Aung San Suu Kyi, lliure. I ara què?

Primeres imatges de l'alliberament.

Daw Aung San Suu Kyi ja és del tot lliure. Llegeixo al Twitter (no comfirmat) que es va negar a firmar una llibertat amb condicions, i de moment ja ha convocat els seus seguidors per demà a la sèu de la Lliga Nacional per la Democràcia.

Sigui en les condicions que sigui, aquest és un punt d'inflexió, perquè, si les "eleccions" que es van inventar els generals van crear indiferència, la Dama mou masses. Com em deia U Tin U a Rangún, és una icona de la democràcia, i ja es va guanyar el suport i l'amor de la gent quan va guanyar les eleccions del 1990 amb més d'un 80% dels vots.

Coneixem, sobretot, el seu perfil de lluitadora pacífica. Però voldria destacar allò que ha recordat la Zoia Phan en una entrevista a la BBC. Aung San Suu Kyi és, ara per ara, l'única figura capaç d'aconseguir la reconciliació nacional, i d'aglutinar els diferents interessos en aquest país multi-ètnic.

Fa uns mesos, quan vaig entrevistar a Mae Sot diferents líders de grups de l'oposició a l'exili, em van ensenyar l'esborrany de constitució que porten temps definint. Sense aquesta reconciliació, serà una constitució impossible, i els múltiples conflictes entre les ètnies i el govern continuaran.

Amb Suu Kyi al carrer les protestes augmentaran. No en tingueu cap dubte. El que caldrà veure és fins on cedirà la junta militar.
_____

I aquí el comunicat que ha fet el grup musical U2:

There is a cautious joy amongst the campaigners for Aung San Suu Kyi's release. Over the years we have feared for her life, and until Burma's leadership better reflects its people, we should continue to be vigilant in our concern.

For a life denied the basic freedoms, she has lived so vividly in the minds of her people and supporters and accomplished so much. By putting the people of Burmas' interests above her own, she has lived in stark contrast with her oppressors. Her struggle has become a symbol for all humanity, of what we are capable of - best and worst. Her very grace so infuriating to the bully government whose brutish gorging of the country's rich resources have left the people of Burma poor and hungry.

We can only pray that those in the junta who decided on her release will start to see sense and seize this opportunity to begin a genuine dialogue towards democracy. We will know they are serious when they release the other 2,202 prisoners denied a life for the crime of wanting to believe an election result.

En resposta als últims comentaris

Quan ahir vaig arribar a Pequín, vaig adonar-me que el meu VPN havia caducat i no he pogut accedir ni al Twitter ni al Blogger, tots dos censurats a la Xina. Acabo d'arribar a Seül i llegeixo els comentaris que hi heu deixat.

Captura d'algunes mencions @sergivicente al Twitter.

Pels comentaris al blog, al Twitter, i alguns al meu correu de TV3, em veig obligat a escriure-us les meves reflexions a algunes de les coses que plantejeu.

En primer lloc, moltes gràcies pel suport. La nostra feina no té sentit si no sacseja consciències en casos com el de Birmània. Gràcies també per expressar les vostres impressions perquè, al capdavall, d'això es tracta la xarxa, de compartir.

En segon lloc, vull matisar que, si bé m'agrada novel.lar la cronologia dels fets (per retenir els detalls, per evitar després la falta de memòria, i perquè hi ha una necessitat vital d'explicar-ho), el que em va passar a mi no és extraordinari i sovint acaba molt pitjor, o com a mínim no et tracten amablement com em va passar a Rangún. Les historietes de cobertures de conflictes bèl.lics, per exemple, són un clàssic a la professió. Recordo quan encara treballava a TVE i en Joan Marcet va tornar d'Afganstan, i ens explicava com s'ho havien fet per entrar dels primers abans de la invasió nordamericana. O quan el meu admirat Rafael Poch recordava la seva entrada amb helicòpter a Afganistan en la invasió anterior (la russa) i un MIG23 els va tenir en el punt de mira. Una crònica que, estudiants de periodisme, us recomano que la busqueu a les hemeroteques, perquè n'hi ha per penjar-la a la paret noble de l'aula. I per citar alguns casos de companys de la casa, les anècdotes del Joan Roura a l'Iraq (no té la mateixa gràcia si no ho explica ell) o la precisió en els records d'un mestre que deu haver estat a tots els racons del món, el Jaume Bartrolí. Només us dic que el Jaume va entrar, als anys 80, al Tibet disfressat de xinès musulmà. Més recentment, el Raül Gallego (abans càmera-corresponsal de TV3 a Jerusalem i ara càmera d'Associated Press a Bangkok) em posava al dia de les seves gosadies. Us recomano que busqueu el que ha penjat a Youtube. Aquí un exemple. Ell és, sens dubte, un dels millors video-periodistes catalans ara mateix.

En tercer lloc, volia recollir la reflexió en clau de futur que alguns plantejàveu. Què passarà amb Birmània? Podria dir allò tan gastat de "és difícil de predir", però avui m'arriscaré. Jo crec que hi ha un element fonamental, que és que la gent, el poble, no hi està a favor, de la Junta militar. Pot semblar una obvietat, però tots aquells que conegueu la Xina, per exemple, sabreu que, en general, no hi ha una oposició majoritària al Partit Comunista. A nosaltres, el govern xinès ens pot semblar una dictadura, però aquesta no és la percepció majoritària entre els xinesos, que en general reconèixen la gestió del seu govern, o, si preferiu, la gestió econòmica i de l'estabilitat. Birmània és una dictadura en el sentit clàssic. Dura. I, el més important, estem parlant d'un país que ja ha tastat la democràcia. Jo crec, sincerament, que tard o d'hora caurà. I sobretot si els militars no avancen cap a una altra cosa. Aquestes eleccions semblava que podrien ser una cosa intermitja, però han creat més aviat indiferència. M'arrisco a predir que cauran, però cal veure què passarà si la junta és capaç de reinvertir la riquesa dels nous contractes (petroli, preses, fusta,...) en la seva gent i recuperar part del crèdit perdut, que, bàsicament, és el que ha fet la Xina.

Per cert, molt s'ha parlat de la Xina. I recordo aquell dia prenent un cafè amb Nyi Nyi Min:

-Because, you know, Chinese are like dogs...
-Eeeeeh... My wife is Chinese.
-Ah, sorry! No, I mean,...

Tu ja m'entens... I de fet, és comprensible, perquè el govern xinès és com un salvavides. Fa poc vaig veure a DVB un vídeo on hi sortien fotos de policies birmans fent "cursos de formació" amb experts anti-disturbis de Pequín. Però no hem d'oblidar que els xinesos no són els únics. U Tin U em va dir que esperava que els líders actuals Partit Comunista fes honor a allò que va dir Mao sobre "l'alliberament dels pobles". Però després afegia que també estava decebut amb l'Índia, una democràcia, que havia entrat en el joc de repartiment de recursos energètics de la zona.

Aprofito per destacar la carta que han escrit els europarlamentaris del Caucus on Burma, i que, un d'ells, Raül Romeva, recull en el seu blog (per cert, gràcies @jordigarcia per recordar-nos-ho al Twitter). Ressaltar que, entre els països que recomanen la creació d'una comissió a Nacions Unides per investigar la junta militar per crims de guerra i contra la humanitat (a proposta de l'special rapporteur de N.U., l'argentí Tomás Ojea), no hi és Espanya.

Per últim, i responent a la petició del Miquel, hi ha la qüestió del turisme. Espanya és un dels principals països de procedència dels turistes que arriben a Birmània cada any. La majoria d'organitzacions desaconsellen, en efecte, NO anar-hi, per allò de "turisme=més diners per als generals". Altres, com Thant Myint U, autor del llibre que menciono a "Expulsat de Rangún (segona part)" i nét de l'antic secretari general de Nacions Unides U Thant, creuen que les sancions de qualsevol mena ja no serveixen per a res. Si em demanes la meva opinió, jo només puc dir que em vaig quedar amb les ganes de veure aquest país que tots els que hi han estat diuen que és tan bonic. Perquè, amb tres dies a Rangún, sincerament, poca cosa veus, i està clar que tenia altres prioritats, que fer turisme. Però, sí, aquest és un dilema difícil, perquè l'arribada de turistes també és un fluxe d'idees, com quan Espanya va sortir del seu aïllament en part gràcies al turisme. I, en tot cas, crec que el que convé no és dimonitzar els turistes, sinó assegurar-se que sàpiguen on van i on aniran a parar els seus diners. En aquest sentit, la Lonely Planet dóna alguns consells i xifres orientatives. I això és el que em va respondre U Tin U quan li vaig preguntar sobre el tema:



Per aquells que no l'entengueu, U Tin U diu, en resum, que els diners del turisme van majoritàriament a les coporacions oficials (dels militars), però que l'important no és alliçonar els turistes, sinó demanar als governs dels seus països que pressionin Myanmar per recuperar la democràcia.

Expulsió de Rangún (primera part)

Sóc a l'avió de Thai Airways que em portarà de Rangún a Bangkok un dia abans del previst. Hauran estat tres dies justos a l'antiga capital birmana. Tres dies intensos d'entrevistes amb gent de la Lliga Nacional per la Democràcia i passejades pels carrers de la ciutat sempre amb un ull al davant i l'altre al darrera. La sensació que m'estaven seguint es va comfirmar quan ahir, en ple interogatori, el tinent Phone Kyaw Lwin em va ensenyar les fotos que ens havien fet a mi i a Nyi Nyi Min, qui ha estat el meu traductor i acompanyant.

Sóc en aquest avió un dia abans del previst perquè la policia d'immigració m'ha expulsat del país. De fet, sabia d'entrada que aquesta possibilitat era força probable i, un cop consumada, em queda un regust estrany. Perquè -com sempre passa en aqusts casos- tu te'n vas i els altres es queden. Perquè ser interceptat és una petita derrota. Perquè no m'agrada que em tractin com un delinqüent. I alhora, per la part bona, perquè he aconseguit en només tres dies una entrevista de molt valor.

Ahir vaig entrevistar U Tin U, el vice-president de la Lliga Nacional per la Democràcia. Ell és, per entendre'ns, el segon en jerarquia al partit després d'Aung San Suu Kyi. U Tint U és la màxima figura avui accessible del partit que va guanyar amb més d'un 80% dels vots les últimes eleccions que es van fer en aquets país, ja fa vint anys.

Nyi Nyi Min i jo vem agafar un taxi des del meu hotel i vem anar a la casa d'U Tin U. De seguida, al principi del carrer, vaig veure el que semblava una parella de vigilants. Un cop a dins, vaig baixar del taxi amb el cap abaixat (per allò de si et fan fotos de lluny) i, en arribar al portal, vaig veure aquell senyor de 84 anys i U Nai Nai, un altre "diputat" (entre cometes perquè cap d'ells mai va acabar exercint com a tal). Em van fer passar a dins i vem tenir una llarga xerrada que es convertirà en una de les cròniques que passaré aquest cap de setmana pel TN. Em vaig disculpar que no els pogués donar una tarja: "no les he portades per evitar riscos", però la sensació és que estaven contents de veure'm, que no els importava gaire el protocol.


U Tin U parla del que sigui i ho fa amb franquesa i excitació. En aquests únics tres dies en aquest país, se m'ha fet difícil acabar d'entendre l'accent dels birmans quan parlen anglès, i ell no era una excepció. Però l'experiència recomana no interrompre i deixar que parli, i només demanar precisions si és realment necessari. La càmera sempre et permet revisar després.

El missatge de la Lliga és clar. Cal boicotejar les eleccions perquè no garanteixen la independència del parlament, perquè la junta militar s'ha assegurat un 25% del control del parlament passi el que passi diumenge 7 de novembre, perquè s'ha impedit que Aung San Suu Kyi s'hi presenti, i perquè al país encara hi ha més de 2000 presoners polítics.

Acabada l'entrevista, vem acomiadar-nos i els vaig desitjar sort. De camí a l'hotel, vaig veure de reüll que ens seguia una moto, però Nyi Nyi Min va somriue: "hi estem acostumats". Per repartir octavetes contra el règim va passar dos anys a la presó, una pena 'menor' comparada amb els 17 anys que va passar U Nai Nai empresonat, per exemple.

Quan Nyi Nyi Min em va trucar després d'haver-me deixat a l'hotel, em va explicar que la policia li havia preguntat el meu nom, i que els havia donat una pista falsa. Vaig preguntar-li si era necessari que canviés d'hotel, i em va dir que no feia falta. Pensava que els havia despistat, però estava inquiet i vaig fer una còpia de seguretat de les imatges, que es va fer eterna. Vaig baixar un moment al restaurant a dinar, i en tornar, encara faltaven molts arxius per copiar. Aleshores em va trucar el cap de seguretat de l'hotel, que em va dir que m'esperava la policia.

Quan vaig baixar l'ascensor, vaig intentar fer un recorregut ràpid per tot allò que era important: la càmera seguia copiant al portàtil; millor no explicar-los que era periodista; no donar informació que no em demanessin i alhora intentar no mentir; protegir les fonts.

A la cafeteria, em van rebre dos policies d'immigració, i dos policies de paisà. Els vaig saludar amablement, donant-los la mà a l'estil birmà (amb la mà que no encaixa tocant el colze), i em van fer passar a una sala de reunions. El cap de seguretat de l'hotel em va fer seure de cap de taula, i allà va començar un breu interrogatori, que va traduir la que semblava la manager de torn de l'hotel, i amb un altre traductor de reforç que havia posat l'hotel.

- Quin és el motiu de la seva visita a Myanmar? - va dir el policia de més rang i edat, dels dos d'immigració.
- Turisme.
- Vostè té un visat de turista, però no s'ha comportat com a tal aquests dies.
- He anat al Shwedagon Pay (la gran pagoda d'or), al mercat de Bogyoke, i he visitat el centre de Rangún...

I suposo que per estalviar la xerrameca, un dels policies de paisà (que després he sabut que es deia Phone Kyaw Lwin) em va ensenyar un dosier transparent on hi havia una foto de Nyi Nyi Min amb la roba de dimarts o dimecres. Estava clar que ens havien seguit des de la primera reunió en el primer hotel (la consigna era anar canviant d'hotel per no deixar rastre), on ens vem trobar amb altres membres del partit opositor i amb un periodista britànic.

- Reconeix Nyi Nyi Min?- va dir Phone Kyaw Lwin tot mostrant la seva foto d'un o dos dies abans.
- Sí, l'he vist aquests dies.- mentir podia haver estar contraproduent. I suposo que enteneu ara per què escric des de bon inici el seu nom real- Miri, reconeixo que m'he reunit amb ells, però què hi ha de dolent?
- El seu visat de turista diu explícitament que no pot tenir activitats polítiques o res relacionat.- es va limitar a traduir la noia, visiblement incòmoda.

S'anaven fent comentaris entre ells fins que, de nou, el de més edat es va dirigir a la traductora.

- Com que ha vulnerat la llei, ha de marxar amb el primer vol de tornada. Demà al matí. Li sembla bé?

Vaig mirar al policia i després a la traductora amb un somriure.

-Tinc elecció encara que no em sembli bé?- ella va correspondre al somriure i vaig afegir- L'únic que els demanaria és que em deixessin quedar un dia més, perquè tinc el vol per dissabte al matí, i perquè m'agradaria veure Rangún. Els prometo que no em reuniré amb ningú.- aquest cop sí que era una mentida, i ells ho sabien.

-No és possible.

El policia anava trucant al seu superior i explicant-li com anava tot. Em van demanar el bitllet i els vaig dir que era electrònic, i que no el podia imprimir perquè al "business center" de l'hotel no es podia accedir al Gmail, entre moltes altres pàgines censurades. Van dir que ho tornés a provar i l'altre policia de paisà em va acompanyar. Tenia la mandíbula aixafada, parlava amb monosíl.labs i el seu somriure feia més por que amics. Amb l'ajut d'una recepcionista molt maca vem intentar-ho i al final va haver-hi sort i vaig poder obrir el meu correu i imprmir el bitllet.

Des que ens vem acomiadar, un dels agents de paisà i el secreta malèvol han fet guàrdia a l'hotel. Vaig optar per cooperar i no encendre'ls amb conductes que podrien comprometre el material grabat amb una resposta més severa per part seva. I quan em va entrar gana, vaig rebutjar quedar-me a l'hotel i els vaig demanar que m'acompanyessin a un restaurant 200 metres carrer enllà. Els vaig convidar a menjar alguna cosa i vem compartir unes cerveses.

De nit vaig tornar al business center i allà hi va tornar a aparèixer el poli dolent, a qui ja se li havia estovat una mica el somriure. Vaig seure en un dels ordinadors i, més tard va entrar un periodista estranger amb qui havia coincidit el dia abans. Vaig veure de reüll que m'havia reconegut, però el vaig ignorar, per no comprometre'l, i més tard, vaig escriure a l'ordinador "this guy here is a policeman. They followed me and I have been expelled. Leave tomorrow. Be careful." i vaig fer veure que li preguntava alguna cosa perquè veiés el missatge de la meva pantalla. Va seguir la farsa amb una resposta igual d'inofensiva i al cap d'una estona se'n va anar.

Vaig tornar a l'habitació i vaig fer els últims stand ups a la finestra, de nit i amb la pagoda de Shwedagon al darrera, il.luminada, com un raig de llum enmig de la foscor, esplèndida. Vaig copiar els últims arxius i vaig agrair que, almenys, a l'habitació no hi haguéssin altres sons de fons. El fet d'haver deixat el micròfon de TV3 a l'aeroport de Bangkok, per evitar riscos, va anar en detriment de la qualitat de so, ja que tirava del micro de càmera. Un mal menor.

Vaig treure el nas per la finestra i no vaig reconèixer cap figura familiar a l'aparcament. Els policies deurien estar dormint, i suposo que haurien deixat ordres a recepció perquè els avisessin si jo tornava a tocar els collons.

CONTINUARA...

Properament, a l'Entre Linies

No es Photoshop.

El dimarts 4 de maig al vespre, a l'Entre Linies, reportatge sobre els refugiats etnics birmans. El monjo de la foto el vaig grabar a la clinica Mae Tao de Cynthia Maung, a Mae Sot, Tailandia.

Neteja etnica?

Mentre preparo una serie de croniques sobre les eleccions birmanes de finals d'any i dels refugiats birmans a la frontera tailandesa, sento cada cop mes veus que s'atreveixen a parlar de neteja etnica, amb pobles cremats, violacions, assassinats i ofensives militars contra la poblacio civil. En aquest sentit, fa uns dies, l'enviat especial de Nacions Unides a Birmania, l'argenti Tomas Ojea Quintana, va recomanar que s'obri una comissio d'investigacio per determinar si hi ha hagut crims de guerra i contra la humanitat per part de la junta militar que dirigeix el pais.

A diferencia del que va passar als Balcans, per exemple, la conclusio despres d'entrevistar diferents testimonis aquests dies es que l'estrategia de l'exercit birma es intermitent i no homogenia en la geografia muntanyosa on viuen els diferents grups etnics del pais i defensada per diferents guerrilles. Ara una mica aqui, ara una mica alla. Un proces lent que mica a mica ha anat arraconant centenars de milers de persones, molts d'ells en zones frontereres insegures.

A mes de les croniques sobre eleccions i oposicio a l'exili, projectes de cooperacio catalans i refugiats etnics a la frontera, preparo tambe un reportatge llarg centrat en aquest ultim aspecte.

Properament, Birmania

D'aqui a uns dies, sere a Birmania, per una serie de croniques que concretare mes endavant, i en relacio amb el periode pre-electoral que s'acaba d'obrir.

Mentrestant, penjo una tonteria mes del dia a dia pequines.