Sobre Twitter i periodisme

Teniu ara mateix més de 20 pestanyes obertes al Firefox? Se us bloqueja últimament el navegador per excés d'accions? Voleu retweetejar i us costa de trobar la font perquè mentre llegíeu aquell article interessant ha aparegut una pàgina sencera de noves piolades?

Si la resposta és sí, no teniu cap problema. No us amoïneu, és pura adaptació. Amb el temps sabrem destriar el gra de la palla.

I oi que és apassionant aquesta sensació de no donar a l'abast? Escoltant "El Món a Rac1" (amb Jordi Basté) el dia després de les eleccions debatien justament si hem entrat de ple en la campanya 2.0, a propòsit que l'enquesta de TV3 havia estat filtrada per Twitter abans que s'acabés l'hora de votar. Alguns tertulians proposaven fins i tot eliminar la jornada de reflexió per falta de sentit. Ahir llegia el blog del Joan Carles Peris parlant precisament de "l'ebullició del Twitter" en la campanya.

A tot arreu es multiplica el debat sobre com afecten les noves eines el rol del periodista o del periodisme en general. Un exemple al blog de Reg Chua, editor en cap del South China Morning Post, que fa un toc d'atenció molt útil: que la sobre-activitat que ens demanden les xarxes socials no ens ha de fer perdre el nostre principal valor, dedicar el temps a investigar, a fer periodisme.

Perquè, no ens enganyem, quants periodistes escriuen sobre temes dels quals no en tenen cap font directa (a partir només de la menció d'agències o de declaracions que han fet a tercers), o sobre conflictes que no han pogut conèixer de primera mà, sobre escenaris que -mentalment- construeixen amb pedaços d'allò que van trobant a internet. I no vol dir que ho hagin de fer necessàriament malament, però el risc d'error és més elevat. I val la pena recordar la figura del periodista ciutadà, perquè en alguns casos demostra saber-ne molt més que molts periodistes, i com que tots dos tenen avui les mateixes eines, és comprensible que molts lectors se'n vagin abans al blog d'aquest o aquest altre especialista que no al del teu "expert" d'una secció concreta. Penso que és una gran notícia pel periodisme, i enriu-te'n d'aquells que s'adormen, que d'això en fan victimisme, que posen en dubte la qualitat de cert periodisme ciutadà pel simple fet que no prové de l'escola convencional. I tot això recordant que un llicenciat en periodisme té una formació única, i que els periodistes veterans són un actiu per als seus mitjans que -incomprensiblement com en el cas de Rosa Maria Calaf- últimament se'ls treuen de sobre sense adonar-se'n que tot allò que pretesament s'estalvien en pressupostos és la pèrdua d'un actiu insubstituïble.

I tornant a això d'estar al lloc on passen les coses, no vull dir que no calgui llegir molt de fonts diverses (gràcies Twitter per posar-nos-ho tan fàcil), perquè, sense un mínim bagatge, no tens un bon mapa del terreny que estàs trepitjant, no saps què preguntar ni com interpretar, no tens perspectiva. L'ideal és un equilibri entre estar-hi i informar-se. Twitter és una eina més per informar-se.

Detecto que, a més de col.legues coneguts i companys d'empresa, molts dels meus seguidors al Twitter (les cròniques de Birmània i Corea n'han cridat desenes els últims dies) es declaren periodistes aficionats, estudiants de periodisme o fins i tot "projectes" de periodista. Si en tot cas us en sentiu de debò, el meu consell és que sortiu al carrer, que vegeu amb els vostres propis ulls, que pregunteu aquí i allà.

L'excés d'informació no hauria de ser dolent, sempre i quan aprenguem a fer servir les eines... Un exemple recent. He seguit amb excitació la campanya electoral, i aquest cop especialment al Twitter. Un dia vaig acabar clicant "unfollow" al logo d'un dels partits polítics que seguia. I en seguia uns quants, sense preferències clares. Vaig deixar de seguir-lo no perquè em decebés el seu programa o política, sinó perquè se'm feien pesats, em saturaven el Twitter. En llenguatge acadèmic, aquell excés de piolades feien "soroll" i entorpien la meva navegació. Per això vaig respondre al debat del Basté dient que creia que molts partits no han après encara com fer servir les noves eines.

He d'admetre també que, quan segueixo el Puyal a @LaTdP i bombardejo amb piolades emocionals (i en català), m'imagino alguns dels meus seguidors xinesos i occidentals clicant un bon "unfollow aquest pesat".

Tot és necessari si ens és útil. Què és per a vosaltres necessari ho haureu d'anar definint. Jo, per exemple, no tinc Facebook. Ho vaig provar fa uns mesos amb un nom fals, però al final me'n vaig desdir. Em viciava als jocs en línia en temps morts, saludava amb un fred missatge en una pantalla ex-companys de classe que es mereixen una abraçada de veritat quan sigui que ens tornem a trobar en persona, i em perdia enmig d'un munt d'informació personal per a mi intranscendent.

En resposta als últims comentaris

Quan ahir vaig arribar a Pequín, vaig adonar-me que el meu VPN havia caducat i no he pogut accedir ni al Twitter ni al Blogger, tots dos censurats a la Xina. Acabo d'arribar a Seül i llegeixo els comentaris que hi heu deixat.

Captura d'algunes mencions @sergivicente al Twitter.

Pels comentaris al blog, al Twitter, i alguns al meu correu de TV3, em veig obligat a escriure-us les meves reflexions a algunes de les coses que plantejeu.

En primer lloc, moltes gràcies pel suport. La nostra feina no té sentit si no sacseja consciències en casos com el de Birmània. Gràcies també per expressar les vostres impressions perquè, al capdavall, d'això es tracta la xarxa, de compartir.

En segon lloc, vull matisar que, si bé m'agrada novel.lar la cronologia dels fets (per retenir els detalls, per evitar després la falta de memòria, i perquè hi ha una necessitat vital d'explicar-ho), el que em va passar a mi no és extraordinari i sovint acaba molt pitjor, o com a mínim no et tracten amablement com em va passar a Rangún. Les historietes de cobertures de conflictes bèl.lics, per exemple, són un clàssic a la professió. Recordo quan encara treballava a TVE i en Joan Marcet va tornar d'Afganstan, i ens explicava com s'ho havien fet per entrar dels primers abans de la invasió nordamericana. O quan el meu admirat Rafael Poch recordava la seva entrada amb helicòpter a Afganistan en la invasió anterior (la russa) i un MIG23 els va tenir en el punt de mira. Una crònica que, estudiants de periodisme, us recomano que la busqueu a les hemeroteques, perquè n'hi ha per penjar-la a la paret noble de l'aula. I per citar alguns casos de companys de la casa, les anècdotes del Joan Roura a l'Iraq (no té la mateixa gràcia si no ho explica ell) o la precisió en els records d'un mestre que deu haver estat a tots els racons del món, el Jaume Bartrolí. Només us dic que el Jaume va entrar, als anys 80, al Tibet disfressat de xinès musulmà. Més recentment, el Raül Gallego (abans càmera-corresponsal de TV3 a Jerusalem i ara càmera d'Associated Press a Bangkok) em posava al dia de les seves gosadies. Us recomano que busqueu el que ha penjat a Youtube. Aquí un exemple. Ell és, sens dubte, un dels millors video-periodistes catalans ara mateix.

En tercer lloc, volia recollir la reflexió en clau de futur que alguns plantejàveu. Què passarà amb Birmània? Podria dir allò tan gastat de "és difícil de predir", però avui m'arriscaré. Jo crec que hi ha un element fonamental, que és que la gent, el poble, no hi està a favor, de la Junta militar. Pot semblar una obvietat, però tots aquells que conegueu la Xina, per exemple, sabreu que, en general, no hi ha una oposició majoritària al Partit Comunista. A nosaltres, el govern xinès ens pot semblar una dictadura, però aquesta no és la percepció majoritària entre els xinesos, que en general reconèixen la gestió del seu govern, o, si preferiu, la gestió econòmica i de l'estabilitat. Birmània és una dictadura en el sentit clàssic. Dura. I, el més important, estem parlant d'un país que ja ha tastat la democràcia. Jo crec, sincerament, que tard o d'hora caurà. I sobretot si els militars no avancen cap a una altra cosa. Aquestes eleccions semblava que podrien ser una cosa intermitja, però han creat més aviat indiferència. M'arrisco a predir que cauran, però cal veure què passarà si la junta és capaç de reinvertir la riquesa dels nous contractes (petroli, preses, fusta,...) en la seva gent i recuperar part del crèdit perdut, que, bàsicament, és el que ha fet la Xina.

Per cert, molt s'ha parlat de la Xina. I recordo aquell dia prenent un cafè amb Nyi Nyi Min:

-Because, you know, Chinese are like dogs...
-Eeeeeh... My wife is Chinese.
-Ah, sorry! No, I mean,...

Tu ja m'entens... I de fet, és comprensible, perquè el govern xinès és com un salvavides. Fa poc vaig veure a DVB un vídeo on hi sortien fotos de policies birmans fent "cursos de formació" amb experts anti-disturbis de Pequín. Però no hem d'oblidar que els xinesos no són els únics. U Tin U em va dir que esperava que els líders actuals Partit Comunista fes honor a allò que va dir Mao sobre "l'alliberament dels pobles". Però després afegia que també estava decebut amb l'Índia, una democràcia, que havia entrat en el joc de repartiment de recursos energètics de la zona.

Aprofito per destacar la carta que han escrit els europarlamentaris del Caucus on Burma, i que, un d'ells, Raül Romeva, recull en el seu blog (per cert, gràcies @jordigarcia per recordar-nos-ho al Twitter). Ressaltar que, entre els països que recomanen la creació d'una comissió a Nacions Unides per investigar la junta militar per crims de guerra i contra la humanitat (a proposta de l'special rapporteur de N.U., l'argentí Tomás Ojea), no hi és Espanya.

Per últim, i responent a la petició del Miquel, hi ha la qüestió del turisme. Espanya és un dels principals països de procedència dels turistes que arriben a Birmània cada any. La majoria d'organitzacions desaconsellen, en efecte, NO anar-hi, per allò de "turisme=més diners per als generals". Altres, com Thant Myint U, autor del llibre que menciono a "Expulsat de Rangún (segona part)" i nét de l'antic secretari general de Nacions Unides U Thant, creuen que les sancions de qualsevol mena ja no serveixen per a res. Si em demanes la meva opinió, jo només puc dir que em vaig quedar amb les ganes de veure aquest país que tots els que hi han estat diuen que és tan bonic. Perquè, amb tres dies a Rangún, sincerament, poca cosa veus, i està clar que tenia altres prioritats, que fer turisme. Però, sí, aquest és un dilema difícil, perquè l'arribada de turistes també és un fluxe d'idees, com quan Espanya va sortir del seu aïllament en part gràcies al turisme. I, en tot cas, crec que el que convé no és dimonitzar els turistes, sinó assegurar-se que sàpiguen on van i on aniran a parar els seus diners. En aquest sentit, la Lonely Planet dóna alguns consells i xifres orientatives. I això és el que em va respondre U Tin U quan li vaig preguntar sobre el tema:



Per aquells que no l'entengueu, U Tin U diu, en resum, que els diners del turisme van majoritàriament a les coporacions oficials (dels militars), però que l'important no és alliçonar els turistes, sinó demanar als governs dels seus països que pressionin Myanmar per recuperar la democràcia.

Cinta groga per a Liu Xiaobo

Al Twitter han aparegut perfils plens de cintes grogues, un simbol per demanar l'alliberament del pres politic Liu Xiaobo, a qui un tribunal jutja dema i a qui podrien condemnar a un maxim de 15 anys de preso. Alguns mitjans de comunicacio han anomenat Liu com l'activista xines mes destacat. Recordat per la seva implicacio en la revolta de Tiananmen del 1989, a Liu tambe se'l considera co-autor de la "Carta '08", un manifest a favor de les reformes politiques i pel qual se l'acusa de subversio. 

Xu Zhiyong, ta mare et crida per sopar! 许志永：你妈妈喊你回家吃饭！

Xu Zhiyong

Feia dies que volia escriure sobre el tema, i ahir em vaig acabar de convèncer amb l'entrevista que li vaig fer al gurú digital, pensador i activista Isaac Mao que, dit de passada, també ha aconseguit que m'apunti al Twitter.

La frase 你妈妈喊你回家吃饭！(ni mama han ni huijia chifan, ta mare et crida, que tornis a casa per sopar)va sorgir espontàniament a la xarxa (no recordo si del Twitter, d'un copycat xinès, o en un fòrum), i el cas és que s'ha posat de moda i es fa servir per qualsevol cosa. Fins al punt que va venir clavada com a eslògan per l'alliberament d'un tal Peter Guo (Guo Baofeng el nom xinès), a qui els seus amics li van enviar postals. Diguem que van bombardejar el centre de detenció amb postals com les de les fotos. El millor de tot és que el van acabar alliberant al cap de dues setmanes.

Doncs bé, deia que volia escriure sobre la detenció de l'advocat Xu Zhiyong, que començava a fer-li massa nosa al govern tot i que sempre ha mantingut un perfil discret. Recordo una entrevista amb ell abans dels Jocs Olímpics i una altra vegada reunit amb els pares de la melamina. L'excusa ha estat que estava evadint impostos. I dic l'excusa perquè dono fe que els advocats que porten casos de drets humans o similars coneixen perfectament els límits del sistema, i solen ser molt escrupulosos en el seguiment de la llei. I és que el sistema escombra i ho fa amb més força que mai, i diuen que és perquè enguany hi ha el 60è. aniversari de la República Popular. I ja sabeu que el 60 sempre és més simbòlic que el 50, i que els aniversaris en aquest país són com bombes de rellotgeria. (Fa una estona, llegeixo que Woeser explica al seu blog que han detingut tres escriptors tibetans que criticaven el govern.)

Així que ara la campanya, ara per Xu Zhiyong, consisteix en enviar postals, del tamany i l'aspecte que sigui, amb la frase de moda. Perquè, encara que ell no les acabi rebent (més que probable), aquesta és la forma més original per fer veure als que empresonen que l'opinió pública no roman indiferent. Al capdavall, que hi ha d'il·legal en dir-li a un amic que sa mare l'espera per sopar.