Quan un filòleg em va citar al seu bloc per haver dit tormenta enlloc de tempesta he de reconèixer que em va envair aquella vergonya que els xinesos expliquen gràficament com diulian o "pedre la cara". Alguna altra de grossa n'he deixat anar, tant a TV3 com durant els dos anys i mig que vaig treballar al 'Catalunya Avui' de TVE. En alguna connexió en directe, recordo haver dit manegar les cireres enlloc de remenar-les, per citar-ne una de les toves.
L'important és que precisament me'n recordo. Per això mateix, perquè no em deixen indiferents els errors propis i perquè considero que els informadors (i especialment els que treballem en mitjans de comunicació públics) tenim una gran responsabilitat com a vehiculadors de la llengua,
m'afegeixo a les crítiques, o més aviat diria al desencant per com maltractem la llengua.
A l'última convocatòria de TV3 per contractar redactors (el 2001), les proves de català escrit feien, amb el test d'actualitat, de garbellada inicial. Els candidats queien com a mosques. Avui, quan parles amb els lingüistes de la casa la sensació és que, tot i que hi ha un llibre d'estil i unes normes clares, tot i que ells estan disponibles a quelsevol hora (i dono fe que responen sempre amb rapidesa), i tot i que no tinc cap dubte que "els de dalt" no es prenen el problema amb lleugeresa, molts professionals tendim a relaxar-nos, a l'auto-complaença, a una falta d'exigència professional com si explicar històries fos l'única cosa important.
Podríem prendre'ns alguns barbarismes com a evolució natural de la llengua, com a símptoma de modernitat, com el que passa amb l'anglès, que ja suma un milió d'entrades de diccionari gràcies a la seva capacitat d'absorció de mots de qualsevol altra llengua. Però l'efecte en un idioma com el català és el contrari. La tendència és la d'assemblar-se cada cop més al castellà (per proximitat, per invasió històrica, per diferències de tamany òbvies) i, a la llarga, l'assimilació o la substitució.
Així que, si ens importa, cal un esforç. No sé si les sancions econòmiques que
proposava el filòleg Joan Martí serien la millor opció. Potser més aviat tindrien un rebuig natural a tota imposició, com aquella vinyeta que un amic va publicar al seu
fanzine ('Guaita mi esmegma') fa molts anys, en plena campanya de normalització lingüística de la Generalitat. "Viola la Norma", deia el títol, i a sota, una figura masculina sometia sexualment a la noia. Un esforç que comença en nosaltres mateixos: treure-li la pols al diccionari, utilitzar les eines que per això es van pensar (
www.esadir.cat), aprendre dels errors i intentar no repetir-los. Llegeixo que el Grup de Periodistes Ramon Barnils organitza una
taula rodona per reflexionar sobre el tema. Molts records, Mavi Dolz, mestra meva a l'Autònoma.
