Feines de risc II

Sento ser tan previsible, però avui toca parlar de corrupció...

L'altre dia Manuela de Madre se sentia consternada. Clar, que al teu successor l'empresonin per corrupte deu fer mal. Ja em perdonarà la De Madre, però jo he de dir que m'ho estic passant d'allò més bé. Suposo que hi ajuda allò de la distància física que alhora fa de filtre emocional.

Aquell senyor gras del cabell blanc.

D'entrada, m'ha descol·locat força la imatge, ara emmanillat, d'aquell senyor gras de cabell blanc amb qui fa uns anys vaig coincidir en un míting de CIU a Sant Feliu de Guíxols. (Aleshores seguia tots els partits polítics per un treball de Comunicació de Masses encarregat pel professor Eugeni Giralt, a qui havíem de lliurar material electoral com paperetes i pòsters, i qui, pel que llegeixo, segueix enfeinat en col·leccionar tota mena de parafernàlia.) En tinc un record vague de l'Alavedra. Però recordo perfectament que em va sorprendre que aquell peix gros parlés amb un estudiant de periodisme, amb un to molt afable, tot sigui dit.

I no em confongueu, no gaudeixo veient aquest home i els altres imputats emmanillats. Gaudeixo en comprovar, primer, que els mecanismes de control que donàvem per fets eren més aviat de mantega, i després, i sobretot, perquè la justícia ens ha permès que ho coneguem a temps. Gaubança no perquè el sistema no funcioni, sinó perquè així ens ho feien creure. Això és un toc d'atenció per a tots: pels que se suposa que ens han de servir i pels que se suposa que han de vigilar que no robin, inclosos nosaltres, els periodistes. Quina gran oportunitat per fer periodisme de debò, l'autèntic periodisme d'investigació!

Bo i Hu. Who is bo?

I tornant a les comparacions que exigeix el blog, comprovem un cop més com avui no estem per donar lliçons de transparència a ningú. I més quan a la Xina n'hi ha que darrerament s'ho prenen molt seriosament, com l'intrèpid Bo Xilai, secretari del Partit a la municipalitat de Chongqing. Ara mateix està enfeinadíssim desmuntant una xarxa mafiosa que operava impune en connivència amb alts funcionaris, inclòs el número dos de la policia d'aquella ciutat. M'il·lusiona que el Sr. Bo sigui notícia perquè ha trencat l'acord tàcit entre les màfies locals i molts governs locals i figures polítiques nacionals que en part han fet carrera gràcies a aquest acord. Si us interessa el tema, és molt interessant l'anàl·lisi d'aquest article en anglès.

Feines de risc

Miro astorat les imatges al 3-24 de la manifestació dels pagesos a Reus i la càrrega policial. I més enllà del debat sobre els preus i quin model d'agricultura volem (un debat altrament interessantíssim), sento des d'aquesta distància una vergonya humiliant, perquè m'he quedat sense arguments si em toca fer comparacions. L'actuació dels Mossos amb allò dels anti-Bolònia i això de Reus és oprobiosa. I no només perquè la sensació és que reparteixen garrotades a tort i a dret sense miraments, sinó que a sobre són incapaços de neutralitzar una manifestació. Si és que els prenien les porres i els escuts! Però qui els ha entrenat, a aquests nois? Grotesca, per cert, la imatge del pagès que li torna la porra al mosso desprotegit.

Recordo les protestes antisistema en la reunió de l'OMC del 2005 a Hong Kong. Formaven una línia policial gairebé impenetrable i llencaven gasos lacrimògens o garrotades si els manifestants els agredien quan intentaven trencar-la, però en cap cas els anaven a caçar.

"També va rebre un càmera de TV3. La policia lamenta els incidents i els atribueix a la tensió del moment", deia el company que cobria la noticia. Mare meva! Vergonya, perquè en un episodi com aquest no hi hauria d'haver ferits, inclosos els agents que van acabar a l'hospital. Vergonya perquè a més d'empitjorar uns abalots que se suposa has anat a dissoldre, acabes rebent tu també i a sobre et treus el mort de sobre quan algú et pregunta què ha passat. Vaja, que sembla que ens haurem d'acostumar a fugir dels grisos, ai perdó, dels Mossos si ens enganxen al mig d'algun aldarull. I jo, per si de cas, em quedaré cobrint incidents de poca intensitat en aquest país on mai cap policia m'ha posat la mà a sobre.

Lu Guang, premi de fotoperiodisme

Poderosíssimes fotografies que retraten la cruel realitat de la Xina contaminada. De Lu Guang, l'últim guanyador de la beca W. Eugene Smith.

Millors condicions per a la premsa estrangera

El president Hu Jintao ha avançat que milloraran les condicions i el tracte per a la premsa estranegra que treballa a la Xina. Benvinguda, molt benvinguda, aquesta declaració de bones intencions, en un país on, abans d'aplicar-les, primer cal mostrar una determinació concreta, perquè tothom es doni per al·ludit. De tot cor, estic convençut que Hu així ho vol, i us convido a treure conclusions posem que mig any o un any després. Perquè, sincerament, vaig arribar a pensar que aquella detenció a Liaoning el 2005 era excepcional (10 hores vaig passar aquell cop a comissaria), però després de vàries detencions més i especialment després dels fets d'Urumqi, no us negaré que he virat cap a l'escepticisme. Si d'aquí a un any en Hu tenia raó, haurà guanyat la meva admiració. Si no, hauré comprovat que en aquest país hi ha massa poders, massa caps sovint incompatibles entre ells, ja que cada un d'ells competeix per a una parcel·la de poder, com vaig poder veure a Urumqi, i que això d'avui era, en realitat, com tirar la pedra i amagar la mà.

Aletes de tauró: Espanya les talla, l'Àsia se les menja

Del 10 al 18 d'octubre, el Project Aware demana la mobilització ciutadana com a requisit per millorar la regulació de la Comissió Europea sobre la pesca de taurons.

Com a amant de la vida submarina, volia recordar aquí que Espanya és un dels principals pescadors de taurons. O més concretament, d'aletes de tauró. Pesquers espanyols capturen a alta mar tota mena d'esquals, els tallen l'aleta, i llencen la resta al mar (veure vídeo). Els principals mercats són els asiàtics i l'aleta es paga a preu d'or.

Pels interessos d'aquesta potència pesquera, Espanya actualment està bloquejant l'adopció d'una regulació més seriosa que controli la sobre-explotació i -per tant- l'amenaça d'extinció per almenys una tercera part de la població de taurons de les aigües europees. Enllaç per enviar carta al president d'Espanya per aquells que no us deixi indiferents el tema.

Vídeo de l'últim dia a Padang

El meu germà m'ha passat el vídeo que va grabar amb el seu iPhone fa dues nits a Padang, la nit abans que deixéssim la zona del terratrèmol (veure post anterior). Per aquells que us descol·loqui que parli del meu germà, aclarir que el Roger (Vicente), treballa com a càmera per a ETB (Euskal Telebista).

Replica i retirada

http://www.tv3.cat/videos/1524869

http://www.tv3.cat/videos/1523989

http://www.tv3.cat/videos/1523489

Padang
Dimarts, mitjanit

Soc a l'aeroport de Padang, dotze hores abans de la sortida del meu vol. Avui, mentre estava muntant la cronica a l'habitacio de l'hotel Inna Muara, he sentit una replica de 5.1. Tot l'edifici s'ha mogut. He sortit tan rapid com he pogut, he deixat els tastos alla, i he arribat fins a la recepcio. Tothom era al carrer.

Ni tansols l'any passat a Sichuan, amb tantes repliques que hi va haver, havia viscut una cosa aixi. I si aixo passa el dia despres que els de Metges Sense Fronteres et diguin que ells mai s'allotgen en un edifici sempre que van a una zona afectada per un terratremol, i en un hotel que el dia del terratremol va quedar mig ensorrat, comprendreu que l'opcio mes assenyada era tocar el dos. Ens han dit que dema al mati hi hauria un transit de bojos per arribar a l'aeroport, aixi que hem aprofitat l'avinentesa per arribar a l'aeroport tan d'hora.

Fa uns moments, quan ja em disposava a dormir (al terra, a la part exterior de la zona d'arribades, ja que son mes de les dotze de la nit i l'aeroport es tancat) em truquen de TV3: els audios de la cronica no han arribat be, ncessiten que els els torni a passar. Ho he provat pel mobil. Res. En una oficina m'han dit que tenien un modem USB i m'han ajudat. No hi havia connexio! Ho donava per perdut, quan finalment ha arribat una mica de senyal, i he enviat l'arxiu amb la veu en off. No se ni si ho hauran aprofitat...

Avui, a mes, he perdut un satel.lit (no m'havia passat mai) perque el portatil em dona un error en exportar les imatges que no se com resoldre. Pero ja el mirare quan arribi a Pequin.

El cas es que l'estres, fins i tot en aquestes ultimes hores, resumeix un viatge de bojos. Un altre.

Un cop mes, deixo Indonesia amb una sensacio estranya. Aquell cop al juliol, perque volava cap a Urumqi. Aquest cop, perque el terratremol ja no es noticia. Pero aquesta gent esta amb el cul a l'aire, i la historia post-terratremol continuara per a ells. Sense casa, sense medicaments, sense menjar ni aigua, sense electricitat. En passar per les que son a peu de carretera, vem fixar-nos en els missatges en angles que escrivien en trocos de cartro: "Please, help us, we are very hungry". Em consola saber que hi ha cooperants com els de MSF que s'hi quedaran unes setmanes i que compensen el nostre oblit informatiu, altrament inevitable pels que ens dediquem a les "news", les noves.

Penso en la gent que ha agonitzat sota la runa, enviant missatges d'auxili pel mobil. Quedara algu viu? Pregunta incomoda que tothom respon amb un "ja no hi ha possibilitats". Pero l'especulacio es inevitable, i la imatge d'algu soterrat que sap que morira i no pot ni suicidar-se es esgarrifant. Fa un moment, hem vist per televisio unes imatges de les cameresde seguretat de l'hotel Ambacang, del moment del terratremol, amb tots els clients i empleats evaquant l'edifici. Quants d'aquells van arribar al carrer?

Enviada l'ulima cronica, he passat un cop mes per davant de l'Ambacang, intentant retenir aquella imatge i aillar-la de la resta, de l'estres per arribar a l'hora d'enviament, de la replica i l'angoixa de tornar-ne a patir, i de la fortor de descomposicio dels cossos. Retenir-la perque saps que d'aqui a uns anys tot aixo haura estat una serie de noticies mes, s'explicaran anecdotes, i tu no vols que sigui nomes aixo, potser perque alla baix es ple de morts i et ve la necessitat de dedicar-los un ultim pensament, una mostra de respecte.

Em venien ganes de quedar-m'hi uns dies mes, a Sumatra, pero no puc mes, estic esgotat, i aixo que nomes han estat quatre dies. Haurem de deixar-ho per un altre moment. Tornare a Sumatra i tornare a veure aquesta gent encantadora i aquest paisatge de pel.licula.

.........

Jakarta
Dimecres, migdia

Aixo ho escrivia fa unes hores, abans de dormir al terra de l'aeroport. Ara soc en una habitacio d'hotel de transit a l'aeroport de Jakarta i dema aribo a Pequin.

Ultim dia a Sumatra

Vinc del sopar al restaurant de l'hotel. Si, vem trobar un hotel! Compartim habitacio el meu germa Roger, la periodista d'ETB i jo. N va ser facil i pensavem que teniem sort, pero despres de la conversa amb Joan Carles Tomasi, de Metges Sense Fronteres (han arribat avui), estem tots una mica inquiets. El seu protocol es no allotjar-se mai a un hotel. Entre parets, per entendre-'ns. Han muntat una mena de dormitori en un garatge, on hi ha parets de fusta i sostre metal.lic prim.

En principi, la meva feina aqui ha acabat i aquesta hauria de ser la ultima nit a PAdang. Espero a dema per comfirmar.

Amb internet a Sumatra

Telkom d'Indonesia ens ha proporcionat un punt per connectar-nos. Padang no es Sichuan, no veus tants morts pel carrer ni tampoc els olores, pero la situacio es molt caotica. Com us podeu imaginar, no hi ha hotels. He dormit a la gespa del costat del lloc de la connexio en directe, a davant de l'Hotel Ancabang, i una altra mica a un hotel on no hi ha places pero on m'han deixat un sofa al lobby. Encara no m'he canviat de roba i avui he passat quatre hores en una moto carregant la motxil.la pesada.

Ahir a Tiananmen, avui a Padang

Soc a l'aeroport de Jakarta, a punt d'agafar el vol a Padang, la ciutat mes afectada pels dos ultims terratremols a l'illa de Sumatra, Indonesia.

Vem decidir-ho ahir, i aixi que vaig acabar la connexio en directe des de Tiananmen, vaig sortir corrents de la placa, amb tots els artistes pel mig, els controls policials, les mirades dels militars estranyats, i vaig comencar a caminar i caminar. Els carrers del centre estaven tots tallats. Del hutong que hi ha a l'oest de Tiananmen, fins al nord. Fins que un home em va proposar portar-me en el seu tricicle electric i li vaig dir que si, sense ni negociar el preu. Alla em teniu, amb trajo i corbata, a dalt d'un tricicle i passant controls policials, carrers tallats, i aglomeracions de gent que havien buscat un lloc privilegat des d'on veure els focs artificials, al nord de la Ciutat Prohibida. 

(Connexio cap al minut 23 del TNM)

El tricicle va acabar sent el mitja de transport mes rapid. Tampoc hi havia taxis un cop arribats els carrers on no hi havia restriccions de transit. Arribada a casa i l'home volia 100 yuans. Li'n vaig donar 60 i encara va fer cara de llastima, tot i que ell sabia que eren molts diners. Pero mai se sap, igual el laowai pica...

Dos o tres quarts d'hora per fer la maleta, imprimir alguns documents, menjar alguna cosa rapida que em va preparar la Wang Can, i un amic em va acompanyar a l'aeroport, perque no era segur que aquell dia trobaria cap taxi buit. I sortir amb presses no magrada, perque sempre t'acabes deixant alguna cosa del 'kit d'emergencies'. Aquest cop ha estat la funda de pluja per la camera. I diuen que a Padang plovisqueja. 

En arribar a Jakarta he tingut sort. El passaport em caduca en menys de 6 mesos, i aquest es un d'aquells paisos que no et fan el visat "on arrival" si no et queda prou temps. M'he sincerat, els he dit que era periodista (aquest pais sol posar restriccions a la premsa), i que era una situacio d'emergencia que no em va permetre canviar el passaport a temps, que m'ajudessin. I ho han fet.

M'espera un panorama caotic, almenys un miler de morts, hosties per trobar gasolina, menjar i allotjament, i porto dos dies dormint molt poc. Pero sembla que avui almenys podre entrar en directe.