El Conseller d'Informació de l'Ambaixada espanyola em truca:
-Sergi, ¿qué has hecho? ¿Qué has dicho? No pot contenir el riure.
-Ya me lo imagino... La expo del Tibet, ¿verdad?
-"El pueblo tibetano está muy feliz por las políticas del Partido Comunista en estos 50 años." La que has armado!
-No me j...!
-Ja ja ja! "El Partido Comunista premia al corresponsal de TV3 con un aprtamento con vistas al mar."
-Con vistas al Potala! Ja ja ja!
Després de mirar l'article (la versió en espanyol no les recull), comprobo que els periodistes no han alterat les meves paraules (o no gaire), i que -simplement- han fet el que fan sempre, treure petroli, reciclar allò que han pogut, i deixar la part censurable pels informes que només circulen pels despatxos dels alts càrrecs del Partit i que mai no veu el gran públic.
Sergi Vicente, Beijing correspondent from Televisio de Catalunya, has been to Tibet and Qinghai. He believed that great progress has been made in Tibet and the Chinese government "has invested a lot and tried to make people happy."
"Many people in the West have never been to Tibet but they say things such as, that Tibetan culture is disappearing or the Tibetan language is forbidden. I am disappointed about this kind of ignorance," he said.
La part que no apareix, és on parlo de "grans progressos que, malgrat tot, no han pogut evitar que una part important de la població estigui descontenta. Perquè si no fos així, no hi hauria revoltes com les del març de l'any passat." D'això a les mostres d'ignorància d'alguns estrangers, que em servia per parlar de la desinformació:
-El problema és la desinformació, la que hi ha a occident, però també la que hi ha a la Xina. Molts es queixen de la imparcialitat informativa d'occident. Però el problema de base és que no s´hi pot entrar, al Tibet, ni tampoc a les regions tibetanes de llocs com Qinghai o Sichuan. Aquests dies he estat per allà i m'han demanat el passaport constantment, i fins i tot m'han retingut a comissaria. Porto 7 anys a la Xina. No sóc un espia, sóc un periodista. Vaig concloure, a mode de catarsi després d'una setmana de tensions en terres tibetanes.
-Esperem que algun dia pugui anar al Tibet sense problemes. Va dir la reportera de China Radio International mentre retirava la grabadora i es disposava a acomiadar-se.
-Esperem que no tingui el cabell blanc, aleshores.
Amb tot això, que quedi clar que no culpo els periodistes xinesos. Fan la seva feina i, si s'atrevissin a publicar les frases "sensibles", ja hi hauria un cap que s'encarregaria de treure-les del text i de fotre'ls un bon calbot.
Val la pena que t'entrevistin perquè després treguin el que vulguin? Segueixo pensant que sí, que un ha d'encarar la veritat, sense importar com la utilitzin els demés.
Versió en xinès de l'article al China Daily. 中国日报的新闻
50 anys de reformes democràtiques, segons Xinhua
19 de març 2009
18 de març 2009
La difícil feina de compaginar la portada del Diari del Poble
Genial ocurrència d'un blogaire xinès, que ha comparat les portades del Diari del Poble durant els últims anys, el dia després de l'obertura de l'Assemblea Nacional.
17 de març 2009
Please vote for me (3)
Per la Yolanda i tots els altres que us el perdéssiu, passo l'enllaç a Please vote for me, traduït al Sense Ficció de TV3 com Xina: vota per mi, sisplau.
També hi ha disponible l'entrevista que Joan Salvat li fa a l'expresident d'Amnistia Internacional a Espanya, Esteban Beltrán, amb la part més interessant al final del diàleg.
És interessant veure la lectura que se'n fa des d'Europa, de tot plegat. Per mi, el més rellevant que es desprèn de la cinta de Chen Weijun (i no Weijun Chen, quina mania en posar el cognom al final) no és que hi hagi una "caricatura de la democràcia real", sinó la interpretació que en fan els xinesos de la democràcia, de com es prenen seriosament una oportunitat de dir-hi la seva, amb totes les seves trampes, amenaces, extorsió, mentides, compra de vots (genial quan el pare de l'actual cap de classe -un policia- proposa al fill convidar tots els alumnes a un viatge en el nou metro descobert de Wuhan) i injustícies. Igual que a les democràcies reals!
El de l'escola és un experiment, però sobretot és un reflexe d'una societat que canvia, que demana a crits més participació del poble en les decisions que afecten la seva vida o, en definitiva, en política. Això passa tant en una escola de Wuhan, com en les eleccions de poble o de districte que cada cinc anys se celebren arreu del país (no és que hi hagi eleccions locals a tot arreu simultàniament, cada zona té el seu calendari).
Per altra banda, que la Xina parli de democràcia no vol dir que s'apropiï malintenconadament del concepte, que se n'enfotin. Pels règims socialistes, el Partit està legitimat i representa la voluntat del poble. A la Xina, com a Corea del Nord o Cuba, el concepte vol dir una altra cosa, i això confón quan llegim una informació descontextualitzada. A la Xina el que està passant és que s'estan provant coses, s'està experimentant per intentar fer més transparent i donar-li crèdit a la gestió d'un govern, conscient que si no evoluciona, la història el superarà. Un govern que, per altra banda, ha liderat el procés de desenvolupament més ràpid de la història. Estarem d'acord o no amb el model, però això és innegable, i així ho percep la societat xinesa. L'interessant és que, quan obres l'aixeta i proposes formes de participació "democràtiques", "representatives" o "justes", després serà molt difícil tancar-la. I aquí ens trobem en una etapa molt incial d'aquest procés, però apassionant per la perspectiva que convida a imaginar.
La xinesa no és una societat que obeeix i calla, és una societat complexa d'un país del tamany d'un continent i que, a més, és troba en una transformació sòcio-econòmica vertiginosa. No sorprèn que una enquesta pro-democràtica al cor industrial de la Xina (vegeu el vídeo a l'últim post de cròniques emeses) conclogui que entre un 60% i un 80% estaria disposat a provar un sistema democràtic. És difícil comprobar la fiabilitat de les dades en un país on aquesta enquesta ja és per sí mateixa il·legal. Si afegissim alguna pregunta més a l'enquesta, molts d'aquests que ho provarien, potser seguirien votant al Partit Comunista. Però això, gràcies al Partit, tampoc no ho sabrem de moment.
També hi ha disponible l'entrevista que Joan Salvat li fa a l'expresident d'Amnistia Internacional a Espanya, Esteban Beltrán, amb la part més interessant al final del diàleg.
És interessant veure la lectura que se'n fa des d'Europa, de tot plegat. Per mi, el més rellevant que es desprèn de la cinta de Chen Weijun (i no Weijun Chen, quina mania en posar el cognom al final) no és que hi hagi una "caricatura de la democràcia real", sinó la interpretació que en fan els xinesos de la democràcia, de com es prenen seriosament una oportunitat de dir-hi la seva, amb totes les seves trampes, amenaces, extorsió, mentides, compra de vots (genial quan el pare de l'actual cap de classe -un policia- proposa al fill convidar tots els alumnes a un viatge en el nou metro descobert de Wuhan) i injustícies. Igual que a les democràcies reals!
El de l'escola és un experiment, però sobretot és un reflexe d'una societat que canvia, que demana a crits més participació del poble en les decisions que afecten la seva vida o, en definitiva, en política. Això passa tant en una escola de Wuhan, com en les eleccions de poble o de districte que cada cinc anys se celebren arreu del país (no és que hi hagi eleccions locals a tot arreu simultàniament, cada zona té el seu calendari).
Per altra banda, que la Xina parli de democràcia no vol dir que s'apropiï malintenconadament del concepte, que se n'enfotin. Pels règims socialistes, el Partit està legitimat i representa la voluntat del poble. A la Xina, com a Corea del Nord o Cuba, el concepte vol dir una altra cosa, i això confón quan llegim una informació descontextualitzada. A la Xina el que està passant és que s'estan provant coses, s'està experimentant per intentar fer més transparent i donar-li crèdit a la gestió d'un govern, conscient que si no evoluciona, la història el superarà. Un govern que, per altra banda, ha liderat el procés de desenvolupament més ràpid de la història. Estarem d'acord o no amb el model, però això és innegable, i així ho percep la societat xinesa. L'interessant és que, quan obres l'aixeta i proposes formes de participació "democràtiques", "representatives" o "justes", després serà molt difícil tancar-la. I aquí ens trobem en una etapa molt incial d'aquest procés, però apassionant per la perspectiva que convida a imaginar.
La xinesa no és una societat que obeeix i calla, és una societat complexa d'un país del tamany d'un continent i que, a més, és troba en una transformació sòcio-econòmica vertiginosa. No sorprèn que una enquesta pro-democràtica al cor industrial de la Xina (vegeu el vídeo a l'últim post de cròniques emeses) conclogui que entre un 60% i un 80% estaria disposat a provar un sistema democràtic. És difícil comprobar la fiabilitat de les dades en un país on aquesta enquesta ja és per sí mateixa il·legal. Si afegissim alguna pregunta més a l'enquesta, molts d'aquests que ho provarien, potser seguirien votant al Partit Comunista. Però això, gràcies al Partit, tampoc no ho sabrem de moment.
Últimes cròniques emeses
13/03/2009 Aniversari tibetà (des de Qinghai)
12/03/2009 Aniversari tibetà (des de Chengdu)
10/03/2009 Lleis massa "flexibles"
09/03/2009 Xinesos compren cases als Estats Units
05/03/2009 Enquesta pro-democràtica
12/03/2009 Aniversari tibetà (des de Chengdu)
10/03/2009 Lleis massa "flexibles"
09/03/2009 Xinesos compren cases als Estats Units
05/03/2009 Enquesta pro-democràtica
14 de març 2009
Sense Tibet, deixo Xining i torno a Pequin
Ultim intent d'entrar a terres tibetanes. Objectiu: Monestir de Repkung, a Tongren. Avui ho provava amb un taxi digne d'una pel.licula de Javier Fesser. No podia evitar grabar aquells detalls que nomes la imatge pot descriure...
El que la imatge no descriu es la falta de potencia amb que enfilavem les muntanyes al sud de Xining (ho sento, amb el merder d'ahir em vaig deixar el meu mapa de Qinghai a l'altre taxi i no puc comprobar noms). De 90 passava a 80, i despres a 70, i despres a 60. I aixi durant uns quants kilometres de pendent, fins arribar a muntanyes ben nevades. "Aixi no arribare mai."
Semblava que, en superar el tunel del cim i comencar a baixar per l'altra cara de la muntanya, les coses millorarien. Pero no, poc despres, un control policial. Hem parat, policia demanant passaport, entro a comissaria... Ja sona a disc ratllat. Aquests dies m'han demanat els papers fns a 5 vegades. Pero avui era un d'aquells que portes cansament acumulat...
-Segui. Ha dit el primer policia, d'etnia Sala (amb accent obert a la a), una etnia musulmana molt nombrosa a Qinghai.
-No, gracies, porto massa hores de carretera.
-Una mica d'aigua.
-Ho sento, no vull beure aigua, vull treballar. Per cert, un cop hagi acabat d'escriure les meves dades al paper i de fotografiar carnet i passaport, podre anar cap a Tongren? Li he preguntat mes que res per tocar els collons, ja sabent que nomes hi havia una respota possible.
-Ara li ho explicare...
El poli sala era amable. Tambe una agent molt simpatica feia agradable l'estada a comissaria, sense oblidar que estar alla era tota una derrota. Un dia mes, tocaria plorar a la cronica del TN: "no ens han deixat passar".
He aprofitat per grabar d'amagat un policia que jugava al Counter Strike, un joc on pots fer de poli o de terrorista. Aprofitava les estones mortes entre els torns del control de carretera. Dono per fet que feia d epoli, pero ignoro com s'imaginava els terroristes.
Despres, han arribat uns bofies de l'oficina d'exterior. Com sempre (fa temps que vaig perdre el compte dels meus passos per comissaries xineses), entren dubtant entre saludar o no, o fer-ho en angles o xines, se'n van a un passadis amagat, xiuxiuegen la tactica d'interrogatori, i tornen i es presenten.
-Soc la Srta. Su de l'oficina d'exteriors de la comarca de Hualong, aquestes son les meves credencials. I aquest es el Sr. Han.
-Home, voste es tibeta? No m'he pogut reprimir, en plan simpatic.
-Ve de viatge o per feina.
-Soc periodista. Voste mateixa.
-I sobre que ve a informar?
-Es necessari que fem el paperet? Voste ja sap que vinc a parlar sobre la questio tibetana...
-On es dirigeix exactament?
-Tongren. Alla hi ha un monestir i volia veure'l.
-I on pensa anar despres?
-Aixo es assumpte meu.
-Hi te algun conegut a Tongren?
-Que vol dir?
-Que si hi coneix algu alla que el guii durant la seva estada.
-Aviam, la resposta es no. Pero, si hi tingues algun contacte, no li ho diria pas. Jo soc periodista, i he vingut aqui a treballar, pari si us plau de tractar-me com si fos un espia.
Les faccions de la Srta. Su s'han tensat i ha apujat el to de veu.
-Aixo ho diu voste. Es normal que si jo vinc al seu pais, algu m'acompanyi.
-D'acord, seguim amb aquest numeret, si es aixo el que vol. No, no hi coneixo res mes. Que mes?
L'interrogatori ha continuat mecanicament. Despres, el Sr. Han, el bofia tibeta, ha tret una camera de fotos i es disposava a fer-me una foto.
-Si voste em fa una foto jo tambe li'n fare una.
-Aixo no ho pot fer. M'he aixecat i he anat cap a la meva bossa davant la perplexitat dels 5 o 6 agents que contemplaven l'escena.
-Seu! Ha cridat el tibeta.
Em giro, l'assenyalo amb el dit, i li etzibo:
-Voste no es ningu per cridar-me a mi! No te cap mena de dret! Jo he estat educat amb voste, aixi que voste a mi no em crida. M'he empassat el que emanava de les meves entranyes per no complicar mes les coses, pero que hagues sonat com "a mi no em crida com a qualsevol desgraciat del qual esta acostumat a abusar."
Han s'ha relaxat, em segut, i m'ha fet una llista de 4 raons per les que jo estava vulnerant les seves normes: "1. Esta a la Xina i ha de sgeuir les lleis xineses; 2. He de contactar amb les autoritats abans de fer res; 3. Aquesta comarca es d'acces restringit; 4. Ara es perillos i hem de vetllar per la seva seguretat."
De res ha servit que li expliques que el ministeri d'Exteriors garanteix el lliure acces als periodistes estrangers a tot el territori xines, a excepcio de la provincia del Tibet. Per que perdre el temps, si han blindat tot l'altipla, incloses aquestes comarques de Qinghai, Gansu, Sichuan i Yunnan? Intentar raonar amb aquell nomada amb uniforme era per si mateix una contradiccio, un insult a la intel.ligencia.
Aixi que, en acabar el tramit, marxa enrera amb el taxista fesseria, tornada a Xining (aquest cop mes aviat de baixada), enviament d'una cronica amb imatges d'arxiu, i per sopar, l'ultim kaoyangrou (carn de xai a la brasa) per apagar les penes. Pasta, tendo de xai, pa i una cervesa per menys de 2 euros, a Dahuzi, un dels classics de Xining.
El que la imatge no descriu es la falta de potencia amb que enfilavem les muntanyes al sud de Xining (ho sento, amb el merder d'ahir em vaig deixar el meu mapa de Qinghai a l'altre taxi i no puc comprobar noms). De 90 passava a 80, i despres a 70, i despres a 60. I aixi durant uns quants kilometres de pendent, fins arribar a muntanyes ben nevades. "Aixi no arribare mai."
Semblava que, en superar el tunel del cim i comencar a baixar per l'altra cara de la muntanya, les coses millorarien. Pero no, poc despres, un control policial. Hem parat, policia demanant passaport, entro a comissaria... Ja sona a disc ratllat. Aquests dies m'han demanat els papers fns a 5 vegades. Pero avui era un d'aquells que portes cansament acumulat...
-Segui. Ha dit el primer policia, d'etnia Sala (amb accent obert a la a), una etnia musulmana molt nombrosa a Qinghai.
-No, gracies, porto massa hores de carretera.
-Una mica d'aigua.
-Ho sento, no vull beure aigua, vull treballar. Per cert, un cop hagi acabat d'escriure les meves dades al paper i de fotografiar carnet i passaport, podre anar cap a Tongren? Li he preguntat mes que res per tocar els collons, ja sabent que nomes hi havia una respota possible.
-Ara li ho explicare...
El poli sala era amable. Tambe una agent molt simpatica feia agradable l'estada a comissaria, sense oblidar que estar alla era tota una derrota. Un dia mes, tocaria plorar a la cronica del TN: "no ens han deixat passar".
He aprofitat per grabar d'amagat un policia que jugava al Counter Strike, un joc on pots fer de poli o de terrorista. Aprofitava les estones mortes entre els torns del control de carretera. Dono per fet que feia d epoli, pero ignoro com s'imaginava els terroristes.
Despres, han arribat uns bofies de l'oficina d'exterior. Com sempre (fa temps que vaig perdre el compte dels meus passos per comissaries xineses), entren dubtant entre saludar o no, o fer-ho en angles o xines, se'n van a un passadis amagat, xiuxiuegen la tactica d'interrogatori, i tornen i es presenten.
-Soc la Srta. Su de l'oficina d'exteriors de la comarca de Hualong, aquestes son les meves credencials. I aquest es el Sr. Han.
-Home, voste es tibeta? No m'he pogut reprimir, en plan simpatic.
-Ve de viatge o per feina.
-Soc periodista. Voste mateixa.
-I sobre que ve a informar?
-Es necessari que fem el paperet? Voste ja sap que vinc a parlar sobre la questio tibetana...
-On es dirigeix exactament?
-Tongren. Alla hi ha un monestir i volia veure'l.
-I on pensa anar despres?
-Aixo es assumpte meu.
-Hi te algun conegut a Tongren?
-Que vol dir?
-Que si hi coneix algu alla que el guii durant la seva estada.
-Aviam, la resposta es no. Pero, si hi tingues algun contacte, no li ho diria pas. Jo soc periodista, i he vingut aqui a treballar, pari si us plau de tractar-me com si fos un espia.
Les faccions de la Srta. Su s'han tensat i ha apujat el to de veu.
-Aixo ho diu voste. Es normal que si jo vinc al seu pais, algu m'acompanyi.
-D'acord, seguim amb aquest numeret, si es aixo el que vol. No, no hi coneixo res mes. Que mes?
L'interrogatori ha continuat mecanicament. Despres, el Sr. Han, el bofia tibeta, ha tret una camera de fotos i es disposava a fer-me una foto.
-Si voste em fa una foto jo tambe li'n fare una.
-Aixo no ho pot fer. M'he aixecat i he anat cap a la meva bossa davant la perplexitat dels 5 o 6 agents que contemplaven l'escena.
-Seu! Ha cridat el tibeta.
Em giro, l'assenyalo amb el dit, i li etzibo:
-Voste no es ningu per cridar-me a mi! No te cap mena de dret! Jo he estat educat amb voste, aixi que voste a mi no em crida. M'he empassat el que emanava de les meves entranyes per no complicar mes les coses, pero que hagues sonat com "a mi no em crida com a qualsevol desgraciat del qual esta acostumat a abusar."
Han s'ha relaxat, em segut, i m'ha fet una llista de 4 raons per les que jo estava vulnerant les seves normes: "1. Esta a la Xina i ha de sgeuir les lleis xineses; 2. He de contactar amb les autoritats abans de fer res; 3. Aquesta comarca es d'acces restringit; 4. Ara es perillos i hem de vetllar per la seva seguretat."
De res ha servit que li expliques que el ministeri d'Exteriors garanteix el lliure acces als periodistes estrangers a tot el territori xines, a excepcio de la provincia del Tibet. Per que perdre el temps, si han blindat tot l'altipla, incloses aquestes comarques de Qinghai, Gansu, Sichuan i Yunnan? Intentar raonar amb aquell nomada amb uniforme era per si mateix una contradiccio, un insult a la intel.ligencia.
Aixi que, en acabar el tramit, marxa enrera amb el taxista fesseria, tornada a Xining (aquest cop mes aviat de baixada), enviament d'una cronica amb imatges d'arxiu, i per sopar, l'ultim kaoyangrou (carn de xai a la brasa) per apagar les penes. Pasta, tendo de xai, pa i una cervesa per menys de 2 euros, a Dahuzi, un dels classics de Xining.
13 de març 2009
Please vote for me (2)
Us parlava l'altre dia d'un molt bon documental, Please vote for me, i ves per on, avui el podreu veure a TV3, al Sense Ficcio. No n'estava al corrent. Vull dir, que aixo no es publicitat encoberta. En fi, no us el perdeu.
11 de març 2009
Que fem amb els tibetans?
(sense accents)
50e. aniversari de la revolta frustrada contra l'ofensiva de l'Exercit d'Alliberament, allo que els xinesos anomenen la batalla per l'emancipacio dels serfs. Es tambe aniversari de l'exili del Dalai Lama i la data mes sensible, procliu a revoltes i tot amena d'incidents. A sobre, es el primer aniversari de la revolta del 14 de marc, on segons el govern van morir 19 persones (nomes una d'elels tibetana) i segons l'exili hi hauria al voltant d'un miler de desapareguts, la majoria tibetans.
Chengdu. 10 de marc del 2009. El barri tibeta de la ciutat esta precintat. Ningu no hi pot entrar ni sortir-ne sense un permis especial o si no resideix alla. 'Es per la seva seguretat' us dira qualsevol dels policies de paisa (amb auricular inclos) que asseguren que per alla no hi passa cap estranger. Que te de dolent un barri de tibetans que fan negocis i baixen de les muntanyes a vendre incens, catifes i icones religioses? La barrera de seguretat la custodien policies amb casc i subfusells.
Un resident estranger m'explica que, fa dues setmanes, va esperar en una cruilla deu minuts fins que passes una columna sencera de tanquetes i camions militars. Anaven cap a Kahm (Ganzi en xines), un dels districtes tibetans de la provincia de Sichuan.
I alla es on avui he intentat entrar avui, 11 de marc del 2009. 5 hores en 4x4 des de Chengdu per trobar-me amb un impressionant control policial, on de nou policies armats, militars, membres del servei d'intel.ligencia i traductors (que preparats!), han vingut a demanar-me el passaport.
-No el porto. No em dona la gana que vegin el visat de periodista i em diguin que em foti i a sobre em retinguin unes hores. Aixi que, dades confuses i la canconeta de sempre.
-Es perillos passar per aquestes carreteres de muntanya, hi ha molts esllevissaments. 'Ves a pastar fang', li he dit en pensaments.
-Segur que es periodista... Em sembla entendre que diuen amb accent local "les autoritats", mentre somriuen i fumen una cigarreta.
El tunel d'Erlang, aprop de Kangding, es un dels pocs accessos a l'altipla, al Gran Tibet. Una ullada a un mapa geografic es el millor per comprendre que el Tibet es dificil de conquerir, pero facil de defensar.
El Tibet esta tancat, segellat, incomunicat. Segurament perque si qualsevol observador veies el que hi passa, la conclusio mes probable es que aquella sembla una zona en guerra. i si no ho es, la pregunta es: que dimonis heu d'amagar aleshores per no deixar-nos entrar? Potser algun dia hi podrem accedir i treballar sense condicions i trobarem respostes.
Dema ho intentare per un altre lloc...
50e. aniversari de la revolta frustrada contra l'ofensiva de l'Exercit d'Alliberament, allo que els xinesos anomenen la batalla per l'emancipacio dels serfs. Es tambe aniversari de l'exili del Dalai Lama i la data mes sensible, procliu a revoltes i tot amena d'incidents. A sobre, es el primer aniversari de la revolta del 14 de marc, on segons el govern van morir 19 persones (nomes una d'elels tibetana) i segons l'exili hi hauria al voltant d'un miler de desapareguts, la majoria tibetans.
Chengdu. 10 de marc del 2009. El barri tibeta de la ciutat esta precintat. Ningu no hi pot entrar ni sortir-ne sense un permis especial o si no resideix alla. 'Es per la seva seguretat' us dira qualsevol dels policies de paisa (amb auricular inclos) que asseguren que per alla no hi passa cap estranger. Que te de dolent un barri de tibetans que fan negocis i baixen de les muntanyes a vendre incens, catifes i icones religioses? La barrera de seguretat la custodien policies amb casc i subfusells.
Un resident estranger m'explica que, fa dues setmanes, va esperar en una cruilla deu minuts fins que passes una columna sencera de tanquetes i camions militars. Anaven cap a Kahm (Ganzi en xines), un dels districtes tibetans de la provincia de Sichuan.
I alla es on avui he intentat entrar avui, 11 de marc del 2009. 5 hores en 4x4 des de Chengdu per trobar-me amb un impressionant control policial, on de nou policies armats, militars, membres del servei d'intel.ligencia i traductors (que preparats!), han vingut a demanar-me el passaport.
-No el porto. No em dona la gana que vegin el visat de periodista i em diguin que em foti i a sobre em retinguin unes hores. Aixi que, dades confuses i la canconeta de sempre.
-Es perillos passar per aquestes carreteres de muntanya, hi ha molts esllevissaments. 'Ves a pastar fang', li he dit en pensaments.
-Segur que es periodista... Em sembla entendre que diuen amb accent local "les autoritats", mentre somriuen i fumen una cigarreta.
El tunel d'Erlang, aprop de Kangding, es un dels pocs accessos a l'altipla, al Gran Tibet. Una ullada a un mapa geografic es el millor per comprendre que el Tibet es dificil de conquerir, pero facil de defensar.
El Tibet esta tancat, segellat, incomunicat. Segurament perque si qualsevol observador veies el que hi passa, la conclusio mes probable es que aquella sembla una zona en guerra. i si no ho es, la pregunta es: que dimonis heu d'amagar aleshores per no deixar-nos entrar? Potser algun dia hi podrem accedir i treballar sense condicions i trobarem respostes.
Dema ho intentare per un altre lloc...
09 de març 2009
Gossos pel xoriço espanyol
Aquests beagles passegen per l'aeroport de Pequín. Per a droga i explosius, pensava. Un amic m'adverteix que a més d'un turista de vols provinents de Madrid li van detectar el xoriço i els el van requisar. 
Després d'uns anys, les importacions a la Xina de productes porcins espanyols tornen a estar autoritzades, però hi ha un número limitat d'empreses autoritzades, així que si porteu els ibèrics a la maleta no és com si portéssiu xocolata del moro (no us fotran a la presó), però recordeu que el gos, quan ensuma, l'encerta.
05 de març 2009
Dia de vent
Imatges d'un intent de stand up amb Tiananmen de fons, avui a propòsit de l'Assemblea Nacional.
És el que passa quan vas amb material lleuger, treballes sol un dia de vent, i no et surt l'stand up a la primera.
Al vent! La cara al vent! ...
És el que passa quan vas amb material lleuger, treballes sol un dia de vent, i no et surt l'stand up a la primera.
Al vent! La cara al vent! ...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)