cop a la Xina, com si es tractés d'aquells primers viatges a Nova York de molts catalans a partir dels anys 80-90. El 2002 tot em semblava gran. Les distàncies, inacabables. La presència humana, afeixugadora. Però, de tot, el més sorprenent era el ritme, l'empenta ben visible al carrer, com si fos testimoni del "Canvi", allà mateix davant dels meus nassos. I després vaig pensar en escenaris concrets, en racons de la ciutat que el 2002 tenien un aspecte completament diferent, o fins i tot en la mateixa cafeteria on estàvem parlant, i en el mateix cafè que ens estàvem prenent. Fa sis anys, segurament només haguéssim pogut quedar a l'antic Bookworm que, com molts altres indrets d'aleshores, van empassar-se les excavadores per donar vida a una nova ciutat. Allà, concretament hi ha ara The Village, amb restaurants de moda, el seu Starbucks, la primera botiga d'Apple de la ciutat, i els Nike, Adidas i altres marques multinacionals.
Imatge habitual l'hivern 2002-2003.
Aquest és, com menciona en Javier Castañeda, un país que avui més que una amenaça, ofereix un munt d'oportunitats. Aquest ja no és "un país a tenir en compte", "una potència emergent" o fins i tot "el gegant asiàtic", que de tots els tòpics que tots hem fet servir, és segurament el més cutre i malintencionat, que a mi em fa imaginar o bé un Golem maldestre, o bé en una bèstia temible. La Xina és molt més que tot això i els xinesos van a la seva, senzillament. Si vols, t'apuntes al carro i si no, no es preocupen en si t'has quedat pel camí, si t'afavoreix o et perjudica, ni tansols si et sembla bé o més aviat el critiques. Tot va massa ràpid i no es paren gaire a pensar. I això és el que crec que em passa, que ja m'hi he acostumat, a aquesta velocitat.
