El dilema del cec

Interessants els detalls de les demandes a Wen Jiabao que l'activista Chen Guangcheng va penjar a internet després de fugir del seu arrest domiciliari...

Una declaració que posa en un dilema Wen Jiabao i tot el govern xinès. Si l'ignora, compromet la seva pròpia legitimitat. Si l'escolta, entra en un terreny que no li interessa. Molt abans que jo arribés a la Xina, Chen ja era un activista conegut i temut per les autoritats de Linyi (Shandong), on havia dneunciat la campanya d'avortaments forçosos dels 90 i on s'havia format com a advocat per ajudar els seus veïns. Fins i tot l'últim cop que vaig entrevistar l'activista pro-democràtic Hu Jia a casa seva (abans dels Jocs Olímpics i de la detenció i el judici que va tenir Hu tres anys i mig a presó), el cas Chen era ja aleshores un dels que més nosa feia entre els considerats sensibles.

Recordo com Hu Jia donava aixopluc a la seva dona i recordo la furgoneta sense matrícula de les autoritats de Linyi, esperant a l'exterior del recinte residencial (irònicament, de nom 'Freedom City') que Hu assegurava que era allà preparada per endur-se la dona i el fill així que badessin.

Però el problema Chen s'ha multiplicat exponencialment amb l'eclosió d'internet i especialment dels microblogs. I, des de la visió dels sectors més conservadors i alhora repressors del govern xinès, ara ja no és tansols un activista susceptible de ser instrumentalitzat per Occident. També és una mena d'heroi popular. No s'entendria, sinó, que els microblogs hagin prohibit les cerques de paraules com 'home cec'. Una nova mostra, per cert, de reacció alhora kafkiana i de dubtosa utilitat, ja que és de sobres coneguda la creativitat dels internautes per trobar fòrmules alternatives per parlar d'un tema quan se censuren certes paraules. Avui, qui vol buscar informació a la Xina, l'acaba trobant. A més, censurar estimula la curiositat d'uns internautes que han après a consumir/consultar informació variada.

En tot cas, Chen és un problema de dimensions molt superiors a les que pretenia el seu confinament de 7 o 8 línies o franges de seguretat al voltant del seu domicili, amb un centenar de persones utilitzades per a tal propòsit repartides en més de 20 carreteres de la contrada. Un problema major perquè, per un costat, i a diferència del que passava no fa tants anys, l'impacte del vídeo de Chen ja no circula només en les televisions forànies, sinó que s'escampa per la xarxa, i, per un altre costat, perquè, ara com abans, les reclamacions basades en la pròpia Constitució i legalitat xineses són l'essència de la mena de societat que defensen líders més que mai com Wen. La coincidència en el temps amb el cas Bo Xilai i el renovat debat entorn la corrupció convida a la indignació: qui paga tota aquesta estructura repressora per un únic activista que... resulta que és cec?!

Si Wen ignora les demandes, serà una derrota del 'valor de la llei' davant d'un cas que conté o resumeix en sí mateix moltes de les injustícies que avui multitud de governs locals practiquen amb notòria impunitat. Injustícies que sovint es resolen per la determinació de la justícia o el govern centrals amb aquest mateix convenciment, però que en el cas Chen l'efecte bola de neu (l'escàndol era tan gran que només convenia tapar-lo i mentrestant s'anava fent gran) ha fet més aviat que Pequín mirés cap a un altre costat. Que, a sobre, polítics occidentals i fins i tot un actor (Christian Bale, quan el va visitar a casa seva) en facin bandera ha contribuït al contrari, a la irritació i distanciament de les autoritats centrals.

Una 'intromissió en els assumptes interns' superada de llarg per la protecció que ara ha garantit Washington a Chen, que podria ser a l'ambaixada del Estats Units. Voluntàriament o no, Chen ja s'ha incorporat al regateig bilateral.

I és precisament aquest factor el que accentua el dilema. Si Chen no es trobés 'protegit' pels Estats Units, possiblement tindríem aviat una resposta de Wen, per tot allò que explicàvem en la primera part del dilema. Però, en tractar-se del rival (pronuncieu 'enemic'), són figues d'un altre paner. Acceptar les demandes quan qui les planteja s'ha passat de bàndol és, simplement, inacceptable. Per Wen i per qualsevol altre, independentment del que cada un d'ells pensi. És una qüestió d'Estat.

Concurs per a fans del Barça

El Barça ha convocat a la Xina un concurs per seleccionar 3 'ambaixadors baugrana' que ha resultat tot un èxit, amb més d'onze mil participants. El concurs l'ha coordinat Tencent, amb qui el Barça va signar un acord de cooperació fa uns mesos, quan el president del club, Sandro Rosell, va visitar Pequín. També hi han col.laborat Turisme de Catalunya, Nike i Turkish Airlines. És l'estratègia del Barça per tenir presència a un mercat que considera iportant però que ha de seguir a distància, amb campanyes com aquesta, ja que, si bé les gires com les que fa dos estius va portar el primer equip a Pequín són lucratives, trobar el calendari és difícil per compromisos com l'Eurocopa aquest any.

Coet fallit, castanyes rostides

En l'apassionant exercici de seguir els periodistes adictes al Twitter, hem sabut que aquells que eren al centre de premsa de Pyongyang no tenien notícies del llançament del coet, res més del que poguéssim saber els altres a la Xina, al Japó o a Corea del Sud. Ha estat, precisament a Tòquio i a Seül, juntament amb Washington, on primer han informat que el cohet havia fallat.

Una periodista d'AP (l''única delegació estrangera amb seu permanent a Pyongyang) deia que la televisió nordcoreana emetia, en aquell moment, un programa sobre 'castanyes rostides'. Entre els periodistes estrangers a Pyongyang he detectat un cert to de mofa. Però ni aquesta és la primera vegada que Pyongyang llança un coet al mar i no a l'espai, ni cal oblidar que això era un test, i com tota prova pot funcionar o no. El que serà interessant, això sí, és com explica els fets la nostra presentadora amb veu sentida de sempre, perquè al capdavall aquesta havia de ser la primera gran fita del Brillant Líder Kim Jongun després de la mort del seu pare, Kim Jongil, i òbviament tot plegat no podrà semblar pas un fracàs. (CORRECCIO POSTERIOR: 4 hores més tard del llançament, la premsa oficial nordcoreana ha admès que el satèl.lit no ha entrat en ordre, i, fins i tot ha parlat de 'failure', fracàs. Un comunicat que ha sorprès tothom perquè anteriorment, amb King Jongil, s'havia intentat justificar l'error).


Sorgeixen ara les teories o escenaris post-coet. Suposo que per això ens paguen, per informar però també per interpretar. O potser ja ho fem per vici. En tot cas, la meva modesta aportació és recordar que els escenaris ja estaven, en realitat, establerts. O, dit d'una altra manera, funcionés o no l'artefacte, els protocols de resposta ja estaven activats i a partir d'ara la cadena d'esdeveniments és, en part, previsible:

- Convocatòria del Consell de Seguretat de Nacins Unides. De fet, Japó ja li ha demanat a Washington que el convoqui.
- Probables sancions del Consell, amb Pequín i Moscou més inclinats a sancionar que en ocasions anteriors, si fem cas a les seves últimes declaracions entorn aquest llançament.
- Probable retirada de Washington de la promesa d'aliments a canvi que Pyongyang aturés el seuprograma nuclear.
- Tercera prova nuclear en la historia de la Corea del Nord. La intel.ligència sudcoreana va detectar moviments que així ho fan pensar i, sigui informació fiable o no, aquesta és la lògica històrica de Pyongyang quan se sent assetjada.*
- Noves condemnes i sancions, més aïllament de Pyongyang, i probable escalada de tensions sense descartar conflictes de baixa intensitat.
- A mig termini (1 o 2 anys) refredament i tornada a les negociacions del tipus 'aliments o combustible a canvi de no jugar amb foc'.


Amb tot, el paper de Pequín serà determinant. A pocs metres d'on sóc, centenars de camions xinesos carregats de mercaderies creuen cada dia el Pont de l'Amistat que uneix Dandong (Xina) amb Sinuju (Corea del Nord), per on també hi passa una línia de tren. El 2009, quan vaig venir després de l'última prova nuclear nordcoreana, les sancions del Consell de Seguretat de Nacions Unides (aprovades, per tant, també per Pequín) van afectar de forma considerable aquest comerç. Malgrat tot, el comerç bilateral va recuperar-se amb relativa facilitat i les relacions han pres una nova dimensió. Una mica més al sud, és visible la construcció d'un altre pot molt més ample, i el projecte de construcció de dues zones especials en illetes del riu Yalu, la frontera natural entre els dos països, demostra que la Xina, pragmàtica com sempre, està molt més interessada en que el seu veí es desenvolupi que no en amenaçar-la quan Occident considera que juga al xantatge. Sí que es mostrarà com a actor responsable de la comunitat internacional quan pertoqui (com ara), però no torpedinarà els interessos a llarg termini. Dandong és, al capdavall, la resposta a Kaesong, l'intent sudcoreà d'implicar o liderar aquest desenvolupament amb Pyongyang, sacrificat o si més no compromès pel president Lee Myungbak quan va decidir adoptar la línia dura amb el Nord.

Certament, el jove Kim sembla que ha après del seu pare i va a la seva, treient profit dels interessos d'uns i altres. I mentrestant, els nordcoreans veuen a les pantalles de casa seva un especial sobre 'castanyes rostides'. Manse! Per cert, diumenge celebracions pel 100è.aniversari de Kim Ilsung.

*NOTA: Mentre països com els Estats Units o el Japó consideren que el coet Unha-3 és una prova armamentística dissimulada i que, per tant vulnera la llei internacional, Pyongyang diu que és tansols per a usos civils, per llançar el satèl.lit Kwangmyŏngsŏng-3 i que, per tant, en té tant dret com altres països i no vulnera acords anteriors.

Descansin en pau

Des que avui m'he llevat amb la notícia de la mort d'Steve Jobs, he trigat molt a escriure alguna cosa al Twitter. No em semblava oportú. Ja ho recordaran els diaris, he pensat. Però al final me n'he desdit. No me n'he pogut estar.

Steve Jobs, D.E.P.

M'ha sorprès que, enlloc d'un obituari objectiu, allò fos més aviat un panegíric, com ho ha descrit un amic. Steve Jobs va ser tot allò positiu que més o menys encertadament han destacat els especials d'avui. Però només cal consultar l'hemeroteca per tancar aquell exercici tan bàsic d'intentar donar el retrat sencer.

I la part que avui he trobat a faltar és que el malaurat Jobs va ignorar les persistents crides de grups com SACOM (Students and Scholars Against Corporate Misbehaviour) per revisar les condicions laborals entre les fàbriques de la Xina continental a les quals Apple subcontracta la producció. Condicions que potser seran millor que la mitjana, però que no per això eximien el co-fundador i ex-president d'Apple d'una explicació raonable. O de, com a mínim, fer-ho veure. En una nota que només facilitaven als periodistes que la demanaven (i que, per tant, evitava un efecte oportunista), SACOM expressa el seu condol a la família de Jobs, però alhora recorda:

Mentre els fans d'Apple han perdut un ídol, els proveïdors d'Apple també han perdut un protector de les seves violacions dels drets laborals. Amb Jobs al capdavant d'Apple, es van denunciar violacions rampants dels drets laborals entre els seus proveïdors xinesos, inclosos casos d'enverinament a Wintek que van causar danys al sistema nerviós de 137 treballadors o l'explosió a Foxconn que va matar tres treballadors i va ferir-ne 15. L'allau de suºicidis a Foxconn també reflecteix la metodologia d'estil militar per gestionar les fàbriques. Sense cap investigació, Steve Jobs va declarar 'Foxconn no explota els treballadors', en resposta als casos de suïcidis. No oblidarem Steve Jobs com un CEO brillant. Alhora, no oblidem el sofriment dels treballadors. *

Protesta de SACOM a l'Apple Store de Hong Kong.

Precisament perquè Apple genera centenars de milers de llocs de treball, i precisament perquè la poma és ja gairebé inseparable de les nostres vides, el recordatori és pertinent. 'El problema són les condicions laborals a la Xina, no és culpa d'Apple', diuen alguns. Hem de mirar, doncs, cap a un altre costat?

Qui millor que Apple per donar bon exemple i quina oportunitat perduda per un obituari sense escletxes.

*Text original en anglès: While the Apple fans have lost an idol, the Apple suppliers have also lost a protector for their labour rights violations. In Steve Jobs’ tenure, rampant labour rights violations at its suppliers in China were reported, including the poisoning cases at Wintek which caused the nerve damage of 137 workers, the explosion at Foxconn which killed 3 workers and injured 15. The spate of suicides at Foxconn also reflected the military-styled management methodology on shop floor. Without any investigation, Steve Jobs declared “Foxconn is not a sweatshop” in response to the suicide cases. We will not forget Steve Jobs as a brilliant CEO. At the same time, let us not forget the suffering of the workers.

La presa de Mytsone i la veu dels birmans

Fa uns dies, el primer ministre birmà, Thein Sein, va anunciar a través d'una nota al parlament que quedava suspès el controvertit projecte hidroelèctric de Myitsone, i que no es reprendria durant el seu mandat. Aquesta és la notícia més important de la zona des de la fi de l'arrest domiciliari d'Aung San Suu Kyi.



El projecte, a l'estat de Kachin, el més septemptrional de Birmània, resumeix el difícil equilibri entre interessos comercials, medi ambient, i el benestar de la població local. Un equilibri també vàlid per a tot el sudest asiàtic, on la demanda energètica de potències com la Xina, l'Índia i fins i tot Tailàndia, ha activat una cursa per assegurar recursos i rutes per trasportar-los. En aquest mercat, Birmània, encara un país rural i subdesenvolupat, és un dels pocs en disposició de vendre, i no obligat a comprar.

La presa, de 152 metres d'alçada (prop del doble que Sau), tindria una capacitat de 4.100 MW d'electricitat que compraria la Xina, país que a Birmània finança aquesta i sis preses més per un total de 15.000 milions d'euros. La zona a inundar tindria una superfície similar a la de tota l'àrea metropolitana de Barcelona i hauria comportat el desplaçament de 12.000 persones en un dels estats perifèrics de la Birmània multiètnica. Kachin és, recordem-ho, un dels territoris rebels que Naypyidaw intenta sotmetre en aquesta eterna guerra civil entre l'oligarquia militar birmana i un mosaic de grups indígenes.

Les mateixes prospeccions geològiques i altres treballs previs a la gran obra, sense anar més lluny, ja havien comportat una decidida intervenció militar per aclarir una zona controlada per la guerrilla kachin. A l'Exèrcit per la Independència Kachin també se li atribueixen les bombes que l'any passat van matar quatre treballadors xinesos.I malgrat tot, l'oposició a Myitsone ha estat sobretot pacífica i en veu de desenes d'organitzacions i de ciutadans que amb les seves manifestacions han posat en guàrdia un règim que va estar contra les cordes fa tansols quatre anys precisament per l'aixecament popular. Segons un cable de Wikileaks que revela interessos en totes direccions, algunes de les organitzacions implicades en aquesta oposició haurien -oportunament- rebut fons de l'ambaixada nordamericana a Rangún.



Com en altres grans projectes d'aquesta escala, la factura mediambiental de Myitsone també era elevada. Per a grups com International Rivers, la presa hauria trencat l'equilibri d'una de les majors reserves mundials de la biodiversitat i el d'una de les principals conques del sudest asiàtic. Similar a la importància del riu Mekong al Vietnam, del cabdal que arriba al delta de l'Irrawaddy en depenen el cultiu d'arròs i la pesca, activitats econòmiques troncals en la zona més poblada de Birmània.

La decisió del govern birmà ha agafat a tothom per sorpresa, inclosa Aung San Suu Kyi, que des que torna a gaudir de certa llibertat de moviments s'ha convertit en una de les principals veus d'oposició al projecte. La líder de la Lliga Nacional per la Democràcia, partit absent en les últimes eleccions però que els últims mesos ha establert un diàleg estable amb el govern, va aplaudir la decisió, entesa com una resposta que satisfà l'aclaparadora voluntat de la població afectada.



Per la seva banda, la Xina, a través del seu portaveu d'Exteriors, ha demanat als seus veïns que s'atinguin a allò pactat. Per Pequín, aquest és un projecte d'inversió conjunta i cal respectar els drets de les empreses xineses involucrades. En aquest sentit, la decisió birmana compromet la relació amb un dels seus principals aliats. Un sacrifici que, des de 'The Irrawaddy', principal diari en anglès a l'exili, s'interpreta com una concessió per alleugerir la pressió internacional i les sancions que pesen sobre el país, més que no com un moviment en favor de la reconciliació nacional. Alhora, Burma Campaign UK, destaca que 'el govern birmà ha estat fent el doble joc amb la Xina i l'Índia, i la Xina sap que si fa marxa enrera, l'Índia és a punt per prendre el seu lloc.'

Sigui com sigui, la suspensió és sorprenent per imprevista, perquè trenca la lògica del govern birmà. Un govern escollit en allò que dins i fora del país es va descriure com una farsa electoral, però un govern que, en canvi, actua en aquest cas com probablement ho hauria fet un govern liderat per la mateixa Lliga Nacional per la Democràcia si estigués en el poder. I una decisió que, si bé desaconsella conclusions precipitades i triomfalistes, de moment retorna el protagonisme al poble per davant d'altres interessos.

Del club de cites a la pantalla gegant

Porto 3 finals de Champions des de la Xina. En totes tres ocasions, he hagut de sacrificar el plaer de veure el partit de l'any per la feina. Si has de gravar les reaccions de la gent i muntar una crònica, poc temps et queda per veure el partit. El veus de reüll, i et perds les jugades, el tempo, el guió del partit, que sempre és el que més m'ha agradat, guanyin o perdin.

Ahir no va ser una excepció, però va valer la pena passar per l'Olé Football Club, el macro-local on el Casal Català de Pequín i el club de fans Barca.cn havien citat els seguidors culers, catalans, xinesos o d'on fossin.

El Guillem Abellán, del Casal, explicava molt bé el que està passant amb el Barça a la Xina: 'els xinesos s'acaben fidelitzant amb un equip quan té uns quants anys de bons resultats, i ara amb el Barça hi ha un boom'. Només així s'explica que el 2009, quan es va fundar Barca.cn, només fossin quatre arreplegats, i que ahir arribessin a l'Olé unes 400 persones per veure el partit i que en el moment d'escriure aquest article la web té més de 111.000 membres de registre gratuït. Culers xinesos que se saben l'himne i tots els cants habituals de Can Barça, i entre els quals hi ha alguna apassionada amb ganes d'expressar el seu amor per Piqué o Pedrito o de parlar en català davant de càmera.



'Tenim gran plans a la Xina', em confessava algú del Barça fa uns dies. Després de guanyar els cors de seguidors que potser abans canviarien sovint de club perquè no n'hi havia cap que els acabava de convèncer, el Barça vol aprofitar l'immens mercat que aquí se li presenta. En acomiadar la transmissió, les paraules del presentador del canal d'esports xinès que havia donat el partit en directe, la CCTV5, resumien aquest sentiment: 'gràcies, Barça, per fer-nos gaudir del futbol'.

La imatge d'ahir a Pequín, que vem mostrar en l'obligada roda de 'com van seguir el partit arreu del món', enterrava per sempre la fins ara ambigua presència barcelonista a la capital xinesa. A mitjans dels anys 90, poc després de fundar-se la Penya Barcelonista Gran Muralla (1991) per un grup d'amics en un Pequín on tots els expatriats es coneixien, els seus responsables van deixar de viure a la ciutat, però van mantenir el monopoli penyístic. Més endavant, van obrir amb un soci xinès un local de nom 'F.C. Barcelona', amb l'escut a la porta i blaugrana per dins, i que segons diferents observadors es va acabar convertint en un club de cites.

Avui, la Gran Muralla segueix retenint el seu estatus de primera penya a la Xina, que sobretot li garanteix el privilegi d'un número d'entrades per a finals com la de dissabte. Però, per la resta, roman desapareguda, estàtica, inoperant.

Mentrestant, el Barça es troba amb un dilema en països com aquest. Per un costat, no pot obrir tantes penyes com vulgui perquè les penyes tenen veu i vot a l'entitat i, com deia un català de Pequín, 'potser el Barça acabaria tenint un president xinès', per la mateixa norma matemàtica que Yao Ming va estat a tots els All Star excepte quan ha estat lesionat, pels vots xinesos. Per un altre costat, el pastís del màrqueting és tan suculent que el Barça ha d'obrir-se d'alguna manera. És per això que es van crear els 'clubs de fans', grup on s'inclou Barca.cn. Malauradament, la política d'una sola penya per país perjudica aquells catalans d'ultramar que podrien aportar o participar més de la vida social del club.

Reconeixedor de caracters

M'acabo de baixar el reconeixedor de caracters xinesos de Pleco. N'havia sentit a parlar a revistes i blogs especialitzats, i realment crec que val la pena. Si no fos així, no us ho comentaria aquí, i que consti que no hi tinc pas cap interès. Crec que és una bona eina per a aquells amb un nivell bàsic de xinès.


Un dels problemes de continuar estudiant aquesta llengua, un cop adquirida una bona base, és que requereix dedicació i paciència. Doncs bé, aquesta app és com agafar una dreçera. Enfoques amb la càmera de l'iphone la paraula que vols i automàticament (de forma instantània), t'apareix la traducció i la paraula en pinyin (la transcripció fonètica a l'alfabet occidental). També permet capturar paràgrafs sencers.

No m'havia gastat mai més d'un euro en aplicacions, i aquesta en costa més d'11. Però crec que estan ben invertits.