L'escola, en català

Imatge de la campanya promoguda pel Diari ARA. Per que la normalitat lingüística que tant ens ha costat no la desfacin amb trampes polítiques i legals.

Cadira buida

Sobre Twitter i periodisme

Teniu ara mateix més de 20 pestanyes obertes al Firefox? Se us bloqueja últimament el navegador per excés d'accions? Voleu retweetejar i us costa de trobar la font perquè mentre llegíeu aquell article interessant ha aparegut una pàgina sencera de noves piolades?

Si la resposta és sí, no teniu cap problema. No us amoïneu, és pura adaptació. Amb el temps sabrem destriar el gra de la palla.

I oi que és apassionant aquesta sensació de no donar a l'abast? Escoltant "El Món a Rac1" (amb Jordi Basté) el dia després de les eleccions debatien justament si hem entrat de ple en la campanya 2.0, a propòsit que l'enquesta de TV3 havia estat filtrada per Twitter abans que s'acabés l'hora de votar. Alguns tertulians proposaven fins i tot eliminar la jornada de reflexió per falta de sentit. Ahir llegia el blog del Joan Carles Peris parlant precisament de "l'ebullició del Twitter" en la campanya.

A tot arreu es multiplica el debat sobre com afecten les noves eines el rol del periodista o del periodisme en general. Un exemple al blog de Reg Chua, editor en cap del South China Morning Post, que fa un toc d'atenció molt útil: que la sobre-activitat que ens demanden les xarxes socials no ens ha de fer perdre el nostre principal valor, dedicar el temps a investigar, a fer periodisme.

Perquè, no ens enganyem, quants periodistes escriuen sobre temes dels quals no en tenen cap font directa (a partir només de la menció d'agències o de declaracions que han fet a tercers), o sobre conflictes que no han pogut conèixer de primera mà, sobre escenaris que -mentalment- construeixen amb pedaços d'allò que van trobant a internet. I no vol dir que ho hagin de fer necessàriament malament, però el risc d'error és més elevat. I val la pena recordar la figura del periodista ciutadà, perquè en alguns casos demostra saber-ne molt més que molts periodistes, i com que tots dos tenen avui les mateixes eines, és comprensible que molts lectors se'n vagin abans al blog d'aquest o aquest altre especialista que no al del teu "expert" d'una secció concreta. Penso que és una gran notícia pel periodisme, i enriu-te'n d'aquells que s'adormen, que d'això en fan victimisme, que posen en dubte la qualitat de cert periodisme ciutadà pel simple fet que no prové de l'escola convencional. I tot això recordant que un llicenciat en periodisme té una formació única, i que els periodistes veterans són un actiu per als seus mitjans que -incomprensiblement com en el cas de Rosa Maria Calaf- últimament se'ls treuen de sobre sense adonar-se'n que tot allò que pretesament s'estalvien en pressupostos és la pèrdua d'un actiu insubstituïble.

I tornant a això d'estar al lloc on passen les coses, no vull dir que no calgui llegir molt de fonts diverses (gràcies Twitter per posar-nos-ho tan fàcil), perquè, sense un mínim bagatge, no tens un bon mapa del terreny que estàs trepitjant, no saps què preguntar ni com interpretar, no tens perspectiva. L'ideal és un equilibri entre estar-hi i informar-se. Twitter és una eina més per informar-se.

Detecto que, a més de col.legues coneguts i companys d'empresa, molts dels meus seguidors al Twitter (les cròniques de Birmània i Corea n'han cridat desenes els últims dies) es declaren periodistes aficionats, estudiants de periodisme o fins i tot "projectes" de periodista. Si en tot cas us en sentiu de debò, el meu consell és que sortiu al carrer, que vegeu amb els vostres propis ulls, que pregunteu aquí i allà.

L'excés d'informació no hauria de ser dolent, sempre i quan aprenguem a fer servir les eines... Un exemple recent. He seguit amb excitació la campanya electoral, i aquest cop especialment al Twitter. Un dia vaig acabar clicant "unfollow" al logo d'un dels partits polítics que seguia. I en seguia uns quants, sense preferències clares. Vaig deixar de seguir-lo no perquè em decebés el seu programa o política, sinó perquè se'm feien pesats, em saturaven el Twitter. En llenguatge acadèmic, aquell excés de piolades feien "soroll" i entorpien la meva navegació. Per això vaig respondre al debat del Basté dient que creia que molts partits no han après encara com fer servir les noves eines.

He d'admetre també que, quan segueixo el Puyal a @LaTdP i bombardejo amb piolades emocionals (i en català), m'imagino alguns dels meus seguidors xinesos i occidentals clicant un bon "unfollow aquest pesat".

Tot és necessari si ens és útil. Què és per a vosaltres necessari ho haureu d'anar definint. Jo, per exemple, no tinc Facebook. Ho vaig provar fa uns mesos amb un nom fals, però al final me'n vaig desdir. Em viciava als jocs en línia en temps morts, saludava amb un fred missatge en una pantalla ex-companys de classe que es mereixen una abraçada de veritat quan sigui que ens tornem a trobar en persona, i em perdia enmig d'un munt d'informació personal per a mi intranscendent.

Per què vem signar les cròniques de Yeonpyeong?

Alguns m'heu preguntat com és que, en plena vaga de firmes a TV3 per la campanya electoral, han aparegut les meves cròniques amb l'stand up al final, i signades amb el nom i la localització. Era un acte de rebelia?

La resposta és no. La cosa va anar així... Havíem aconseguit arribar a Yeonpyeong (els dos únics mitjans de l'estat que van arribar amb el mateix ferry que jo eren EFE i El Mundo, tot i que el David Jiménez va marxar una hora després, el d'EFE el dia després, i jo m'hi vaig quedar tres dies), i la redacció va considerar, a proposta del cap d'Internacional, Xesco Reverter, que seria desmillorar-ho si no la signàvem, perquè no havia estat fàcil. Ho van considerar un cas excepcional i, jo evidentment, em moria de ganes de poder signar les cròniques.

La vaga de firmes que tots (professionals i espectadors) hem patit aquests dies, és una decisió consensuada. Molts no hi estan d'acord o no la veuen clara, però com que s'aprova per majoria, tothom la segueix per fer pinya. Si la fem, la fem tots, vaja. Jo no faria mai un acte de rebelia perquè trencaria el consens i perquè seria egoista, seria menystenir la feina d'altres companys.

Dit això, feia dies que tenia ganes de dir què en penso. I un cop passada la campanya, crec que la vaga, després d'aquests anys, ja no té sentit. Quan la vem engegar ja no recordo fa quants anys, era una bona fòrmula de protesta. Molestava els polítics, i en part els segueixen molestant. Però el que està clar és que no ha aconseguit res, més enllà de la notorietat. Més que una vaga, és una queixa. I una queixa reiterativa cansa, és de pesats.

Quan una estratègia fracassa, crec que cal canviar-la. Si els partits ens ignoren, perquè al capdavall segueixen imposant els blocs electorals, si realment ens molesta i volem canviar aquesta imposició, només ens queda donar un cop a la taula. Però l'acte de rebelia l'ha de fer algú de responsabilitat. Jo sóc un periodista més a dins d'un engranatge molt comlpex. Admeto, això sí, que és una opció de risc per la persona que la prengui. I l'únic que puc dir després d'haver protagonitzat aquesta excepció, és que només he rebut comentaris positius. Com que l'excusa era bona, ningú dels que defensen la vaga ha posat el crit al cel, i entre els altres, algú m'ha dit que fins i tot aportava una mica d'aire fresc enmig d'un format tan estàtic, el dels TNs d'aquests dies.

Un ex-càrreg de responsabilitat a TV3 em va dir un dia que la nova Llei de l'Àudio-visual havia deixat les coses més o menys com estaven, que era una decepció... Si volem avançar cap a un format de televisió pública més independent (model BBC), està clar que només ho aconseguirem fent pressió des de dins.

Com a curiositat, dir-vos que havia arribat a pensar en fer una protesta de la protesta. A petita escala, en aquest blog. Pensava posar l'stand up no emès aquí, per aquells que el trobéssiu a faltar. I, ves per on, al final els elements m'ho van posar millor encara.

I una altra curiositat. Potser us haureu fixat que portava una jaqueta negra amb el logotip d'una marca esportiva. En una altra ocasió, vaig fer servir un rotulador negre perquè no es veiés, però després d'algunes rentades el negre és gris i no me n'havia adonat. Sempre he intentat evitar que es veiessin logos de cap mena enlloc, i només puc disculpar-me dient que és una jaqueta pràctica per ocasions tipus "me'n vaig a una illa bombardejada i no sé quan tornaré".

A Yeonpyeong, comunisme

Els veins de Yeonpyeong van desallotjar el poble i ho van deixar tot com estava. A l'escola hi ha les bicicletes del nen esteses al terra, al costat d'un refugi anti-aeri. A alguns horts al costat de les cases, hi ha verdura acabada de recollir ja pansida amb els dies. A les cuines de les cases, el menjar comenca a podrir-se. Cotxes mal aparcats, algun amb les rodes punxades. I entre mig, equips de televisio preparant punts de connexio en directe, alguns amb grues i tot, amb il.luminacio que ressalta el fons de destruccio. Com deia el Pablo Diez, el col.lega de l'ABC, "es com un gran estudi de televisio a l'aire lliure".

I amb el poble buit, ha arribat un curios tipus de col.lectivitzacio. Molts bens han passat a ser d'us comu. Cases ocupades per periodistes, amb el consentiment dels amos, aixo si. Periodistes que coneixien algu a l'illa que els ha deixat un cotxe i que el condueixen amunt i avall com si fos el seu. Ells mateixos paren altres periodistes que fan auto-stop, com si fos un transport col.lectiu que qualsevol pot utilitzar. Com jo avui, quan m'han portat un moment al moll. I bicicletes aparcades que, com que son a l'illa, tothom se sent lliure d'agafar en cas de necessitat. Jo ja en tinc una. Be, jo ja n'utilitzo una, perque no es meva, sino de l'illa.



Fins i tot l'exercit ha arribat avui a l'unic supermercat del poble per endur-se les ultimes existencies del magatzem. El 'super' el van reobrir ahir i el tanquen dema perque ja no quedara res a vendre despres d'aquest "requisament", com en els temps de guerra. Espero que, si ens hem de quedar perque dema no hi ha ferry, no comencin a repartir cartilles de racionament. Corre el rumor que la Creu Roja deixara de donar el ranxo que ens donen aqui a fora, a la porta de l'escola de primaria. I que l'exercit tampoc seguira donant els paquets de menjar de supervivencia que us comentava ahir. No es d'estranyar que, quan ha corregut la veu que tancava el super, tothom s'ha afanyat a carregar provisions, per si de cas, com aquells sonats que es preparen per la bomba nuclear. Si a sobre fas una visita al refugi i t'imagines com seria un bombardeig del nord i uns dies a base de pasta pre-cuinada (sense aigua calenta, clar), ja tens mitja pel.licula.

Aquest mati uns col.legues sudcoreans m'han comentat que els pescadors no han estat a temps de fer la temporada del cranc, una de les bases de l'economia local.

-No us preocupeu, que almenys l'any que ve seran mes grossos, i fareu mes sostenible la pesca en deixar que sobrevisqui una generacio de crancs sencera.- els he dit.

Dutxant-te a casa d'una gent que no saps ni com es diu, assecant-te amb les seves tovalloles, fent servir de franc la internet de l'escola,... L'unic que fa negoci es el del 'super', i ja el tanquen...

Ara que, ben pensat, no es la mena de comunisme que tindra Yeonpyeong acaba sent envaida pels de la costa del davant.

Pero, siguem francs, els sudcoreans son molt organitzats i, bromes a part, han volgut que als que arribaven fins aqui no els faltes allo mes basic. En un altre pais, no se si seria tan facil buscar-se la vida. I, per cert, hi ha molt pocs periodistes estrangers a Yeongpyeong, i avui molt poca cosa a explicar per tanta camera. De manera que la noticia de les televisions sudcoreanes avui ha estat "com treballen els periodistes estrangers", o "com mengen la sopa i el kimchi que els dona la Creu Roja sudcoreana". Primer m'ha grabat la MBC (jo mai dic que no perque no m'agrada que em diguin que no quan ho necessito), despres la CBS, dspres la KBS i finalments la SBS. Hi ha hagut un moment que la KBS i la SBS semblava que s'anessin a barallar, i al final han acordat portar-nos a tres o quatre als penyassegats, perque hem dit que potser anavem alla o potser a la platja. Ens han posat a la seva furgoneta, micro de corbata, i un cop amunt, ens han grabat quan treballaven o, mes ben dit, fent veure que treballavem, perque amb el vent que bufava era impossible fixar el tripode ni estar-s'hi gaire estona. En el moment de l'entrevista:

- Tu vols marxar de l'illa, oi?

- La meva televisio diu que depen de mi. Estic valorant que fer, si quedar-me per les maniobres o deixar-ho aqui. He vingut a informar i crec que ja ho hem fet de manera prou decent.

- No, no.. Aviam... Diga'ns que vols marxar.

- Eh? Jo no repetire el que tu vols que et digui. Pero si vols et dic alguna cosa que se que et podra servir.

- Volen dirigir l'entrevista... Ha intercedit la traductora.

- No, no dirigim. S 'ha defensat la periodista. Aviam, tu vols marxar?

- Avui he anat al moll a veure si hi havia bitllet, pero estava tancat. Avui no hi ha ferries. Si n'hi haguessin, probablement marxaria. Pero, sobretot, qui vol que torni es la meva dona i tambe un amic simpatitzant de Corea del Nord, que m'ha dit que estava preocupat per mi, perque creu que si hi ha problemes no podre amagar-me de les bombes enlloc.

Pero no els culpo, els periodistes sudcoreans. Els han demanat una mica de dramatisme. O potser volen sentir de tu el que ells dirien, perque a un altre company, a mes del classic "i no tens por?" li demanaven coses com "i no et sap greu ser aqui i sacrificar el teu cap de setmana?". En fi, si te'n vas a Yeonpyeong sabent com estan les coses, no pots estar per collonades, hi ha questions que ni et planteges.

A Yeonpyeong, uns venen, els altres se'n van, i jo em quedo

Quan vem arribar amb el ferry d'Incheon ahir, semblava que haguessin deixat anar una colla de pirates. De seguida, tots a buscar imatges a corre-cuita. No n'hi havia per menys. Alguns tornaven en un ferry de tornada tansols una hora despres i d'altres, com jo, haviem d'espavilar-nos per enviar a temps la noticia. I, quan hi ha mala connexio a internet com es el cas, el marge de seguretat es multiplica, perque el que normalment envies en 5-10 minuts, es pot convertir en 3 o 4 hores. Si us hi veu fixar, les imatges que vaig passar ahir tenien una qualitat molt justa, perque vaig comprimir al maxim l'arxiu. Si pesa menys, s'envia mes rapid.

De manera que, des que vaig arribar amb el segon ferry que van deixar embarcar despres de l'atac de dimarts, per aqui ja hi ha passat molta gent. Un d'ells, l'omnipresent Raul Gallego, de qui us en parlava l'altre dia (i que, per cert, recentment ha rebut un parell de premis de videoperiodisme), ex-TV3 i ara a AP. El Raul em va acollir a l'hostal que havien llogat i alla he dormit. Fins i tot m'he dutxat aquest mati. Un luxe.

El Raul ha marxat avui perque potser l'embarquen amb la marina nordamericana per grabar els exercicis. Coses de treballar per la premsa hegmonica. Avui ens hem acomiadat al moll, mentre tots els periodistes del dia qu havien desembarcat comencaven una segona invasio pirata. Els 30 veins que encara queden aqui ja ni surten de casa. I la proporcio periodistes/veins va creixent de manera exponencial. A cada vei ja li deuen tocar uns 10 microfons com a minim. Aixi que no es estrany que et mirin malament quan et veuen arribar amb aquell somriure malicios d'aquell que es disposa a preguntar.

De fet, jo em pregunto si val la pena explicar gaire cosa mes. Avui ens han entretingut les canonades. I haver-les vist des d'aquell penyassegat permetia certa visio personalitzada. Dema, com no hi hagi un avis d'atac i se'n vagi tothom al primer refugi, probablement passare unes croniques pendents que vaig fer a Seul la setmana passada.

La sensacio es que la majoria dels periodistes no acaben estant-s'hi mes d'una nit com a molt. Venen, fan la notcia, i se'n tornen. I no m'estranya. Estar-se aqui no dona per gaire mes. La nostra aposta es esperar a diumenge, aviam que passa amb les maniobres, que com a minim faran algun titular. I, si hi ha merder, jo ja he memoritzat la ruta pels carrers d'aquest poblet fins als refugis. Tot i que no se si serviria de molt. L'Alejandro Cao m'ha respost a un misstage advertint-me que el potencial de l'exercit nordcorea es enorme, i que l'illa quedaria ben plana, si s'ho proposessin. I no feia falta parlar amb ell. El mateix governador d'aquesta provincia ha dit una cosa similar aquesta tarda en roda de premsa.

Des de l'aula d'informatica de l'escola de primaria de Yeonpyeong, escric aquest "post" (hauriem de buscar una bona traduccio al catala d'aixo) mentre m'acabo l'arros pre-cuinat de l'exercit sudcorea. M'he sentit una mica estupid: tot esta escrit en corea i cal tenir certa traca. Li he demanat a un col.lega sudcorea que m'ajudes (tots saben perfectament com es fa perque han fet dos anys de servei militar) que si no, encara m'hi estaria barallant. Ve en forma de paquet de cartro, amb tot de bosses envasades al buit. Una d'elles fa de forn. Estires una nanca i comenca a sortir fum. Es l'aigua que bull a dins de la bossa, que fa de termo. L'arros es a dins en una altra bossa. Esperes deu minuts d'ebullicio, mes deu minuts de repos per no cremar-te, i"voila"! Preferia, pero, la sopa picant amb trocos de carn que aquella dona de la Creu Roja va repartir ahir per sopar.

Cap a Corea

Sóc a l'aeroport de Pequín esperant el primer vol del dia cap a Incheon - Seül. No fa ni una setmana que vaig tornar justament de Corea.

Ahir la notícia de l'atac nordcoreà ens va agafar a tots una mica per sorpresa. Pel TN vem passar abans d'hora una de les cròniques que volíem passar en bloc, en una sèrie sobre el país, més endavant, quan s'acabin els blocs electorals i la vaga de firmes dels collons. Dels quals, per cert, voldria parlar-ne properament.

Ahir es van acumular vàries coses i al final vaig fer una mala connexió telefònica sobre el límit, gairebé sense temps de preparar-la. Una connexió que no aportava gaire en un moment important, i espero poder explicar alguna cosa més interessant des d'allà, pendent de fins on podré arribar. Mentrestant, ho faig també aquí per a tots aquells que, m'és igual si sou pocs, de tant en tant treieu el cap.

I, així d'entrada, insisteixo en això que ens va agafar d'imprevist. Perquè costa de creure que els nordcoreans iniciessin un atac de manera unilateral. Res, en el conflicte coreà, passa perquè sí. I és important reordar que els nordcoreans ja van dir, poc després, que simplement havien respost a un atac sudcoreà la nit anterior. Qui va començar? És difícil saber-ho, però el que està clar és que no podem donar per fet que va ser Pyongyang pel simple fet que l'agència Yonhap ho digui. Però és significatiu, tot sigui dit, que a les imatges d'ahir només es veiessin columnes de fum a Yeongpyeong, l'illa sudcoreana que és a deu kilòmetres de la costa nordcoreana, a tocar de la línia de demarcació fixada pel Sud. No tenim proves visuals d'un atac al Nord, i des de Yeongpyong també hauria de ser visible el fum.

Assumint que parléssim d'un atac iniciat pel Nord, podem fer tota mena d'especulacions. Però cenyint-nos al patró de conducta de Pyongyang, hem de veure a què respon. Qualsevol acte és conseqüència d'allò que ha fet l'altre. I endinsant-nos en la seva lògica, hi ha una seqüència de fets que indica un allunyament, una radicalització de la seva postura. Comença amb l'arribada al poder de l'actual president sudcoreà, que abandona la línia de l'anterior govern, d'acostament (i molta paciència) amb el Nord. El govern del conservador Lee Myungbak condiciona les negociacions a l'abandó nordcoreà dels seus plans nuclears. La posterior aturada de la vital ajuda humanitària que tant va servir el Nord per sortir del pou, encén Pyongyang, i la resta de la història, enfonsament de la corbeta Cheonan inclosa, és un constant estira i afluixa.

Que la postura del Nord és temerària (per intransigent) és evident, i la majoria d'informacions, la visió, els matisos i els tòpics que s'han publicat en les últimes 24 hores no només ho donen per fet, sinó que podríem dir que fins i tot s'hi arrepengen. Però el que no hem de perdre de vista és que la visió del Sud (i la que ens dóna els Estats Units) també defensa uns interessos, i té exactament el mateix valor que la que ens arribi de Pyongyang.

Per posar un exemple recent, la televisió sudcoreana KBS va emetre fa uns dies un '60 minuts' on es desmuntava la teoria del govern que el Cheonan va rebre un impacte d'un torpede nordcoreà. Un reportatge, per cert, que el govern va intentar censurar fins a l'últim moment. O, per posar-ne un altre de més proper, a mi mateix el Ministeri de Defensa sudcoreà em va denegar una entrevista sobre la seva postura envers l'opció nuclear. A la meva ajudant coreana la van estar marejant perquè les preguntes eren esbiaixades, o, en clau coreana, perquè l'entrevista desprenia un aire esquerranista. Em va fer pensar en l'advocat Park, un expert sobre la LLei de Seguretat Nacional a qui vaig entrevistar a Seül la setmana passada, que em va explicar com aquesta llei (un tipus de censura iniciada després de la guerra i que avui encara serveix per processar simpatitzants de Corea del Nord -o sospitosos- per motius de seguretat) no només serveix com a excusa per limitar certes llibertats, sinó també per acusar o titllar aquells que la critiquen d'esquerrans. I això, en aquell país, equival a "una sentència per a tu i la teva família (dificultat per trobar feina, per exemple)", em va dir aquesta ajudant, que va reconèixer certa incomoditat alhora de contactar segons qui per a les meves cròniques.

Desallotjament del centre per a malalts de sida de Rangún

M'acaben de dir que el centre de malalts de sida que vaig visitar a Rangún ha estat desallotjat després de la visita d'Aung San Suu Kyi, com a represàlia. Aquí la notícia que ha tret la BBC.

Us deixo també l'enllaç del Telenotícies del dia abans de les eleccions, on trobareu (minut 35'30") la crònica que vaig passar des d'allà, i on el posava com a exemple de la feina que la Lliga Nacional per la Democràcia, que tot i no està políticament representada no ha perdut la seva voluntat de servir el poble.

Aung San Suu Kyi, lliure. I ara què?

Primeres imatges de l'alliberament.

Daw Aung San Suu Kyi ja és del tot lliure. Llegeixo al Twitter (no comfirmat) que es va negar a firmar una llibertat amb condicions, i de moment ja ha convocat els seus seguidors per demà a la sèu de la Lliga Nacional per la Democràcia.

Sigui en les condicions que sigui, aquest és un punt d'inflexió, perquè, si les "eleccions" que es van inventar els generals van crear indiferència, la Dama mou masses. Com em deia U Tin U a Rangún, és una icona de la democràcia, i ja es va guanyar el suport i l'amor de la gent quan va guanyar les eleccions del 1990 amb més d'un 80% dels vots.

Coneixem, sobretot, el seu perfil de lluitadora pacífica. Però voldria destacar allò que ha recordat la Zoia Phan en una entrevista a la BBC. Aung San Suu Kyi és, ara per ara, l'única figura capaç d'aconseguir la reconciliació nacional, i d'aglutinar els diferents interessos en aquest país multi-ètnic.

Fa uns mesos, quan vaig entrevistar a Mae Sot diferents líders de grups de l'oposició a l'exili, em van ensenyar l'esborrany de constitució que porten temps definint. Sense aquesta reconciliació, serà una constitució impossible, i els múltiples conflictes entre les ètnies i el govern continuaran.

Amb Suu Kyi al carrer les protestes augmentaran. No en tingueu cap dubte. El que caldrà veure és fins on cedirà la junta militar.
_____

I aquí el comunicat que ha fet el grup musical U2:

There is a cautious joy amongst the campaigners for Aung San Suu Kyi's release. Over the years we have feared for her life, and until Burma's leadership better reflects its people, we should continue to be vigilant in our concern.

For a life denied the basic freedoms, she has lived so vividly in the minds of her people and supporters and accomplished so much. By putting the people of Burmas' interests above her own, she has lived in stark contrast with her oppressors. Her struggle has become a symbol for all humanity, of what we are capable of - best and worst. Her very grace so infuriating to the bully government whose brutish gorging of the country's rich resources have left the people of Burma poor and hungry.

We can only pray that those in the junta who decided on her release will start to see sense and seize this opportunity to begin a genuine dialogue towards democracy. We will know they are serious when they release the other 2,202 prisoners denied a life for the crime of wanting to believe an election result.

Seül i la vaga de firmes

Sabreu que avui hem començat la vaga de firmes i, fins que no s'acabi la campanya electoral, ni sortim ni firmem les informacions. De manera que avui a Seül tot ha estat una mica absurd, sincerament, perquè no sortir és com no haver-hi estat.

Així que, per compensar el mal regust, una mica de presència de regal, gentilesa dels realitzadors del G20.

En resposta als últims comentaris

Quan ahir vaig arribar a Pequín, vaig adonar-me que el meu VPN havia caducat i no he pogut accedir ni al Twitter ni al Blogger, tots dos censurats a la Xina. Acabo d'arribar a Seül i llegeixo els comentaris que hi heu deixat.

Captura d'algunes mencions @sergivicente al Twitter.

Pels comentaris al blog, al Twitter, i alguns al meu correu de TV3, em veig obligat a escriure-us les meves reflexions a algunes de les coses que plantejeu.

En primer lloc, moltes gràcies pel suport. La nostra feina no té sentit si no sacseja consciències en casos com el de Birmània. Gràcies també per expressar les vostres impressions perquè, al capdavall, d'això es tracta la xarxa, de compartir.

En segon lloc, vull matisar que, si bé m'agrada novel.lar la cronologia dels fets (per retenir els detalls, per evitar després la falta de memòria, i perquè hi ha una necessitat vital d'explicar-ho), el que em va passar a mi no és extraordinari i sovint acaba molt pitjor, o com a mínim no et tracten amablement com em va passar a Rangún. Les historietes de cobertures de conflictes bèl.lics, per exemple, són un clàssic a la professió. Recordo quan encara treballava a TVE i en Joan Marcet va tornar d'Afganstan, i ens explicava com s'ho havien fet per entrar dels primers abans de la invasió nordamericana. O quan el meu admirat Rafael Poch recordava la seva entrada amb helicòpter a Afganistan en la invasió anterior (la russa) i un MIG23 els va tenir en el punt de mira. Una crònica que, estudiants de periodisme, us recomano que la busqueu a les hemeroteques, perquè n'hi ha per penjar-la a la paret noble de l'aula. I per citar alguns casos de companys de la casa, les anècdotes del Joan Roura a l'Iraq (no té la mateixa gràcia si no ho explica ell) o la precisió en els records d'un mestre que deu haver estat a tots els racons del món, el Jaume Bartrolí. Només us dic que el Jaume va entrar, als anys 80, al Tibet disfressat de xinès musulmà. Més recentment, el Raül Gallego (abans càmera-corresponsal de TV3 a Jerusalem i ara càmera d'Associated Press a Bangkok) em posava al dia de les seves gosadies. Us recomano que busqueu el que ha penjat a Youtube. Aquí un exemple. Ell és, sens dubte, un dels millors video-periodistes catalans ara mateix.

En tercer lloc, volia recollir la reflexió en clau de futur que alguns plantejàveu. Què passarà amb Birmània? Podria dir allò tan gastat de "és difícil de predir", però avui m'arriscaré. Jo crec que hi ha un element fonamental, que és que la gent, el poble, no hi està a favor, de la Junta militar. Pot semblar una obvietat, però tots aquells que conegueu la Xina, per exemple, sabreu que, en general, no hi ha una oposició majoritària al Partit Comunista. A nosaltres, el govern xinès ens pot semblar una dictadura, però aquesta no és la percepció majoritària entre els xinesos, que en general reconèixen la gestió del seu govern, o, si preferiu, la gestió econòmica i de l'estabilitat. Birmània és una dictadura en el sentit clàssic. Dura. I, el més important, estem parlant d'un país que ja ha tastat la democràcia. Jo crec, sincerament, que tard o d'hora caurà. I sobretot si els militars no avancen cap a una altra cosa. Aquestes eleccions semblava que podrien ser una cosa intermitja, però han creat més aviat indiferència. M'arrisco a predir que cauran, però cal veure què passarà si la junta és capaç de reinvertir la riquesa dels nous contractes (petroli, preses, fusta,...) en la seva gent i recuperar part del crèdit perdut, que, bàsicament, és el que ha fet la Xina.

Per cert, molt s'ha parlat de la Xina. I recordo aquell dia prenent un cafè amb Nyi Nyi Min:

-Because, you know, Chinese are like dogs...
-Eeeeeh... My wife is Chinese.
-Ah, sorry! No, I mean,...

Tu ja m'entens... I de fet, és comprensible, perquè el govern xinès és com un salvavides. Fa poc vaig veure a DVB un vídeo on hi sortien fotos de policies birmans fent "cursos de formació" amb experts anti-disturbis de Pequín. Però no hem d'oblidar que els xinesos no són els únics. U Tin U em va dir que esperava que els líders actuals Partit Comunista fes honor a allò que va dir Mao sobre "l'alliberament dels pobles". Però després afegia que també estava decebut amb l'Índia, una democràcia, que havia entrat en el joc de repartiment de recursos energètics de la zona.

Aprofito per destacar la carta que han escrit els europarlamentaris del Caucus on Burma, i que, un d'ells, Raül Romeva, recull en el seu blog (per cert, gràcies @jordigarcia per recordar-nos-ho al Twitter). Ressaltar que, entre els països que recomanen la creació d'una comissió a Nacions Unides per investigar la junta militar per crims de guerra i contra la humanitat (a proposta de l'special rapporteur de N.U., l'argentí Tomás Ojea), no hi és Espanya.

Per últim, i responent a la petició del Miquel, hi ha la qüestió del turisme. Espanya és un dels principals països de procedència dels turistes que arriben a Birmània cada any. La majoria d'organitzacions desaconsellen, en efecte, NO anar-hi, per allò de "turisme=més diners per als generals". Altres, com Thant Myint U, autor del llibre que menciono a "Expulsat de Rangún (segona part)" i nét de l'antic secretari general de Nacions Unides U Thant, creuen que les sancions de qualsevol mena ja no serveixen per a res. Si em demanes la meva opinió, jo només puc dir que em vaig quedar amb les ganes de veure aquest país que tots els que hi han estat diuen que és tan bonic. Perquè, amb tres dies a Rangún, sincerament, poca cosa veus, i està clar que tenia altres prioritats, que fer turisme. Però, sí, aquest és un dilema difícil, perquè l'arribada de turistes també és un fluxe d'idees, com quan Espanya va sortir del seu aïllament en part gràcies al turisme. I, en tot cas, crec que el que convé no és dimonitzar els turistes, sinó assegurar-se que sàpiguen on van i on aniran a parar els seus diners. En aquest sentit, la Lonely Planet dóna alguns consells i xifres orientatives. I això és el que em va respondre U Tin U quan li vaig preguntar sobre el tema:



Per aquells que no l'entengueu, U Tin U diu, en resum, que els diners del turisme van majoritàriament a les coporacions oficials (dels militars), però que l'important no és alliçonar els turistes, sinó demanar als governs dels seus països que pressionin Myanmar per recuperar la democràcia.

Expulsió de Rangún (segona part)

La policia havia deixat clar l'hora que passarien a recollir-me, les 07.15. Quan va sonar el despertador a les 6.20, vaig saltar del llit. Volia esmorzar bé. Després m'ho vaig repensar i vaig dormir una mica més, fins que la nova alarma va sonar a les 6.45. Em vaig dutxar, vaig posar-ho tot a dins la bossa, i vaig valorar si portar la càmera a la mà o deixar-la a dins la bossa. Vaig descartar grabar res amb ells al davant, no era qüestió de posar-los l'ham allà mateix.

En sortir de l'ascensor, els quatre del dia anterior m'esperaven. A excepció del secreta malèvol, els altres anaven ben uniformats, inclòs el tinent de la policia de Rangún. Va ser aleshores quan vaig veure la seva placa amb el nom: Phone Kway Lwin. Estaven impacients per conduir-me a l'aeroport i els vaig demanar dos minuts per menjar alguna cosa. Van ser tres minuts. Una bogeria en qualsevol cas. Vaig pagar-ho tot i, abans de deixar l'hotel, vaig veure mirades còmplices, somriures barrejats de preocupació, entre el personal de l'hotel. Crec sincerament que un dels agents també tenia dubtes morals recorrent-li la consciència.

Em van fer seure al seient del darrera. Érem cinc, al taxi. Vaig intentar iniciar una conversa.

- Aquests dies deveu anar força ocupats?
- Sí, força ocupats.- El tinent tenia un anglès prou decent per ser birmà.
- A part de mi, quants estrangers heu localitzat aquests dies? - vaig pensar que sempre va bé recollir una mica d'informació extra.
- Dos, tu i un altre.
- Només dos?
- Dos a Yangon*, a la resta del país no ho sé.

A mig camí, vaig demanar al conductor que abaixés la finestra i, com que estava espatllada, van acordar parar un moment i em van fer canviar de lloc amb el tinent, que seia a la finestra contrària, que sí que podia abaixar-se. Vaig baixar del cotxe i vaig veure una rata aixafada a l'asfalt.

Un cop represa la marxa, el vent em tocava fort a la cara, però vaig decidir callar i tapar-lo una mica amb la mà, ja que no podia abaixar la finestra jo mateix i havia de tornar-li a demanar al conductor. Vem passar dos camions plens de soldats o policies armats.

- Uau! Déu n'hi do. Qui són?
- Són un batalló policial.
- Aaaah... Batalló policial, no soldats. Però... Perquè és una ocasió especial?
- No, hi són cada dia.

El policia d'immigració de més edat va girar el cap i va dir als altres el que va semblar "aneu amb compte de què parleu".

- Què, us diu que no parleu amb mi, oi?

El tinent va somriure.

- D'acord, d'acord, no faig més preguntes... Ostres, mira, més policia.

Vem passar per un altre parell de camions de policia armada, i al cap d'una estona, un altre. La resta del camí, vem estar en silenci.

En arribar a l'aeroport, em van fer esperar primer, i vaig notar la curiositat d'aquells que havien vingut a acomiadar familiars que marxaven de viatge. Després em van fer pagar l'impost d'aeroport, i aleshores em vaig adonar que tenia uns 200 dollars en billets de 1000 i 5000 kyats que no podria canviar. Fora del país no serveixen de res.

Vaig passar el control de seguretat sense problema, i després em van tornar a fer seure. Un monjo gran va seure al meu costat. Quan anava a dir-me alguna cosa, va venir un personatge nou que portava una identificació de seguretat de l'aeroport.

- Porta una càmera a la bossa, oi? - va preguntar-me l'home. Havia confiat que no m'ho preguntarien mai.

Vaig treure la càmera i va dir que volia veure el que havia grabat. Vaig dir-li que hi havia molt de material, però va respondre que no importava. Abans de posar el menú visual de clips, vaig anar a la configuració, i vaig canviar el tipus de vista, de manera que les icones de cada clip es veiessin més petites. No em venia de gust que s'engresqués després de veure cap cara coneguda. Vaig anar al principi de tot, on hi havia una bona col.lecció d'imatges familiars dels últims dos anys: Planoles, Baviera, Salzburg, Pequín,... Vaig eternitzar-la tant com vaig poder, i vaig veure que començava a impacientar-se. Li vaig recordar que tenia un vol al cap d'una estona, i em va dir amb un somriure autoritari que hi dedicaria el temps que fes falta. "D'acord, cap problema." No em podia deixar empetitir, jo també havia de pretendre normalitat.

Em va demanar que passés ràpid aquella part i vaig localitzar les imatges de Shwedagon, amb monjos i peregrins, inofensives, i vaig anar passant-les una per una. Algú va venir i li va demanar no sé què, i va repartir l'atenció entre la meva càmera i l'altra conversa. En passar per sobre algues entrevistes, vaig passar ràpid el menú i amb posat de rutina, com si aquells clips no fossin importants.

Més impacient, l'home va preguntar per l'ordinador. Vaig desar la càmera i vaig encendre l'ordinador i li vaig ensenyar uns arxius qualsevol. Va mirar el rellotge i va proposar-me de fer una còpia de la càmera.

- Podem trigar dues o tres hores.
- És igual.- un altre cop amb aquell somriure de qui exerceix el poder.

Em van fer pujar al segon pis de l'aeroport i d'allà vem entrar en una oficina on es processaven visats ràpids. Em van fer seure i em va tocar esperar una mica més. M'amoïnava que poguessin quedar-se amb aquell material, però confiava en que la complexitat del procés fés il.legible la còpia que es volien quedar. Mentre uns agents procedien amb burocràcia de visats, altres entraven i sortien amb menjar preparat. De seguida la cambra es va omplir de la fortor del menjar. Va entrar una noia policia força atractiva, i li vaig dedicar un somriure que em va tornar a l'instant, just quan va entrar un nou personatge amb un ordinador portàtil.

Em van demanar que preparés la captura d'imatges. Vaig remenar la bossa, fent veure que faltava algun cable i després que el trobava i que me n'alegrava. No només per dilatar-ho tot en el temps, sinó també perquè no es notés que estava prevista la connexió, i perquè no sospitessin que tenia una còpia de seguretat. Un cop connectada la càmera al PC, li vaig indicar a quina carpeta hi havia els clips i, com esperava, vaig veure que no era capaç de visualitzar-los. Són arxius d'un format de vídeo especial que no es llegeixen fàcilment amb qualsevol ordinador. Li vaig indicar una altra carpeta i va començar a copiar-la. Va respirar tranquil quan va veure que només trigaria uns 20 minuts, i jo també, perquè, amb les hores d'imatges que hi havia allà dins, era impossible que estigués copiant els arxius correctes. Estava copiant palla, arxius .cgi, que són funcions de lectura i operativa de la càmera, però que per sí mateixos no serveixen de res.

Mentre esperàvem, vaig veure com algun m'anava fent fotos. Quan va veure que em tapava la cara amb la mà, es va acostar i em va demanar que m'aixequés i em posés davant de la paret de fons beige.

- No. Jo no sóc pas un delinqüent. Què s'ha pensat?

La meva indignació va marcar una línia que tampoc es pot perdre, la de la dignitat. Perquè un pot cooperar, però mai fins al punt de la humil.liació. Per salut mental, cal mantenir la integritat, els principis.

Semblava que es donarien per satisfets quan la còpia va completar-se, però van voler revisar les imatges i no podien visualitzar res. Vaig explicar-los que calia descarregar un programa d'internet per poder-ho veure bé, i que així estaria tot ok. Però aleshores el tècnic em va demanar veure el meu ordinador. Vaig dir-li que allà no hi tenia res, que no m'havia donat temps de copiar res, però em va demanar veure alguns arxius. Vaig buscar i vaig trobar uns entrenaments del Barça a Pequín.

- Barcelona. Football. Messi. You know?

Òbviament, l'home no tenia ganes de parlar de futbol. Neguitós, va tornar a revisar el seu portàtil i finalment va sortir de l'habitació. Més tard, va tornar amb un noi més jove. El jove, l'únic que portava el típic longyi enlloc de pantalons, va estar revisant de nou les carpetes i vaig veure que navegava amb més habilitat que l'altre. Es va crear un grup de fins a sis o set implicats i, després d'un petit comité de crisi, van començar a fer fotos de tot. De la càmera, amb la marca i el model, i també del meu Macintosh, com si mai n'haguessin vist un. Completat el peritatge d'aquells artilugis estranys, vaig veure que el jove remenava des del portàtil de la policia els arxius de la meva càmera. Finament, em van dir que ja estaven, i vaig insistir amb allò dels formats. De fet, era veritat.

Em van fer sortir d'aquella zona i vem arribar a la cua on et revisen el passaport i la tarja d'embarc. Alguns turistes van mirar com anava, custodiat per tota aquella tropa, però jo seguia amb el somriure a la cara. Van fer-me passar per davant de la cua i em van segellar el passaport. A certa distància, els fotògrafs anaven fent de les seves. A un li vaig fer la senyal de la victòria, a un altre li vaig fer el mateix senyal però a la inversa, i a un altre li vaig fer la salutació militar. Era un moment crític, i començava a creuar aquella línia. Havia de mantenir la calma.

Vem procedir fins a un nou control d'equipatge de mà inesperat, i allà em va tocar un operari diligent. Vaig disculpar-me per la roba bruta i pels mocadors de paper usats. Va revisar una bossa de plàstic de supermercat on hi guardava roba bruta i en va treure "The river of the lost footsteps".

- What's this?
- A book. About history of Burma.- i de seguida vaig adonar-me de la cagada.
- "Myanmar". "Burma" is the name of the colonial times- va dir amb irritació patròtica.
- Myanmar. Yes! Sorry, sorry. I know.

Però les disculpes no van servir de res. Va començar a remenar-ho tot. Una guia de viatge, una còpia d'un número d'Altaïr sobre Birmània, diners, cables, i finalment, una cosa que no puc explicar aquí però que va estar a punt de comprometre la sortida. La calma em va salvar, i l'operari patriota es va donar per satisfet.

A la porta d'embarc, els operaris de Thai Airways van retenir el meu passaport i me'l van tornar quan van començar a cridar els passatgers. Vaig entrar just després d'uns monjos i vaig trobar el meu seient. Vaig treure la càmera de la bossa i vaig acostar-me a la finestra per fer uns últims planos. En prémer on, la màquina va donar un senyal d'error. No podia reconèixer el disc dur. Vaig apagar-la i tornar-la a encendre dues vegades, però amb el mateix resultat. Havien esborrat els arxius des del seu PC. Per sort, guardava la còpia al Mac i no marxaria d'allà amb les mans buides. Ens havia costat massa: setmanes de preparació, visats, esperes, secretisme, expulsió abans d'hora.

Sense càmera, i amb l'adrenalina encara al màxim, necessitava fer alguna cosa, i vaig agafar el portàtil, abaixant la llum de teclat i pantalla perquè la bateria em durés prou i pogués escriure tant com volgués durant el viatge, que va passar rapidíssim.

En arribar a Bangkok, vaig recuperar el meu micròfon de TV3 d'allà on l'havia deixat, i vaig procedir a l'hotel. He descansat una mica i ara començo a enviar cròniques.

Vull agrair a tota aquella gent que m'ha ajudat en aquesta ocasió. No només la gent de la Lliga Nacional per la Democràcia i altres activistes, sinó també totes aquelles persones que romandran anònimes per la seva seguretat. Recordaré sempre una conversa després d'un ajut inesperat. La persona em va dir: em fan fer això, però jo et vull ajudar perquè als birmans no ens agrada aquest govern.

___
*Yangon és el nom oficial de Rangún després de l'última revisió oficial, que va suposar el canvi de Burma per Myanmar, per a nosaltres "Birmània".

Expulsió de Rangún (primera part)

Sóc a l'avió de Thai Airways que em portarà de Rangún a Bangkok un dia abans del previst. Hauran estat tres dies justos a l'antiga capital birmana. Tres dies intensos d'entrevistes amb gent de la Lliga Nacional per la Democràcia i passejades pels carrers de la ciutat sempre amb un ull al davant i l'altre al darrera. La sensació que m'estaven seguint es va comfirmar quan ahir, en ple interogatori, el tinent Phone Kyaw Lwin em va ensenyar les fotos que ens havien fet a mi i a Nyi Nyi Min, qui ha estat el meu traductor i acompanyant.

Sóc en aquest avió un dia abans del previst perquè la policia d'immigració m'ha expulsat del país. De fet, sabia d'entrada que aquesta possibilitat era força probable i, un cop consumada, em queda un regust estrany. Perquè -com sempre passa en aqusts casos- tu te'n vas i els altres es queden. Perquè ser interceptat és una petita derrota. Perquè no m'agrada que em tractin com un delinqüent. I alhora, per la part bona, perquè he aconseguit en només tres dies una entrevista de molt valor.

Ahir vaig entrevistar U Tin U, el vice-president de la Lliga Nacional per la Democràcia. Ell és, per entendre'ns, el segon en jerarquia al partit després d'Aung San Suu Kyi. U Tint U és la màxima figura avui accessible del partit que va guanyar amb més d'un 80% dels vots les últimes eleccions que es van fer en aquets país, ja fa vint anys.

Nyi Nyi Min i jo vem agafar un taxi des del meu hotel i vem anar a la casa d'U Tin U. De seguida, al principi del carrer, vaig veure el que semblava una parella de vigilants. Un cop a dins, vaig baixar del taxi amb el cap abaixat (per allò de si et fan fotos de lluny) i, en arribar al portal, vaig veure aquell senyor de 84 anys i U Nai Nai, un altre "diputat" (entre cometes perquè cap d'ells mai va acabar exercint com a tal). Em van fer passar a dins i vem tenir una llarga xerrada que es convertirà en una de les cròniques que passaré aquest cap de setmana pel TN. Em vaig disculpar que no els pogués donar una tarja: "no les he portades per evitar riscos", però la sensació és que estaven contents de veure'm, que no els importava gaire el protocol.


U Tin U parla del que sigui i ho fa amb franquesa i excitació. En aquests únics tres dies en aquest país, se m'ha fet difícil acabar d'entendre l'accent dels birmans quan parlen anglès, i ell no era una excepció. Però l'experiència recomana no interrompre i deixar que parli, i només demanar precisions si és realment necessari. La càmera sempre et permet revisar després.

El missatge de la Lliga és clar. Cal boicotejar les eleccions perquè no garanteixen la independència del parlament, perquè la junta militar s'ha assegurat un 25% del control del parlament passi el que passi diumenge 7 de novembre, perquè s'ha impedit que Aung San Suu Kyi s'hi presenti, i perquè al país encara hi ha més de 2000 presoners polítics.

Acabada l'entrevista, vem acomiadar-nos i els vaig desitjar sort. De camí a l'hotel, vaig veure de reüll que ens seguia una moto, però Nyi Nyi Min va somriue: "hi estem acostumats". Per repartir octavetes contra el règim va passar dos anys a la presó, una pena 'menor' comparada amb els 17 anys que va passar U Nai Nai empresonat, per exemple.

Quan Nyi Nyi Min em va trucar després d'haver-me deixat a l'hotel, em va explicar que la policia li havia preguntat el meu nom, i que els havia donat una pista falsa. Vaig preguntar-li si era necessari que canviés d'hotel, i em va dir que no feia falta. Pensava que els havia despistat, però estava inquiet i vaig fer una còpia de seguretat de les imatges, que es va fer eterna. Vaig baixar un moment al restaurant a dinar, i en tornar, encara faltaven molts arxius per copiar. Aleshores em va trucar el cap de seguretat de l'hotel, que em va dir que m'esperava la policia.

Quan vaig baixar l'ascensor, vaig intentar fer un recorregut ràpid per tot allò que era important: la càmera seguia copiant al portàtil; millor no explicar-los que era periodista; no donar informació que no em demanessin i alhora intentar no mentir; protegir les fonts.

A la cafeteria, em van rebre dos policies d'immigració, i dos policies de paisà. Els vaig saludar amablement, donant-los la mà a l'estil birmà (amb la mà que no encaixa tocant el colze), i em van fer passar a una sala de reunions. El cap de seguretat de l'hotel em va fer seure de cap de taula, i allà va començar un breu interrogatori, que va traduir la que semblava la manager de torn de l'hotel, i amb un altre traductor de reforç que havia posat l'hotel.

- Quin és el motiu de la seva visita a Myanmar? - va dir el policia de més rang i edat, dels dos d'immigració.
- Turisme.
- Vostè té un visat de turista, però no s'ha comportat com a tal aquests dies.
- He anat al Shwedagon Pay (la gran pagoda d'or), al mercat de Bogyoke, i he visitat el centre de Rangún...

I suposo que per estalviar la xerrameca, un dels policies de paisà (que després he sabut que es deia Phone Kyaw Lwin) em va ensenyar un dosier transparent on hi havia una foto de Nyi Nyi Min amb la roba de dimarts o dimecres. Estava clar que ens havien seguit des de la primera reunió en el primer hotel (la consigna era anar canviant d'hotel per no deixar rastre), on ens vem trobar amb altres membres del partit opositor i amb un periodista britànic.

- Reconeix Nyi Nyi Min?- va dir Phone Kyaw Lwin tot mostrant la seva foto d'un o dos dies abans.
- Sí, l'he vist aquests dies.- mentir podia haver estar contraproduent. I suposo que enteneu ara per què escric des de bon inici el seu nom real- Miri, reconeixo que m'he reunit amb ells, però què hi ha de dolent?
- El seu visat de turista diu explícitament que no pot tenir activitats polítiques o res relacionat.- es va limitar a traduir la noia, visiblement incòmoda.

S'anaven fent comentaris entre ells fins que, de nou, el de més edat es va dirigir a la traductora.

- Com que ha vulnerat la llei, ha de marxar amb el primer vol de tornada. Demà al matí. Li sembla bé?

Vaig mirar al policia i després a la traductora amb un somriure.

-Tinc elecció encara que no em sembli bé?- ella va correspondre al somriure i vaig afegir- L'únic que els demanaria és que em deixessin quedar un dia més, perquè tinc el vol per dissabte al matí, i perquè m'agradaria veure Rangún. Els prometo que no em reuniré amb ningú.- aquest cop sí que era una mentida, i ells ho sabien.

-No és possible.

El policia anava trucant al seu superior i explicant-li com anava tot. Em van demanar el bitllet i els vaig dir que era electrònic, i que no el podia imprimir perquè al "business center" de l'hotel no es podia accedir al Gmail, entre moltes altres pàgines censurades. Van dir que ho tornés a provar i l'altre policia de paisà em va acompanyar. Tenia la mandíbula aixafada, parlava amb monosíl.labs i el seu somriure feia més por que amics. Amb l'ajut d'una recepcionista molt maca vem intentar-ho i al final va haver-hi sort i vaig poder obrir el meu correu i imprmir el bitllet.

Des que ens vem acomiadar, un dels agents de paisà i el secreta malèvol han fet guàrdia a l'hotel. Vaig optar per cooperar i no encendre'ls amb conductes que podrien comprometre el material grabat amb una resposta més severa per part seva. I quan em va entrar gana, vaig rebutjar quedar-me a l'hotel i els vaig demanar que m'acompanyessin a un restaurant 200 metres carrer enllà. Els vaig convidar a menjar alguna cosa i vem compartir unes cerveses.

De nit vaig tornar al business center i allà hi va tornar a aparèixer el poli dolent, a qui ja se li havia estovat una mica el somriure. Vaig seure en un dels ordinadors i, més tard va entrar un periodista estranger amb qui havia coincidit el dia abans. Vaig veure de reüll que m'havia reconegut, però el vaig ignorar, per no comprometre'l, i més tard, vaig escriure a l'ordinador "this guy here is a policeman. They followed me and I have been expelled. Leave tomorrow. Be careful." i vaig fer veure que li preguntava alguna cosa perquè veiés el missatge de la meva pantalla. Va seguir la farsa amb una resposta igual d'inofensiva i al cap d'una estona se'n va anar.

Vaig tornar a l'habitació i vaig fer els últims stand ups a la finestra, de nit i amb la pagoda de Shwedagon al darrera, il.luminada, com un raig de llum enmig de la foscor, esplèndida. Vaig copiar els últims arxius i vaig agrair que, almenys, a l'habitació no hi haguéssin altres sons de fons. El fet d'haver deixat el micròfon de TV3 a l'aeroport de Bangkok, per evitar riscos, va anar en detriment de la qualitat de so, ja que tirava del micro de càmera. Un mal menor.

Vaig treure el nas per la finestra i no vaig reconèixer cap figura familiar a l'aparcament. Els policies deurien estar dormint, i suposo que haurien deixat ordres a recepció perquè els avisessin si jo tornava a tocar els collons.

CONTINUARA...

China Against Death Penalty (translation)

China is the country with more executions, between 70% and 90% of the world's total. Approximate numbers, because Chinese Justice doesn't provide them. Moreover, public opinion mostly supports it. With this background, the first Chinese NGO against death penalty has just been founded by scholars and lawyers like Teng Biao, who today was still busy getting things ready for the NGO's new office.

TENG BIAO, lawyer
"Most of Chinese people still have quite a traditional opinion. They believe a society without capital penalty is unthinkable, that it would lead to chaos. But they don't know in the world only a few number of countries still have it, and the ones that keep it don't use so frequently".

In 2005, China reviewed the procedures for its rulling. Since then, the Supreme Court has the last word for cases that before were decided at provincial level. An improvement that Teng Biao says is not enough.

Some years ago, TV3 followed him to Leping, where four men were convicted of assassination. First on the death row and now with a suspended sentence, which equals life sentence. A case without conclusive evidences and the suspicion that confessions were obtained under torture. In other cases, already executed people happened to be the wrong ones.

SERGI VICENTE, Beijing
This group of scholars has announced the creation of their NGO on the International Day Against Death Penalty and in a very sensitive time for everything related to human rights in China, since last Friday Liu Xiaobo was given the Nobel Peace Prize.

El futur de Kim Jong-un

L'altre dia vaig trobar-me amb el meu amic Alejandro Cao, amb qui tenim diferències ideològiques òbvies, però a qui respecto per la seva paraula i educació en les dues ocasions que he visitat Corea del Nord, i amb qui, per molt que us sorprengui a tots aquells que simplement el tracteu de "boig" o "freak", he rigut molt escoltant les anècdotes de la seva experiència com a representant de Pyongyang. Entre altres coses (per cert, està preparant un llibre), vem parlar de Kim Jong-un, i em va dir que li sorprendria que en un futur pròxim hi hagués una successió com la que ja han avançat molts mitjans de comunicació. Argumentava que Kim Jong-un és un desconegut allà, i jo li responia que el fet d'ascendir-lo a general i deixar-lo retratar al costat del seu pare, a primera línia, hauria de ser un senyal prou clar de per on aniran els trets, i ell concloïa que no n'hi ha prou amb el que té, que simplement li han donat una posició administrativa a la Comissió Militar, important, però insuficient pel que tothom està anunciant.

Dissabte vaig tenir l'ocasió de fer el visat a Pyongyang i assistir a aquesta gran desfil.lada militar d'avui, però ho vaig descartar a última hora per motius familiars. I m'hagués agradat ser-hi per respirar l'ambient. No deixa de ser sorprenent que hagin deixat anar de forma massiva a tota la premsa estrangera de Pequín, i que hagin instal.lat un centre de premsa (amb internet i amb accés, compte, al Twitter, millor que a la Xina!) i estiguin deixant connectar en directe a les televisions des de la mateixa Plaça Kim Il-sung. He arribat a pensar que Pequín i Pyongyang s'haurien posat d'acord per apagar el foc del Nobel a Liu Xiaobo, però m'inclino més per una presentació en societat. A aquest noi se l'ha de començar a veure, a situar, a respectar, i crec que més aviat es tracta d'això.

I potser us semblarà agosarat, però crec que hi ha un element important, la semblança física entre Kim Jong-un i el seu avi. Mireu les dues fotos i no em digueu que veieu a tots els asiàtics iguals. En un país com aquell, estic segur que aquest aspecte serà important.

Els mèrits de Liu (publicat al 3cat24)

El primer cop que vaig entrevistar Liu Xiaobo, el juny del 2007, ja feia tard. Portava quatre anys treballant per a TV3 a Pequín i, en anteriors aniversaris, havia combinat testimonis de "mares de Tiananmen" amb el comentaris d'altres activistes o implicats en la primavera xinesa del 1989. I dic que feia tard perquè, de tots els possibles entrevistats sobre el 4-6 (com es coneix a la Xina la massacre de Tiananmen en referència al quatre de juny, dia en què l'exèrcit va entrar a la plaça), Liu ha estat el de més valor. Valor simbòlic, perquè és dels pocs que no es va exiliar després de la revolta i del càstig per participar-hi (3 anys a presó i quatre de treballs forçats, dels quals no en feia victimisme), i pel valor del seu discurs, el que atorga el valor de les idees ben exposades i argumentades. Com quan vaig entrevistar Gao Zhisheng pocs anys abans, i més tard Hu Jia més tard (tots dos candidats els últims anys al guardó), poc pensava aleshores que haver-hi parlat i haver guardat aquelles imatges seria tan important més endavant: amb Gao auto-retirat de l'activisme després d'una misteriosa desaparició i rumors que l'havien pelat, amb Hu complint una pena de tres anys i mig, i amb un Liu que amb deu anys de presó per davant ha rebut el Premi Nobel de la Pau.

He d'admetre que, després del Nobel de la Pau a Obama, tenia dubtes que li caigués a un xinès, i que algú pensés que tot i així fos important. Això i el fet que tot avui ha anat molt ràpid per aquells que informem sobre aquest país, fa que encara no tingui la perspectiva adequada. Però els motius del jurat per concedir-li el premi ens ajuden a definir-la i a comprendre que avui és un dia important. Parlem d'un home condemnat a 11 anys de presó per les seves idees, de l'autor (probablement co-autor) d'un manifest que reclamava al règim reformes polítiques, a ulls de Pequín un enemic de l'estat o un radical. Parlem d'algú que reclama llibertats bàsiques (d'expressió, d'organitzaciò, de manfestació) i d'altres més ambicioses (separació dels poders de l'estat), tot allò que a casa nostra donem per fet però que aquí només s'ha aconseguit de forma parcial o, en el cas de la lliure associació polìtica, no s'ha aconseguit. D'algú que, el 1989, va advertir de la presència d'armes entre grups descontrolats d'estudiants a la Plaça de Tiananmen, i que la vigília del 4-6, va convèncer centenars de joves perquè la desallotgessin després de l'ultimàtum de l'exèrcit.

I no cal dir que aquest és un premi valent. Aquells que l'han concedit han dit una cosa així com "som conscients que tots ara són molt prudents amb la Xina per tractar-se d'un país tan poderós, però no podem amagar-nos", i més després d'haver rebut l'amenaça directa de Pequín perquè no li atorgués a Liu.

Per contra, el premi ens deixa un regust amarg. El de l'experiència dels últims anys. Cal lloar, com ha fet Ban Ki-moon, tot allò que ha aconseguit la Xina en la seva cerca d'un model econòmic, social i també polític, encara que teoria i pràctica estiguin força allunyades en aquest últim aspecte. Tot això és innegable, però també ho és el fet que, quan alguna cosa no agrada, no només se silencia, sinó que es persegueix com un crim quan es considera excessiva. El dia que la Xina permeti la crítica oberta com una cosa normal, probablement estarem molt aprop del canvi polític, i fins a cert punt és comprensible que de moment no se sigui flexible amb això. Però una altra cosa és jutjar i represaliar pel simple fet d'exposar les divergències, i això, malauradament, no ha canviat gaire malgrat els avenços, i dubto que canviï amb un premi que el govern xinès considera ofensiu.

Sort l'ha d'homenatjar?

Llegeixo l'article a La Vanguardia sobre l'homenatge que la ciutat de Sort li prepara al pilot nordamericà 'Chuck' Yeager i em pregunto el per què d'aquest honor.

És una història curiosa, i que requereix un parell de lectures per entendre que, de motius per a l'homenatge, no n'hi ha cap, a no ser que hi hagi detalls que no s'expliquen o que Sort vulgui promoure el turisme de veterans de guerra ianquis perquè a la Bruixa d'Or ja no li surten els encanteris i Sort tingui les arques municipals enteranyinades.

Aviam... Del text, se'n desprèn que l'homenatge és per la seva valentia i pel seu "impecable full de serveis". Però, no va ser abatut a França i va fugir pels Pirineus ajudat per la resistència? Segueixo llegint: el van interceptar i el van tenir allotjat en un hotel de Sort, on els franquistes el van tractar bé fins que Washington va fer quatre gestions i va ser conduït a Gran Bretanya.

Entenc que a la Base Aèria d'Edwards, on va entrenar futurs pilots, se li faci un monument, però no per què se li ha de fer una placa commemorativa a l'hotel on va passar tansols dies o potser hores. En tot cas, és ell qui li hauria de fer un homenatge a la ciutat de Sort. (El relat de l'estada com a presoner en una gàbia d'or ha de ser interessantíssim, per cert.)

Perquè no estem parlant d'un heroi de la Guerra Civil. No estem parlant d'un dels pilots dels Mosca republicans (com el terrassenc Simó Fiestas, de qui sempre me'n parlava la meva àvia) que lluitaven en clar desavantatge numèric i contra un enemic aixecat en cop d'estat contra el govern legítim. Estem parlant d'un pilot que, si bé se'l pot considerar un heroi a casa seva, a més de la Segona Guerra Mundial, també va participar en les vergonyoses campanyes del Vietnam (on l'aviació va fer caure més bombes sobre Indo-xina que durant tota la Segona Guerra Mundial) o del Pakistan contra Bangladesh als anys setanta (on Nixon va optar per ajudar un règim genocida per contenir el bloc soviètic). Després, com a oficial, a la base de Morón de la Frontera, Yeager va ser instructor de vol del mateix rei d'Espanya, Joan Carles I, el preferit de Franco, quan l'ajut dels maquis per creuar els Pirineus ja quedava massa lluny en l'oblit. Un pilot que, en definitiva, executava ordres amb molta diligència, però que ja va ser ascendit i homenatjat a casa seva per aquests mèrits.

Animació sobre la Gran Cibermuralla (GFW)

Divertida animació molt útil per a no iniciats.

Última visita a comissaria

"Última" no perquè ja no n'hi hagi d'haver més, no, sinó perquè és l'última que ha tingut lloc. Va ser divendres, i de fet no em van trucar a mi sinó a la meva dona.

- Passa per comissaria.- va concloure l'agent.
- Per què? Que ha passat res? - va respondre ella, neguitosa.
- És que no saps què has fet últimament? - li van dir en to alliçonador.

Quan vem anar tots dos a la comissaria de Sanlitun, les meves sospites es van comfirmar. La bòfia havia identificat un missatge que una estudiant que últimament m'ajuda a traduir algunes coses i a fer algunes trucades havia penjat en un fòrum d'internet. En la nota, preguntava si algú sabia quan i on es produiria la manifestació anti-japonesa, que aleshores només era un rumor. Havien localitzat la IP i, per tant, el número de telèfon de l'oficina, que des del principi és a nom de la meva dona, i que hem anat conservant tot i que en tot aquest temps (set anys) hem canviat de casa/oficina tres vegades.

L'agent de recepció va imprimir un document i li va pasar el cas a un altre agent més gras i d'aspecte mandrós, que ens va conduir a una dependència al pis dalt. En aquella sala mal endreçada em va cridar l'atenció una pissarra blanca on hi havia alguns guixots i un dibuix de "Xiaoxin", el de la sèrie de televisió per a nens, més conegut a Catalunya com Xin-xan.

L'agent grassonet va encendre una cigarreta i, poc després d'iniciar l'interrogatori, li vaig demanar que l'apagués. Em va fer cas. Va començar a escriure en un paper les dades bàsiques i les respostes a tot allò que anava indagant. Era el típic interrogatori rutinari, on havia d'assegurar-se que les versions dels tres implicats coincidien: la de la meva dona, per responsabilitat legal o "telefònica", la de la meva ajudant, que havia perpetrat el "delicte", i la d'un servidor, que n'era "l'autor intel.lectual", si és que haver demanat més detalls de la manifestació requeria realment aquest honor.

L'agent grassonet anava anotant les respostes en un esborrany que havia posat al costat de l'informe oficial, després d'haver-lo embrutat amb un parell de ratllades per coses que havia escrit malament.

- Però vostè què li va demanar exactament a la seva ajudant?
- Bé, no és exactament una ajudant. És una estudiant que ve alguns dies a donar-me una mà.
- No t'enrotllis i respòn a allò que t'estan preguntant.- A excepció de l'única baralla que he tingut a la Xina, aquella era la primera vegada que la Wang Can era amb mi en una comissaria, i se'm feia estrany veure-la allà, diria que fins i tot encuriosida per una experiència que trencava la seva rutina diària, i en la qual ja havia adoptat el paper de "poli bo", tot i que aquesta vegada en el sentit invers, ja que que els interrogats erem nosatres.
- Li vaig dir que com que tenia previst un viatge a Guangdong, m'interessava saber l'hora de la manifestació, que sabia que algú estava preparant, per tenir clar si em seria compatible amb l'hora d'agafar l'avió.

El bòfia grassonet va començar a escriure i va dubtar un moment. Va agafar el mòbil, va teclejar-hi el caracter que no coneixia, i un cop el va reconèixer el va copiar al paperet que li servia d'esborrany. Amb molta pausa, va tornar a alçar el cap i va prosseguir.

- Però, com ho sabia vostè, que hi hauria aquesta manifestació?
- Tothom ho sabia. La premsa ho sabia, la gent ho sabia, els japonesos ho sabien i vostès ho sabien perquè si no no seríem ara aquí. És necessari que facin aquest informe a mà quan tenen ordinadors per tot arreu?- li vaig respondre amb un punt d'impaciència, seguit d'un parell de copets a la cama amb què em va castigar ella d'amagat.
- I a vostè qui li ho va explicar, en primer lloc?
- M'ho va dir un altre periodista estranger.
- Un altre periodista... De nom...?
- De nom que no recordo i que si recordés no li diria perquè no és això el que he vingut a fer aquí, i vostè sap que no estic obligat a respondre-li.

Semblava que s'havia donat per satisfet i que ja no sabia què més preguntar quan va tornar aixecar-se en entrar el seu superior, que havia ja entrat un parell de cops per alguns aclariments que l'agent grassonet no habia sabut resoldre sol. Però, enlloc de deixar-me anar, em va tornar a demanar el passaport i el carnet de premsa. I quan observava en veu alta que era el tercer cop que me'ls demanaven, el de rang més alt em va fer sortir i esperar a recepció mentre alliçconaven la meva dona alhora que esperaven que arribés l'estudiant, aleshores enmig d'un embús de trànsit monumental en algun punt de la ciutat.

Vaig aprofitar la pausa per anar al banc i fer una gestió i, en tornar, ja tenien l'informe preparat. I aleshores va venir una escena familiar, l'hora de signar. Vaig passar-li a la meva dona el paper que l'agent grassonet havia copiat curosament de la seva txuleta perquè li donés la ullada de rigor i, tot seguit vaig preguntar-li allò que sabia que allargaria aquell tediós intercanvi de preguntes i respostes absurdes, però que, per ètica, no estava disposat a sacrificar.

- Molt bé, ara el signo. Però abans ha de fer una ratlla a cada una d'aquestes línies, de manera que no quedi cap espai en blanc.- vaig dir-li amb el boli a la mà.
- No, no, no toqui res!
- I aleshores, com sabré que no hi han afegit res, després de signar?- la pregunta el va tornar a descol.locar i, un cop més, va tornar a cridar el seu superior.

Enmig d'aquell sidral, alguns agents que no tenien res millor a fer anaven entrant i sortint com el despistat d'un bar d'afeccionats al futbol que pregunta qui ha marcat l'últim gol.
- De quin país és?- va preguntar-li un agent jove i alt a la meva dona.
- Tot el que necessita saber és en aquest paper.- vaig interrompre tot convidant-lo a que li donés una ullada a l'informe, quan va tornar a entrar el superior.
- Miri, aquest és l'informe oficial, i ha de quedar així.- va explicar el superior.
- D'acord, doncs aleshores facin una fotocòpia, per jo quedar-me amb una prova de la declaració.
- No li podem donar una fotocòpia.
- Doncs aleshores no signo.

El superior va mirar el seu rellotge de polsera i va anar per feina. Li va dir a l'agent grassonet que no calia, que podien deixar-ho així. Ens van despatxar i li va tocar el torn a l'estudiant, que ja havia arribat, i a qui els policies, com dos nens que preparen una broma a un company, em van demanar que no li expliqués res encara.

La noia estava tranquil.la i li vaig dir que no calia que s'amoïnés, i he d'admetre que em va sorprendre la seva tranquil.litat quan va pujar les escales de la sala d'interrogatori.

I com que enteníem que la cosa aniria per llarg, la mev dona i jo vem anar a una cafeteria propera per matar l'estona, fins que una hora després, a falta de notícies, vem tornar a comissaria i, en preguntar, ens van dir que de seguida acabaven.

Més de tres hores després d'arribar i amb el dia ja perdut després de tres hores de disbarats, vem riure amb els comentaris que els havien fet quan jo no era al davant, del tipus "tu ets xinesa, de manera que hauries d'educar-lo, d'evitar que expliqui coses dolentes de la Xina".

A diferència de la manifestació multitudinària de boicot al Japó de fa cinc anys, amb milers de persones marxant per la ciutat amb banderes xineses i pancartes, i amb alguns exhaltats llençant pedres i qualsevol cosa contra restaurants japonesos i altres objectius similars, i que va acabar amb una pluja d'objectes a l'ambaixada japonesa, aquest cop les autoritats van desplegar tota la seva capacitat censora i van evitar que l'actual conflicte diplomàtic amb el veí asiàtic es acabés de manera similar. Tant és així que, tot i els esforços per fer-ne una bona cobertura informativa, quan vaig veure que la policia només va deixar que quatre gats amb banderes rojes es desfoguessin davant de la legació nipona, vaig tenir clar que allò no era notícia. Vaig grabar-ho, vaig fer el meu stand up, però més tard vaig tenir pocs arguments per 'vendre' aquella crònica quan vaig parlar amb Barcelona per telèfon. La policia havia aconseguit que allò acabés sent una manifestació de perfil baix en una data delicada (el 18 de setembre és el 79è. aniversari de la invasió japonesa) gràcies a ves a saber quants interrogatoris com el que ens van sotmetre a nosaltres divendres.

La medalla de Barcelona a Lee Kwan Yew

El passat 3 de Setembre l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va passar per Singapur abans de tornar a casa després de del dia d'honor de la ciutat a l'Expo de Xangai.

La parada a aquesta ciutat-estat del sudest asiàtic es va fer amb calçador, de tansols unes hores per atorgar-li la medalla de ciutadà honorari a Lee Kwan Yew, primer ministre des de la independència de Singapur (1959) fins el 1990, i avui amb el títol de Ministre Mentor, i el fill del qual és l'actual primer ministre.

La nota a la web de l'Ajuntament ens recorda que la medalla reconeix el mèrit d'haver enfortit les relacions comercials entre les dues ciutats, especialment amb l'establiment de la línia aèria Barcelona-Singapur de Singapore Airlines (per cert, una de les millors que he agafat mai).

De fet, la jugada cal atribuir-la a l'empresari i ex-conseller Josep Manuel Basáñez, que avui, ja mig retirat, ostenta el càrrec de cònsol honorari de Singapur a Barcelona, i que encara em pregunto com va convèncer el consistori (la medalla es va aprovar per tots els grups polítics) per premiar una figura sens dubte controvertida. És ben sabut que, gràcies a Lee, Singapur es va convertir en un dels tigres asiàtics, en una potència econòmica que, a més, figura en el lloc 23 de l'Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides. I dic que em sorprèn la decisió perquè és igualment sabut que el Singapur de Lee Kwan Yew ha estat un règim autocràtic que ha escombrat l'oposició política, amb acusacions d'empresonament sense judici i tortura durant l'etapa més dura, la que en nom de la lluita contra el comunisme es va permetre de tot. I fins i tot avui, aquest és un assumpte que allà se segueix censurant, com el vídeo de l'activista Lim Hock Siew, que va passar gairebé 20 anys engarjolat.

Ex-political prisoner speaks out in Singapore (Banned in Singapore) from sotong on Vimeo.

A una consulta per correu electrònic, el secretari general de l'opositor Partit Democràtic de Singapur, Chee Soon Juan, m'ha respost que "és una vergonya que aquestes medalles no tinguin en compte aspectes polítics del desenvolupament econòmic". I després afegia: "A Singapur la desigualtat d'ingressos és al nivell del Tercer Món, els sindicats independents estan prohibits, no hi ha salari mínim, tenim pocs o cap estalvi per la jubilació, i ara se'ns diu que ens n'oblidem, de la jubilació i que acceptem salaris baixos quan treballem després de jubilar-nos."

No dubto que les relacions comercials amb Singapur siguin importants, ni que Lee Kwan Yew estigués convençut que estava construïnt una gran nació quan va escollir prioritzar l'ordre abans que la pluralitat. Però em pregunto: ho sabia l'alcalde, tot això? Malauradament, jo no vaig anar a Singapur perquè pels meus caps, amb crítica o no, la notícia quedava massa lluny, informativament parlant.

Chery i els esclaus

Fa poc, durant la visita de Zapatero a Pequín, alguns periodistes de la comitiva que acompanyava el president espanyol van dir allò que ja havia sentit en altres viatges: "mira, els esclaus". Es referien als xinesos que, ben formats, esperaven amb banderes dels dos països el pas de ZP per l'astora vermella. Aquests dies, a propòsit de la possible arribada de Chery a Catalunya, he llegit bajanades del mateix nivell.


La possibilitat que els xinesos desembarquin a Catalunya ha vingut acompanyada d'una campanya alarmista amb regust a derrota. Alguns "analistes" han arribat a dir, escandalitzats, que en podem esperar una de bona, que "els xinesos portaran el seu model laboral amb els seus horaris i condicions indignes". En primer lloc, és irresponsable jutjar una empresa que ni tansols ha publicat el seu pla de negoci. En segon lloc, cal recordar que cada mercat laboral té les seves lleis, i que seria impensable reproduir a casa nostra certes condicions laborals habituals a la Xina. Si algun dia acaba passant, no serà per culpa dels xinesos. Però, en tercer lloc, i el més important, és imprudent tractar d'explotadora una empresa determinada pel simple fet de ser xinesa. És que, potser, els empresaris catalans que posen fàbrica a la Xina o hi subcontracten la producció pensen més en els pobres obrers que en els seus beneficis? No, hi van en la majoria dels casos perquè els surt més barat allà que a Catalunya. El que passa a la Xina és una responsabilitat compartida, però no únicament xinesa, i en qualsevol cas no seria aplicable a una hipotètica arribada de Chery a Catalunya.

De fet, si avui els nostres líders festejen amb els xinesos és en part perquè nosaltres sostenim aquest model productiu, en què el cost de fabricar és més important que el cost social, i en què un determinat model econòmic acaba eclipsant el model social que en teoria perseguim. En altres paraules, els xinesos no s'han inventat la globalització, només l'han aprofitada en benefici propi, convertint-se fonamentalment en un país ensamblador (en una fàbrica) i, potser a partir d'ara, intentant també que les seves incipients marques puguin també ser multinacionals. Segons aquest model, ara els diners són a la Xina i nosaltres volem que se'ls gastin aquí perquè es creein llocs de treball.

Una altra de les crítiques és el de la propietat intel.lectual. En efecte, ja en vaig parlar cap allà el 2004, que Chery tenia pendent un contenciós amb GM perquè havia calcat l'Spark i l'havia rebatejat com a QQ. Com en molts altres sectors, la Xina té un problema gros, i Occident negocia en cada cas, perquè sap que és preferible cooperar amb els xinesos que intentar imposar-los sancions. És un autèntic maldecap que trigarà en solucionar-se. Però dimonitzar Chery perquè ha copiat models a la competència (la història de moltes economies, inclosa la nostra quan era més jove) és allunyar-se del que realment importa: que els xinesos cada cop fabriquen cotxes millors.

Si Geely va comprar Volvo va ser per, justament, per beure de l'experiència sueca, per pujar de cop uns quants graons. També ho va fer per millorar la seva imatge de marca i per entrar amb més facilitat en els canals de distribució europeus, amb una xarxa ja establerta. I Chery haurà optat per una estratègia nova, que és instal.lar-se directament al continent, per fabricar-hi i vendre-hi directament. Chery, Geely, BYD, Brilliance, i molts altres, tots ells estan invertint moltíssim en R+D, i algun d'ells contractant enginyeries i dissenys a cases de prestigi com Pininfarina i reclutant experts de diferents nacionalitats. Senzillament, estan seguint el camí que ja van fer els coreans als 80-90, o els japonesos els 70-80. La diferència és que a uns els tenim més mania que als altres perquè la Xina és una "dictadura", una lliçó moralitzant que no té res a veure amb per què Chery ha arribat fins aquí. I és evident que encara hi ha diferències de qualitat importants, però també que Chery no vindrà a competir amb BMW, que competirà en la franja de cotxes barats, i que tampoc podrà vendre pas models que no hagin passat els criteris europeus d'homologació.

Criticar que es facin negocis amb la Xina perquè és un règim autoritari, és com fer boicot al cava perquè a Catalunya vol l'Estatut o la independència. Un argument de titular fàcil, però infantil, com la broma dels "esclaus". Si ens importa la indústria de l'automòbil i els seus llocs de treball, hauríem d'estar contents que Chery esculli Catalunya i no el Piemont. I insisteixo: si ens importa. Si volem contribuir a la cultura del cotxe, si ens importa més la indústria que l'agricultura, si ens importa atraure inversions i si creiem en aquest model de "progrés". I això ja són figues d'un altre paner.

De tot, el que sí que cal analitzar amb detall és en quines condicions arribaria Chery. Pel que he pogut saber, probablement es crearia una societat mixta Chery-Generalitat, l'Incasol posaria els terrenys i el Govern financiaria la construcció de la nova planta. A mig termini, Chery passaria a controlar la societat i el Govern recuperaria la inversió. Aquesta mena de detalls són molt més importants que no si l'inversor és xinès o nordamericà.

Per mi, de l'assumpte Chery potser el més interessant que de moment no sabem és què en pensen els socis de Govern, i concretament ERC (el conseller Huguet també ha participat en aquestes negociacions), del viatge llampec de Josep Montilla a Hefei. Amb unes eleccions dificilíssimes en pocs mesos, la reunió amb Chery era una de les poques notícies bones per anunciar. Una jugada arriscada, perquè de fet el contracte està encara molt verd, i perquè la resposta en l'opinió pública probablement no hagi tingut l'efecte esperat. I a tot això, ja veurem si a Hefei no canvien de parer.

Per cert, he recuperat el reportatge sobre cotxes xinesos que vaig fer pel Valor Afegit (Canal 33) el 2006. En molts sentits, premonitori, com els comentaris del professor Pedro Nueno.