Repensant això del blog (fins la propera)

Què ens aporta escriure un blog? Ens converteix en un esclau d'expectatives sobre els lectors que tenim o dels que esperem tenir? Reflexions que tots aquells que en tingueu un probablement haureu fet en algun moment. 

Jo, de petit, escrivia un diari. Després d'incomptables trasllats de casa en tots aquests anys, quan trobo algun text d'aleshores per casualitat, és com si aparegués un tresor, és d'un valor incalculable, perquè de sobte brollen tota mena de records i deslligues aquells nusos de la memòria. Per això a vegades em forço a escrirue en paper, encara que sigui per mi, o en un espai com aquest, encara que el blog el llegeixin pocs.

Però tot té uns cicles, i ara, senzillament, no em ve de gust seguir. Pertanyo al món àudio-visual i tinc una sobre-càrrega d'informació que necessito processar d'una altra manera. Tinc moltes ganes d'escriure, però això són com escopinades sense gaire sentit, i a vegades penses "ui, ja fa molts dies que no escric res" i et sents com mig obligat. Per això, potser un llibre de vivències, potser una novel.la. Potser hi haurà un Sergi Vicente 3.0 més endavant. Companys, gràcies per treure el cap de tant en tant i "fins la propera".

Refugiats xinesos a Catalunya?

Llegeixo la notícia sobre el pla del conseller Joan Saura per acollir defensors dels drets humans com a refugiats temporals. La pregunta pertinent és què passa després? Què passaria, més concretament, en el cas d'activistes xinesos?

  

Liu Xiaobo.

A Liu Xiaobo el van detenir l'altre dia, un altre cop, per signar un manifest coincidint amb l'aniversari de la Declaració dels Drets Humans. Quan Hu Jia o Gao Zhisheng sonaven pel Nobel, el govern xinès treia fum pels queixals. I poc després de donar-li el Premi Sakhàrov a Hu Jia (que porta un any a presó, dels tres i mig a què el van condemnar), la policia impedia la visita d'una euro-diputada a casa seva per veure la seva dona, Zeng Jinyan. 

  

Hu Jia i Zeng Jinyan.                                 Gao Zhisheng.

Em pregunto també què hi tindria a dir el govern espanyol, que manté unes excel·lents relacions amb Pequín, i més ara que destaca com a aliat fidel després de la trobada entre Nicolas Sarkozy i el Dalai Lama. 

Chen Guangcheng.

La primera incògnita és si els deixarien sortir de la Xina. Que li preguntin a la dona de l'activista cec Chen Guangcheng (també empresonat), interceptada quan anava camí de l'aeroport fa uns mesos. Després caldria veure si els donen visat. Recordem que a Hu Jia el consolat espanyol de Hong Kong li va donar llargues poc abans que la vice-presidenta De la Vega visités la Xina. Però posem per cas que arriben a Barcelona, expliquen el seu cas durant un temps i viuen com a refugiats polítics i després han de tornar. I com que el més probable és que acabin a la presó, la següent pregunta és: què farà el nostre Govern? 

Joan Saura.

Coneixo molts activistes que estarien encantats amb aquesta oportunitat d'explicar el seu cas sense por a la pena posterior. Però insisteixo, em planteja massa incògnites la falta de detalls sobre la política de continuïtat, de seguiment, d'un govern que els vol defensar i que, per tant, no se'n pot desentendre mig any després. 

Pequín-Londres en bicicleta elèctrica

El català de Pequín Guim Valls prepara la seva particular volta al món en bicicleta elèctrica, amb sortida des de Pequín i arribada a Londres. Es busquen espònsors per aquest projecte, interessant no només per ser novedós i amb ànim de promocionar un mitjà de transport amable, sinó també pel bon gust d'aquest emprenedor, que fa vídeos com aquest Un dia a Beijing:

Exercicis matinals accelerats

Divertida versió energètica dels exercicis matinals. 

Hmmm, aquella música militar, grans records de la meva etapa a l'escola xinesa...

"La meva història a Barcelona"

Dos anys després d'haver explicat (enllaç notícia) que TV3 havia signat un acord per tirar endavant el primer projecte de co-producció d'una tele-sèrie entre Europa i la Xina, el rodatge de La meva història a Barcelona s'ha completat.

Tinc molta curiositat per veure'n el resultat, perquè les tele-sèries d'aquí i d'allà són ben diferents i no sempre funciona fer una cosa entre mig. Em comentava el productor, en Jaume Vilalta (Factotum), que probablement farien una versió curta per a Cataunya, i una de llarga per a la Xina, on sempre cal estirar més els continguts per amortitzar la inversió.

Així que prometo deixar per un moment la meva addicció a les sèries nordamericanes (primer Dexter i ara Mad Men em comfirmen que estan a un nivell superior) per empassar-me, com a mínim, un capítol sencer de La meva història a Barcelona.

I posats a parlar de cintes, la que sí que he vist i us recomano és Mongol. Memorable frase de l'amic d'infantesa al Khan: no tens cavall i ja estàs pensant en casar-te?

Tibet sense embuts

Per aquells interessats en informació independent sobre el Tibet, un article interessant d'Elliot Sperling (director d'Estudis Tibetans de la Univ. d'Indiana) al New York Times. 

Palau de Potala, a Lhassa. 

Us recomano també l'article que va escriure Rafael Poch després de les revoltes de Març 2008, i algunes lectures que ell mateix recomana: aquesta de Michael Parenti, i el llibre El lleó de les neus i el drac (en anglès), de Melvyn C. Goldtsein. 

Històries d'ayi 2

Segueixo amb la història del nebot de l'ayi...

A la familia del nen que l'extorsionava li van fer pagar una multa de 250 euros (no és cap tonteria) . L'alumne l'han expulsat del centre.

i tot i això, el nebot de l'ayi té por i no vol tornar a aquella escola. Buscaven escola a Pequín pel nen, però és massa car, així que el portaran a un altre districte a partir de l'any que ve.

Administracions irresponsables: per què apareixen les meves dades a internet?

La directora de la Agència Catalana de Protecció de Dades, Esther Mitjans, alerta en una entrevista a La Vanguardia de la inconsciència de deixar les teves dades a "xarxes socials" com Facebook. Jo n'estic fart de retornar missatges a gent de la qual durant anys no en sabia res i que de cop i volta t'hi afegeixen amb aquell missatge-tipus que respons amb un parell de línies de cortesia i una frase com "ho sento, jo no en gasto d'això", amb el risc de semblar arrogant.

Esther Mitjans.

No em sorprèn el que diu la Professora Mitjans i celebro que des d'un departament oficial treballin per millorar el marc legal per evitar tanta trampa amagada. 

El que sí que em va sorprendre i indignar va ser trobar les meves dades personals a dues webs oficials: la de la Generalitat i la de l'Ambaixada espanyola a Pequín. En primer lloc, perquè ningú no m'ho ha consultat mai. En segon lloc, perquè jo no sóc cap "organisme" sinó un simple corresponsal freelance. En tercer lloc, perquè tinc l'oficina a casa i per motius obvis no deixo mai l'adreça postal a ningú, ni tansols a les targes personals. En quart lloc, perquè des que fa uns quants anys vaig començar a dissenyar webs, sóc perfectament conscient que deixar alegrement una adreça electrònica del tipus "souunsbabaus@torracollons.cat" suposa automàticament un allau d'spam per part dels drapaires d'internet, com aquests pesats de la Custodia Compartida que no sé per què superen tots els filtres anti-spam de Gmail. 

Vaig queixar-me a l'Ambaixada i em van dir que la seva web la feien a Madrid. Per la de la Generalitat, he pensat en trucar el 012 (des d'aquí deu ser 003493012?), però què els explicaràs, un cop ja has exposat el que havia de ser el teu email extra-oficial? No m'importa deixar una fórmula de contacte, però vull decidir-la jo. I si apareixo com a organisme oficial, exigeixo que em paguin el lloguer de l'oficina i un mes de vacances a l'any, com a mínim. 

Més tard, fent una cerca a Google, vaig topar amb un missatge inconscient que un cop vaig deixar al blog d'un col·lega espanyol que havia conegut en un viatge organitzat al Tibet, on li deixava la meva adreça perquè recuperéssim el contacte. Gran cagada per part meva, és veritat. El cas és que entre inconsciència de propis i estranys acabes ben despullat.

Canvis de percepció en els meus sis anys a la Xina

Llegeixo el blog de Javier Castañeda a La Vanguardia, que parla dels canvis generacionals a la Xina, del salt a la Societat de la informació i dels canvis de valors i prioritats entre els xinesos. 

La primera foto davant de Tiananmen (2002).

L'altre dia vaig quedar amb la Fani, una noia de Reus que es troba a Pequín en el seu any sabàtic i que vol fer un reportatge fotogràfic. En aquell cafè-entrevista sobre la meva experiència a la Xina, vaig haver de remenar entre la memòria, i, com sempre que tens converses d'aquesta mena, em vaig sorprendre un cop més de la magnitud de les transformacions que he deixat enrere en aquests sis anys, però sobretot de com ens adaptem als canvis gairebé sense adonar-nos-en, de com canvia la nostra percepció del país. Perquè, quan t'atures i reflexiones, t'entra vertígen.

El cel d'aleshores era molt pitjor (2002).

A la Fani li explicava com d'ignorant em sentia un cop vaig arribar aquí, igual que tots aquells que encara avui descobreixen tot un món al seu davant quan aterren per primer cop a la Xina, com si es tractés d'aquells primers viatges a Nova York de molts catalans a partir dels anys 80-90. El 2002 tot em semblava gran. Les distàncies, inacabables. La presència humana, afeixugadora. Però, de tot, el més sorprenent era el ritme, l'empenta ben visible al carrer, com si fos testimoni del "Canvi", allà mateix davant dels meus nassos. I després vaig pensar en escenaris concrets, en racons de la ciutat que el 2002 tenien un aspecte completament diferent, o fins i tot en la mateixa cafeteria on estàvem parlant, i en el mateix cafè que ens estàvem prenent. Fa sis anys, segurament només haguéssim pogut quedar a l'antic Bookworm que, com molts altres indrets d'aleshores, van empassar-se les excavadores per donar vida a una nova ciutat. Allà, concretament hi ha ara The Village, amb restaurants de moda, el seu Starbucks, la primera botiga d'Apple de la ciutat, i els Nike, Adidas i altres marques multinacionals.

Imatge habitual l'hivern 2002-2003.

Aquest és, com menciona en Javier Castañeda, un país que avui més que una amenaça, ofereix un munt d'oportunitats. Aquest ja no és "un país a tenir en compte", "una potència emergent" o fins i tot "el gegant asiàtic", que de tots els tòpics que tots hem fet servir, és segurament el més cutre i malintencionat, que a mi em fa imaginar o bé un Golem maldestre, o bé en una bèstia temible. La Xina és molt més que tot això i els xinesos van a la seva, senzillament. Si vols, t'apuntes al carro i si no, no es preocupen en si t'has quedat pel camí, si t'afavoreix o et perjudica, ni tansols si et sembla bé o més aviat el critiques. Tot va massa ràpid i no es paren gaire a pensar. I això és el que crec que em passa, que ja m'hi he acostumat, a aquesta velocitat.

Periodistes belgues assaltats i robats

CHINA

Belgian TV journalist and his crew assaulted while reporting on Aids

Reporters Without Borders today voiced dismay after Belgian journalist, Tom Van de Weghe, and his team from Flemish public television VRT were attacked and robbed by men recruited by the authorities in Henan province, central China as they reported on Aids in China.

The TV team were due to meet on 27 November with several NGOs who look after Aids patients. Police and local authorities, who were apparently tipped off about the interviews, banned those working for the organisations from talking to the journalist, a VRT spokesperson said.

Around a dozen men then stopped them while on route to a village and demanded they hand over the interview tapes. The assailants beat the film crew and also snatched money, microphones and batteries.

The day after the attack, the management of VRT sent a letter to the Chinese ambassador in Brussels condemning the incident. The channel called for an apology from the Chinese authorities and payment of compensation for the damaged equipment and sought guarantees that their accredited correspondent could work in China without interference.

Històries d'ayi

Per insistència del meu germà, publico aquesta anècdota... 

La germana de la meva ayi estava tota esbalotada... El seu fill de 15 anys havia fugit i feia una setmana que no el trobaven. Ahir li vaig preguntar com estava el tema.

-Ja l'hem trobat. 

-I on era?

-El va trobar la policia en una perruqueria. Havia agafat una feina per uns 30 euros al mes, després d'intentar reunir uns milers de yuans entre amics i familiars abans de fugir esporgueït.

La fugida va ser perquè uns companys de l'escola els estaven extorsionant, a ell i altres alumnes. Aquests treballaven per uns aprenents de mafiosos d'una vintena d'anys, que alhora també els extorsionaven. La policia ho està investigant.

Històries no noticiables (pels lectors i per la meva consciència)

Dos casos de peticionaris que ens van citar per explicar-nos els seus casos, dos de tants que ja hem explicat i que, per criteri informatiu, no són noticiables. 

Ms Jin, a petitioner hiding in BJ now. She is 35 years old and from Yunxi county in Hubei province.

Jin said that based on a documents issued by the government, her sister and she should be assigned to work at the local government in 2005. However, the director of the local county allegedly abuse his power and gave the two quota to his own relatives. 

Jin and her sister came to Beijing as petitioners to look for justice in August 2005 and again in August 2008. But both times, they were taken away back local authorities. In 2005, she was detained for more than 15 months while this year she was jailed for about 20 days. He sister is still under house arrest at home in Hubei. 

Jin was also badly beaten during her detention at where she called a "black jail". This detention center has no official status, unlike police detention, criminal arrest, or formal sentences to jail or labor camp.  News reports showed local government officials are increasingly using such detention facilities as a way to control petitioners. 

Peticionaris a Pequín.

Mr Ruan, 45 years old, Yunxi county, Hubei province

Ruan said his 145 square meters house and store were forced demolished by a local developer and dozens of thugs in March 2008. He then took the developer to court, but the judge has not given an verdict for the case so far. Ruan said the court could not rule the defendant guilty because the developer had connections, and the court could not rule against him either because he had receipts and evidence to show he owned the property. 

Ruan later sought to come to Beijing to file a complaint, but he was taken back by force several times and severely beaten up. His wife has been staying at hospital after beaten by the developer, and has cost him more than 20,000 yuan for treatment. Ruan's identity card was also taken by local authorities.

His first daughter is a migrant worker, and his second daughter is currently a medical student at the local medical school. The younger daughter spent her summer holidays on campus because there was no home to return. Ruan hopes the central government could help him to get what he deserves, and punish the officials and developers who committed wrongdoings. 

"I a mi què m'importa aquesta notícia?"

Un parèntesi en l'actualitat xinesa per reflexionar sobre una frase-mussol que cada cop trobo més en l'apartat de comentaris de les webs de notícies.  Segur que us sonarà. Potser l'heu escrita algun cop i tot... I a mi què m'importa aquesta notícia?

En una internet lliure, on els últims anys s'han multiplicat les webs informatives, amb versions digitals dels diaris tradicionals, amb blogs, amb pàgines de resums informatius, i on els lectors tenen plena capacitat de decisió, clicació i navegació, sorprèn que algú s'ofengui per notícies que considera intrascendents, com si li fessin perdre el temps.

És senzill. Si no t'importa, no cliquis, no llegeixis, canvia de web. Però el fet de deixar un comentari com aquest és en sí mateix una contradicció, ja que comentar vol dir en primer lloc que l'has llegida i, segon, que tens temps per opinar i, per tant, sí que t'importa. 

Rafael Poch, la dona embarassada i l'orfe

Des que en Rafael Poch va marxar de Pequín farà uns dos mesos, no havia tingut ocasió de llegir amb calma el seu últim tresor periodístic al Diario de Pekín de La Vanguardia. La seva metàfora sobre la dona embarassada per resumir l'actualitat de la Xina s'hauria d'explicar a les universitats. 

Tots dos vem arribar l'estiu del 2002 a aquest país i, d'aquests sis anys llegint-lo, trobaré a faltar la seva extraordinària capacitat tant per retratar des d'anècdotes personals (recordo el dia que em va ensenyar la crònica antològica que anys enrera havia escrit sobre la recerca d'un líder afganès i com un Mig29 tenia en punt de mira l'helicòpter amb què anava) com de comprendre i teoritzar sobre processos tant complexes com el descrit en aquest últim article. 

Els orfes són tots els lectors que, agraïts, han dedicat sincers elogis en aquest últim Diario de Pekín, i que com a molt podran seguir els seus relats des de Berlín, però que s'han quedat sense la principal referència per entendre aquest país de forma privilegiada, amb un model de periodisme independent, sense filtres ni prejudicis. Entre tots aquests orfes, jo ho estic per partida doble: han marxat tant el mestre com l'amic...

Un mestre que va convence'm amb una visió de la Xina diferent, una agradable sorpresa per algú com jo que la primavera del 2003 es convertia en "l'home de TV3 a Pequín" i s'esforçava en explicar-la després d'un any de mestre d'anglès a Taiyuan i acabat d'arribar a la capital sense gaire més bagatge que la incomprensió i els tòpics acumulats en aquell primer any-aterratge a la Xina profunda. Un amic que, pel seu respecte i mirada imparcial cap a aquesta societat, segueix sent el model ideal d'estranger simpàtic en contraposició a l'estranger arrogant que no comprèn ni vol comprendre què diantre passa en aquest país, segurament el mateix estranger que sovint em comenta "però els seus articles són una mica especials", "massa generós amb els xinesos" o ximpleries vàries. 

A Kashgar, el juliol de 2007.

I només així vem formar una curiosa societat, incomptables viatges arreu del país i també a països veïns. A la Xina, jo era el traductor i ell la inspiració per donar-li la volta a històries que les agències hegemòniques, les que escriuen la Història, havien explicat en un sentit molt diferent. A fora de la Xina, ell era les dues coses, ja que el seu domini del rus va convertir en experiències irrepetibles els viatges a Mongòlia i Kirguistan (a la Rússia oriental hi va anar sol després de la meva hemorràgia ocular fa dos anys). Viatges que només em venia de gust fer amb ell i que, si ell tenia altres plans, encarava en solitari. 

I és aquesta la sensació després de dos mesos de la seva marxa, una estranya barreja de soledat professional i de resistir-me a dependre de ningú, a escriure-li de tant en tant algun email per preguntar-li això o allò. Al capdavall, les claus me les ha deixades totes, en aquests sis anys. I la feina continua.

_________________________________________

Traducció-resum en un blog xinès: 

西班牙《先锋报》网站：“增长论”和“威胁论”已过时，中国其实像“孕妇” 作者 Rafael Poch 译者 古雷: 

De Wuhan a Pequín

-text sense accents-

Abans de tornar a Pequin, ultima parada a Wuhan, per completar un episodi per ‘El Medi Ambient’.

Passo de la companyia de policies de paisa maldestres, a la del professor Zhang Xinguo (Univ. de Geociencies), amic del professor Xavier Querol (CSIC). Zhuang es una persona entranyable i un pessim conductor, amb qui gairebe tenim un accident a l’autopista i amb qui els embussos monumentals de la ciutat suposen el doble de temps perdut. Pero no tinc mes que paraules d’agraiment per Zhuang, un excel.lent amifitrio que em perdona els meus constants canvis d’ultima hora de l’ultim mes i la meva retirada sobtada a l’hotel quan em truquen de Sant Joan Despi per completar una feina.

Wuhan (8 milions d’habitants) es una de moltes grans ciutats xineses amb problemes de contaminacio, i l’informe que van publicar l’any passat amb la col.laboracio de Querol es una eina fonamental per saber quina mena de pol.lucio hi ha i d’on prove. Dades basiques que fa pocs anys no existien, i que han servit al govern local per prendre mesures concretes, com el trasllat i tancament de cimenteres, siderurgiques i centrals electriques, o com l’asfaltat de tots (!) els carrers de la ciutat, ja que abans eren de ciment i la pols s’aixecava facilment.

Pero Wuhan, com tot el pais, afronta les contradicions del creixement, i no es estrany que el cel estigui “tapat” o, com normalment diuen a la Xina, “ennuvolat perque ha de ploure”. Cami de l’aeroport, cauen quatre gotes i, com deia el meu avi Vicente, ric per sota el nas: potser era veritat i tot.

China Police 2

Despres de la visita de l'inspector Chen al cibercafe, en tornar a l'hotel la recepcionista em va dir que necessitaven fotocopiar el passaport i tornar a passar la tarja-clau de l'habitacio:

-I per que? Miri, si algu ha entrat a la meva habitacio ho sabre, i si es aixi els denunciare.
-No es preocupi...

Entro a l'ascensor i m'espera Yao Lifa, que m'estava buscant des de feia una hora. Em fa "silenci" amb el dit. De cami a l'habitacio em diu que hi ha policies a les habitacions del costat de la meva, m'escriu una adreca per l'endema en un paper, em diu que dema em trucara per dir-me una adreca i que, just despres, surti de pressa si vull grabar alguna cosa. Ens acomiadem. En arribar a l'habitacio, la porta del costat es oberta i un cos s'amaga instintivament en veure'm per sorpresa. Entro a la meva habitacio i comprobo que els restes de fulles de te que havia deixat al terra, just a l'entrada, segueixen intactes. Igualment, reviso l'habitacio en busca de microfons i comprobo que tot esta exactament com ho havia deixat. Dormo amb la tele encesa com a

A l'endema em truquen del govern local a les 8 del mati, que son a baix i m'han portat el supervisor d'eleccions per entrevistar-lo. Els dic que estic ocupat i espero la trucada de Yao, que passades les 9 encara no dona senyals. Estic dutxat, vestit, i a punt per tocar el dos quan calgui, pero tinc son i aprofito l'espera per tornar a dormir. Finalment, vora les 10 m'envia un missatge i em presento al lloc.

Em segueix un jove amb cara de mal despertar. A l'escola, trec la camera, grabo una mica, i de seguida arriba la policia, que em convida a esperar en una oficina. Llarga estona amb el discurs de sempre ("aqui tenim les nostres normes", "a la Xina fem les coses diferents", bla bla) i em porten a una oficina del govern on puc entrevistar al supervisor d'eleccions, Yu Guohua. Em porten d enou a una altra escola, on no puc grabar les votacions sino fer quatre imatges des de la reixa. Despres em compensaran amb imatges de la televisio local, tot un detall.

Refuso una invitacio per dinar (si acceptes,has begut oli), i agafo un taxi no sense abans advertir-los:
-No em segueixin, que me n'adono. Si ho explico al Ministeri d'Exteriors, tindran problemes.
-No, no el seguirem.

Mentida. De cami al seguent lloc em segueixen aquest cop en taxi. Ho se perque faig la tactica de parar una estona i mirar pel retrovisor. Les dues vegades, el taxi del darrere que segueix a una distancia prudent, aminora i s'atura. Dono unes quantes voltes, entro a una zona de molts creuaments petits, i despres d'unes quantes voltes els despisto. Busco un restaurant. Quan arribo, no sembla que ningu em segueixi.

Deu minuts despres d'entrar, una de les del restaurant s'acosta i em mira des de lluny, no amb cara de voler preguntar-me res sino com comprobant que hi soc. M'acosto a la finestra. A fora hi ha tres cotxes negres. Pugen i es queden al passadis. Fart, surto al passadis, el compto un a un alla al davant: 1,2,3... 7! Cambrera, faci el favor de portar 7 cerveses. Tothom dubta i al final, de nou a dins la meva habitacio del restaurant on menjo, la cambrera em diu que allo de convidar no ho fan, alla.

Me'n vaig sense anim de despistar ningu i em retrobo amb Yao Lifa a l'hospital, on la seva dona descansa despres d'una hemorragia. Esta embarassada de 3 mesos i va tenir complicacions quan van detenir Yao fa uns dies. De l'hospital a un parell de pobles, i d'alla de nou a l'hotel, on Yu Guofa m'ha donat finalment la cinta i m'ha acabat de comentar alguns aspectes de la llei electoral.

La noticia d'avui:

China Police

Mai no havia vist tantes plaques de policia tant d'aprop com les que he vist des que estic a la Xina. Acabes pensant que has fet alguna dolenteria.

Fa uns minuts, fins aquest mateix cibercafe s'han presentat l'inspector Chen i un altre bofia, del municipi de Qianjiang (provincia de Hubei), suposo que ja morts de curiositat despres d'haver desplegat els seus efectius de paisa, que m'han seguit des de casa de Yao Lifa (el mes actiu i vetera de tots els activitstes pro-democratics) fins al'hotel, i des d'alla al restaurant i finalment fins aqui al wangba.

I com la millor actitud es posar la directa i mostrar-se tranquil, dialogant i sincer, els he explicat que si, que venia a cobrir les eleccions de base al municipi i que, posats a fer, m'aniria be tenir algun portaveu del govern i tenir permis per grabar als col.legis electorals. Molts amables, m'han promes trucar-me a les 10 del mati.

Dema pot ser un dia distret. Ja us ho explicare.

Wang Jianping, alcalde independent (un any despres)

-text sense accents-

Vaig coneixer Wang Jianping el juliol del 2007, fent una cronica sobre com son les eleccions de poble a la Xina. A Yanli (municipi de Changshu, provincia de Jiangsu) tocava votar i, com comenca a passar a molts llocs, hi havia un candidat independent (Wang) que denunciava la corrupcio de l’aleshores alcalde (oficialista). En allo que describia com a “democracia embrionaria” (de moment nomes es fan a pobles i districtes de ciutats), aquests son comicis que no s’anuncien, pero vem saber el calendari d’aquest cas concret arran del blog de Wang, que firmava amb pseudonim i mantenia un perfil de dialeg, discrecio i respecte per la llei, en la linia d’allo que alguns academics han descrit com a “resistencia legitima” a la Xina rural o semi-rural.

Veure cronica del 2 d'agost del 2007 a la web de TV3

La segona ronda es va celebrar un mes despres i Wang es va convertir en alcalde.

Un any despres, i aprofitant que estava per la zona, he volgut tornar a Yanli i veure com li anaven les coses a aquell borni baixet. Wang ha tirat edavant el seu model de gestio ideal, que aspira a una cosa tan elemental com el repartiment just de la riquesa local, enlloc d’ una gestio basada en l’amiguisme, els suborns o, en definitiva, la corrupcio. Recordem que, tot i que la Xina te bones lleis, la corrupcio a escala local i provincial les fa sovint impracticables.

Concretament, l’equip de Wang ha normalitzat l’import anual que paguen els arrendataris de propietat publica, tallers i fabriques en aquest poble de mes de 3000 habitants censats i mes de 20.000 mes treballadors nouvinguts. Uns 5 euros per metre quadrat, el que ha suposat un increment d’uns 70.000 euros, diners que fins ara no es comptaven ja que es resolien amb favors personals. Una mesura que molts empresaris que disposaven de tracte de favor han vist com una apujada d’impostos, i que, al febrer d’aquest any, i en plena discussio per exercir la llei, li va costar a Wang que tres pinxos de l’entorn de l’antic alcalde l’enviessin a l’hospital amb el cap obert. La policia no hi va anar, no els va ni detenir i l’unic document que existeix es una multa d’uns 50 euros.

Una altra mesura va ser la provisio de terres del poble per a camperols expropiats (per la construccio d’una carretera, per la utilitzacio de terres per tractament de residus contaminants,...) perque hi puguin construir noves cases, i tambe de serveis com electricitat i clavegueram. Wang tambe va fer espais de crema de brossa a les vores dels carrers (abans tot es llencava al terra), va separar les canalitzacions d’aigues residuals i aigua de pluges, i es pren molt seriosament l’aplicacio de lleis estatals com la del “3 en 1”, pensada per espais com els centanars de tallers de roba que hi ha al poble i que els obliga a separar els espais on dormen, mengn i treballen, per motius de seguretat i higiene.

Vaig veure un Wang Jianping fidel als seus principis i nomes les eleccions del 2010 (son cada 3 anys) donaran una idea de com valoren els veins de Yanli la seva gestio. En qualsevol cas, i fins i tot tenint en compte que Yanli es una excepcio amb “final felic” (permeteu-me la llicencia) la historia de Yanli es un exemple de la complexitat socio-politica xinesa, mes enlla de la visio simplista que descriu la Xina com a simple dictadura i sistema repressor.

Mòdol, Huguet, la Terribas... O la meva dona?

Llegeixo a l'E-notícies una informació que m'al·ludeix: Primera topada entre Terribas i ERC. A Carmel Mòdol (ERC) no li surten els números i s'ha queixat que TV3 no cobrís les visites oficials de dos dels seus consellers en recent visita oficial, una d'elles la de Josep Huguet (Innovació, Universitats i Empresa) a la Xina. La directora de TV3, Mònica Terribas, explica que jo era de vacances. 

Rellegint emails anteriors, recupero la nota de premsa de Nati Adell (del Departament de Comunicació de la Conselleria), un avís d'Antonio Li (del COPCA de Pequín) i la conversa que vaig tenir amb el Toni Canyís, el nostre cap d'Economia, que em va demanar més informació del tema i que, el dia que Huguet va ser a Pequín, em va preguntar si m'havia trucat algú de la Conselleria (tenia una trucada perduda al mòvil d'un número 'amagat'). Finalment li vaig dir que em prenia uns dies de vacances perquè després d'un any dur (un 30 Minuts, terratrèmol a Sichuan, Jocs Olímpics,...) necessitava un descans perquè em sentia improductiu, lent, i mentalment cansat: Toni, necessito parar uns dies. 

Ara resulta que l'única setmana en tot l'any de "vacances" (vaig llogar un cotxe i vaig anar amb la Wang Can, la meva dona, a Tianjin, que és gairebé com anar de Barcelona a Manresa), ha alimentat -de rebot- un comentari a la comissió de control de la Corporació.

No vull tenir res a veure amb polítics de cap color. Els respecto a tots, faig la feina que els meus caps em manen sobre les seves visites (recordo un Business Bridge amb en Jordi Portabella, per citar algú d'ERC) amb el mateix ànim d'objectivitat amb què cobreixo la informació de la Xina, i per descomptat, com qualsevol altre, jo també tinc ideologia, però no haver coincidit amb el Conseller no té res a veure ni amb preferències personals ni amb la pretesa espanyolització de TV3 (que el Cel me'n guardi, abans me'n vaig a la CCTV!). 

Es parla que TV3 podria haver tirat de l'Agència Catalana de Notícies (ACN), però no em consta que el seu periodista a Pequín disposi de càmera de vídeo. 

La nostra directora diu la veritat i no cal enredar més la troca.  Com sempre ha estat durant els més de cinc anys que porto com a corresponsal freelance de TV3, les meves vacances me les pago jo i, per tant, si em ve de gust fer-ne, les faig. 

Missatge d'una mare adoptant

Hola Sergi,

Sóc una mare adoptiva de dues nenes (precioses) nascudes a la Xina. Vem sentir la notícia dels nens segrestats (la meva família i també uns amics). en vem parlar molt i finalment ens va semblar que potser només nosaltres ho havíem sentit).  Després de pensar-hi molt vaig trucar a la Generalitat demanant que es pronunciéssisn sobre la notícia pero no hem rebut resposta. Li van treure importància però com que a nosaltres ens importa molt (sense sentir-me ofesa) he dicidit escriure't. Crec que la teva notícia ens ha obert una altra oportunitat per poder explicar a les nostres filles la seva possible història.  Ahir la meva filla em va preguntar: Mare, a mi em van deixar perquè no em volien? La meva resposta va ser ferma: Els teus pares de la Xina t'estimaven tant que et van portar a l'orfenat perquè allà sabien que et cuidarien. Per a una nena de 8 anys dir-li que ha estat abandonada és molt fort, potser més que dir-li que potser l'han segrestat (els pares de la Xina no serien els "dolents" de la pel.licula),  però crec que encara no és el moment, ja arribarà i no dubtaré en explicar-li. Per a mi el més important és que elles puguin reconstruir la seva història, si volen fer-ho i nosaltres som aquí per ajudar-les. Gràcies Sergi.

He de reconèixer que, acabat d'aixecar el dia després de tornar de Guangdong i en plena eufòria obàmica, el missatge de la Teresa m'ha deixat una mica descol·locat. 

Reflexiono i m'adono que allò que inquieta a la Teresa no és res més que allò que inquieta els mateixos pares que no poden trobar els seus fills (tant nens com nenes). És la impossibilitat de saber on són, saber si tindran una bona vida o no, saber almenys si són vius o no. És no tenir -si es vol- accés a la veritat. I no parlo de saber-ho tot, perquè segurament aleshores seria impossible adoptar, però sí d'una veritat que ens deixi en pau. Saber, com a mínim, que la seva filla no va ser robada i venuda a un orfenat, o que el Mercedes que conduïa el director de l'orfenat era una casualitat. 

El pare Peng Gaofeng em deia: si el meu fill ens hagués deixat amb una situació com el terratrèmol de Wenchuan, segurament hagués plorat durant uns mesos o durant uns anys. Però ara no puc ni plorar, ja que ni tansols sé si l´he perdut per sempre, i no puc deixar de buscar-lo. Peng ja recorregut mig país i al dia següent marxava cap a Hangzhou per intervenir en un programa de la televisió de Zhejiang sobre el tema.

De tot allò que diu la Teresa, em neguiteja la indiferència de la persona que li va respondre al telèfon, que confio que no sigui una indiferència generalitzada al Departament de Benestar Social. 

Teresa, t'agraeixo la valentia d'explicar tot això amb sinceritat i per la responsabilitat amb què et prens aquesta qüestió, i t'admiro per l'estima i la dedicació que així li demostres a les teves filles. 

Provant de ser bo (des de Guangdong)

-Text sense accents-

De nou a Guangdong. Aprofito l'unica nit que passo en un hotel car (em concedeixo el permis dels contribuents, despres de dies reutilitzant la mateixa roba, sense afaitar i traginant camera, portatil i motxil.la) per veure televisio de qualitat i entendre l'actualitat amb programes com Hard talk (BBC).

Entrevisten John Francis, un activista mediambiental que va fer un vot de silenci per un dia i que va restar sense parlar 17 anys, mes 22 anys sense fer servir cap transport motoritzat. (Busqueu la seva historia a internet, val la pena.) Francis redueix tots els problemes del mon al respecte amb els demes, a una concepte tan senzill com la bondat. M'emociono i em prenc el meu moment de silenci. Breu, no sigui que es contagii i hagi de buscar una altra feina.

John Francis, l'inspirador.

L'amabilitat del personal de l'hotel (i a tota la Xina, en general) em recorda que aquesta, malgrat que la majoria d'histories que us explico ofereixen un panorama forca pessimista, es una terra de bona gent, on fins i tot els del.linquents, els mafiosos, els politics corruptes, els dolents de la pel.licula, tenen un punt entranyable. Una ullada al China Digital Times tambe em recorda que hi ha excepcions memorables, com la del funcionari que li demana a una nena d'11 anys on es el lavabo i, un cop alla, l'assatja (la xarxa en va plena). Qui sap, potser tambe ell te un punt de bondat o, mes encar, potser posar-vos-el com a exemple, jutjar-lo sense mes, em converteix a mi en el dolent de la pel.licula.



A Guangdong hi soc per varis temes: des d'un generic sobre la industria de la ceramica, a la historia del Sr. Zhou, al qual el govern local li va prendre la segona filla (amb l'excusa de vulnerar la politica del fill unic) i, segons explica, va portar a un orfenat, on va acabar sent adoptada. Insisteixo un cop mes amb la falta de transparencia de les adopcions a la Xina, despres d'intents frustrats de sacsejar l'opinio publica a Catalunya, que recordem que es la zona numero 2 d'adopcions internacionals de nenes xineses. I dic frustrat perque no he rebut cap resposta, ni tansols cap critica de families ofeses, despres de l'emissio de la historia dels pares de nens segrestats, com si a Catalunya es preferis mirar mes aviat cap a una altra banda: "a la meva segur que la van abandonar", imagino. I no em malinterpreteu. L'important no es que la majoria de nenes adoptades siguin realment nenes en origen abandonades, sino que hi podria haver casos de nenes que van ser robades. I, davant d'aixo, no podem fer la vista grossa.

A la cafeteria de l'hotel, penso de nou en Francis i en tot plegat i m'adono de quant em falta, encara, per acostar-me al meu ideal de bondat, i em renyo perque en mi mateix veig alguns dels pitjors exemples d'allo que critico dels demes, vells vicis que m'allunyen o em distreuen d'aquesta i altres missions vitals. Cadascu te el seu cami, el meu es explicar, estar al servei de qui vulgui saber i donar-li claus per interpretar la realitat. Se que a vegades mes aviat la mastego, la interpreto jo mateix. Se que a vegades els vicis, la rutina, la necessitat de treballar en el sentit de portar un sou a casa, de "tirar endavant", em distreuen. No obstant, confio en trobar algun dia l'equilibri.

Ferran Monegal sobre Alejandro Cao

Impagable crítica de Ferran Monegal al seu programa Tele-Monegal (minut 1'34" del video).



El que diu és, en efecte, un dels principals comentaris o crítiques que ens van fer. Que l'espectador es quedava amb ganes de saber qui era, d'on venia, què l'havia portat fins allà, a l'Alejandro Cao.

Com qualsevol reportatge, Corea del Nord: la gran il·lusió va començar sent una cosa i va acabant sent-ne una altra. Inicialment, jo volia parlar d'aspectes més concrets com la cooperació econòmica i donar per entesa la presentació del país, i fins i tot vaig dubtar en quin grau de protagonisme havien de tenir els refugiats. El mateix amb el Cao, que, com molts sabreu, canta cançons en coreà i desperta entre la gent del carrer un sentiment d'entre admiració i curiositat molt televisiu. El cas és que podíem arribar a dispersar-nos molt, i va ser difícil escollir què entrava i què no. La seqüència d'ell cantant la vem treure per falta de temps, i perquè pensàvem que potser era excessiu donar-li massa protagonisme.

El "feedback" dels dies posteriors a l'emissió demostra que no, que probablement hagués estat un ganxo. Potser, com diu el Monegal, per a un reportatge futur.

Corea del Nord, la gran il·lusió

Algunes consideracions sobre Corea del Nord: la gran il·lusió (video), emès ahir a 30 Minuts...

L'octubre del 2005 vaig visitar per primer cop Corea del Nord, i vaig fer una ruta no gaire diferent a la que surt al reportatge d'ahir. Una primera visita que es va convertir en cinc cròniques pel TN que van despertar expectació, ja que era el primer reporter (televisió) d'una televisió de l'estat que hi anava i grabava amb certa "llibertat de moviments" (Rosa Maria Calaf va anar-hi amb l'ambaixador Eugeni Bregolat força anys enrera quan aquest va anar a presentar cartes credencials a Pyongyang, i després de mi i abans d'aquest 30 Minuts, també hi va anar el Jon Sistiaga, de Cuatro).

A diferència d'altres ocasions, aquest era un viatge "a mida", és a dir, que els de TV3 no formàvem part de cap delegació ni compartíem agenda amb cap altre mitjà de comunicació. Això també vol dir que els dos representants del govern que ens acompanyaven estaven tot el temps amb nosaltres, i fins i tot dormien al mateix hotel. 

D'aquesta i de l'anterior ocasió, mantinc una relació de respecte i cordialitat amb Alejandro Cao, un personatge que òbviament no desperta indiferència i del qual s'han dit moltes coses. Opinions personals a part, hi ha un fet que és objectivable: sense ell ni aquesta ni l'anterior visita no haguessin estat possibles, i sense ell la comunicació amb els nordcoreans hagués tingut entrebancs probablement insalvables. Em refereixo a la possibilitat de grabar en algun moment determinat, d'aconseguir alguna entrevista en concret o tenir accés a recintes com el Polígon Industrial de Gaesong. 

Sobre el to del reportatge, crec que veient-lo cadascú pot treue les seves opinions. Altres haurien escollit un vocabulari més crític o adoptat una fórmula d'interrogar més agressiva. Podríem també haver-nos quedat en el tòpic de mostrar un país d'autòmates i colorit propagandístic socialista, i insistir en la cançoneta de "pobrets,...". 

A vegades, quan expliquem l'actualitat, hem de conduir la informació amb comentaris que ajudin a comprendre la realitat tal com la veiem. Subjectivisme. Però hi ha vegades que, si pots evitar-ho, és millor que la història parli per sí mateixa. Si puc evitar jutjar, ho prefereixo. I per això també era important baixar a Corea del Sud, per aportar matisos que permetessin parlar de canvis socials i econòmics i veure els nordcoreans com alguna cosa més que un gran regiment o, en definitiva, per aportar alguna cosa més a tot allò que altres ja han fet abans i que l'espectador no es quedés amb la sensació que ha vist un altre reportatge de Corea del Nord.

Hu Jia, pres polític

Ahir vaig entrevistar un dels advocats de Hu Jia, per allò de si li donaven el Nobel de la Pau. Una d'aqueste snetrevistes que després guardes a un calaix i no utilitzes, perquè ja sabeu que li van donar a l'ex-president finlandès. 

Abans que es fallés el premi, l'advocat va dir "Hu Jia es mereix el premi, com qualsevol altre dels candidats, però especialment perquè fins i tot a la presó estimia els seus enemics. Recordo que abans de ser detingut, quan els policies de paisà el seguien, un dia vem anar a dinar amb ell i la seva mare. Els secretes es van asseure en una taula propera. Érem a punt d'acabar, però en Hu Jia va dir mengem més a poc a poc, que ells tot just acaben de començar, deixem-los una mica de temps". També em va comentar que un Nobel potser endarreriria el seu alliberament (hi ha rumors que podria guanyar l'apel·lació, pel seu delicat estat de salut), i que tot i que a la presó sabia que fins i tot els carcellers el respecten i no el tracten malament, uns mesos més allà dins serien un gran contratemps. Per la seva malaltia, necessita estar amb els seus, a casa, descansant per rebre el tractament (cirrosi).

Tot aquest temps des que el van empresonar (si no recordo malament, des del desembre del 2007 i té condemna de 3 anys i mig), he volgut anar a casa seva, i provar de visitar Zeng Jinyan (la seva dona) i la seva filla nascuda aquest any, però és inútil, segueix sense poder rebre periodistes. Ahir li vaig dir a l'advocat que li donés records, però em va dir que possiblement el proper cop que el vegi serà quan el deixin lliure. Mantinc l'esperança que la Justicia xinesa corregeixi el seu error i alliberi algú que està entre reixes per les seves idees, i que, com diu el mateix Hu Jia, el seu sigui l'últim cas d'aquest concepte tan pervers: les penes de presó per "subversió o posar en perill la seguretat nacional".

A l'espera del Nobel, tot recordant Gao Zhisheng

Aquesta tarda (hora de Pequín) es fallarà el Nobel de la Pau. Dos nominats xinesos, l'advocat Gao Zhisheng i l'activista Hu Jia, als quals vaig entrevistar abans que fossin detinguts. Les últimes notícies sobre Gao no eren gaire esperançadores (una peticionària em va dir que l'havien torturat mentre era a presó fa unes mesos), ni tampoc les referents a Hu, a qui el metge fa dos anys que va donar cinc o sis anys de vida (té cirrosi). 

Entre la resta de nominats, sona el nom d'Ingrid Betancourt. I mentrestant Pequín ja ha advertit que no estarà content amb una decisió que li faci perdre cara.

He volgut recuperar el relat que vaig fer després d'aquella entrevista a Gao en un missatge col.lectiu per amics i coneguts (maig del 2006).

Amb la bòfia als talons

 

Sé que molts de vosaltres aprecieu històries com aquesta. Per això i perquè, de nou, tinc una imperiosa necessitat d'explicar el que m'ha passat, ara que tinc vives les sensacions de l'experiència, us envio aquest missatge col.lectiu.

 

Avui he entrevistat l'advocat Gao Zhisheng, defensor de casos de drets humans, fraus electorals i fins i tot dels represaliats de la secta Falung Gong, motiu de la carta que va enviar el primer ministre Wen i que va motivar que li tanquessin el bufet. Gao té vigilància permanent, ha estat amenaçat diverses vegades, i vagi on vagi sempre té bòfies trepitjant-li els talons. No pot reunir-se amb xinesos perquè els exposa a detencions, té el telèfon, el mòbil, la connexió d'internet, el fax, tot punxat o inutilitzat. No pot explicar-li a la seva filla de 12 anys, a qui algun personatge s'hi ha dirigit a la porta de l'escola en alguna ocasió, que és un "fora de la llei" quan teòricament el que més desitja és aplicar-la amb justícia. Cada matí fa exercici en un parc aprop de casa seva, i cada matí els té allà, fent-li companyia, trepitjant-li literalment els talons i donant-li trompades amb aparença d'involuntàries.

 

Ens hem trobat a l'Estadi dels Treballadors, porta nord. Ell al seu cotxe. Jo arribava caminant. En entrar al seu cotxe em diu: "has vist els meus "clients"?". Tenia vuit cotxes al seu darrera, negres, el típic model de funcionaris o policies, algun sense matrícula. Hem donat vàries voltes fins a trobar un cafè que tingués sales privades, sempre seguits d'aprop, i allà hem fet l'entrevista. Un lloc fosc, però almenys a soles. M'ha dit que ja era molt que no ens emprenyessin, que em tenien consideració. En acabar, m'ha dit que probablement algun dels cotxes em seguiria.

 

Ell ha sortit primer i jo al cap d'una estona. Un cop a fora, res d'estrany, però he intentat fer un retrat mental de cares i plaques de cotxe així que sortia per la porta. He seguit per entre els edificis, per allà on no hi havia sortida pels cotxes, i només he vist un noi amb una bossa i una mare empenyent un cotxet amb un nen. He agafat un taxi, ningú em seguia. He tombat un carrer i he vist que darrera només hi tenia un taxi. A dins, la cara semblava la del noi de la bossa. Coincidència? Per comprobar-ho, he baixat molt aprop, enmig d'un embús, aprop del metro. Però del taxi del darrera no hi ha sortit ningú. He alleugerit el pas amb els diners del bitllet de metro a la mà. He mirat de reüll i allà hi era, el "noi". A l'andana, un tren obria portes. He esperat fins la senyal acústica tot afanyant-me vagons enllà. Apurant, he pujat a un vagó. Ell també. Mirava cap a un altre costat. He baixat a l'Estació Central, i d'allà he fet ruta fins a un centre comercial, on he provat sort amb l'ascensor. He premut tants botons com he pogut  i he baixat al primer dels pisos, d'allà he agafat les escales d'emergència i he sortit per una porta del darrera. Un cop a fora, he caminat per un jardí i he saltat una petita tanca sempre intentant no girar el cap (al capdavall no m'havia de comportar com un fugitiu, si no havia fet res de dolent), des d'on he agafat un nou taxi. I d'allà cap a casa, donant tantes voltes com he pogut. Mitja hora, tres quarts, per fer un trajecte que dura deu minuts.

 

En tot aquest trajecte, totes les cares semblaven sospitoses. Tenia el mòbil apagat. Tenia aquella sensació barreja d'adrenalina de qualsevol aventura i d'estar fent alguna cosa il.legal. Patètic pensar així. No puc dir que la meva feina aquí suposi un risc, ja que almenys és molt menys arriscat que treballar a segons quins països (en una manifestació a París t´hi jugues molta més integritat física), però he de reconèixer que amb això d'avui la perspectiva canvia una mica, perquè comproves on són, els veus, mentre que fins ara només els havies intuït, només havies gosat pensar que potser, que segurament...

 

'30 Minuts' sobre Corea del Nord

Corea del Nord: la gran il·lusió s'emetrà el proper diumenge 12 d'Octubre. El vem rodar a Corea del Nord i Corea del Sud durant el mes de maig (just abans del terratrèmol) i muntar el mes de juny a Barcelona, amb la Mireia Pigrau (realitzadora), el Ferran Prat (càmera), i a Barcelona la Cristina Rivas (producció) i la Maria Josep Tubella (muntatge).

Emissio post-terratremol i preparant Xinjiang

Per a tots aquells que veu seguir les evolucions a Sichuan, que sapigueu que ahir es va emetre la primera cronica d'una serie de 4: cronica sobre Beichuan. Es segurament la millor de totes. Suposo que aniran passant la resta aquests dies.

Ara soc a Hotan, al Xinjiang, aprofitant els ultims dies de Ramada. Nomes puc dir que costa molt comunicar-se en un idioma que no coneixes i en condicions tan especials. Hi ha hagut consignes perque aquest sigui un Ramada light, i a mes els uigurs mai no t'expliquen res, per por a represalies (pels no iniciats en el tema, el Xinjiang es el Tibet musulma de la Xina; podem parlar-ne un altre dia, si voleu), i menys si saben que no ets musulma. Haure d'aprendre alguna cosa mes que "Ala, akhbar".

Passeig espacial

Celebro el passeig espacial d'avui. Primer, com a nou èxit tecnològic d'un país que, amb l'ajut dels russos, ha estat capaç d'afegir-se a la carrera espacial sense complexes, superant-se un cop més. Una carrera amb propòsits tant científics com militars, d'acord, però una mostra més que aquest país mira cap endavant. 

Veig als diaris comentaris que, més que desafortunats, són pixades fora de test. Barrejar la carrera espacial amb els problemes interns de la Xina és, senzillament, d'envejosos. Avui és un gran dia. És el primer cop que la Xina fa un passeig espacial, i me n'alegraré igual quan un astronauta dels Estats Units, Rússia o de la mateixa Xina, arribi a un altre planeta. 

El frame dubtós del llançament espacial

Avui una de conspiracions...

El meu germà Roger grabava la imatge del llançament espacial al monitor del centre de premsa, i va detectar un canvi de plano mentre muntava per a Euskal Telebista, gairebé imperceptible, just en el moment de l'enlairament del cohet Llarga Marxa amb la nau Shenzhou VII. 

És de fet el mateix plano general, en la mateixa posició, amb el mateix cohet i totes dues imatges de nit i amb el groc del foc dels propulsors. Però és com un salt de frame, com si haguessin canviat la grabació en un moment donat. De seguida, també amb l'Olatz, la companya d'ETB, vem començar a especular: van grabar un llançament exitós per si de cas, per si explotava el cohet i fracassava la missió, i tot de nit, perquè si fos de dia es notaria el canvi de cel. El Roger va afegir "tot deu ser pel bé del poble".

No és Capricorn I, però dóna el seu joc. I potser només va ser un delay en la retransmissió.

Esllevissament a Beichuan

9 morts i desenes de desapareguts per un esllevissament a Beichuan. les cases pre-fabricades dels refugiats del terratrèmol, destruïdes. 

Astronautes, Chavez, nens segrestats, llet en pols,... L'actualitat fa que la noticia hagi passat desapercebuda. I després d'estar aquests dies per allà, no em puc ni imaginar el patiment dels beichuanesos. 

Segrestos de nens

Fa dos anys vaig fer una crònica sobre el segrest de nens a Dongguan, el Dodge City de la provincia de Guangdong. Aleshores parlava amb famílies de treballadors immigrats d'altres provincies, als quals havien robat els fills i als quals la policia ignorava. Després de passar el cas a un diputat de l'Assemblea Nacional, la pressió va funcionar i finalment es van rescatar alguns infants. Rebre aquella notícia em va demostrar que valia la pena seguir explicant aquesta mena d'històries, que els periodistes estrangers a vegades sí que podem servir d'alguna cosa.

Malauradament, l'activitat de les xarxes de tràfic de nens (tot i les operacions policials que de tant publica la premsa xinesa) continua sent intensa. 

Avui m'he trobat amb una quarantena de famílies de nens robats (crònica al TN Migdia). A la Xina dels barris de Dongguan, de les mines de Shanxi, dels barris d'immigrants de qualsevol capital provincial, de Shenzhen a Guiyang,  els nens s'han convertit en una mercaderia perillosa (pena de mort), però rendible. Per això la necessitat d'un debat en qüestions com l'adopció. Recordareu que Alemanya, per exemple, no adopta a la Xina perquè no pot monitoritzar el procés i, per tant, no té garanties que no hi hagi irregularitats com que una nena robada acabi en una familia adoptant.

I és que en el procés d'adopció hi ha molts diners que creen condicions perquè algú pensi en quants diners farà, i no en quants nens (realment orfes) ajudarà. Recordo encara una conversa amb una intermediària a Cantón, que sense saber que era periodista i després de veure que parlava el xinès i coneixia bé el país, em va insinuar que provés aquest "negoci", que podria treure bones comissions.

Sé que aquest és un tema delicat, pels milers de nenes xineses adoptades que han arribat els últims anys a Catalunya. Però sé també que aquesta és la nostra responsabilitat explicar que tot això és possible, intentar estirar el fil. Però com veieu, porto uns anys sense proves ni resultats gaire concrets. 

Tornada a Sichuan 4 (última)

Escric des de l’avio. Aixo ho passare quan arribi a Pequin. Si, hi ha vegades que l’instint et diu “prou”, que ja portes prou dies i tens suficient material per explicar el que volies. I avui “sabia” que seria l’ultim dia. El que no sabia es com acabaria la meva tornada a Sichuan.

Em resistia a la idea de tornar a Beichuan (part 3), pero sabia que havia d’intentar entrar a la “zona zero” (cal aclarir que no em refereixo a l’epicentre, sino a la zona mes devastada). M’he despertat tard, com si volgues donar-me excuses per no anar-hi, i fins i tot he fet una trucada al Diego Herrero, un amic camera que coneix be la zona. Suposo que necessitava algu que em digues “clar, intenta-ho” i que em tregues la son de les orelles. Ell m’ha dit que no ho va aconseguir, que tot estava ben tancat. D’aixo en fa uns quants dies.

Doncs si, he tornat a Beichuan. He quedat amb un cotacte que m’ha guiat a traves de camps de blat de panotlles, bosc i algun barranc fins a la tanca de filferro, la que l’exercit va  aixecar per aillar Beichuan, que diuen que es convertira en una ciutat-museu del terratremol. La tanca esta, pero, plena de forats per on infiltrar-se en zona de ningú. No es una tanca electrificada. Es una d'aquestes mesures disuassories xineses tan d'estar per casa. Per aixo els veins s’hi infiltren diariament, tot i que les autoritats han prohibit l’entrada amb algunes excepcions. 

Es dificil saber qui saqueja, qui recupera pertinences, qui fa trajectes per retrobar els veins de Dengjia, un poble que ha quedat mig aillat mes enlla de Beichuan. El cas es que hi ha un fluxe diari de gent amb cistelles amunt i avall, i mentrestant la policia va patrullant, fa mes aviat la vista grossa i de tant en tant fa algunes detencions. He trobat un home que havia salvat dues gallines que pel que es veu havien sobreviscut els ultims quatre mesos menjant gra que hi havia a la casa mig esfondrada. Les besties treien el cap per un forat al sac que l’home carregava. No li he preguntat que en faria. Potser, mes que salvades, havia arribat la seva hora i es convertirien en sopar de rics als banfang (part 3).

Com les gallines, desenes de gossos mai no van abandonar Beichuan. Com els dos que m’han fet enrera amb uns lladrucs de pocs amics. Un d’ells portava encara un troc de cadena penjant. Gossos que han menjat el que han pogut, inclosos cossos en descomposicio, i que tenen, com a minim, la rabia. Mai oblidare el tros de pantalo arrencat, a l’alcada dels genitals, de la dona del mercat morta que us describia ahir.  Probablement un gos.

Podria haver-me ficat ciutat endins, pero en arribar a la carretera principal, la presencia policial m’ha fet enrere. Aixi que s'acostaven vehicles, he fet allo de canviar la cinta per si de cas m'intercepten, per almenys no perdre el que has grabat fins aleshores. He esperat una estona per intentar mes tard arribar mes a l’interior, pero no valia la pena. La meva barba i el meu nas (els xinesos no en tenen) m’haguessin delatat.Sense oblidar la camera, que sempre canta.


No cal ser tan ambicios. Tenia les imatges que volia. Aixi que he fet un stand up enmig de la runa, amb el gos bordant de fons, i he enfilat de nou muntanya amunt, que m'ha recordat un cop mes aquella primera fugida de Beichuan.

Arribat el dia de marxar, els quatre dies a la zona del terratremol em semblen una eternitat. Potser hi torni a l’hivern. Sera interessant veure com passen el fred tots aquells que dormen en tendes. Ara m’espera una bona dutxa i roba neta.

Tornada a Sichuan 3

Arriba el conductor, el Sr. Peng, a recollir-me a l'hotel. Aquest cop amb la seva filla de 13 anys. Es dissabte i no hi ha classe, i li va prometre que la portaria de passeig. A la zona del terratremol, a veure refugiats, i a les ordres d'un laowai (estranger). Deu n'hi do.

Cami de Beichuan, la ciutat mes afectada (en numero de victimes) pel terraremol del 5.12, i d'on vaig sortir corrents per perill d'innundacions el dia 5.17, revisc aquella sensacio de destruccio progressiva del paisatge a mida que ens acostem a l'epicentre. Sembla com si tot hagues passat fa quatre dies. Per la carretera, cases derruides, muntanyes obertes, asfalt per reparar. La diferencia es que ara hi ha molta activitat dels veins que aleshores tenien la mirada perduda i no sabien ben be que fer i on anar. La gent esta reconstruint les seves cases a peu de carretera. Estan reconstruint les seves vides.

La carretera es un cul de sac. A Beichuan no s'hi pot entrar. Una gran tanca metal.lica custodiada per exercit i policia, amb diferents retols, un d'ells vermell amb una calavera, adverteix que es una zona restringida. Els soldats em diuen "no grabis!". No es poden grabar vehicles militars. Tot i aixo, estan molt mes relaxats que al maig, quan s'ofenien per qualsevol plano sospitos, tot i que tampoc donaven abast amb les hordes de periodistes que hi havia a la zona.

Reseguint l'alambrada de seguretat, arribo a un mirador. Des d'alla s'hi veu Beichuan, a baix, a la vall, tal com la vaig deixar, amb les tones de runa, els edificis inclinats, i milers de cadavers enterrats. El mirador es ara una atraccio turistica. Per grotesc que sembli, fins aqui hi arriben autocars amb turistes de Chengdu, Shanghai, Pequin. Els mou una barreja de patriotisme i curiositat. Comenten la jugada mentre enfoquen els seus prismatics o mentre decideixen quina foto comprar, de les paradetes que alguns beichuanesos han muntat alla dalt. Es veuen escenes de rescat, edificis caiguts, i cossos estesos. Pero una d'elles em crida l'atencio. Es espectacular. La van fer just al moment del terratremol, i es veuen les rajoles d'una avinguda volant, literalment, com si fossin efectes especials en una pel.licula.

En tornar a la porta prohibida, el pare d'una nena morta a l'escola secundaria que he entrevistat uns moments abans, em proposa portar-me per un cami de muntanya a la "zona zero". No estic segur que vulgui tornar a Beichuan. No tinc por, pero es tard i no se que hi he de fer alla baix. Tambe em fa enrere una mena de respecte pels morts que vaig grabar fa uns mesos, com aquella dona, encara a la seva cadira de la seva paradeta al mercat, com si continues venent. Tampoc vull repetir la mena d'imatges que ja vaig fer ahir a Hanwang. A mes, Beichuan ara esta buida, tret d'alguns veins autoritzats a recollir coses i d'uns lladres que la policia ha detingut avui per saquejar. Potser tot plegat si que son excuses i senzillament no toca endinsar-se de nou a l'infern.

Amb el pare visito l'escola secundaria, que queda fora de la zona de seguretat. Es una muntanya de runa. Haviem pactat una entrevista, pero allo s'acaba convertint en una mena de visita guiada pels turistes xinesos que escolten amb interes les seves queixes sobre defectes de construccio. Uns turistes guarden un moment de silenci mentre una altra mare es desfoga amb la seva historia inacabable. Alguns visitants claven cigarretes en un munt de cendres que fa d'altar, on entre d'altres ofrenes i incens hi ha un pastis d'aniversari mossegat segurament per un gos. Al costat, a la tapa del pastis, algu hi ha escrit "felic aniversari" i una data recent. Els turistes tornen a l'autocar sense esperar que la mare acabi el seu relat. La dona continua com si seguissin alla.

La resta del dia, la passo a les bangfag, les cases pre-fabricades. La de Beichuan es una d'aquestes ciutats noves, construides contra-rellotge el mes d'agost, que han millorat sensiblement la vida d'aquests refugiats, pero que no deixen d'impactar. Son totes iguals, amb carrers numerats, clavegueram, fanals, i amb cases-nau parcel.lades en espais d'uns 20-30 m2. Ja tothom ha acceptat que allo es ara el mes semblant a casa seva. Visito l'escola i l'ambulatori, on els medicaments son gratuits. A les bangfang, la gent s'espavila i treballa del que pot. Grabo dues dones i un nen que trenen fils metal.lics i botonets. Son components electronics per no se quina instal.lacio del poble. Els els paguen a uns 4 centims la peca. Uns fusters han tal.lat arbres (es il.legal) i em demanen que no els grabi. Altres assequen llibres de text, els mateixos que han recuperat d'entre la runa, per reciclar.

La conclusio es que la vida continua. Quan me'n vaig, a peu de carretera, al costat d'una fabrica cimentera forca malmesa pero en funcionament, i amb un rerafons del tot gris, una gran tanca propagandistica m'acomiada amb una broma final: Beichuan yiran meili, "Beichuan, malgrat tot, es bonica".

(Dema no se el que fare...
Opcio 1: tornar a Beichuan i infiltrar-me pel cami de muntanya.
Opcio 2: completar un stand up sobre defectes de construccio, fer quatre planos mes de bangfang inacabables i fotre el camp cap a Pequin.
Opcio 3: provar amb Dujiangyan o algun altre lloc afectat.
...TRIA LA TEVA AVENTURA).