Reconeixedor de caracters

M'acabo de baixar el reconeixedor de caracters xinesos de Pleco. N'havia sentit a parlar a revistes i blogs especialitzats, i realment crec que val la pena. Si no fos així, no us ho comentaria aquí, i que consti que no hi tinc pas cap interès. Crec que és una bona eina per a aquells amb un nivell bàsic de xinès.


Un dels problemes de continuar estudiant aquesta llengua, un cop adquirida una bona base, és que requereix dedicació i paciència. Doncs bé, aquesta app és com agafar una dreçera. Enfoques amb la càmera de l'iphone la paraula que vols i automàticament (de forma instantània), t'apareix la traducció i la paraula en pinyin (la transcripció fonètica a l'alfabet occidental). També permet capturar paràgrafs sencers.

No m'havia gastat mai més d'un euro en aplicacions, i aquesta en costa més d'11. Però crec que estan ben invertits.

Viure a tocar de la nuclear

A propòsit de l'aniversari de l'accident de Txernòbil, emetem avui la crònica sobre els veïns de Yangliushan, que viuen a tocar de la central nuclear de Qinshan, a la província de Zhejiang.

La Xina, que té 13 reactors i una trentena més en construcció, havia paralitzat els seus plans nuclears arran de l'accident de Fukushima (Japó). Les últimes inspeccions, satisfactòries, han comfirmat que segueix endavant amb la seva aposta per aquesta energia, que aquí es considera imprescindible tant per abastir d'electricitat el litoral (el cinturó industrial) com per arribar als compromisos de Copenhaguen sobre canvi climàtic.

La dependència del carbó, amb efectes per a la salut molt més estudiats, és un dels motius que ho explica. De fet, em comentaven els de Greenpeace-China que a la Xina no feien campanya antinuclear per aquest motiu.

I en tot cas, la situació a Yangliushan n'evidencia les mancances. Oblidat el compromís incial de reallotjar-los a una altra zona, els 2.000 veïns del poble se senten desprotegits. El metge local ens deia que, encara que no hi hagi proves, les malalties que pateixen al poble només poden ser per la proximitat a la central. Sospitós és el fet que les dades que recullen les dues estacions que mesuren la radiació no es facin públiques.


View Larger Map

A Espanya, el "Reglamento de Actividades Molestas, Nocivas, Insalubres y Peligrosas", de l'any 1961, inclou les centrals nuclears com a activitats "perilloses", i estableix una distància habitable mínima de 2 km (article 4), que poden ampliar les ordenances municipals. Una llei que recordava el company Toni Franco, d'Informatius de TV3. Al Consell de Seguretat Nuclear concreten que a l'àrea que envolta la "zona d'exclusió" (el recinte de la central fins al "mur de contenció") se l'anomena zona protegida, que és una zona de baixa densitat de població i que és, en efecte, aquest radi de 2-2,3 km des de la zona d'exclusió, i estipulada per l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica. Però són normatives i distàncies que tenen sobretot en compte el perill de radiació en cas d'accident nuclear, i la conclusió és que, en general, ni a la Xina, ni a Espanya i a la majoria de països amb nuclears, queda clara la relació entre distàncies i efectes per a la salut en condicions normals.

El de Yangliushan és un cas extrem, perquè s'hi barreja aquest i altres problemes com la desinformació i possiblement la corrupció (els veïns denuncien que els polítics locals es van quedar els diners del pla de trasllat), però que planteja dubtes sobre la conveniència d'una exposició de proximitat i perllongada en el temps, que és el que suposa viure al costat d'una central. El problema afegit d'aquests pagesos és que no es poden vendre la casa perquè ningú no la vol i no disposen de més recursos econòmics. Uns recursos encara més precaris per als que estan malalts i a sobre han de pagar la factura mèdica i que, irònicament, només compensen les feines de neteja o manteniment que la majoria d'ells fan a dins de la mateixa central.

Ai Weiwei, una bona excusa

Quan penso en tots els activistes i veus obertament crítiques amb el Partit Comunista xinès que he entrevistat els últims vuit anys*, m'adono que una bona part d'ells són a la presó, al calabós, sota arrest domiciliari, o han patit alguna d'aquestes condicions no fa massa temps.

Ara es parla d'Ai Weiwei, que segueix en custodia policial. "L'estem investigant per sospites de delicte econòmic', van dir els d'Exteriors. Que és com una primera advertència seriosa, com quan van tenir unes setmanes l'advocat Xü Zhiyong per 'evadir impostos'. En la lògica judicial i extra-judicial per neutralitzar la dissidència, no són casualitats.

Per entendre el que ha passat des del Premi Nobel a Liu Xiaobo fins a la campanya policial posterior a la 'revolució gessamí', i amb la vista posada en el relleu polític al lideratge del PCX d'aquí a un any i mig, potser hauríem d'aclarir a què ens referim quan parlem de dissidència.

Avui, més que un moviment convergent com la generació de Tiananmen, trobem trajectòries personals, i el que anomenem dissidència són gent d'edats i procedències molt diferents. Què els diferencia?

En primer lloc, tenim els mediàtics i els que no ho són. Els que parlen sovint amb la premsa occidental i són més coneguts a fora de la Xina que a casa, i els que difícilment surten als diaris. 'No l'acabo de veure' , em van respondre quan vaig proposar parlar d'un activista maoista condemnat per organitzar una mena de lluita sindical. Suposo que li falta la Medalla del Congrés dels Estats Units o el Premi Sakharov del Parlament Europeu, vaig pensar.

En segon lloc, tenim graus d'activisme. Per un costat, els activistes integrals. Integrals perquè no solen concedir cap mèrit al govern i perquè són absolutament 'anti'. Per un altre costat, tenim tots aquells que ho són a temporades, perquè depen de quin sigui el tema calent de cada moment i del risc d'exposició. Al mateix Xü el van acusar de col.laoracionista per un informe massa tou sobre l'assassinat d'un cap de poble a la provincia de Zhejiang. Finalment, tenim els activistes centrats en una qüestió molt específica que no solen anar en contra el sistema sinó que més aviat el volen millorar, i van fent la seva marxa de fons. El vídeo desesperat de Zhao Lianhai podria ser un pas del segon al primer nivell, i de fet ell pertanyia al tercer nivell fins que va començar a organitzar els pares i a qüestionar el sistema. He conegut transformacions d'aquesta mena, les decepcions de molts 'activistes suaus' o de tercer nivell els acaben convertint en activistes durs o integrals a la llarga.

Una tercera i última diferenciació** radica en el mètode. Tenim els activistes discrets i que coneixen a fons com actuar dins els marges legals sense fer massa soroll, i tenim un altre grup de valents, temeraris o provocadors, segons amb quins ulls es mirin. A Ai Weiwei l'inclouria en aquest últim grup, i el que apareix avui a The Australian no em sorprèn.

El seu llinatge (el seu pare va ser un poeta comunista de prestigi) i projecció internacional semblava que li conferien certa sensació d'invulnerabilitat. La seva detenció ho desmenteix. Per la seva part, la resposta dels governs occidentals, com tota la seva trajectòria anterior, ens el situa en el grup dels mediàtics.

La detenció d'Ai és important per simbòlica. Amb ell, la policia escombra una primera línia d'atac, la més incòmoda, la que genera més opinió incòmode.

I amb tot, Ai Weiwei és una bona excusa. No em confongueu, vull dir el fet que se'n parli, no que el detinguin. Perquè assistim a una de les campanyes repressores més serioses dels últims anys. Portem ja un centenar de detinguts o 'harmonitzats', i això és molta gent d'una sola tacada. El missatge oficial és clar: 'fins aquí hem arribat, ja us hem deixat fer més del que us volíem permetre i no cedirem més.' La detenció d'Ai, una entre moltes,és una bona excusa per cridar l'atenció sobre aquesta regressió.

* Déu! Vuit anys! Em fossilitzaré algun dia en forma d'ós panda?
** Podríem trobar-ne més, de diferències. Una col.lega s'atrevia a parlar, fins i tot, d'activistes de dretes i activistes d'esquerres.

Quan tornes

Disculpeu per no haver duplicat els textos que he anat penjant al blog del 324. Les presses, el cansament i la mandra m'ho han impedit. Per això vull compartir aquí una reflexió més personal.

No són comparables les experiències que vaig viure amb el terratrèmol de Sichuan del 2008 i les que he viscut al Japó. Sobretot perquè al Japó hi vaig arribar una setmana tard, i perquè la xifra de morts a Sichuan va ser molt més elevada, i els veies a tot arreu. També entenia el que deia la gent i prescindia del filtre del traductor.

Quan vaig tornar de Sichuan, vaig tenir malsons cada nit fins que, poc després, vaig anar a Barcelona. La distància i estar amb familiars i pensar en altres coses va permetre'm enterrar aquells fantasmes que m'apareixien cada nit en tornar.

Aquest cop creia de debò que estava sencer. En part, així ha estat. Però aquesta nit he reviscut els escenaris del tsunami, aquell paisatge de fi del món. De moment no són malsons, però si somnis on apareix l'angoixa enmig d'escenaris desconcertants. Especialment aquell vespre a Otsuchi, on el que espantava no era només el que veies, sinó també pensar que allà, enmig de tanta destrucció, hi havia hagut una ciutat plena de vida. Els fantasmes no necessàriament tenen forma humana.

El meu petit terratrèmol

Pocs desastres tenien els japonesos com perquè els arribés un periodista estranger amb un còlic nefrític...

Després d'haver explicat en aquest blog que volava cap al Japó, tinc el deure moral de compartir amb els lectors el que m'ha passat.

Dissabte al matí jo també vaig viure el meu particular terratrèmol. Era a l'aeroport de Seül, sis del matí. Acabava de donar a l'hostessa el meu passaport després d'una llarga llista d'espera per poder volar a Tòquio amb un dels primers vols, un cop reoberts els aeroports de la capital nipona, la nit abans inoperatius a causa del terratrèmol.

Quan l'hostessa em somreia per dir-me que tenia seient, vaig sentir aquell dolor tan intens. Era una pedra al ronyó. Li vaig demanar que me'l tornés de seguida i vaig anar directament a la clínica de l'aeroport. Va començar aleshores un calvari per centres mèdics coreans i japonesos. A Corea em van aplicar el làser per trencar la pedra i, encara adolorit, vaig decidir continuar cap a Tòquio pensant que acabaria orinant la pedra. Però el dolor va continuar en ple viatge i, en arribar a l'aeroport de Narita, vaig acabar atès per un equip mèdic d'una ambulància que em va conduir a l'hospital més proper, on vaig passar la nit.

El matí següent, amb Narita saturada de passatgers que buscaven bitllet per abandonar el país i gent dormint amb sacs al terra de la sala d'espera, vaig tenir la sort de trobar vol de tornada a Seül, des d'on vaig retornar a Pequín, on he seguit un tractament.

Van ser més de 30 hores de dolor intens que només els calmants van aconseguir enganyar, sense menjar i sense poder orinar, i amb la sensació que faltava al meu deure professional i que perdia l'oportunitat d'explicar el terratrèmol més intens dels últims segles, el 'gran terratrèmol'.

Sortosament, TV3 ha pogut enviar al Japó un altre equip: en Lluís Caelles (periodista), l'Albert Arean (càmera) i l'Àngel Ferrer (productor). No he pogut veure encara cap crònica o connexió, però segur que hauran compensat sobradament el buit del meu accident amb professionalitat, tot i les òbvies dificultats del triple desastre (terratrèmol, tsunami i accident nuclear).

Avui, per fi, he pixat la maleïda pedra! I amb ella el dolor i les frustracions acumulades aquests cinc dies. Torno a estar sencer.

Marges i riscos en la cobertura del gessamí

Com potser haureu vist, avui hem connectat en directe i no hem fet la clàssica crònica per explicar què havia passat en el tercer diumenge seguit que es convocava la 'revolució gessamí'.

He intentat explicar en aquest blog algunes de les coses que prèviament han succeït, he intentat que tinguéssiu una idea de la mena de pressió a la qual hem estat sotmesos tots els corresponsals estrangers que des d'un inici vem mostrar interès en explicar aquesta història.

Posterior a la conversa descrita en l'última entrada en aquest blog, molts de nosaltres vem tenir una reunió informal al Ministeri d'Exteriors.

Després de tot, algú de confiança em va interpretar tota la seqüència i el moment actual: 'el missatge és clar: si aneu a Wagfujing o a Xidan, no us podrem protegir'... Quan a sobre vaig saber que la majoria dels corresponsals de Pequín no tenien intenció d'acostar-se al centre, i que ni tansols algunes de les principals agències de notícies hi enviaven (oficialment) a cap fotògraf o càmera, vaig tenir clar que aquesta era una batalla perduda.

Des del punt de vista ètic, aquesta ha estat una decisió difícil. És una derrota pels teus principis. Com quan, en sentit invers, fa uns mesos, a Birmània, vaig decidir entrevistar el número dos de l'opositora Lliga Nacional per la Democràcia pocs dies abans de les primeres eleccions en 20 anys, sabent que allò podria comportar la meva expulsió del país, que es va comfirmar just després i que probablement vol dir no poder tornar mai més al país.

Però no dubteu que he madurat molt la decisió. I el que finalment em va fer etsar segur de per què la prenia va ser el fet que no estàvem parlant de cap protesta, de cap grup de manifestants més o menys definit, a qui pots posar noms i cognoms.

No comparteixo la valoració de la portaveu d'Exteriors, que va dir que algú ens estava manipulant. I no és així perquè des del moment que hi ha un desplegament de centenars de policies, allò ja ha pres certa dimensió i és per tant noticiable. Però sí que és cert que els riscos que preníem eren massa elevats tractant-se d'una revolta fantasma que ni tansols se sap qui l'ha convocada. El directe ha servit per compensar aquesta absència.

Ara caldrà veure què passa amb les regulacions, o millor dit, amb la interpretació de la regulació per a premsa estrangera. Caldrà veure si la normativa olímpica està en quarentena de forma transitòria o bé hem fet de debò un pas enrere i costarà molt recuperar el terreny cedit.

'Del gessamí només en fem te'

Em truca l'agent Hou del Departament d'Immigració i em cita al seu edifici a les dues de la tarda. A dins hi ha altres periodistes, tots ells presents diumenge passat a Wangfujing per la protesta gessamí que segueix inèdita.

Al cap d'una estona, em fan passar i em condueixen a una sala on m'espera l'inspector Zhang, tres agents més, i un membre del govern municipal. Un dels agents prendrà notes, un altre enregistrarà l'interrogatori en vídeo, i el tercer traduirà puntualment. La conversa serà principalment en xinès i el traductor (m'han preparat un jove agent que parla espanyol) m'ajudarà puntualment. El meu xinès d'estar per casa em serveix...

- Ens consta que diumenge passat Vostè va ser a Wangfujing. Va anar-hi per iniciativa pròpia?

- Sí.

- Què hi va anar a fer?

- Vaig anar a treure el cap, per allò de la 'protesta gessamí'.

- Com va saber d'aquesta activitat?

- Bé, tot i que no se sap ben bé qui l'ha organitzat, la xarxa en va plena.

- Per què va considerar que allò era notícia?

- Sóc periodista, què vol que li digui? Per què eren allà la resta de periodistes? Per què hi eren vostès en centenars?

Si pogués llegir la ment de l'inspector Zhang, m'estaria dient 'les preguntes les faig jo', però l'home em deixa parlar i continua...

- Vostè va rebre una trucada nostra dies abans, se'n recorda?

- Sí, em van trucar per recordar-me que la regulació per a la premsa estrangera de 2008 estableix que cal el consentiment de l'organització o l'individu al qual volem entrevistar.

- Això mateix. Però tot i això es va presentar a Wangfujing sense el permís necessari.

- Vem arribar a Wangfujing, vem mostrar les credencials a petició d'un col.lega seu, i com que no hi podíem entrar vem preguntar on havia de demanar autorització. Després, dos homes ens van venir a recollir i ens van conduir a l'oficina d'administració de Wangfujing. Allà ens van demanar que omplissim un formulari, però ens van dir que calia demanar permís amb tres dies d'antel.lació, de manera que ho vaig demanar per diumenge que ve... En tot cas, no ho entenc. La llei diu que necessito una autorització de la persona, no diu res de gravar al carrer.

- Wangfujing és una zona especial, com Tiananmen o Xidan. I pertany a l'oficina d'administració on va anar, a aquella unitat. Per tant, són ells qui l'han d'autoritzar.

- Bé, això és el que he intentat, però em donaven hora per avui, no per diumenge... Escolti, jo respecto les seves lleis, però vostès han de comprendre que la meva feina és informar.

- Li diré una cosa i vull que li quedi ben clara. L'anomenat moviment gessamí 'bu cunzai'.

Miro confús el traductor...

- 'Bu cunzai'?

- No existe.

Miro el traductor doblement confús i torno a mirar Zhang, que després de varis interrogatoris similars es limita a fer el seu paper.

- Si no existeix, què hi feien vostès allà? O nosaltres, els periodistes?

- Del gessamí només en fem tè. No existeix. Li ha quedat clar?

Em resigno amb un somriure de derrota...

- Sí, em queda clar.

- La presència de periodistes és una interferència, i contradiu la normativa xinesa perquè equival a donar suport a activitats en contra del govern.

M'estalvio la retòrica i el 'però no m'ha dit que no existia?'...

- Aviam, vull ser-los del tot sincer. No entenc per què han de fer tot això, ni el desplegament policial de l'altre dia. Deixin que hi anem i ja veurà com tampoc passa res. Jo no veig a la gent sortint al carrer a fer cap revolució gessamí, sincerament...

- Exacte, perquè no existeix!

- Disculpi, senyor...? Com es diu, si no li importa?

- Zhang.

- És només per cortesia, per saber com anomenar-lo quan ho escrigui al meu blog...

- Aquesta és una conversa privada i esperem que d'això no en faci cap notícia.

- Bé, d'això no en puc fer cap notícia perquè, a diferència de vostès que ho estan gravant tot, jo treballo per ua televisió i sense càmera no tindria imatges per fer-ne cap.

Zhang deixa anar el primer gest proper a un somriure.

- Aviam. L'únic que vull dir-los és que els periodistes només intentem fer la nostra feina, que jo no tinc cap intenció ni de buscar-los problemes ni de donar suport a cap revolució. Sóc el primer en seguir la llei, però el procediment ha d'estar clar. No pot ser que el segueixi i que al final no pugui gravar mai a Wangfujing.

- Ni a Wangfujing ni a Xidan ni a cap altre lloc, si necessita saber res adreci's al departament d'Informació.

Em miro el noi del govern local i me'n fa cinc cèntims.

- Però quin mal hi ha en deixar uns quants periodistes a Wangfujing?

- Alteren l'ordre públic i destorben la circulació.

- Eh? El trànsit? Però si Wangfujing és un carrer de vianants...

- Bé, però al costat hi ha carrers...

- Hmmm... Per cert, li puc fer una pregunta?

- Pregunti.

- Voldria saber quina llei diu que gravar aquestes activitats -o intentar-ho, perquè al capdavall només hi ha policies i periodistes- és il.legal.

- El decret 537.

- La normativa dels Jocs Olímpics?

- Posterior als Jocs Olímpics.

El número em despista, però una consulta posterior m'aclarirà que està parlant de la mateixa llei olímpica, revisada just després dels Jocs.

- Bé, em sembla que millor que continuï fent-me les preguntes que m'ha de fer, perquè està clar que res del que digui té cap valor. Al capdavall, són vostès qui m'han citat.

- Bé! Encara hi ha... Ha de tenir present que, si no acompleix la normativa sobre reporters estrangers, la seva vida a la Xina es veurà afectada.

- Com? Vol dir la meva "vida" o la meva "feina"?

- La seva feina...

- Pot concretar? Què m'està dient, que si no ho faig em retiraran el visat?

- Són detalls que de moment no li puc dir. Nosaltres ja l'hem avisat. I no se n'oblidi, això del gessamí no existeix. Del gessamí només en fem te!

En els més de vuit anys que porto a la Xina, m'han detingut i alliçonat diverses vegades, però mai m'havien amenaçat. I no sé si afortunadament o malauradament, això d'avui també li ha passat a altres companys. Amb un d'ells, en parlar de les conseqüències (de noticiar allò que no existeix) han parlat de 'càstig'.

Aquesta és, sens dubte, una situació delicada. La setmana passada deia que s'havia fet un pas enrere amb les trucades d'advertiment. Diumenge, quan vaig saber que havien estomacat alguns periodistes en ple centre de Pequín, vaig pensar que eren dues passes enrere. Avui, crec que han anat una mica més lluny, i reitero la meva decepció pel deteriorament d'unes condicions que la Xina havia aconseguit dignificar àmpliament arran dels Jocs.

Seguirem informant. O potser no.