L'escola, en català

Imatge de la campanya promoguda pel Diari ARA. Per que la normalitat lingüística que tant ens ha costat no la desfacin amb trampes polítiques i legals.

Cadira buida

Sobre Twitter i periodisme

Teniu ara mateix més de 20 pestanyes obertes al Firefox? Se us bloqueja últimament el navegador per excés d'accions? Voleu retweetejar i us costa de trobar la font perquè mentre llegíeu aquell article interessant ha aparegut una pàgina sencera de noves piolades?

Si la resposta és sí, no teniu cap problema. No us amoïneu, és pura adaptació. Amb el temps sabrem destriar el gra de la palla.

I oi que és apassionant aquesta sensació de no donar a l'abast? Escoltant "El Món a Rac1" (amb Jordi Basté) el dia després de les eleccions debatien justament si hem entrat de ple en la campanya 2.0, a propòsit que l'enquesta de TV3 havia estat filtrada per Twitter abans que s'acabés l'hora de votar. Alguns tertulians proposaven fins i tot eliminar la jornada de reflexió per falta de sentit. Ahir llegia el blog del Joan Carles Peris parlant precisament de "l'ebullició del Twitter" en la campanya.

A tot arreu es multiplica el debat sobre com afecten les noves eines el rol del periodista o del periodisme en general. Un exemple al blog de Reg Chua, editor en cap del South China Morning Post, que fa un toc d'atenció molt útil: que la sobre-activitat que ens demanden les xarxes socials no ens ha de fer perdre el nostre principal valor, dedicar el temps a investigar, a fer periodisme.

Perquè, no ens enganyem, quants periodistes escriuen sobre temes dels quals no en tenen cap font directa (a partir només de la menció d'agències o de declaracions que han fet a tercers), o sobre conflictes que no han pogut conèixer de primera mà, sobre escenaris que -mentalment- construeixen amb pedaços d'allò que van trobant a internet. I no vol dir que ho hagin de fer necessàriament malament, però el risc d'error és més elevat. I val la pena recordar la figura del periodista ciutadà, perquè en alguns casos demostra saber-ne molt més que molts periodistes, i com que tots dos tenen avui les mateixes eines, és comprensible que molts lectors se'n vagin abans al blog d'aquest o aquest altre especialista que no al del teu "expert" d'una secció concreta. Penso que és una gran notícia pel periodisme, i enriu-te'n d'aquells que s'adormen, que d'això en fan victimisme, que posen en dubte la qualitat de cert periodisme ciutadà pel simple fet que no prové de l'escola convencional. I tot això recordant que un llicenciat en periodisme té una formació única, i que els periodistes veterans són un actiu per als seus mitjans que -incomprensiblement com en el cas de Rosa Maria Calaf- últimament se'ls treuen de sobre sense adonar-se'n que tot allò que pretesament s'estalvien en pressupostos és la pèrdua d'un actiu insubstituïble.

I tornant a això d'estar al lloc on passen les coses, no vull dir que no calgui llegir molt de fonts diverses (gràcies Twitter per posar-nos-ho tan fàcil), perquè, sense un mínim bagatge, no tens un bon mapa del terreny que estàs trepitjant, no saps què preguntar ni com interpretar, no tens perspectiva. L'ideal és un equilibri entre estar-hi i informar-se. Twitter és una eina més per informar-se.

Detecto que, a més de col.legues coneguts i companys d'empresa, molts dels meus seguidors al Twitter (les cròniques de Birmània i Corea n'han cridat desenes els últims dies) es declaren periodistes aficionats, estudiants de periodisme o fins i tot "projectes" de periodista. Si en tot cas us en sentiu de debò, el meu consell és que sortiu al carrer, que vegeu amb els vostres propis ulls, que pregunteu aquí i allà.

L'excés d'informació no hauria de ser dolent, sempre i quan aprenguem a fer servir les eines... Un exemple recent. He seguit amb excitació la campanya electoral, i aquest cop especialment al Twitter. Un dia vaig acabar clicant "unfollow" al logo d'un dels partits polítics que seguia. I en seguia uns quants, sense preferències clares. Vaig deixar de seguir-lo no perquè em decebés el seu programa o política, sinó perquè se'm feien pesats, em saturaven el Twitter. En llenguatge acadèmic, aquell excés de piolades feien "soroll" i entorpien la meva navegació. Per això vaig respondre al debat del Basté dient que creia que molts partits no han après encara com fer servir les noves eines.

He d'admetre també que, quan segueixo el Puyal a @LaTdP i bombardejo amb piolades emocionals (i en català), m'imagino alguns dels meus seguidors xinesos i occidentals clicant un bon "unfollow aquest pesat".

Tot és necessari si ens és útil. Què és per a vosaltres necessari ho haureu d'anar definint. Jo, per exemple, no tinc Facebook. Ho vaig provar fa uns mesos amb un nom fals, però al final me'n vaig desdir. Em viciava als jocs en línia en temps morts, saludava amb un fred missatge en una pantalla ex-companys de classe que es mereixen una abraçada de veritat quan sigui que ens tornem a trobar en persona, i em perdia enmig d'un munt d'informació personal per a mi intranscendent.

Per què vem signar les cròniques de Yeonpyeong?

Alguns m'heu preguntat com és que, en plena vaga de firmes a TV3 per la campanya electoral, han aparegut les meves cròniques amb l'stand up al final, i signades amb el nom i la localització. Era un acte de rebelia?

La resposta és no. La cosa va anar així... Havíem aconseguit arribar a Yeonpyeong (els dos únics mitjans de l'estat que van arribar amb el mateix ferry que jo eren EFE i El Mundo, tot i que el David Jiménez va marxar una hora després, el d'EFE el dia després, i jo m'hi vaig quedar tres dies), i la redacció va considerar, a proposta del cap d'Internacional, Xesco Reverter, que seria desmillorar-ho si no la signàvem, perquè no havia estat fàcil. Ho van considerar un cas excepcional i, jo evidentment, em moria de ganes de poder signar les cròniques.

La vaga de firmes que tots (professionals i espectadors) hem patit aquests dies, és una decisió consensuada. Molts no hi estan d'acord o no la veuen clara, però com que s'aprova per majoria, tothom la segueix per fer pinya. Si la fem, la fem tots, vaja. Jo no faria mai un acte de rebelia perquè trencaria el consens i perquè seria egoista, seria menystenir la feina d'altres companys.

Dit això, feia dies que tenia ganes de dir què en penso. I un cop passada la campanya, crec que la vaga, després d'aquests anys, ja no té sentit. Quan la vem engegar ja no recordo fa quants anys, era una bona fòrmula de protesta. Molestava els polítics, i en part els segueixen molestant. Però el que està clar és que no ha aconseguit res, més enllà de la notorietat. Més que una vaga, és una queixa. I una queixa reiterativa cansa, és de pesats.

Quan una estratègia fracassa, crec que cal canviar-la. Si els partits ens ignoren, perquè al capdavall segueixen imposant els blocs electorals, si realment ens molesta i volem canviar aquesta imposició, només ens queda donar un cop a la taula. Però l'acte de rebelia l'ha de fer algú de responsabilitat. Jo sóc un periodista més a dins d'un engranatge molt comlpex. Admeto, això sí, que és una opció de risc per la persona que la prengui. I l'únic que puc dir després d'haver protagonitzat aquesta excepció, és que només he rebut comentaris positius. Com que l'excusa era bona, ningú dels que defensen la vaga ha posat el crit al cel, i entre els altres, algú m'ha dit que fins i tot aportava una mica d'aire fresc enmig d'un format tan estàtic, el dels TNs d'aquests dies.

Un ex-càrreg de responsabilitat a TV3 em va dir un dia que la nova Llei de l'Àudio-visual havia deixat les coses més o menys com estaven, que era una decepció... Si volem avançar cap a un format de televisió pública més independent (model BBC), està clar que només ho aconseguirem fent pressió des de dins.

Com a curiositat, dir-vos que havia arribat a pensar en fer una protesta de la protesta. A petita escala, en aquest blog. Pensava posar l'stand up no emès aquí, per aquells que el trobéssiu a faltar. I, ves per on, al final els elements m'ho van posar millor encara.

I una altra curiositat. Potser us haureu fixat que portava una jaqueta negra amb el logotip d'una marca esportiva. En una altra ocasió, vaig fer servir un rotulador negre perquè no es veiés, però després d'algunes rentades el negre és gris i no me n'havia adonat. Sempre he intentat evitar que es veiessin logos de cap mena enlloc, i només puc disculpar-me dient que és una jaqueta pràctica per ocasions tipus "me'n vaig a una illa bombardejada i no sé quan tornaré".

A Yeonpyeong, comunisme

Els veins de Yeonpyeong van desallotjar el poble i ho van deixar tot com estava. A l'escola hi ha les bicicletes del nen esteses al terra, al costat d'un refugi anti-aeri. A alguns horts al costat de les cases, hi ha verdura acabada de recollir ja pansida amb els dies. A les cuines de les cases, el menjar comenca a podrir-se. Cotxes mal aparcats, algun amb les rodes punxades. I entre mig, equips de televisio preparant punts de connexio en directe, alguns amb grues i tot, amb il.luminacio que ressalta el fons de destruccio. Com deia el Pablo Diez, el col.lega de l'ABC, "es com un gran estudi de televisio a l'aire lliure".

I amb el poble buit, ha arribat un curios tipus de col.lectivitzacio. Molts bens han passat a ser d'us comu. Cases ocupades per periodistes, amb el consentiment dels amos, aixo si. Periodistes que coneixien algu a l'illa que els ha deixat un cotxe i que el condueixen amunt i avall com si fos el seu. Ells mateixos paren altres periodistes que fan auto-stop, com si fos un transport col.lectiu que qualsevol pot utilitzar. Com jo avui, quan m'han portat un moment al moll. I bicicletes aparcades que, com que son a l'illa, tothom se sent lliure d'agafar en cas de necessitat. Jo ja en tinc una. Be, jo ja n'utilitzo una, perque no es meva, sino de l'illa.



Fins i tot l'exercit ha arribat avui a l'unic supermercat del poble per endur-se les ultimes existencies del magatzem. El 'super' el van reobrir ahir i el tanquen dema perque ja no quedara res a vendre despres d'aquest "requisament", com en els temps de guerra. Espero que, si ens hem de quedar perque dema no hi ha ferry, no comencin a repartir cartilles de racionament. Corre el rumor que la Creu Roja deixara de donar el ranxo que ens donen aqui a fora, a la porta de l'escola de primaria. I que l'exercit tampoc seguira donant els paquets de menjar de supervivencia que us comentava ahir. No es d'estranyar que, quan ha corregut la veu que tancava el super, tothom s'ha afanyat a carregar provisions, per si de cas, com aquells sonats que es preparen per la bomba nuclear. Si a sobre fas una visita al refugi i t'imagines com seria un bombardeig del nord i uns dies a base de pasta pre-cuinada (sense aigua calenta, clar), ja tens mitja pel.licula.

Aquest mati uns col.legues sudcoreans m'han comentat que els pescadors no han estat a temps de fer la temporada del cranc, una de les bases de l'economia local.

-No us preocupeu, que almenys l'any que ve seran mes grossos, i fareu mes sostenible la pesca en deixar que sobrevisqui una generacio de crancs sencera.- els he dit.

Dutxant-te a casa d'una gent que no saps ni com es diu, assecant-te amb les seves tovalloles, fent servir de franc la internet de l'escola,... L'unic que fa negoci es el del 'super', i ja el tanquen...

Ara que, ben pensat, no es la mena de comunisme que tindra Yeonpyeong acaba sent envaida pels de la costa del davant.

Pero, siguem francs, els sudcoreans son molt organitzats i, bromes a part, han volgut que als que arribaven fins aqui no els faltes allo mes basic. En un altre pais, no se si seria tan facil buscar-se la vida. I, per cert, hi ha molt pocs periodistes estrangers a Yeongpyeong, i avui molt poca cosa a explicar per tanta camera. De manera que la noticia de les televisions sudcoreanes avui ha estat "com treballen els periodistes estrangers", o "com mengen la sopa i el kimchi que els dona la Creu Roja sudcoreana". Primer m'ha grabat la MBC (jo mai dic que no perque no m'agrada que em diguin que no quan ho necessito), despres la CBS, dspres la KBS i finalments la SBS. Hi ha hagut un moment que la KBS i la SBS semblava que s'anessin a barallar, i al final han acordat portar-nos a tres o quatre als penyassegats, perque hem dit que potser anavem alla o potser a la platja. Ens han posat a la seva furgoneta, micro de corbata, i un cop amunt, ens han grabat quan treballaven o, mes ben dit, fent veure que treballavem, perque amb el vent que bufava era impossible fixar el tripode ni estar-s'hi gaire estona. En el moment de l'entrevista:

- Tu vols marxar de l'illa, oi?

- La meva televisio diu que depen de mi. Estic valorant que fer, si quedar-me per les maniobres o deixar-ho aqui. He vingut a informar i crec que ja ho hem fet de manera prou decent.

- No, no.. Aviam... Diga'ns que vols marxar.

- Eh? Jo no repetire el que tu vols que et digui. Pero si vols et dic alguna cosa que se que et podra servir.

- Volen dirigir l'entrevista... Ha intercedit la traductora.

- No, no dirigim. S 'ha defensat la periodista. Aviam, tu vols marxar?

- Avui he anat al moll a veure si hi havia bitllet, pero estava tancat. Avui no hi ha ferries. Si n'hi haguessin, probablement marxaria. Pero, sobretot, qui vol que torni es la meva dona i tambe un amic simpatitzant de Corea del Nord, que m'ha dit que estava preocupat per mi, perque creu que si hi ha problemes no podre amagar-me de les bombes enlloc.

Pero no els culpo, els periodistes sudcoreans. Els han demanat una mica de dramatisme. O potser volen sentir de tu el que ells dirien, perque a un altre company, a mes del classic "i no tens por?" li demanaven coses com "i no et sap greu ser aqui i sacrificar el teu cap de setmana?". En fi, si te'n vas a Yeonpyeong sabent com estan les coses, no pots estar per collonades, hi ha questions que ni et planteges.

A Yeonpyeong, uns venen, els altres se'n van, i jo em quedo

Quan vem arribar amb el ferry d'Incheon ahir, semblava que haguessin deixat anar una colla de pirates. De seguida, tots a buscar imatges a corre-cuita. No n'hi havia per menys. Alguns tornaven en un ferry de tornada tansols una hora despres i d'altres, com jo, haviem d'espavilar-nos per enviar a temps la noticia. I, quan hi ha mala connexio a internet com es el cas, el marge de seguretat es multiplica, perque el que normalment envies en 5-10 minuts, es pot convertir en 3 o 4 hores. Si us hi veu fixar, les imatges que vaig passar ahir tenien una qualitat molt justa, perque vaig comprimir al maxim l'arxiu. Si pesa menys, s'envia mes rapid.

De manera que, des que vaig arribar amb el segon ferry que van deixar embarcar despres de l'atac de dimarts, per aqui ja hi ha passat molta gent. Un d'ells, l'omnipresent Raul Gallego, de qui us en parlava l'altre dia (i que, per cert, recentment ha rebut un parell de premis de videoperiodisme), ex-TV3 i ara a AP. El Raul em va acollir a l'hostal que havien llogat i alla he dormit. Fins i tot m'he dutxat aquest mati. Un luxe.

El Raul ha marxat avui perque potser l'embarquen amb la marina nordamericana per grabar els exercicis. Coses de treballar per la premsa hegmonica. Avui ens hem acomiadat al moll, mentre tots els periodistes del dia qu havien desembarcat comencaven una segona invasio pirata. Els 30 veins que encara queden aqui ja ni surten de casa. I la proporcio periodistes/veins va creixent de manera exponencial. A cada vei ja li deuen tocar uns 10 microfons com a minim. Aixi que no es estrany que et mirin malament quan et veuen arribar amb aquell somriure malicios d'aquell que es disposa a preguntar.

De fet, jo em pregunto si val la pena explicar gaire cosa mes. Avui ens han entretingut les canonades. I haver-les vist des d'aquell penyassegat permetia certa visio personalitzada. Dema, com no hi hagi un avis d'atac i se'n vagi tothom al primer refugi, probablement passare unes croniques pendents que vaig fer a Seul la setmana passada.

La sensacio es que la majoria dels periodistes no acaben estant-s'hi mes d'una nit com a molt. Venen, fan la notcia, i se'n tornen. I no m'estranya. Estar-se aqui no dona per gaire mes. La nostra aposta es esperar a diumenge, aviam que passa amb les maniobres, que com a minim faran algun titular. I, si hi ha merder, jo ja he memoritzat la ruta pels carrers d'aquest poblet fins als refugis. Tot i que no se si serviria de molt. L'Alejandro Cao m'ha respost a un misstage advertint-me que el potencial de l'exercit nordcorea es enorme, i que l'illa quedaria ben plana, si s'ho proposessin. I no feia falta parlar amb ell. El mateix governador d'aquesta provincia ha dit una cosa similar aquesta tarda en roda de premsa.

Des de l'aula d'informatica de l'escola de primaria de Yeonpyeong, escric aquest "post" (hauriem de buscar una bona traduccio al catala d'aixo) mentre m'acabo l'arros pre-cuinat de l'exercit sudcorea. M'he sentit una mica estupid: tot esta escrit en corea i cal tenir certa traca. Li he demanat a un col.lega sudcorea que m'ajudes (tots saben perfectament com es fa perque han fet dos anys de servei militar) que si no, encara m'hi estaria barallant. Ve en forma de paquet de cartro, amb tot de bosses envasades al buit. Una d'elles fa de forn. Estires una nanca i comenca a sortir fum. Es l'aigua que bull a dins de la bossa, que fa de termo. L'arros es a dins en una altra bossa. Esperes deu minuts d'ebullicio, mes deu minuts de repos per no cremar-te, i"voila"! Preferia, pero, la sopa picant amb trocos de carn que aquella dona de la Creu Roja va repartir ahir per sopar.

Cap a Corea

Sóc a l'aeroport de Pequín esperant el primer vol del dia cap a Incheon - Seül. No fa ni una setmana que vaig tornar justament de Corea.

Ahir la notícia de l'atac nordcoreà ens va agafar a tots una mica per sorpresa. Pel TN vem passar abans d'hora una de les cròniques que volíem passar en bloc, en una sèrie sobre el país, més endavant, quan s'acabin els blocs electorals i la vaga de firmes dels collons. Dels quals, per cert, voldria parlar-ne properament.

Ahir es van acumular vàries coses i al final vaig fer una mala connexió telefònica sobre el límit, gairebé sense temps de preparar-la. Una connexió que no aportava gaire en un moment important, i espero poder explicar alguna cosa més interessant des d'allà, pendent de fins on podré arribar. Mentrestant, ho faig també aquí per a tots aquells que, m'és igual si sou pocs, de tant en tant treieu el cap.

I, així d'entrada, insisteixo en això que ens va agafar d'imprevist. Perquè costa de creure que els nordcoreans iniciessin un atac de manera unilateral. Res, en el conflicte coreà, passa perquè sí. I és important reordar que els nordcoreans ja van dir, poc després, que simplement havien respost a un atac sudcoreà la nit anterior. Qui va començar? És difícil saber-ho, però el que està clar és que no podem donar per fet que va ser Pyongyang pel simple fet que l'agència Yonhap ho digui. Però és significatiu, tot sigui dit, que a les imatges d'ahir només es veiessin columnes de fum a Yeongpyeong, l'illa sudcoreana que és a deu kilòmetres de la costa nordcoreana, a tocar de la línia de demarcació fixada pel Sud. No tenim proves visuals d'un atac al Nord, i des de Yeongpyong també hauria de ser visible el fum.

Assumint que parléssim d'un atac iniciat pel Nord, podem fer tota mena d'especulacions. Però cenyint-nos al patró de conducta de Pyongyang, hem de veure a què respon. Qualsevol acte és conseqüència d'allò que ha fet l'altre. I endinsant-nos en la seva lògica, hi ha una seqüència de fets que indica un allunyament, una radicalització de la seva postura. Comença amb l'arribada al poder de l'actual president sudcoreà, que abandona la línia de l'anterior govern, d'acostament (i molta paciència) amb el Nord. El govern del conservador Lee Myungbak condiciona les negociacions a l'abandó nordcoreà dels seus plans nuclears. La posterior aturada de la vital ajuda humanitària que tant va servir el Nord per sortir del pou, encén Pyongyang, i la resta de la història, enfonsament de la corbeta Cheonan inclosa, és un constant estira i afluixa.

Que la postura del Nord és temerària (per intransigent) és evident, i la majoria d'informacions, la visió, els matisos i els tòpics que s'han publicat en les últimes 24 hores no només ho donen per fet, sinó que podríem dir que fins i tot s'hi arrepengen. Però el que no hem de perdre de vista és que la visió del Sud (i la que ens dóna els Estats Units) també defensa uns interessos, i té exactament el mateix valor que la que ens arribi de Pyongyang.

Per posar un exemple recent, la televisió sudcoreana KBS va emetre fa uns dies un '60 minuts' on es desmuntava la teoria del govern que el Cheonan va rebre un impacte d'un torpede nordcoreà. Un reportatge, per cert, que el govern va intentar censurar fins a l'últim moment. O, per posar-ne un altre de més proper, a mi mateix el Ministeri de Defensa sudcoreà em va denegar una entrevista sobre la seva postura envers l'opció nuclear. A la meva ajudant coreana la van estar marejant perquè les preguntes eren esbiaixades, o, en clau coreana, perquè l'entrevista desprenia un aire esquerranista. Em va fer pensar en l'advocat Park, un expert sobre la LLei de Seguretat Nacional a qui vaig entrevistar a Seül la setmana passada, que em va explicar com aquesta llei (un tipus de censura iniciada després de la guerra i que avui encara serveix per processar simpatitzants de Corea del Nord -o sospitosos- per motius de seguretat) no només serveix com a excusa per limitar certes llibertats, sinó també per acusar o titllar aquells que la critiquen d'esquerrans. I això, en aquell país, equival a "una sentència per a tu i la teva família (dificultat per trobar feina, per exemple)", em va dir aquesta ajudant, que va reconèixer certa incomoditat alhora de contactar segons qui per a les meves cròniques.