Quan tornes

Disculpeu per no haver duplicat els textos que he anat penjant al blog del 324. Les presses, el cansament i la mandra m'ho han impedit. Per això vull compartir aquí una reflexió més personal.

No són comparables les experiències que vaig viure amb el terratrèmol de Sichuan del 2008 i les que he viscut al Japó. Sobretot perquè al Japó hi vaig arribar una setmana tard, i perquè la xifra de morts a Sichuan va ser molt més elevada, i els veies a tot arreu. També entenia el que deia la gent i prescindia del filtre del traductor.

Quan vaig tornar de Sichuan, vaig tenir malsons cada nit fins que, poc després, vaig anar a Barcelona. La distància i estar amb familiars i pensar en altres coses va permetre'm enterrar aquells fantasmes que m'apareixien cada nit en tornar.

Aquest cop creia de debò que estava sencer. En part, així ha estat. Però aquesta nit he reviscut els escenaris del tsunami, aquell paisatge de fi del món. De moment no són malsons, però si somnis on apareix l'angoixa enmig d'escenaris desconcertants. Especialment aquell vespre a Otsuchi, on el que espantava no era només el que veies, sinó també pensar que allà, enmig de tanta destrucció, hi havia hagut una ciutat plena de vida. Els fantasmes no necessàriament tenen forma humana.

El meu petit terratrèmol

Pocs desastres tenien els japonesos com perquè els arribés un periodista estranger amb un còlic nefrític...

Després d'haver explicat en aquest blog que volava cap al Japó, tinc el deure moral de compartir amb els lectors el que m'ha passat.

Dissabte al matí jo també vaig viure el meu particular terratrèmol. Era a l'aeroport de Seül, sis del matí. Acabava de donar a l'hostessa el meu passaport després d'una llarga llista d'espera per poder volar a Tòquio amb un dels primers vols, un cop reoberts els aeroports de la capital nipona, la nit abans inoperatius a causa del terratrèmol.

Quan l'hostessa em somreia per dir-me que tenia seient, vaig sentir aquell dolor tan intens. Era una pedra al ronyó. Li vaig demanar que me'l tornés de seguida i vaig anar directament a la clínica de l'aeroport. Va començar aleshores un calvari per centres mèdics coreans i japonesos. A Corea em van aplicar el làser per trencar la pedra i, encara adolorit, vaig decidir continuar cap a Tòquio pensant que acabaria orinant la pedra. Però el dolor va continuar en ple viatge i, en arribar a l'aeroport de Narita, vaig acabar atès per un equip mèdic d'una ambulància que em va conduir a l'hospital més proper, on vaig passar la nit.

El matí següent, amb Narita saturada de passatgers que buscaven bitllet per abandonar el país i gent dormint amb sacs al terra de la sala d'espera, vaig tenir la sort de trobar vol de tornada a Seül, des d'on vaig retornar a Pequín, on he seguit un tractament.

Van ser més de 30 hores de dolor intens que només els calmants van aconseguir enganyar, sense menjar i sense poder orinar, i amb la sensació que faltava al meu deure professional i que perdia l'oportunitat d'explicar el terratrèmol més intens dels últims segles, el 'gran terratrèmol'.

Sortosament, TV3 ha pogut enviar al Japó un altre equip: en Lluís Caelles (periodista), l'Albert Arean (càmera) i l'Àngel Ferrer (productor). No he pogut veure encara cap crònica o connexió, però segur que hauran compensat sobradament el buit del meu accident amb professionalitat, tot i les òbvies dificultats del triple desastre (terratrèmol, tsunami i accident nuclear).

Avui, per fi, he pixat la maleïda pedra! I amb ella el dolor i les frustracions acumulades aquests cinc dies. Torno a estar sencer.

Marges i riscos en la cobertura del gessamí

Com potser haureu vist, avui hem connectat en directe i no hem fet la clàssica crònica per explicar què havia passat en el tercer diumenge seguit que es convocava la 'revolució gessamí'.

He intentat explicar en aquest blog algunes de les coses que prèviament han succeït, he intentat que tinguéssiu una idea de la mena de pressió a la qual hem estat sotmesos tots els corresponsals estrangers que des d'un inici vem mostrar interès en explicar aquesta història.

Posterior a la conversa descrita en l'última entrada en aquest blog, molts de nosaltres vem tenir una reunió informal al Ministeri d'Exteriors.

Després de tot, algú de confiança em va interpretar tota la seqüència i el moment actual: 'el missatge és clar: si aneu a Wagfujing o a Xidan, no us podrem protegir'... Quan a sobre vaig saber que la majoria dels corresponsals de Pequín no tenien intenció d'acostar-se al centre, i que ni tansols algunes de les principals agències de notícies hi enviaven (oficialment) a cap fotògraf o càmera, vaig tenir clar que aquesta era una batalla perduda.

Des del punt de vista ètic, aquesta ha estat una decisió difícil. És una derrota pels teus principis. Com quan, en sentit invers, fa uns mesos, a Birmània, vaig decidir entrevistar el número dos de l'opositora Lliga Nacional per la Democràcia pocs dies abans de les primeres eleccions en 20 anys, sabent que allò podria comportar la meva expulsió del país, que es va comfirmar just després i que probablement vol dir no poder tornar mai més al país.

Però no dubteu que he madurat molt la decisió. I el que finalment em va fer etsar segur de per què la prenia va ser el fet que no estàvem parlant de cap protesta, de cap grup de manifestants més o menys definit, a qui pots posar noms i cognoms.

No comparteixo la valoració de la portaveu d'Exteriors, que va dir que algú ens estava manipulant. I no és així perquè des del moment que hi ha un desplegament de centenars de policies, allò ja ha pres certa dimensió i és per tant noticiable. Però sí que és cert que els riscos que preníem eren massa elevats tractant-se d'una revolta fantasma que ni tansols se sap qui l'ha convocada. El directe ha servit per compensar aquesta absència.

Ara caldrà veure què passa amb les regulacions, o millor dit, amb la interpretació de la regulació per a premsa estrangera. Caldrà veure si la normativa olímpica està en quarentena de forma transitòria o bé hem fet de debò un pas enrere i costarà molt recuperar el terreny cedit.

'Del gessamí només en fem te'

Em truca l'agent Hou del Departament d'Immigració i em cita al seu edifici a les dues de la tarda. A dins hi ha altres periodistes, tots ells presents diumenge passat a Wangfujing per la protesta gessamí que segueix inèdita.

Al cap d'una estona, em fan passar i em condueixen a una sala on m'espera l'inspector Zhang, tres agents més, i un membre del govern municipal. Un dels agents prendrà notes, un altre enregistrarà l'interrogatori en vídeo, i el tercer traduirà puntualment. La conversa serà principalment en xinès i el traductor (m'han preparat un jove agent que parla espanyol) m'ajudarà puntualment. El meu xinès d'estar per casa em serveix...

- Ens consta que diumenge passat Vostè va ser a Wangfujing. Va anar-hi per iniciativa pròpia?

- Sí.

- Què hi va anar a fer?

- Vaig anar a treure el cap, per allò de la 'protesta gessamí'.

- Com va saber d'aquesta activitat?

- Bé, tot i que no se sap ben bé qui l'ha organitzat, la xarxa en va plena.

- Per què va considerar que allò era notícia?

- Sóc periodista, què vol que li digui? Per què eren allà la resta de periodistes? Per què hi eren vostès en centenars?

Si pogués llegir la ment de l'inspector Zhang, m'estaria dient 'les preguntes les faig jo', però l'home em deixa parlar i continua...

- Vostè va rebre una trucada nostra dies abans, se'n recorda?

- Sí, em van trucar per recordar-me que la regulació per a la premsa estrangera de 2008 estableix que cal el consentiment de l'organització o l'individu al qual volem entrevistar.

- Això mateix. Però tot i això es va presentar a Wangfujing sense el permís necessari.

- Vem arribar a Wangfujing, vem mostrar les credencials a petició d'un col.lega seu, i com que no hi podíem entrar vem preguntar on havia de demanar autorització. Després, dos homes ens van venir a recollir i ens van conduir a l'oficina d'administració de Wangfujing. Allà ens van demanar que omplissim un formulari, però ens van dir que calia demanar permís amb tres dies d'antel.lació, de manera que ho vaig demanar per diumenge que ve... En tot cas, no ho entenc. La llei diu que necessito una autorització de la persona, no diu res de gravar al carrer.

- Wangfujing és una zona especial, com Tiananmen o Xidan. I pertany a l'oficina d'administració on va anar, a aquella unitat. Per tant, són ells qui l'han d'autoritzar.

- Bé, això és el que he intentat, però em donaven hora per avui, no per diumenge... Escolti, jo respecto les seves lleis, però vostès han de comprendre que la meva feina és informar.

- Li diré una cosa i vull que li quedi ben clara. L'anomenat moviment gessamí 'bu cunzai'.

Miro confús el traductor...

- 'Bu cunzai'?

- No existe.

Miro el traductor doblement confús i torno a mirar Zhang, que després de varis interrogatoris similars es limita a fer el seu paper.

- Si no existeix, què hi feien vostès allà? O nosaltres, els periodistes?

- Del gessamí només en fem tè. No existeix. Li ha quedat clar?

Em resigno amb un somriure de derrota...

- Sí, em queda clar.

- La presència de periodistes és una interferència, i contradiu la normativa xinesa perquè equival a donar suport a activitats en contra del govern.

M'estalvio la retòrica i el 'però no m'ha dit que no existia?'...

- Aviam, vull ser-los del tot sincer. No entenc per què han de fer tot això, ni el desplegament policial de l'altre dia. Deixin que hi anem i ja veurà com tampoc passa res. Jo no veig a la gent sortint al carrer a fer cap revolució gessamí, sincerament...

- Exacte, perquè no existeix!

- Disculpi, senyor...? Com es diu, si no li importa?

- Zhang.

- És només per cortesia, per saber com anomenar-lo quan ho escrigui al meu blog...

- Aquesta és una conversa privada i esperem que d'això no en faci cap notícia.

- Bé, d'això no en puc fer cap notícia perquè, a diferència de vostès que ho estan gravant tot, jo treballo per ua televisió i sense càmera no tindria imatges per fer-ne cap.

Zhang deixa anar el primer gest proper a un somriure.

- Aviam. L'únic que vull dir-los és que els periodistes només intentem fer la nostra feina, que jo no tinc cap intenció ni de buscar-los problemes ni de donar suport a cap revolució. Sóc el primer en seguir la llei, però el procediment ha d'estar clar. No pot ser que el segueixi i que al final no pugui gravar mai a Wangfujing.

- Ni a Wangfujing ni a Xidan ni a cap altre lloc, si necessita saber res adreci's al departament d'Informació.

Em miro el noi del govern local i me'n fa cinc cèntims.

- Però quin mal hi ha en deixar uns quants periodistes a Wangfujing?

- Alteren l'ordre públic i destorben la circulació.

- Eh? El trànsit? Però si Wangfujing és un carrer de vianants...

- Bé, però al costat hi ha carrers...

- Hmmm... Per cert, li puc fer una pregunta?

- Pregunti.

- Voldria saber quina llei diu que gravar aquestes activitats -o intentar-ho, perquè al capdavall només hi ha policies i periodistes- és il.legal.

- El decret 537.

- La normativa dels Jocs Olímpics?

- Posterior als Jocs Olímpics.

El número em despista, però una consulta posterior m'aclarirà que està parlant de la mateixa llei olímpica, revisada just després dels Jocs.

- Bé, em sembla que millor que continuï fent-me les preguntes que m'ha de fer, perquè està clar que res del que digui té cap valor. Al capdavall, són vostès qui m'han citat.

- Bé! Encara hi ha... Ha de tenir present que, si no acompleix la normativa sobre reporters estrangers, la seva vida a la Xina es veurà afectada.

- Com? Vol dir la meva "vida" o la meva "feina"?

- La seva feina...

- Pot concretar? Què m'està dient, que si no ho faig em retiraran el visat?

- Són detalls que de moment no li puc dir. Nosaltres ja l'hem avisat. I no se n'oblidi, això del gessamí no existeix. Del gessamí només en fem te!

En els més de vuit anys que porto a la Xina, m'han detingut i alliçonat diverses vegades, però mai m'havien amenaçat. I no sé si afortunadament o malauradament, això d'avui també li ha passat a altres companys. Amb un d'ells, en parlar de les conseqüències (de noticiar allò que no existeix) han parlat de 'càstig'.

Aquesta és, sens dubte, una situació delicada. La setmana passada deia que s'havia fet un pas enrere amb les trucades d'advertiment. Diumenge, quan vaig saber que havien estomacat alguns periodistes en ple centre de Pequín, vaig pensar que eren dues passes enrere. Avui, crec que han anat una mica més lluny, i reitero la meva decepció pel deteriorament d'unes condicions que la Xina havia aconseguit dignificar àmpliament arran dels Jocs.

Seguirem informant. O potser no.