En resposta als últims comentaris

Quan ahir vaig arribar a Pequín, vaig adonar-me que el meu VPN havia caducat i no he pogut accedir ni al Twitter ni al Blogger, tots dos censurats a la Xina. Acabo d'arribar a Seül i llegeixo els comentaris que hi heu deixat.

Captura d'algunes mencions @sergivicente al Twitter.

Pels comentaris al blog, al Twitter, i alguns al meu correu de TV3, em veig obligat a escriure-us les meves reflexions a algunes de les coses que plantejeu.

En primer lloc, moltes gràcies pel suport. La nostra feina no té sentit si no sacseja consciències en casos com el de Birmània. Gràcies també per expressar les vostres impressions perquè, al capdavall, d'això es tracta la xarxa, de compartir.

En segon lloc, vull matisar que, si bé m'agrada novel.lar la cronologia dels fets (per retenir els detalls, per evitar després la falta de memòria, i perquè hi ha una necessitat vital d'explicar-ho), el que em va passar a mi no és extraordinari i sovint acaba molt pitjor, o com a mínim no et tracten amablement com em va passar a Rangún. Les historietes de cobertures de conflictes bèl.lics, per exemple, són un clàssic a la professió. Recordo quan encara treballava a TVE i en Joan Marcet va tornar d'Afganstan, i ens explicava com s'ho havien fet per entrar dels primers abans de la invasió nordamericana. O quan el meu admirat Rafael Poch recordava la seva entrada amb helicòpter a Afganistan en la invasió anterior (la russa) i un MIG23 els va tenir en el punt de mira. Una crònica que, estudiants de periodisme, us recomano que la busqueu a les hemeroteques, perquè n'hi ha per penjar-la a la paret noble de l'aula. I per citar alguns casos de companys de la casa, les anècdotes del Joan Roura a l'Iraq (no té la mateixa gràcia si no ho explica ell) o la precisió en els records d'un mestre que deu haver estat a tots els racons del món, el Jaume Bartrolí. Només us dic que el Jaume va entrar, als anys 80, al Tibet disfressat de xinès musulmà. Més recentment, el Raül Gallego (abans càmera-corresponsal de TV3 a Jerusalem i ara càmera d'Associated Press a Bangkok) em posava al dia de les seves gosadies. Us recomano que busqueu el que ha penjat a Youtube. Aquí un exemple. Ell és, sens dubte, un dels millors video-periodistes catalans ara mateix.

En tercer lloc, volia recollir la reflexió en clau de futur que alguns plantejàveu. Què passarà amb Birmània? Podria dir allò tan gastat de "és difícil de predir", però avui m'arriscaré. Jo crec que hi ha un element fonamental, que és que la gent, el poble, no hi està a favor, de la Junta militar. Pot semblar una obvietat, però tots aquells que conegueu la Xina, per exemple, sabreu que, en general, no hi ha una oposició majoritària al Partit Comunista. A nosaltres, el govern xinès ens pot semblar una dictadura, però aquesta no és la percepció majoritària entre els xinesos, que en general reconèixen la gestió del seu govern, o, si preferiu, la gestió econòmica i de l'estabilitat. Birmània és una dictadura en el sentit clàssic. Dura. I, el més important, estem parlant d'un país que ja ha tastat la democràcia. Jo crec, sincerament, que tard o d'hora caurà. I sobretot si els militars no avancen cap a una altra cosa. Aquestes eleccions semblava que podrien ser una cosa intermitja, però han creat més aviat indiferència. M'arrisco a predir que cauran, però cal veure què passarà si la junta és capaç de reinvertir la riquesa dels nous contractes (petroli, preses, fusta,...) en la seva gent i recuperar part del crèdit perdut, que, bàsicament, és el que ha fet la Xina.

Per cert, molt s'ha parlat de la Xina. I recordo aquell dia prenent un cafè amb Nyi Nyi Min:

-Because, you know, Chinese are like dogs...
-Eeeeeh... My wife is Chinese.
-Ah, sorry! No, I mean,...

Tu ja m'entens... I de fet, és comprensible, perquè el govern xinès és com un salvavides. Fa poc vaig veure a DVB un vídeo on hi sortien fotos de policies birmans fent "cursos de formació" amb experts anti-disturbis de Pequín. Però no hem d'oblidar que els xinesos no són els únics. U Tin U em va dir que esperava que els líders actuals Partit Comunista fes honor a allò que va dir Mao sobre "l'alliberament dels pobles". Però després afegia que també estava decebut amb l'Índia, una democràcia, que havia entrat en el joc de repartiment de recursos energètics de la zona.

Aprofito per destacar la carta que han escrit els europarlamentaris del Caucus on Burma, i que, un d'ells, Raül Romeva, recull en el seu blog (per cert, gràcies @jordigarcia per recordar-nos-ho al Twitter). Ressaltar que, entre els països que recomanen la creació d'una comissió a Nacions Unides per investigar la junta militar per crims de guerra i contra la humanitat (a proposta de l'special rapporteur de N.U., l'argentí Tomás Ojea), no hi és Espanya.

Per últim, i responent a la petició del Miquel, hi ha la qüestió del turisme. Espanya és un dels principals països de procedència dels turistes que arriben a Birmània cada any. La majoria d'organitzacions desaconsellen, en efecte, NO anar-hi, per allò de "turisme=més diners per als generals". Altres, com Thant Myint U, autor del llibre que menciono a "Expulsat de Rangún (segona part)" i nét de l'antic secretari general de Nacions Unides U Thant, creuen que les sancions de qualsevol mena ja no serveixen per a res. Si em demanes la meva opinió, jo només puc dir que em vaig quedar amb les ganes de veure aquest país que tots els que hi han estat diuen que és tan bonic. Perquè, amb tres dies a Rangún, sincerament, poca cosa veus, i està clar que tenia altres prioritats, que fer turisme. Però, sí, aquest és un dilema difícil, perquè l'arribada de turistes també és un fluxe d'idees, com quan Espanya va sortir del seu aïllament en part gràcies al turisme. I, en tot cas, crec que el que convé no és dimonitzar els turistes, sinó assegurar-se que sàpiguen on van i on aniran a parar els seus diners. En aquest sentit, la Lonely Planet dóna alguns consells i xifres orientatives. I això és el que em va respondre U Tin U quan li vaig preguntar sobre el tema:



Per aquells que no l'entengueu, U Tin U diu, en resum, que els diners del turisme van majoritàriament a les coporacions oficials (dels militars), però que l'important no és alliçonar els turistes, sinó demanar als governs dels seus països que pressionin Myanmar per recuperar la democràcia.

Expulsió de Rangún (segona part)

La policia havia deixat clar l'hora que passarien a recollir-me, les 07.15. Quan va sonar el despertador a les 6.20, vaig saltar del llit. Volia esmorzar bé. Després m'ho vaig repensar i vaig dormir una mica més, fins que la nova alarma va sonar a les 6.45. Em vaig dutxar, vaig posar-ho tot a dins la bossa, i vaig valorar si portar la càmera a la mà o deixar-la a dins la bossa. Vaig descartar grabar res amb ells al davant, no era qüestió de posar-los l'ham allà mateix.

En sortir de l'ascensor, els quatre del dia anterior m'esperaven. A excepció del secreta malèvol, els altres anaven ben uniformats, inclòs el tinent de la policia de Rangún. Va ser aleshores quan vaig veure la seva placa amb el nom: Phone Kway Lwin. Estaven impacients per conduir-me a l'aeroport i els vaig demanar dos minuts per menjar alguna cosa. Van ser tres minuts. Una bogeria en qualsevol cas. Vaig pagar-ho tot i, abans de deixar l'hotel, vaig veure mirades còmplices, somriures barrejats de preocupació, entre el personal de l'hotel. Crec sincerament que un dels agents també tenia dubtes morals recorrent-li la consciència.

Em van fer seure al seient del darrera. Érem cinc, al taxi. Vaig intentar iniciar una conversa.

- Aquests dies deveu anar força ocupats?
- Sí, força ocupats.- El tinent tenia un anglès prou decent per ser birmà.
- A part de mi, quants estrangers heu localitzat aquests dies? - vaig pensar que sempre va bé recollir una mica d'informació extra.
- Dos, tu i un altre.
- Només dos?
- Dos a Yangon*, a la resta del país no ho sé.

A mig camí, vaig demanar al conductor que abaixés la finestra i, com que estava espatllada, van acordar parar un moment i em van fer canviar de lloc amb el tinent, que seia a la finestra contrària, que sí que podia abaixar-se. Vaig baixar del cotxe i vaig veure una rata aixafada a l'asfalt.

Un cop represa la marxa, el vent em tocava fort a la cara, però vaig decidir callar i tapar-lo una mica amb la mà, ja que no podia abaixar la finestra jo mateix i havia de tornar-li a demanar al conductor. Vem passar dos camions plens de soldats o policies armats.

- Uau! Déu n'hi do. Qui són?
- Són un batalló policial.
- Aaaah... Batalló policial, no soldats. Però... Perquè és una ocasió especial?
- No, hi són cada dia.

El policia d'immigració de més edat va girar el cap i va dir als altres el que va semblar "aneu amb compte de què parleu".

- Què, us diu que no parleu amb mi, oi?

El tinent va somriure.

- D'acord, d'acord, no faig més preguntes... Ostres, mira, més policia.

Vem passar per un altre parell de camions de policia armada, i al cap d'una estona, un altre. La resta del camí, vem estar en silenci.

En arribar a l'aeroport, em van fer esperar primer, i vaig notar la curiositat d'aquells que havien vingut a acomiadar familiars que marxaven de viatge. Després em van fer pagar l'impost d'aeroport, i aleshores em vaig adonar que tenia uns 200 dollars en billets de 1000 i 5000 kyats que no podria canviar. Fora del país no serveixen de res.

Vaig passar el control de seguretat sense problema, i després em van tornar a fer seure. Un monjo gran va seure al meu costat. Quan anava a dir-me alguna cosa, va venir un personatge nou que portava una identificació de seguretat de l'aeroport.

- Porta una càmera a la bossa, oi? - va preguntar-me l'home. Havia confiat que no m'ho preguntarien mai.

Vaig treure la càmera i va dir que volia veure el que havia grabat. Vaig dir-li que hi havia molt de material, però va respondre que no importava. Abans de posar el menú visual de clips, vaig anar a la configuració, i vaig canviar el tipus de vista, de manera que les icones de cada clip es veiessin més petites. No em venia de gust que s'engresqués després de veure cap cara coneguda. Vaig anar al principi de tot, on hi havia una bona col.lecció d'imatges familiars dels últims dos anys: Planoles, Baviera, Salzburg, Pequín,... Vaig eternitzar-la tant com vaig poder, i vaig veure que començava a impacientar-se. Li vaig recordar que tenia un vol al cap d'una estona, i em va dir amb un somriure autoritari que hi dedicaria el temps que fes falta. "D'acord, cap problema." No em podia deixar empetitir, jo també havia de pretendre normalitat.

Em va demanar que passés ràpid aquella part i vaig localitzar les imatges de Shwedagon, amb monjos i peregrins, inofensives, i vaig anar passant-les una per una. Algú va venir i li va demanar no sé què, i va repartir l'atenció entre la meva càmera i l'altra conversa. En passar per sobre algues entrevistes, vaig passar ràpid el menú i amb posat de rutina, com si aquells clips no fossin importants.

Més impacient, l'home va preguntar per l'ordinador. Vaig desar la càmera i vaig encendre l'ordinador i li vaig ensenyar uns arxius qualsevol. Va mirar el rellotge i va proposar-me de fer una còpia de la càmera.

- Podem trigar dues o tres hores.
- És igual.- un altre cop amb aquell somriure de qui exerceix el poder.

Em van fer pujar al segon pis de l'aeroport i d'allà vem entrar en una oficina on es processaven visats ràpids. Em van fer seure i em va tocar esperar una mica més. M'amoïnava que poguessin quedar-se amb aquell material, però confiava en que la complexitat del procés fés il.legible la còpia que es volien quedar. Mentre uns agents procedien amb burocràcia de visats, altres entraven i sortien amb menjar preparat. De seguida la cambra es va omplir de la fortor del menjar. Va entrar una noia policia força atractiva, i li vaig dedicar un somriure que em va tornar a l'instant, just quan va entrar un nou personatge amb un ordinador portàtil.

Em van demanar que preparés la captura d'imatges. Vaig remenar la bossa, fent veure que faltava algun cable i després que el trobava i que me n'alegrava. No només per dilatar-ho tot en el temps, sinó també perquè no es notés que estava prevista la connexió, i perquè no sospitessin que tenia una còpia de seguretat. Un cop connectada la càmera al PC, li vaig indicar a quina carpeta hi havia els clips i, com esperava, vaig veure que no era capaç de visualitzar-los. Són arxius d'un format de vídeo especial que no es llegeixen fàcilment amb qualsevol ordinador. Li vaig indicar una altra carpeta i va començar a copiar-la. Va respirar tranquil quan va veure que només trigaria uns 20 minuts, i jo també, perquè, amb les hores d'imatges que hi havia allà dins, era impossible que estigués copiant els arxius correctes. Estava copiant palla, arxius .cgi, que són funcions de lectura i operativa de la càmera, però que per sí mateixos no serveixen de res.

Mentre esperàvem, vaig veure com algun m'anava fent fotos. Quan va veure que em tapava la cara amb la mà, es va acostar i em va demanar que m'aixequés i em posés davant de la paret de fons beige.

- No. Jo no sóc pas un delinqüent. Què s'ha pensat?

La meva indignació va marcar una línia que tampoc es pot perdre, la de la dignitat. Perquè un pot cooperar, però mai fins al punt de la humil.liació. Per salut mental, cal mantenir la integritat, els principis.

Semblava que es donarien per satisfets quan la còpia va completar-se, però van voler revisar les imatges i no podien visualitzar res. Vaig explicar-los que calia descarregar un programa d'internet per poder-ho veure bé, i que així estaria tot ok. Però aleshores el tècnic em va demanar veure el meu ordinador. Vaig dir-li que allà no hi tenia res, que no m'havia donat temps de copiar res, però em va demanar veure alguns arxius. Vaig buscar i vaig trobar uns entrenaments del Barça a Pequín.

- Barcelona. Football. Messi. You know?

Òbviament, l'home no tenia ganes de parlar de futbol. Neguitós, va tornar a revisar el seu portàtil i finalment va sortir de l'habitació. Més tard, va tornar amb un noi més jove. El jove, l'únic que portava el típic longyi enlloc de pantalons, va estar revisant de nou les carpetes i vaig veure que navegava amb més habilitat que l'altre. Es va crear un grup de fins a sis o set implicats i, després d'un petit comité de crisi, van començar a fer fotos de tot. De la càmera, amb la marca i el model, i també del meu Macintosh, com si mai n'haguessin vist un. Completat el peritatge d'aquells artilugis estranys, vaig veure que el jove remenava des del portàtil de la policia els arxius de la meva càmera. Finament, em van dir que ja estaven, i vaig insistir amb allò dels formats. De fet, era veritat.

Em van fer sortir d'aquella zona i vem arribar a la cua on et revisen el passaport i la tarja d'embarc. Alguns turistes van mirar com anava, custodiat per tota aquella tropa, però jo seguia amb el somriure a la cara. Van fer-me passar per davant de la cua i em van segellar el passaport. A certa distància, els fotògrafs anaven fent de les seves. A un li vaig fer la senyal de la victòria, a un altre li vaig fer el mateix senyal però a la inversa, i a un altre li vaig fer la salutació militar. Era un moment crític, i començava a creuar aquella línia. Havia de mantenir la calma.

Vem procedir fins a un nou control d'equipatge de mà inesperat, i allà em va tocar un operari diligent. Vaig disculpar-me per la roba bruta i pels mocadors de paper usats. Va revisar una bossa de plàstic de supermercat on hi guardava roba bruta i en va treure "The river of the lost footsteps".

- What's this?
- A book. About history of Burma.- i de seguida vaig adonar-me de la cagada.
- "Myanmar". "Burma" is the name of the colonial times- va dir amb irritació patròtica.
- Myanmar. Yes! Sorry, sorry. I know.

Però les disculpes no van servir de res. Va començar a remenar-ho tot. Una guia de viatge, una còpia d'un número d'Altaïr sobre Birmània, diners, cables, i finalment, una cosa que no puc explicar aquí però que va estar a punt de comprometre la sortida. La calma em va salvar, i l'operari patriota es va donar per satisfet.

A la porta d'embarc, els operaris de Thai Airways van retenir el meu passaport i me'l van tornar quan van començar a cridar els passatgers. Vaig entrar just després d'uns monjos i vaig trobar el meu seient. Vaig treure la càmera de la bossa i vaig acostar-me a la finestra per fer uns últims planos. En prémer on, la màquina va donar un senyal d'error. No podia reconèixer el disc dur. Vaig apagar-la i tornar-la a encendre dues vegades, però amb el mateix resultat. Havien esborrat els arxius des del seu PC. Per sort, guardava la còpia al Mac i no marxaria d'allà amb les mans buides. Ens havia costat massa: setmanes de preparació, visats, esperes, secretisme, expulsió abans d'hora.

Sense càmera, i amb l'adrenalina encara al màxim, necessitava fer alguna cosa, i vaig agafar el portàtil, abaixant la llum de teclat i pantalla perquè la bateria em durés prou i pogués escriure tant com volgués durant el viatge, que va passar rapidíssim.

En arribar a Bangkok, vaig recuperar el meu micròfon de TV3 d'allà on l'havia deixat, i vaig procedir a l'hotel. He descansat una mica i ara començo a enviar cròniques.

Vull agrair a tota aquella gent que m'ha ajudat en aquesta ocasió. No només la gent de la Lliga Nacional per la Democràcia i altres activistes, sinó també totes aquelles persones que romandran anònimes per la seva seguretat. Recordaré sempre una conversa després d'un ajut inesperat. La persona em va dir: em fan fer això, però jo et vull ajudar perquè als birmans no ens agrada aquest govern.

___
*Yangon és el nom oficial de Rangún després de l'última revisió oficial, que va suposar el canvi de Burma per Myanmar, per a nosaltres "Birmània".

Expulsió de Rangún (primera part)

Sóc a l'avió de Thai Airways que em portarà de Rangún a Bangkok un dia abans del previst. Hauran estat tres dies justos a l'antiga capital birmana. Tres dies intensos d'entrevistes amb gent de la Lliga Nacional per la Democràcia i passejades pels carrers de la ciutat sempre amb un ull al davant i l'altre al darrera. La sensació que m'estaven seguint es va comfirmar quan ahir, en ple interogatori, el tinent Phone Kyaw Lwin em va ensenyar les fotos que ens havien fet a mi i a Nyi Nyi Min, qui ha estat el meu traductor i acompanyant.

Sóc en aquest avió un dia abans del previst perquè la policia d'immigració m'ha expulsat del país. De fet, sabia d'entrada que aquesta possibilitat era força probable i, un cop consumada, em queda un regust estrany. Perquè -com sempre passa en aqusts casos- tu te'n vas i els altres es queden. Perquè ser interceptat és una petita derrota. Perquè no m'agrada que em tractin com un delinqüent. I alhora, per la part bona, perquè he aconseguit en només tres dies una entrevista de molt valor.

Ahir vaig entrevistar U Tin U, el vice-president de la Lliga Nacional per la Democràcia. Ell és, per entendre'ns, el segon en jerarquia al partit després d'Aung San Suu Kyi. U Tint U és la màxima figura avui accessible del partit que va guanyar amb més d'un 80% dels vots les últimes eleccions que es van fer en aquets país, ja fa vint anys.

Nyi Nyi Min i jo vem agafar un taxi des del meu hotel i vem anar a la casa d'U Tin U. De seguida, al principi del carrer, vaig veure el que semblava una parella de vigilants. Un cop a dins, vaig baixar del taxi amb el cap abaixat (per allò de si et fan fotos de lluny) i, en arribar al portal, vaig veure aquell senyor de 84 anys i U Nai Nai, un altre "diputat" (entre cometes perquè cap d'ells mai va acabar exercint com a tal). Em van fer passar a dins i vem tenir una llarga xerrada que es convertirà en una de les cròniques que passaré aquest cap de setmana pel TN. Em vaig disculpar que no els pogués donar una tarja: "no les he portades per evitar riscos", però la sensació és que estaven contents de veure'm, que no els importava gaire el protocol.


U Tin U parla del que sigui i ho fa amb franquesa i excitació. En aquests únics tres dies en aquest país, se m'ha fet difícil acabar d'entendre l'accent dels birmans quan parlen anglès, i ell no era una excepció. Però l'experiència recomana no interrompre i deixar que parli, i només demanar precisions si és realment necessari. La càmera sempre et permet revisar després.

El missatge de la Lliga és clar. Cal boicotejar les eleccions perquè no garanteixen la independència del parlament, perquè la junta militar s'ha assegurat un 25% del control del parlament passi el que passi diumenge 7 de novembre, perquè s'ha impedit que Aung San Suu Kyi s'hi presenti, i perquè al país encara hi ha més de 2000 presoners polítics.

Acabada l'entrevista, vem acomiadar-nos i els vaig desitjar sort. De camí a l'hotel, vaig veure de reüll que ens seguia una moto, però Nyi Nyi Min va somriue: "hi estem acostumats". Per repartir octavetes contra el règim va passar dos anys a la presó, una pena 'menor' comparada amb els 17 anys que va passar U Nai Nai empresonat, per exemple.

Quan Nyi Nyi Min em va trucar després d'haver-me deixat a l'hotel, em va explicar que la policia li havia preguntat el meu nom, i que els havia donat una pista falsa. Vaig preguntar-li si era necessari que canviés d'hotel, i em va dir que no feia falta. Pensava que els havia despistat, però estava inquiet i vaig fer una còpia de seguretat de les imatges, que es va fer eterna. Vaig baixar un moment al restaurant a dinar, i en tornar, encara faltaven molts arxius per copiar. Aleshores em va trucar el cap de seguretat de l'hotel, que em va dir que m'esperava la policia.

Quan vaig baixar l'ascensor, vaig intentar fer un recorregut ràpid per tot allò que era important: la càmera seguia copiant al portàtil; millor no explicar-los que era periodista; no donar informació que no em demanessin i alhora intentar no mentir; protegir les fonts.

A la cafeteria, em van rebre dos policies d'immigració, i dos policies de paisà. Els vaig saludar amablement, donant-los la mà a l'estil birmà (amb la mà que no encaixa tocant el colze), i em van fer passar a una sala de reunions. El cap de seguretat de l'hotel em va fer seure de cap de taula, i allà va començar un breu interrogatori, que va traduir la que semblava la manager de torn de l'hotel, i amb un altre traductor de reforç que havia posat l'hotel.

- Quin és el motiu de la seva visita a Myanmar? - va dir el policia de més rang i edat, dels dos d'immigració.
- Turisme.
- Vostè té un visat de turista, però no s'ha comportat com a tal aquests dies.
- He anat al Shwedagon Pay (la gran pagoda d'or), al mercat de Bogyoke, i he visitat el centre de Rangún...

I suposo que per estalviar la xerrameca, un dels policies de paisà (que després he sabut que es deia Phone Kyaw Lwin) em va ensenyar un dosier transparent on hi havia una foto de Nyi Nyi Min amb la roba de dimarts o dimecres. Estava clar que ens havien seguit des de la primera reunió en el primer hotel (la consigna era anar canviant d'hotel per no deixar rastre), on ens vem trobar amb altres membres del partit opositor i amb un periodista britànic.

- Reconeix Nyi Nyi Min?- va dir Phone Kyaw Lwin tot mostrant la seva foto d'un o dos dies abans.
- Sí, l'he vist aquests dies.- mentir podia haver estar contraproduent. I suposo que enteneu ara per què escric des de bon inici el seu nom real- Miri, reconeixo que m'he reunit amb ells, però què hi ha de dolent?
- El seu visat de turista diu explícitament que no pot tenir activitats polítiques o res relacionat.- es va limitar a traduir la noia, visiblement incòmoda.

S'anaven fent comentaris entre ells fins que, de nou, el de més edat es va dirigir a la traductora.

- Com que ha vulnerat la llei, ha de marxar amb el primer vol de tornada. Demà al matí. Li sembla bé?

Vaig mirar al policia i després a la traductora amb un somriure.

-Tinc elecció encara que no em sembli bé?- ella va correspondre al somriure i vaig afegir- L'únic que els demanaria és que em deixessin quedar un dia més, perquè tinc el vol per dissabte al matí, i perquè m'agradaria veure Rangún. Els prometo que no em reuniré amb ningú.- aquest cop sí que era una mentida, i ells ho sabien.

-No és possible.

El policia anava trucant al seu superior i explicant-li com anava tot. Em van demanar el bitllet i els vaig dir que era electrònic, i que no el podia imprimir perquè al "business center" de l'hotel no es podia accedir al Gmail, entre moltes altres pàgines censurades. Van dir que ho tornés a provar i l'altre policia de paisà em va acompanyar. Tenia la mandíbula aixafada, parlava amb monosíl.labs i el seu somriure feia més por que amics. Amb l'ajut d'una recepcionista molt maca vem intentar-ho i al final va haver-hi sort i vaig poder obrir el meu correu i imprmir el bitllet.

Des que ens vem acomiadar, un dels agents de paisà i el secreta malèvol han fet guàrdia a l'hotel. Vaig optar per cooperar i no encendre'ls amb conductes que podrien comprometre el material grabat amb una resposta més severa per part seva. I quan em va entrar gana, vaig rebutjar quedar-me a l'hotel i els vaig demanar que m'acompanyessin a un restaurant 200 metres carrer enllà. Els vaig convidar a menjar alguna cosa i vem compartir unes cerveses.

De nit vaig tornar al business center i allà hi va tornar a aparèixer el poli dolent, a qui ja se li havia estovat una mica el somriure. Vaig seure en un dels ordinadors i, més tard va entrar un periodista estranger amb qui havia coincidit el dia abans. Vaig veure de reüll que m'havia reconegut, però el vaig ignorar, per no comprometre'l, i més tard, vaig escriure a l'ordinador "this guy here is a policeman. They followed me and I have been expelled. Leave tomorrow. Be careful." i vaig fer veure que li preguntava alguna cosa perquè veiés el missatge de la meva pantalla. Va seguir la farsa amb una resposta igual d'inofensiva i al cap d'una estona se'n va anar.

Vaig tornar a l'habitació i vaig fer els últims stand ups a la finestra, de nit i amb la pagoda de Shwedagon al darrera, il.luminada, com un raig de llum enmig de la foscor, esplèndida. Vaig copiar els últims arxius i vaig agrair que, almenys, a l'habitació no hi haguéssin altres sons de fons. El fet d'haver deixat el micròfon de TV3 a l'aeroport de Bangkok, per evitar riscos, va anar en detriment de la qualitat de so, ja que tirava del micro de càmera. Un mal menor.

Vaig treure el nas per la finestra i no vaig reconèixer cap figura familiar a l'aparcament. Els policies deurien estar dormint, i suposo que haurien deixat ordres a recepció perquè els avisessin si jo tornava a tocar els collons.

CONTINUARA...

China Against Death Penalty (translation)

China is the country with more executions, between 70% and 90% of the world's total. Approximate numbers, because Chinese Justice doesn't provide them. Moreover, public opinion mostly supports it. With this background, the first Chinese NGO against death penalty has just been founded by scholars and lawyers like Teng Biao, who today was still busy getting things ready for the NGO's new office.

TENG BIAO, lawyer
"Most of Chinese people still have quite a traditional opinion. They believe a society without capital penalty is unthinkable, that it would lead to chaos. But they don't know in the world only a few number of countries still have it, and the ones that keep it don't use so frequently".

In 2005, China reviewed the procedures for its rulling. Since then, the Supreme Court has the last word for cases that before were decided at provincial level. An improvement that Teng Biao says is not enough.

Some years ago, TV3 followed him to Leping, where four men were convicted of assassination. First on the death row and now with a suspended sentence, which equals life sentence. A case without conclusive evidences and the suspicion that confessions were obtained under torture. In other cases, already executed people happened to be the wrong ones.

SERGI VICENTE, Beijing
This group of scholars has announced the creation of their NGO on the International Day Against Death Penalty and in a very sensitive time for everything related to human rights in China, since last Friday Liu Xiaobo was given the Nobel Peace Prize.

El futur de Kim Jong-un

L'altre dia vaig trobar-me amb el meu amic Alejandro Cao, amb qui tenim diferències ideològiques òbvies, però a qui respecto per la seva paraula i educació en les dues ocasions que he visitat Corea del Nord, i amb qui, per molt que us sorprengui a tots aquells que simplement el tracteu de "boig" o "freak", he rigut molt escoltant les anècdotes de la seva experiència com a representant de Pyongyang. Entre altres coses (per cert, està preparant un llibre), vem parlar de Kim Jong-un, i em va dir que li sorprendria que en un futur pròxim hi hagués una successió com la que ja han avançat molts mitjans de comunicació. Argumentava que Kim Jong-un és un desconegut allà, i jo li responia que el fet d'ascendir-lo a general i deixar-lo retratar al costat del seu pare, a primera línia, hauria de ser un senyal prou clar de per on aniran els trets, i ell concloïa que no n'hi ha prou amb el que té, que simplement li han donat una posició administrativa a la Comissió Militar, important, però insuficient pel que tothom està anunciant.

Dissabte vaig tenir l'ocasió de fer el visat a Pyongyang i assistir a aquesta gran desfil.lada militar d'avui, però ho vaig descartar a última hora per motius familiars. I m'hagués agradat ser-hi per respirar l'ambient. No deixa de ser sorprenent que hagin deixat anar de forma massiva a tota la premsa estrangera de Pequín, i que hagin instal.lat un centre de premsa (amb internet i amb accés, compte, al Twitter, millor que a la Xina!) i estiguin deixant connectar en directe a les televisions des de la mateixa Plaça Kim Il-sung. He arribat a pensar que Pequín i Pyongyang s'haurien posat d'acord per apagar el foc del Nobel a Liu Xiaobo, però m'inclino més per una presentació en societat. A aquest noi se l'ha de començar a veure, a situar, a respectar, i crec que més aviat es tracta d'això.

I potser us semblarà agosarat, però crec que hi ha un element important, la semblança física entre Kim Jong-un i el seu avi. Mireu les dues fotos i no em digueu que veieu a tots els asiàtics iguals. En un país com aquell, estic segur que aquest aspecte serà important.

Els mèrits de Liu (publicat al 3cat24)

El primer cop que vaig entrevistar Liu Xiaobo, el juny del 2007, ja feia tard. Portava quatre anys treballant per a TV3 a Pequín i, en anteriors aniversaris, havia combinat testimonis de "mares de Tiananmen" amb el comentaris d'altres activistes o implicats en la primavera xinesa del 1989. I dic que feia tard perquè, de tots els possibles entrevistats sobre el 4-6 (com es coneix a la Xina la massacre de Tiananmen en referència al quatre de juny, dia en què l'exèrcit va entrar a la plaça), Liu ha estat el de més valor. Valor simbòlic, perquè és dels pocs que no es va exiliar després de la revolta i del càstig per participar-hi (3 anys a presó i quatre de treballs forçats, dels quals no en feia victimisme), i pel valor del seu discurs, el que atorga el valor de les idees ben exposades i argumentades. Com quan vaig entrevistar Gao Zhisheng pocs anys abans, i més tard Hu Jia més tard (tots dos candidats els últims anys al guardó), poc pensava aleshores que haver-hi parlat i haver guardat aquelles imatges seria tan important més endavant: amb Gao auto-retirat de l'activisme després d'una misteriosa desaparició i rumors que l'havien pelat, amb Hu complint una pena de tres anys i mig, i amb un Liu que amb deu anys de presó per davant ha rebut el Premi Nobel de la Pau.

He d'admetre que, després del Nobel de la Pau a Obama, tenia dubtes que li caigués a un xinès, i que algú pensés que tot i així fos important. Això i el fet que tot avui ha anat molt ràpid per aquells que informem sobre aquest país, fa que encara no tingui la perspectiva adequada. Però els motius del jurat per concedir-li el premi ens ajuden a definir-la i a comprendre que avui és un dia important. Parlem d'un home condemnat a 11 anys de presó per les seves idees, de l'autor (probablement co-autor) d'un manifest que reclamava al règim reformes polítiques, a ulls de Pequín un enemic de l'estat o un radical. Parlem d'algú que reclama llibertats bàsiques (d'expressió, d'organitzaciò, de manfestació) i d'altres més ambicioses (separació dels poders de l'estat), tot allò que a casa nostra donem per fet però que aquí només s'ha aconseguit de forma parcial o, en el cas de la lliure associació polìtica, no s'ha aconseguit. D'algú que, el 1989, va advertir de la presència d'armes entre grups descontrolats d'estudiants a la Plaça de Tiananmen, i que la vigília del 4-6, va convèncer centenars de joves perquè la desallotgessin després de l'ultimàtum de l'exèrcit.

I no cal dir que aquest és un premi valent. Aquells que l'han concedit han dit una cosa així com "som conscients que tots ara són molt prudents amb la Xina per tractar-se d'un país tan poderós, però no podem amagar-nos", i més després d'haver rebut l'amenaça directa de Pequín perquè no li atorgués a Liu.

Per contra, el premi ens deixa un regust amarg. El de l'experiència dels últims anys. Cal lloar, com ha fet Ban Ki-moon, tot allò que ha aconseguit la Xina en la seva cerca d'un model econòmic, social i també polític, encara que teoria i pràctica estiguin força allunyades en aquest últim aspecte. Tot això és innegable, però també ho és el fet que, quan alguna cosa no agrada, no només se silencia, sinó que es persegueix com un crim quan es considera excessiva. El dia que la Xina permeti la crítica oberta com una cosa normal, probablement estarem molt aprop del canvi polític, i fins a cert punt és comprensible que de moment no se sigui flexible amb això. Però una altra cosa és jutjar i represaliar pel simple fet d'exposar les divergències, i això, malauradament, no ha canviat gaire malgrat els avenços, i dubto que canviï amb un premi que el govern xinès considera ofensiu.

Sort l'ha d'homenatjar?

Llegeixo l'article a La Vanguardia sobre l'homenatge que la ciutat de Sort li prepara al pilot nordamericà 'Chuck' Yeager i em pregunto el per què d'aquest honor.

És una història curiosa, i que requereix un parell de lectures per entendre que, de motius per a l'homenatge, no n'hi ha cap, a no ser que hi hagi detalls que no s'expliquen o que Sort vulgui promoure el turisme de veterans de guerra ianquis perquè a la Bruixa d'Or ja no li surten els encanteris i Sort tingui les arques municipals enteranyinades.

Aviam... Del text, se'n desprèn que l'homenatge és per la seva valentia i pel seu "impecable full de serveis". Però, no va ser abatut a França i va fugir pels Pirineus ajudat per la resistència? Segueixo llegint: el van interceptar i el van tenir allotjat en un hotel de Sort, on els franquistes el van tractar bé fins que Washington va fer quatre gestions i va ser conduït a Gran Bretanya.

Entenc que a la Base Aèria d'Edwards, on va entrenar futurs pilots, se li faci un monument, però no per què se li ha de fer una placa commemorativa a l'hotel on va passar tansols dies o potser hores. En tot cas, és ell qui li hauria de fer un homenatge a la ciutat de Sort. (El relat de l'estada com a presoner en una gàbia d'or ha de ser interessantíssim, per cert.)

Perquè no estem parlant d'un heroi de la Guerra Civil. No estem parlant d'un dels pilots dels Mosca republicans (com el terrassenc Simó Fiestas, de qui sempre me'n parlava la meva àvia) que lluitaven en clar desavantatge numèric i contra un enemic aixecat en cop d'estat contra el govern legítim. Estem parlant d'un pilot que, si bé se'l pot considerar un heroi a casa seva, a més de la Segona Guerra Mundial, també va participar en les vergonyoses campanyes del Vietnam (on l'aviació va fer caure més bombes sobre Indo-xina que durant tota la Segona Guerra Mundial) o del Pakistan contra Bangladesh als anys setanta (on Nixon va optar per ajudar un règim genocida per contenir el bloc soviètic). Després, com a oficial, a la base de Morón de la Frontera, Yeager va ser instructor de vol del mateix rei d'Espanya, Joan Carles I, el preferit de Franco, quan l'ajut dels maquis per creuar els Pirineus ja quedava massa lluny en l'oblit. Un pilot que, en definitiva, executava ordres amb molta diligència, però que ja va ser ascendit i homenatjat a casa seva per aquests mèrits.