Sona
Scar Tissue al meu portàtil. Barreja de nostàlgia i d'optimisme...
- Excuse me, sir, we need to use this carriage.
La frase em va entrar de ple en els somnis i, d'un bot, vaig aixecar-me i vaig deixar lliure el carro dels equipatges on havia dormit. Sense temps de més explicacions, aquells operaris de l'aeroport de Tacloban se'l van endur. Vaig fregar-me els ulls i vaig veure que deuria fer almenys una hora que l'aeroport tornava a aquella normalitat caòtica. Era una mica més tard de les sis. Vaig palpar-me les butxaques per comprovar que no m'havia caigut res mentre dormia.
La nit anterior, la gent d'APTN, la divisió de televisió d'AP amb qui solem fer connexions en directe, havien arribat a Tacloban i m'havien dit que el plat de satèl.lit encara no els havia arribat per un problema d'accés a Leyte, i que aquell dimecres ja estaria segurament operatiu. Vaig buscar-los però ja no rondaven per allà. Un company seu fotògraf em va dir que havien anat a ciutat i que tornarien cap allà al migdia.
Uns adolescents van acostar-se i em van demanar aigua. Vaig donar-los mitja ampolla, però no em podia permetre massa actes de generositat com aquell i menys quan no sabia quant de temps m'hi quedaria, allà.
Estava certament desorientat. De TV3 no em podien localitzar i dimarts el TN havia tirat d'un vídeo que els havia enviat dilluns. És veritat que portava feina feta tot un dia per endavant, que tenia el rodatge de tot un dia, material que encara no s'havia emès. Però tenia tot un dia per endavant i tampoc podia quedar-me allà esperant l'hora de connexió sense fer res. A més, la història de la nena no ho era encara del tot, ja que pràcticament només havia robat aquella imatge que, per llei, tampoc podia utilitzar. havia de decidir si seguia gravant o m'ocupava d'altres urgències. I, el pitjor de tot, tampoc podia trucar a ningú per valorar què fer.
D'entre totes les prioritats, havia de resoldre el problema de la moto i el de l'allotjament. Problemes que haurien d'estar resolts des del dia anterior i que, en acumular-se,m'havien posat de mal humor perquè actuaven de fre.
La cama em feia mal dels cops de palanca desesperats per arrencar la moto el dia anterior, però havia descansat prou i el motor va sonar després d'un parell d'intents. Vaig sortir per la part de la pista d'aterratge, pel mateix camí que havia seguit la tarda anterior, pel costat d'avions militars i soldats armats, pel costat de les muntanyes d'ajuda humanitària que s'anaven acumulant. Pel fet de ser estranger i periodista, tenia aquesta mena de privilegi, no era sospitós de res. Ningú em demanava cap document i, al revés, molts eren els que m'agraïen que fos allà explicant el que els passava. Quina diferència amb la Xina!
Havia omplert l'estómac amb tansols un parell de glops d'aigua i, en enfilar la carretera de l'aeroport a Tacloban, la bafarada de cadàvers en putrefacció se'm va enganxar de nou com si fos una capa invisible i llefiscosa. No sabia si posar-me la mascareta o deixar que les narius s'hi acostumessin.
Vaig fer via fins a l'ajuntament i vaig aparcar la moto a fora. A dins, Alfred Romuáldez, l'alcalde, parlava amb un periodista i m'hi vaig afegir. Parlava sense pensar-se molt com deia les coses, se'l veia molt sincer. Vaig pensar que no havia vist mai cap alcalde de cap ciutat xinesa atenent en solitari la premsa estrangera, ni tansols la premsa local. Els dos primers dies del desastre, l'home pensava que havia perdut la família i després va saber que eren vius. A Romuáldez el vaig veure cada dia allà, al peu del canó, molt pendent de tot. Res a veure amb la mena de polítics d'arreu del món que apareixen per sorpresa, s'asseguren que les càmeres han gravat la seva aparició estelar, i després tornen a la seva comoditat.
Vaig aprofitar que era allà per preguntar per Remnia Tapispisan, la responsable de Benestar Social que m'havia d'autoritzar una gravació a l'orfenat. Em van donar indicacions i em van dir que la trobaria al Centre d'Emergència. Orientar-se en una ciutat que virtualment ha desaparegut era una empresa difícil, però ho havia d'intentar.
L'ajuntament tenia un generador i els periodistes ja l'havien convertit en una mena de sala de premsa. També servia de centre de voluntaris, punt de trobada dels veïns, i magatzem per a sacs d'ajuda humanitària. Un d'aquests periodistes era el Pablo Díez, corresponsal del diari ABC a Pequín des de fa gairebé tants anys com jo. Amb ell hem coincidit un munt de vegades en situacions similars. Em va comentar que també buscava un lloc on dormir.
-
Dicen que hay un hotel que se llama Alejandro que tiene habitaciones libres. No hay agua ni luz, pero bueno... - va concloure amb un somriure.
Tenia clar que no volia ni em podia permetre tornar a dormir al ras i vaig intentar la via Alejandro. De nou a fora, vaig arrencar la moto amb dificultats i vaig començar a baixar per un carreró quan el motor va cal.lar-se. Els intents posteriors no van funcionar...
- La mare que et va parir!
No hi havia manera. Cap dels trucs que m'havien ensenyat el dia anterior funcionava. Si no fos perquè estava en deute amb el Dennis, el propietari, l'hauria deixada allà mateix i li hauria donat una puntada. Una mare jove i la seva nena s'ho miraven sense interès. Li vaig demanar a la mare si podia aparcar-la allà i li vaig dir que vindria de seguida.
Vaig endur-me la meva ampolla de combustible i vaig preguntar quins eren els hotels més pròxims. 10 o 15 minuts més tard vaig trobar l'Alejandro: 'Out of service'. Deu minuts més tard vaig trobar-ne un altre. Tampoc era obert. Més tard vaig entrar al GV Hotel, on tenien un rètol similar i la recepcionista netejava el fang dels dies anteriors. Vaig intentar convèncer-la però em va dir que no tenien res disponible. Vaig asseure'm. Encara em durava la barreja d'insolació i cansament. 'Ja no ets el mateix d'abans, et fas gran', vaig rondinar, com una veueta que t'aconsella que frenis i dosifiquis els esforços.
El marit de la recepcionista em va donar un vol de pasta pre-cuinada i vaig tenir l'atreviment de demanar-li amb quina aigua l'havia preparat. No podia assumir més riscos, i més en un lloc amb tants problemes d'higiene.
Mentre menjava la pasta, el primer plat calent des de l'arribada indefinida a Tacloban, vaig mig convèncer l'home, que tenia una mena de sidecar de nyigui-nyogui, que fos el meu conductor per a la resta dels dies. L'havia convençut amb l'argument que jo posaria la gasolina, però poc després, quan li vaig dir 'anem?', va respondre alguna excusa amb vacil.lació.
Començava a assumir que hauria de renunciar a tenir transport propi. Vaig caminar cap a l'ajuntament per una ruta diferent i vaig escalar muntanyes de runa que bloquejaven l'accés. Hi havia alguna cosa dins meu que renunciava a rendir-se i va ser aleshores quan, just al davant de l'escola Rizal, vaig trobar uns homes que reparaven motos.
- Teniu motos per llogar?
- Motos, sí. Benzina, no.
- Jo tinc benzina. Quant em costaria llogar una moto?
El més jove, que tot i l'edat acuava com a cap, va pensar-ho una estona i va dir el seu preu.
- 7000 pesos.
Vaig fer el càlcul ràpid que recordava del canvi de moneda a l'aeroport... 7000 pesos filipins entre 4 surten uns 1600 iuans xinesos. Uns 200 euros. En realitat, el canvi real són uns 120 euros, el que diu molt sobre les meves aptituds en matemàtiques. Però l'únic que aleshores m'interessava era concloure si no m'estaven estafant. No tenia ànima de regatejar.
- Per quants dies?
Va obrir la mà amb els cinc dits estirats.
- 5 dies. D'acord. Però, una condició. Tinc una altra moto que necessito que em guardeu...
L'explicació sobre per què volia una moto quan en tenia ja una altra no crec que mai l'acabessin d'entendre, i encara avui Dennis no ha tornat a Tacloban i no sé ben bé si podrà recuperar la seva moto, però, per si de cas, vaig agafar-los les dades. Vaig lliurar el meu bloc a l'home de més edat i aquest va escriure 'Ariel Tupas' i un número de mòbil. Un cop més, vaig insistir en qui era jo, què hi feia allà i que entenien que havien de guardar la moto del Dennis tan bé com poguessin.
Mentre tornava al lloc on havia deixat la moto del Dennis per conduir-la a peu fins a l'escola, ells van posar a punt la que hauria fer servir a partir d'aleshores. No era, com pensava, un model que tenien allà per llogar habitualment. Era una
scooter amb marxes que probablement havien recuperat de la runa i que van posar a punt amb quatre cops de martell i canviant peces que ja no funcionaven per altres de noves o d'altres motos sinistrades.
Van fer una volta de prova, em van dir que estava a punt, i vaig pagar-los els 7000 pesos davant la mirada atenta de molts nens i curiosos que deuria fer temps que no veien tants diners junts.
- I la clau?
- No hi ha clau.- va dir el mecànic jove amb un somriure.
Va ajupir-se i va estirar dos cables de sota el manillar. Havien fet un pont i, cada cop que volgués encendre-la o apagar-la, jo també l'hauria de fer.
Eren quarts de dotze. Amb la meva
scooter sense matrícula, sense clau i sense papers, però sí amb gasolina i que funcionava prou bé, vaig tornar a l'aeroport a reunir-me amb els d'APTN. Un cop allà, el Qiaran, el cap, em va dir que s'instal.laven al Leyte Park Hotel, on havien trobat habitació i des d'on farien els enllaços. Vaig demanar-li que em portessin les bosses i la caixa d'aigües, i que jo els seguiria amb moto, perquè no sabia exactament on era. Vaig fer altre cop aquell camí d'anada i de tornada. Però, aquest cop, amb un imprevist realment inoportú. En pocs minuts, el cel va cobrir-se per complet i va començar a ploure a bots i barrals. Les pluges tropicals són curtes, però molt intenses.
Amb l'ànsia de no perdre el vehicle d'APTN, vaig estar seguint-los una estona mentre notava l'aigua regalimar per tots els racons del meu cos i mentre em palpava les butxaques per comprovar que el passaport era ben embolicat amb una bosseta de plàstic. Van parar un moment i el conductor va abaixar la finestra i va preguntar-me per l'ajuntament. Jo li vaig dir que era cap a la dreta (m'orientava ja perfectament a Tacloban) i ell va girar capa l'esquerra, però vaig seguir-lo per no perdre'l i, quan la pluja es va haver convertit en una cortina d'aigua i quan el carrer va estar tan inundat que a la moto li costava avançar, vaig rendir-me i vaig buscar aixopluc en un portal.
Quan la pluja va convertir-se en plugim, el cotxe feia estona que havia desparegut carrer enllà. Vaig tornar a l'ajuntament i vaig preguntar pel Leyte Park. Vaig seguir les indicacions, però, com si m'hagués caigut una maledicció, la moto nova també va calar-se i vaig sentir-me abandonat per enèssima vegada. Vaig deixar-la aparcada a l'ajuntament i vaig decidir fer a peu el tros fins a l'hotel. Plovia a estones i vaig treure de la ronyonera l'impermeable.
El carrer de l'ajuntament a l'hotel anava en paral.lel a la costa, en una part de l'illa des d'on es veu la veïna Samar. Aquell camí només es podia fer a peu, ja que pals de l'enllumenat públic i arbres de totes les mides havien caigut per la força del vent i les onades. Tot i trobar-me tan aprop de l'ajuntament, aquella era una mena de zona morta, per on encara no hi havien passat els equips de rescat.
M'acostava a l'hotel quan vaig veure una mena de control de carretera. Més aprop, vaig comprovar que no ho era i que aquell jove armat no era un soldat uniformat, tot i que la sensació és que m'aturarien i em demanarien alguna cosa. Vaig provar de mantenir la mirada fixa però tampoc amb cara de pocs amics. Vaig aixecar els ulls i vaig veure aquell jove amb la metralleta de canó curt, tipus UCI, penjant del coll. L'agafava com si posés per a una foto. El seu somriure feia por. Vaig fer-los un cop de cap provant de ser educat, però no massa, i un altre va tenir temps de dir-me 'aquest d'aquí és boig', referint-se al que anava armat. No sabia si somriure o respondre, i vaig optar per continuar amb pas ferm sense girar el cap, sense vacil.lació. Per uns instants, vaig pensar que, si aquell era realment boig i decidia fer punteria, jo era el més semblant a un aneguet de fira. L'ampolla de gasolina a la mà sonava com una excusa patètica per assaltar-me i acabar amb la meva vida. I, després de lluitar contra tantes adversitats, no em venia precisament de gust acabar estès allà enmig amb un grapat de bales a l'esquena. Els temors van esvair-se uns metres enllà i, quan vaig trobar el Leyte Park, ja ni me'n recordava del boig.
Un cop a l'hotel, vaig demanar habitació. Em va dir que n'haurien de netejar una i que m'hauria d'esperar. Bones notícies. Tindria un sostre. També em van dir que disposaven d'un pou d'on podia treure aigua per dutxar-me i pel lavabo. En aquelles circumstàncies, allò era un gran luxe.
Mentre esperava, vaig localitzar els d'APTN i vaig recollir les meves coses. A l'hotel van lliurar-me la clau de l'habitació, una mena de bungalow estret amb una llitera i amb un lavabo petit amb dutxa, i vaig deixar-hi les coses. Em va tranquilitzar pensar que, com a mínim, tenia el més semblant a un quarter general, un centre d'operacions i una certa intimitat. Vaig treure la bossa del menjar. Vaig corspir-me un dels panets amb pasta de figa i vaig posar una bossa de cacahuets torrats a la butxaca. Allò seria la dieta del dia.
De tornada a l'ajuntament, vaig topar amb un cotxe d'una ONG on hi anaven el Roger, el meu germà, i l'Hodei, el corresponsal d'ETB. Feien cara d'espantats. Hores després em van dir que, caminant enmig d'aquell paisatge de destrucció, sota la pluja i amb aquell impermeable i l'ampolla de gasolina, els havia fet pensar en pel.lícules de terror com 'I know what you did last summer'.
Vaig recuperar la meva moto i la vaig portar caminant fins a l'escola Rizal...
- Ariel! Where is Ariel?
Aquest va deixar el que estava fent, va buscar el mecànic jove i els vaig reclamar que, pel que havia pagat, no podia ser que allò no funcionés. Admeto que era conscient que el diluvi que havia caigut quan perseguia els d'APTN era la causa probable que la moto no funcionés, però no vaig reclamar el mes semblant a una garantia de lloguer.
Van buidar les parts i van treure aigua de tants llocs com van poder. Poc després, la moto funcionava de meravella. El sol va tornar a aparèixer i la pell cremada va queixar-se. M'havia guardat una samarreta a la bossa i me la vaig posar al cap com havia vist que feia molta gent de la zona, com si fos un jilbab. Tenia els braços al descobert, però com a mínim no em cremaria més la cara i protegiria el cap. I així aniria la resta de dies.
Amb Hodei Arrausi (ETB) i Esperanza Calvo (T5), el dia abans de marxar de Tacloban.
Poca cosa més vaig poder fer aquell dia més enllà de situar-me. Els d'APTN em van dir que no podien oferir-me electricitat del seu generador perquè anaven curts de combustible. De manera que vaig haver de tornar, aquest cop en moto, a l'ajuntament, des d'on vaig començar a muntar la crònica per aquell TNM. Però, com si les coses no haguessin anat prou maldades aquell dia, la llum dels generadors va durar mitja hora. Hi havia sobrecapacitat, massa periodistes fent servir andolls. Vaig esperar una altra hora fins que la llum va tornar. Per acabar-ho d'adobar, m'havia deixat els auriculars i em costava moltíssim escoltar l'àudio de la meva crònica. Havia de parar l'orella ben aprop dels altaveus del portàtil i muntar com pogués. Entre una cosa i l'altra, vaig trigar molt més de l'habitual. També vaig tenir temps de demanar-li al Pablo Díez que m'ajudés a gravar un
stand up. I pot semblar un caprici, però, com que havia decidit que no m'enduria el trípode per a aquest cobertura (pesa massa), gravar les firmes que fem al final, no sempre era fàcil. No tothom sap enquadrar o detectar que hi ha massa o massa poca llum.
- Espero que no vengan los militares i nos detengan. - li vaig dir al Pablo. I és que, quatre anys abans, a Urumchi (Xinjiang. Xina), quan també m'ajudava a gravar un
stand up, la policia militar va interrompre la gravació i vaig acabar detingut unes 8 hores.
Aquest stand up, per cert, no va acabar sortint a cap crònica, un exemple del material que no surt mai en antena.
Quan vaig tornar a l'hotel, ja era de nit. Vaig localitzar el meu germà, que m'havia d'ajudar a fer servir la seva càmera per passar el vídeo del meu ordinador al sistema d'APTN. No ho podia fer amb la meva per un problema tècnic. I, com si el dimoni tornés a fer-me la guitza, una sèrie d'intents fallits va fer impossible aquella empresa. El temps se'ns va tirar a sobre i vem perdre la possibilitat d'enviar aquell material a temps. El que havia de ser un enviament d'un video i un directe, va convertir-se només en un directe.
Estava emprenyadíssim. Després de tants esforços, només es veuria una petita part del que havia fet.
No havia tingut gaire temps de preparar el directe i vaig haver d'improvisar molt. No he patit mai per quedar-me en blanc durant un directe perquè, si alguna cosa em sobra, són ganes de dir coses. Però no és el mateix dir-les de manera ordenada i no deixant-te res, que començar a parlar tal com raja.
Per l'auricular, vaig sentir que els de Realització (TV3) em deien que havia anat bé. Però jo sabia que allò era fer la feina a mitges. Estava emprenyat i gairebé abatut per la incapacitat de superar tants elements adversos.
Les companyies de telefonia havien reestablert el servei, però havia pogut fer servir molt poc el mòbil perquè hi tenia poc crèdit i perquè havia de raccionar la bateria. El Xesco Reverter, el cap d'Internacional, va dir que no patís pels temps i va dir que enviés si podies un vídeo i les imatges de la nena de l'orfenat.
Gràcies a la perícia del meu germà, finalment vem trobar una drecera tècnica i vem poder enviar el material sense que se'ns fes excessivament tard. Aquell TNV ja tindrien crònica i els pares adoptants podrien veure de primera mà que la nena estava bé.
Quan tots vem arribar a l'habitació (l'hotel ja era ple i jo vaig oferir-los la meva), ens van quedar forces per dutxar-nos a la llum de les llanternes i preparar-nos mentalment per al dia següent. L'aigua freda picava en contacte amb la pell cremada, però poc després la sensació era prou relaxant. En sortir de la dutxa, i amb les narius ja netes, l'olor a mort va retornar amb força, per recordar-me que, si havia desparegut, no era perquè hagués volgut marxar, sinó senzillament perquè durant el dia jo feia tanta o més pudor que ella i no la considerava una intrusa.
