El futur de Kim Jong-un

L'altre dia vaig trobar-me amb el meu amic Alejandro Cao, amb qui tenim diferències ideològiques òbvies, però a qui respecto per la seva paraula i educació en les dues ocasions que he visitat Corea del Nord, i amb qui, per molt que us sorprengui a tots aquells que simplement el tracteu de "boig" o "freak", he rigut molt escoltant les anècdotes de la seva experiència com a representant de Pyongyang. Entre altres coses (per cert, està preparant un llibre), vem parlar de Kim Jong-un, i em va dir que li sorprendria que en un futur pròxim hi hagués una successió com la que ja han avançat molts mitjans de comunicació. Argumentava que Kim Jong-un és un desconegut allà, i jo li responia que el fet d'ascendir-lo a general i deixar-lo retratar al costat del seu pare, a primera línia, hauria de ser un senyal prou clar de per on aniran els trets, i ell concloïa que no n'hi ha prou amb el que té, que simplement li han donat una posició administrativa a la Comissió Militar, important, però insuficient pel que tothom està anunciant.

Dissabte vaig tenir l'ocasió de fer el visat a Pyongyang i assistir a aquesta gran desfil.lada militar d'avui, però ho vaig descartar a última hora per motius familiars. I m'hagués agradat ser-hi per respirar l'ambient. No deixa de ser sorprenent que hagin deixat anar de forma massiva a tota la premsa estrangera de Pequín, i que hagin instal.lat un centre de premsa (amb internet i amb accés, compte, al Twitter, millor que a la Xina!) i estiguin deixant connectar en directe a les televisions des de la mateixa Plaça Kim Il-sung. He arribat a pensar que Pequín i Pyongyang s'haurien posat d'acord per apagar el foc del Nobel a Liu Xiaobo, però m'inclino més per una presentació en societat. A aquest noi se l'ha de començar a veure, a situar, a respectar, i crec que més aviat es tracta d'això.

I potser us semblarà agosarat, però crec que hi ha un element important, la semblança física entre Kim Jong-un i el seu avi. Mireu les dues fotos i no em digueu que veieu a tots els asiàtics iguals. En un país com aquell, estic segur que aquest aspecte serà important.

Ferran Monegal sobre Alejandro Cao

Impagable crítica de Ferran Monegal al seu programa Tele-Monegal (minut 1'34" del video).



El que diu és, en efecte, un dels principals comentaris o crítiques que ens van fer. Que l'espectador es quedava amb ganes de saber qui era, d'on venia, què l'havia portat fins allà, a l'Alejandro Cao.

Com qualsevol reportatge, Corea del Nord: la gran il·lusió va començar sent una cosa i va acabant sent-ne una altra. Inicialment, jo volia parlar d'aspectes més concrets com la cooperació econòmica i donar per entesa la presentació del país, i fins i tot vaig dubtar en quin grau de protagonisme havien de tenir els refugiats. El mateix amb el Cao, que, com molts sabreu, canta cançons en coreà i desperta entre la gent del carrer un sentiment d'entre admiració i curiositat molt televisiu. El cas és que podíem arribar a dispersar-nos molt, i va ser difícil escollir què entrava i què no. La seqüència d'ell cantant la vem treure per falta de temps, i perquè pensàvem que potser era excessiu donar-li massa protagonisme.

El "feedback" dels dies posteriors a l'emissió demostra que no, que probablement hagués estat un ganxo. Potser, com diu el Monegal, per a un reportatge futur.

Corea del Nord, la gran il·lusió

Algunes consideracions sobre Corea del Nord: la gran il·lusió (video), emès ahir a 30 Minuts...

L'octubre del 2005 vaig visitar per primer cop Corea del Nord, i vaig fer una ruta no gaire diferent a la que surt al reportatge d'ahir. Una primera visita que es va convertir en cinc cròniques pel TN que van despertar expectació, ja que era el primer reporter (televisió) d'una televisió de l'estat que hi anava i grabava amb certa "llibertat de moviments" (Rosa Maria Calaf va anar-hi amb l'ambaixador Eugeni Bregolat força anys enrera quan aquest va anar a presentar cartes credencials a Pyongyang, i després de mi i abans d'aquest 30 Minuts, també hi va anar el Jon Sistiaga, de Cuatro).

A diferència d'altres ocasions, aquest era un viatge "a mida", és a dir, que els de TV3 no formàvem part de cap delegació ni compartíem agenda amb cap altre mitjà de comunicació. Això també vol dir que els dos representants del govern que ens acompanyaven estaven tot el temps amb nosaltres, i fins i tot dormien al mateix hotel. 

D'aquesta i de l'anterior ocasió, mantinc una relació de respecte i cordialitat amb Alejandro Cao, un personatge que òbviament no desperta indiferència i del qual s'han dit moltes coses. Opinions personals a part, hi ha un fet que és objectivable: sense ell ni aquesta ni l'anterior visita no haguessin estat possibles, i sense ell la comunicació amb els nordcoreans hagués tingut entrebancs probablement insalvables. Em refereixo a la possibilitat de grabar en algun moment determinat, d'aconseguir alguna entrevista en concret o tenir accés a recintes com el Polígon Industrial de Gaesong. 

Sobre el to del reportatge, crec que veient-lo cadascú pot treue les seves opinions. Altres haurien escollit un vocabulari més crític o adoptat una fórmula d'interrogar més agressiva. Podríem també haver-nos quedat en el tòpic de mostrar un país d'autòmates i colorit propagandístic socialista, i insistir en la cançoneta de "pobrets,...". 

A vegades, quan expliquem l'actualitat, hem de conduir la informació amb comentaris que ajudin a comprendre la realitat tal com la veiem. Subjectivisme. Però hi ha vegades que, si pots evitar-ho, és millor que la història parli per sí mateixa. Si puc evitar jutjar, ho prefereixo. I per això també era important baixar a Corea del Sud, per aportar matisos que permetessin parlar de canvis socials i econòmics i veure els nordcoreans com alguna cosa més que un gran regiment o, en definitiva, per aportar alguna cosa més a tot allò que altres ja han fet abans i que l'espectador no es quedés amb la sensació que ha vist un altre reportatge de Corea del Nord.