Per què vem signar les cròniques de Yeonpyeong?

Alguns m'heu preguntat com és que, en plena vaga de firmes a TV3 per la campanya electoral, han aparegut les meves cròniques amb l'stand up al final, i signades amb el nom i la localització. Era un acte de rebelia?

La resposta és no. La cosa va anar així... Havíem aconseguit arribar a Yeonpyeong (els dos únics mitjans de l'estat que van arribar amb el mateix ferry que jo eren EFE i El Mundo, tot i que el David Jiménez va marxar una hora després, el d'EFE el dia després, i jo m'hi vaig quedar tres dies), i la redacció va considerar, a proposta del cap d'Internacional, Xesco Reverter, que seria desmillorar-ho si no la signàvem, perquè no havia estat fàcil. Ho van considerar un cas excepcional i, jo evidentment, em moria de ganes de poder signar les cròniques.

La vaga de firmes que tots (professionals i espectadors) hem patit aquests dies, és una decisió consensuada. Molts no hi estan d'acord o no la veuen clara, però com que s'aprova per majoria, tothom la segueix per fer pinya. Si la fem, la fem tots, vaja. Jo no faria mai un acte de rebelia perquè trencaria el consens i perquè seria egoista, seria menystenir la feina d'altres companys.

Dit això, feia dies que tenia ganes de dir què en penso. I un cop passada la campanya, crec que la vaga, després d'aquests anys, ja no té sentit. Quan la vem engegar ja no recordo fa quants anys, era una bona fòrmula de protesta. Molestava els polítics, i en part els segueixen molestant. Però el que està clar és que no ha aconseguit res, més enllà de la notorietat. Més que una vaga, és una queixa. I una queixa reiterativa cansa, és de pesats.

Quan una estratègia fracassa, crec que cal canviar-la. Si els partits ens ignoren, perquè al capdavall segueixen imposant els blocs electorals, si realment ens molesta i volem canviar aquesta imposició, només ens queda donar un cop a la taula. Però l'acte de rebelia l'ha de fer algú de responsabilitat. Jo sóc un periodista més a dins d'un engranatge molt comlpex. Admeto, això sí, que és una opció de risc per la persona que la prengui. I l'únic que puc dir després d'haver protagonitzat aquesta excepció, és que només he rebut comentaris positius. Com que l'excusa era bona, ningú dels que defensen la vaga ha posat el crit al cel, i entre els altres, algú m'ha dit que fins i tot aportava una mica d'aire fresc enmig d'un format tan estàtic, el dels TNs d'aquests dies.

Un ex-càrreg de responsabilitat a TV3 em va dir un dia que la nova Llei de l'Àudio-visual havia deixat les coses més o menys com estaven, que era una decepció... Si volem avançar cap a un format de televisió pública més independent (model BBC), està clar que només ho aconseguirem fent pressió des de dins.

Com a curiositat, dir-vos que havia arribat a pensar en fer una protesta de la protesta. A petita escala, en aquest blog. Pensava posar l'stand up no emès aquí, per aquells que el trobéssiu a faltar. I, ves per on, al final els elements m'ho van posar millor encara.

I una altra curiositat. Potser us haureu fixat que portava una jaqueta negra amb el logotip d'una marca esportiva. En una altra ocasió, vaig fer servir un rotulador negre perquè no es veiés, però després d'algunes rentades el negre és gris i no me n'havia adonat. Sempre he intentat evitar que es veiessin logos de cap mena enlloc, i només puc disculpar-me dient que és una jaqueta pràctica per ocasions tipus "me'n vaig a una illa bombardejada i no sé quan tornaré".

A Yeonpyeong, comunisme

Els veins de Yeonpyeong van desallotjar el poble i ho van deixar tot com estava. A l'escola hi ha les bicicletes del nen esteses al terra, al costat d'un refugi anti-aeri. A alguns horts al costat de les cases, hi ha verdura acabada de recollir ja pansida amb els dies. A les cuines de les cases, el menjar comenca a podrir-se. Cotxes mal aparcats, algun amb les rodes punxades. I entre mig, equips de televisio preparant punts de connexio en directe, alguns amb grues i tot, amb il.luminacio que ressalta el fons de destruccio. Com deia el Pablo Diez, el col.lega de l'ABC, "es com un gran estudi de televisio a l'aire lliure".

I amb el poble buit, ha arribat un curios tipus de col.lectivitzacio. Molts bens han passat a ser d'us comu. Cases ocupades per periodistes, amb el consentiment dels amos, aixo si. Periodistes que coneixien algu a l'illa que els ha deixat un cotxe i que el condueixen amunt i avall com si fos el seu. Ells mateixos paren altres periodistes que fan auto-stop, com si fos un transport col.lectiu que qualsevol pot utilitzar. Com jo avui, quan m'han portat un moment al moll. I bicicletes aparcades que, com que son a l'illa, tothom se sent lliure d'agafar en cas de necessitat. Jo ja en tinc una. Be, jo ja n'utilitzo una, perque no es meva, sino de l'illa.



Fins i tot l'exercit ha arribat avui a l'unic supermercat del poble per endur-se les ultimes existencies del magatzem. El 'super' el van reobrir ahir i el tanquen dema perque ja no quedara res a vendre despres d'aquest "requisament", com en els temps de guerra. Espero que, si ens hem de quedar perque dema no hi ha ferry, no comencin a repartir cartilles de racionament. Corre el rumor que la Creu Roja deixara de donar el ranxo que ens donen aqui a fora, a la porta de l'escola de primaria. I que l'exercit tampoc seguira donant els paquets de menjar de supervivencia que us comentava ahir. No es d'estranyar que, quan ha corregut la veu que tancava el super, tothom s'ha afanyat a carregar provisions, per si de cas, com aquells sonats que es preparen per la bomba nuclear. Si a sobre fas una visita al refugi i t'imagines com seria un bombardeig del nord i uns dies a base de pasta pre-cuinada (sense aigua calenta, clar), ja tens mitja pel.licula.

Aquest mati uns col.legues sudcoreans m'han comentat que els pescadors no han estat a temps de fer la temporada del cranc, una de les bases de l'economia local.

-No us preocupeu, que almenys l'any que ve seran mes grossos, i fareu mes sostenible la pesca en deixar que sobrevisqui una generacio de crancs sencera.- els he dit.

Dutxant-te a casa d'una gent que no saps ni com es diu, assecant-te amb les seves tovalloles, fent servir de franc la internet de l'escola,... L'unic que fa negoci es el del 'super', i ja el tanquen...

Ara que, ben pensat, no es la mena de comunisme que tindra Yeonpyeong acaba sent envaida pels de la costa del davant.

Pero, siguem francs, els sudcoreans son molt organitzats i, bromes a part, han volgut que als que arribaven fins aqui no els faltes allo mes basic. En un altre pais, no se si seria tan facil buscar-se la vida. I, per cert, hi ha molt pocs periodistes estrangers a Yeongpyeong, i avui molt poca cosa a explicar per tanta camera. De manera que la noticia de les televisions sudcoreanes avui ha estat "com treballen els periodistes estrangers", o "com mengen la sopa i el kimchi que els dona la Creu Roja sudcoreana". Primer m'ha grabat la MBC (jo mai dic que no perque no m'agrada que em diguin que no quan ho necessito), despres la CBS, dspres la KBS i finalments la SBS. Hi ha hagut un moment que la KBS i la SBS semblava que s'anessin a barallar, i al final han acordat portar-nos a tres o quatre als penyassegats, perque hem dit que potser anavem alla o potser a la platja. Ens han posat a la seva furgoneta, micro de corbata, i un cop amunt, ens han grabat quan treballaven o, mes ben dit, fent veure que treballavem, perque amb el vent que bufava era impossible fixar el tripode ni estar-s'hi gaire estona. En el moment de l'entrevista:

- Tu vols marxar de l'illa, oi?

- La meva televisio diu que depen de mi. Estic valorant que fer, si quedar-me per les maniobres o deixar-ho aqui. He vingut a informar i crec que ja ho hem fet de manera prou decent.

- No, no.. Aviam... Diga'ns que vols marxar.

- Eh? Jo no repetire el que tu vols que et digui. Pero si vols et dic alguna cosa que se que et podra servir.

- Volen dirigir l'entrevista... Ha intercedit la traductora.

- No, no dirigim. S 'ha defensat la periodista. Aviam, tu vols marxar?

- Avui he anat al moll a veure si hi havia bitllet, pero estava tancat. Avui no hi ha ferries. Si n'hi haguessin, probablement marxaria. Pero, sobretot, qui vol que torni es la meva dona i tambe un amic simpatitzant de Corea del Nord, que m'ha dit que estava preocupat per mi, perque creu que si hi ha problemes no podre amagar-me de les bombes enlloc.

Pero no els culpo, els periodistes sudcoreans. Els han demanat una mica de dramatisme. O potser volen sentir de tu el que ells dirien, perque a un altre company, a mes del classic "i no tens por?" li demanaven coses com "i no et sap greu ser aqui i sacrificar el teu cap de setmana?". En fi, si te'n vas a Yeonpyeong sabent com estan les coses, no pots estar per collonades, hi ha questions que ni et planteges.

A Yeonpyeong, uns venen, els altres se'n van, i jo em quedo

Quan vem arribar amb el ferry d'Incheon ahir, semblava que haguessin deixat anar una colla de pirates. De seguida, tots a buscar imatges a corre-cuita. No n'hi havia per menys. Alguns tornaven en un ferry de tornada tansols una hora despres i d'altres, com jo, haviem d'espavilar-nos per enviar a temps la noticia. I, quan hi ha mala connexio a internet com es el cas, el marge de seguretat es multiplica, perque el que normalment envies en 5-10 minuts, es pot convertir en 3 o 4 hores. Si us hi veu fixar, les imatges que vaig passar ahir tenien una qualitat molt justa, perque vaig comprimir al maxim l'arxiu. Si pesa menys, s'envia mes rapid.

De manera que, des que vaig arribar amb el segon ferry que van deixar embarcar despres de l'atac de dimarts, per aqui ja hi ha passat molta gent. Un d'ells, l'omnipresent Raul Gallego, de qui us en parlava l'altre dia (i que, per cert, recentment ha rebut un parell de premis de videoperiodisme), ex-TV3 i ara a AP. El Raul em va acollir a l'hostal que havien llogat i alla he dormit. Fins i tot m'he dutxat aquest mati. Un luxe.

El Raul ha marxat avui perque potser l'embarquen amb la marina nordamericana per grabar els exercicis. Coses de treballar per la premsa hegmonica. Avui ens hem acomiadat al moll, mentre tots els periodistes del dia qu havien desembarcat comencaven una segona invasio pirata. Els 30 veins que encara queden aqui ja ni surten de casa. I la proporcio periodistes/veins va creixent de manera exponencial. A cada vei ja li deuen tocar uns 10 microfons com a minim. Aixi que no es estrany que et mirin malament quan et veuen arribar amb aquell somriure malicios d'aquell que es disposa a preguntar.

De fet, jo em pregunto si val la pena explicar gaire cosa mes. Avui ens han entretingut les canonades. I haver-les vist des d'aquell penyassegat permetia certa visio personalitzada. Dema, com no hi hagi un avis d'atac i se'n vagi tothom al primer refugi, probablement passare unes croniques pendents que vaig fer a Seul la setmana passada.

La sensacio es que la majoria dels periodistes no acaben estant-s'hi mes d'una nit com a molt. Venen, fan la notcia, i se'n tornen. I no m'estranya. Estar-se aqui no dona per gaire mes. La nostra aposta es esperar a diumenge, aviam que passa amb les maniobres, que com a minim faran algun titular. I, si hi ha merder, jo ja he memoritzat la ruta pels carrers d'aquest poblet fins als refugis. Tot i que no se si serviria de molt. L'Alejandro Cao m'ha respost a un misstage advertint-me que el potencial de l'exercit nordcorea es enorme, i que l'illa quedaria ben plana, si s'ho proposessin. I no feia falta parlar amb ell. El mateix governador d'aquesta provincia ha dit una cosa similar aquesta tarda en roda de premsa.

Des de l'aula d'informatica de l'escola de primaria de Yeonpyeong, escric aquest "post" (hauriem de buscar una bona traduccio al catala d'aixo) mentre m'acabo l'arros pre-cuinat de l'exercit sudcorea. M'he sentit una mica estupid: tot esta escrit en corea i cal tenir certa traca. Li he demanat a un col.lega sudcorea que m'ajudes (tots saben perfectament com es fa perque han fet dos anys de servei militar) que si no, encara m'hi estaria barallant. Ve en forma de paquet de cartro, amb tot de bosses envasades al buit. Una d'elles fa de forn. Estires una nanca i comenca a sortir fum. Es l'aigua que bull a dins de la bossa, que fa de termo. L'arros es a dins en una altra bossa. Esperes deu minuts d'ebullicio, mes deu minuts de repos per no cremar-te, i"voila"! Preferia, pero, la sopa picant amb trocos de carn que aquella dona de la Creu Roja va repartir ahir per sopar.

Cap a Corea

Sóc a l'aeroport de Pequín esperant el primer vol del dia cap a Incheon - Seül. No fa ni una setmana que vaig tornar justament de Corea.

Ahir la notícia de l'atac nordcoreà ens va agafar a tots una mica per sorpresa. Pel TN vem passar abans d'hora una de les cròniques que volíem passar en bloc, en una sèrie sobre el país, més endavant, quan s'acabin els blocs electorals i la vaga de firmes dels collons. Dels quals, per cert, voldria parlar-ne properament.

Ahir es van acumular vàries coses i al final vaig fer una mala connexió telefònica sobre el límit, gairebé sense temps de preparar-la. Una connexió que no aportava gaire en un moment important, i espero poder explicar alguna cosa més interessant des d'allà, pendent de fins on podré arribar. Mentrestant, ho faig també aquí per a tots aquells que, m'és igual si sou pocs, de tant en tant treieu el cap.

I, així d'entrada, insisteixo en això que ens va agafar d'imprevist. Perquè costa de creure que els nordcoreans iniciessin un atac de manera unilateral. Res, en el conflicte coreà, passa perquè sí. I és important reordar que els nordcoreans ja van dir, poc després, que simplement havien respost a un atac sudcoreà la nit anterior. Qui va començar? És difícil saber-ho, però el que està clar és que no podem donar per fet que va ser Pyongyang pel simple fet que l'agència Yonhap ho digui. Però és significatiu, tot sigui dit, que a les imatges d'ahir només es veiessin columnes de fum a Yeongpyeong, l'illa sudcoreana que és a deu kilòmetres de la costa nordcoreana, a tocar de la línia de demarcació fixada pel Sud. No tenim proves visuals d'un atac al Nord, i des de Yeongpyong també hauria de ser visible el fum.

Assumint que parléssim d'un atac iniciat pel Nord, podem fer tota mena d'especulacions. Però cenyint-nos al patró de conducta de Pyongyang, hem de veure a què respon. Qualsevol acte és conseqüència d'allò que ha fet l'altre. I endinsant-nos en la seva lògica, hi ha una seqüència de fets que indica un allunyament, una radicalització de la seva postura. Comença amb l'arribada al poder de l'actual president sudcoreà, que abandona la línia de l'anterior govern, d'acostament (i molta paciència) amb el Nord. El govern del conservador Lee Myungbak condiciona les negociacions a l'abandó nordcoreà dels seus plans nuclears. La posterior aturada de la vital ajuda humanitària que tant va servir el Nord per sortir del pou, encén Pyongyang, i la resta de la història, enfonsament de la corbeta Cheonan inclosa, és un constant estira i afluixa.

Que la postura del Nord és temerària (per intransigent) és evident, i la majoria d'informacions, la visió, els matisos i els tòpics que s'han publicat en les últimes 24 hores no només ho donen per fet, sinó que podríem dir que fins i tot s'hi arrepengen. Però el que no hem de perdre de vista és que la visió del Sud (i la que ens dóna els Estats Units) també defensa uns interessos, i té exactament el mateix valor que la que ens arribi de Pyongyang.

Per posar un exemple recent, la televisió sudcoreana KBS va emetre fa uns dies un '60 minuts' on es desmuntava la teoria del govern que el Cheonan va rebre un impacte d'un torpede nordcoreà. Un reportatge, per cert, que el govern va intentar censurar fins a l'últim moment. O, per posar-ne un altre de més proper, a mi mateix el Ministeri de Defensa sudcoreà em va denegar una entrevista sobre la seva postura envers l'opció nuclear. A la meva ajudant coreana la van estar marejant perquè les preguntes eren esbiaixades, o, en clau coreana, perquè l'entrevista desprenia un aire esquerranista. Em va fer pensar en l'advocat Park, un expert sobre la LLei de Seguretat Nacional a qui vaig entrevistar a Seül la setmana passada, que em va explicar com aquesta llei (un tipus de censura iniciada després de la guerra i que avui encara serveix per processar simpatitzants de Corea del Nord -o sospitosos- per motius de seguretat) no només serveix com a excusa per limitar certes llibertats, sinó també per acusar o titllar aquells que la critiquen d'esquerrans. I això, en aquell país, equival a "una sentència per a tu i la teva família (dificultat per trobar feina, per exemple)", em va dir aquesta ajudant, que va reconèixer certa incomoditat alhora de contactar segons qui per a les meves cròniques.

Desallotjament del centre per a malalts de sida de Rangún

M'acaben de dir que el centre de malalts de sida que vaig visitar a Rangún ha estat desallotjat després de la visita d'Aung San Suu Kyi, com a represàlia. Aquí la notícia que ha tret la BBC.

Us deixo també l'enllaç del Telenotícies del dia abans de les eleccions, on trobareu (minut 35'30") la crònica que vaig passar des d'allà, i on el posava com a exemple de la feina que la Lliga Nacional per la Democràcia, que tot i no està políticament representada no ha perdut la seva voluntat de servir el poble.

Aung San Suu Kyi, lliure. I ara què?

Primeres imatges de l'alliberament.

Daw Aung San Suu Kyi ja és del tot lliure. Llegeixo al Twitter (no comfirmat) que es va negar a firmar una llibertat amb condicions, i de moment ja ha convocat els seus seguidors per demà a la sèu de la Lliga Nacional per la Democràcia.

Sigui en les condicions que sigui, aquest és un punt d'inflexió, perquè, si les "eleccions" que es van inventar els generals van crear indiferència, la Dama mou masses. Com em deia U Tin U a Rangún, és una icona de la democràcia, i ja es va guanyar el suport i l'amor de la gent quan va guanyar les eleccions del 1990 amb més d'un 80% dels vots.

Coneixem, sobretot, el seu perfil de lluitadora pacífica. Però voldria destacar allò que ha recordat la Zoia Phan en una entrevista a la BBC. Aung San Suu Kyi és, ara per ara, l'única figura capaç d'aconseguir la reconciliació nacional, i d'aglutinar els diferents interessos en aquest país multi-ètnic.

Fa uns mesos, quan vaig entrevistar a Mae Sot diferents líders de grups de l'oposició a l'exili, em van ensenyar l'esborrany de constitució que porten temps definint. Sense aquesta reconciliació, serà una constitució impossible, i els múltiples conflictes entre les ètnies i el govern continuaran.

Amb Suu Kyi al carrer les protestes augmentaran. No en tingueu cap dubte. El que caldrà veure és fins on cedirà la junta militar.
_____

I aquí el comunicat que ha fet el grup musical U2:

There is a cautious joy amongst the campaigners for Aung San Suu Kyi's release. Over the years we have feared for her life, and until Burma's leadership better reflects its people, we should continue to be vigilant in our concern.

For a life denied the basic freedoms, she has lived so vividly in the minds of her people and supporters and accomplished so much. By putting the people of Burmas' interests above her own, she has lived in stark contrast with her oppressors. Her struggle has become a symbol for all humanity, of what we are capable of - best and worst. Her very grace so infuriating to the bully government whose brutish gorging of the country's rich resources have left the people of Burma poor and hungry.

We can only pray that those in the junta who decided on her release will start to see sense and seize this opportunity to begin a genuine dialogue towards democracy. We will know they are serious when they release the other 2,202 prisoners denied a life for the crime of wanting to believe an election result.

Seül i la vaga de firmes

Sabreu que avui hem començat la vaga de firmes i, fins que no s'acabi la campanya electoral, ni sortim ni firmem les informacions. De manera que avui a Seül tot ha estat una mica absurd, sincerament, perquè no sortir és com no haver-hi estat.

Així que, per compensar el mal regust, una mica de presència de regal, gentilesa dels realitzadors del G20.

En resposta als últims comentaris

Quan ahir vaig arribar a Pequín, vaig adonar-me que el meu VPN havia caducat i no he pogut accedir ni al Twitter ni al Blogger, tots dos censurats a la Xina. Acabo d'arribar a Seül i llegeixo els comentaris que hi heu deixat.

Captura d'algunes mencions @sergivicente al Twitter.

Pels comentaris al blog, al Twitter, i alguns al meu correu de TV3, em veig obligat a escriure-us les meves reflexions a algunes de les coses que plantejeu.

En primer lloc, moltes gràcies pel suport. La nostra feina no té sentit si no sacseja consciències en casos com el de Birmània. Gràcies també per expressar les vostres impressions perquè, al capdavall, d'això es tracta la xarxa, de compartir.

En segon lloc, vull matisar que, si bé m'agrada novel.lar la cronologia dels fets (per retenir els detalls, per evitar després la falta de memòria, i perquè hi ha una necessitat vital d'explicar-ho), el que em va passar a mi no és extraordinari i sovint acaba molt pitjor, o com a mínim no et tracten amablement com em va passar a Rangún. Les historietes de cobertures de conflictes bèl.lics, per exemple, són un clàssic a la professió. Recordo quan encara treballava a TVE i en Joan Marcet va tornar d'Afganstan, i ens explicava com s'ho havien fet per entrar dels primers abans de la invasió nordamericana. O quan el meu admirat Rafael Poch recordava la seva entrada amb helicòpter a Afganistan en la invasió anterior (la russa) i un MIG23 els va tenir en el punt de mira. Una crònica que, estudiants de periodisme, us recomano que la busqueu a les hemeroteques, perquè n'hi ha per penjar-la a la paret noble de l'aula. I per citar alguns casos de companys de la casa, les anècdotes del Joan Roura a l'Iraq (no té la mateixa gràcia si no ho explica ell) o la precisió en els records d'un mestre que deu haver estat a tots els racons del món, el Jaume Bartrolí. Només us dic que el Jaume va entrar, als anys 80, al Tibet disfressat de xinès musulmà. Més recentment, el Raül Gallego (abans càmera-corresponsal de TV3 a Jerusalem i ara càmera d'Associated Press a Bangkok) em posava al dia de les seves gosadies. Us recomano que busqueu el que ha penjat a Youtube. Aquí un exemple. Ell és, sens dubte, un dels millors video-periodistes catalans ara mateix.

En tercer lloc, volia recollir la reflexió en clau de futur que alguns plantejàveu. Què passarà amb Birmània? Podria dir allò tan gastat de "és difícil de predir", però avui m'arriscaré. Jo crec que hi ha un element fonamental, que és que la gent, el poble, no hi està a favor, de la Junta militar. Pot semblar una obvietat, però tots aquells que conegueu la Xina, per exemple, sabreu que, en general, no hi ha una oposició majoritària al Partit Comunista. A nosaltres, el govern xinès ens pot semblar una dictadura, però aquesta no és la percepció majoritària entre els xinesos, que en general reconèixen la gestió del seu govern, o, si preferiu, la gestió econòmica i de l'estabilitat. Birmània és una dictadura en el sentit clàssic. Dura. I, el més important, estem parlant d'un país que ja ha tastat la democràcia. Jo crec, sincerament, que tard o d'hora caurà. I sobretot si els militars no avancen cap a una altra cosa. Aquestes eleccions semblava que podrien ser una cosa intermitja, però han creat més aviat indiferència. M'arrisco a predir que cauran, però cal veure què passarà si la junta és capaç de reinvertir la riquesa dels nous contractes (petroli, preses, fusta,...) en la seva gent i recuperar part del crèdit perdut, que, bàsicament, és el que ha fet la Xina.

Per cert, molt s'ha parlat de la Xina. I recordo aquell dia prenent un cafè amb Nyi Nyi Min:

-Because, you know, Chinese are like dogs...
-Eeeeeh... My wife is Chinese.
-Ah, sorry! No, I mean,...

Tu ja m'entens... I de fet, és comprensible, perquè el govern xinès és com un salvavides. Fa poc vaig veure a DVB un vídeo on hi sortien fotos de policies birmans fent "cursos de formació" amb experts anti-disturbis de Pequín. Però no hem d'oblidar que els xinesos no són els únics. U Tin U em va dir que esperava que els líders actuals Partit Comunista fes honor a allò que va dir Mao sobre "l'alliberament dels pobles". Però després afegia que també estava decebut amb l'Índia, una democràcia, que havia entrat en el joc de repartiment de recursos energètics de la zona.

Aprofito per destacar la carta que han escrit els europarlamentaris del Caucus on Burma, i que, un d'ells, Raül Romeva, recull en el seu blog (per cert, gràcies @jordigarcia per recordar-nos-ho al Twitter). Ressaltar que, entre els països que recomanen la creació d'una comissió a Nacions Unides per investigar la junta militar per crims de guerra i contra la humanitat (a proposta de l'special rapporteur de N.U., l'argentí Tomás Ojea), no hi és Espanya.

Per últim, i responent a la petició del Miquel, hi ha la qüestió del turisme. Espanya és un dels principals països de procedència dels turistes que arriben a Birmània cada any. La majoria d'organitzacions desaconsellen, en efecte, NO anar-hi, per allò de "turisme=més diners per als generals". Altres, com Thant Myint U, autor del llibre que menciono a "Expulsat de Rangún (segona part)" i nét de l'antic secretari general de Nacions Unides U Thant, creuen que les sancions de qualsevol mena ja no serveixen per a res. Si em demanes la meva opinió, jo només puc dir que em vaig quedar amb les ganes de veure aquest país que tots els que hi han estat diuen que és tan bonic. Perquè, amb tres dies a Rangún, sincerament, poca cosa veus, i està clar que tenia altres prioritats, que fer turisme. Però, sí, aquest és un dilema difícil, perquè l'arribada de turistes també és un fluxe d'idees, com quan Espanya va sortir del seu aïllament en part gràcies al turisme. I, en tot cas, crec que el que convé no és dimonitzar els turistes, sinó assegurar-se que sàpiguen on van i on aniran a parar els seus diners. En aquest sentit, la Lonely Planet dóna alguns consells i xifres orientatives. I això és el que em va respondre U Tin U quan li vaig preguntar sobre el tema:



Per aquells que no l'entengueu, U Tin U diu, en resum, que els diners del turisme van majoritàriament a les coporacions oficials (dels militars), però que l'important no és alliçonar els turistes, sinó demanar als governs dels seus països que pressionin Myanmar per recuperar la democràcia.

Expulsió de Rangún (segona part)

La policia havia deixat clar l'hora que passarien a recollir-me, les 07.15. Quan va sonar el despertador a les 6.20, vaig saltar del llit. Volia esmorzar bé. Després m'ho vaig repensar i vaig dormir una mica més, fins que la nova alarma va sonar a les 6.45. Em vaig dutxar, vaig posar-ho tot a dins la bossa, i vaig valorar si portar la càmera a la mà o deixar-la a dins la bossa. Vaig descartar grabar res amb ells al davant, no era qüestió de posar-los l'ham allà mateix.

En sortir de l'ascensor, els quatre del dia anterior m'esperaven. A excepció del secreta malèvol, els altres anaven ben uniformats, inclòs el tinent de la policia de Rangún. Va ser aleshores quan vaig veure la seva placa amb el nom: Phone Kway Lwin. Estaven impacients per conduir-me a l'aeroport i els vaig demanar dos minuts per menjar alguna cosa. Van ser tres minuts. Una bogeria en qualsevol cas. Vaig pagar-ho tot i, abans de deixar l'hotel, vaig veure mirades còmplices, somriures barrejats de preocupació, entre el personal de l'hotel. Crec sincerament que un dels agents també tenia dubtes morals recorrent-li la consciència.

Em van fer seure al seient del darrera. Érem cinc, al taxi. Vaig intentar iniciar una conversa.

- Aquests dies deveu anar força ocupats?
- Sí, força ocupats.- El tinent tenia un anglès prou decent per ser birmà.
- A part de mi, quants estrangers heu localitzat aquests dies? - vaig pensar que sempre va bé recollir una mica d'informació extra.
- Dos, tu i un altre.
- Només dos?
- Dos a Yangon*, a la resta del país no ho sé.

A mig camí, vaig demanar al conductor que abaixés la finestra i, com que estava espatllada, van acordar parar un moment i em van fer canviar de lloc amb el tinent, que seia a la finestra contrària, que sí que podia abaixar-se. Vaig baixar del cotxe i vaig veure una rata aixafada a l'asfalt.

Un cop represa la marxa, el vent em tocava fort a la cara, però vaig decidir callar i tapar-lo una mica amb la mà, ja que no podia abaixar la finestra jo mateix i havia de tornar-li a demanar al conductor. Vem passar dos camions plens de soldats o policies armats.

- Uau! Déu n'hi do. Qui són?
- Són un batalló policial.
- Aaaah... Batalló policial, no soldats. Però... Perquè és una ocasió especial?
- No, hi són cada dia.

El policia d'immigració de més edat va girar el cap i va dir als altres el que va semblar "aneu amb compte de què parleu".

- Què, us diu que no parleu amb mi, oi?

El tinent va somriure.

- D'acord, d'acord, no faig més preguntes... Ostres, mira, més policia.

Vem passar per un altre parell de camions de policia armada, i al cap d'una estona, un altre. La resta del camí, vem estar en silenci.

En arribar a l'aeroport, em van fer esperar primer, i vaig notar la curiositat d'aquells que havien vingut a acomiadar familiars que marxaven de viatge. Després em van fer pagar l'impost d'aeroport, i aleshores em vaig adonar que tenia uns 200 dollars en billets de 1000 i 5000 kyats que no podria canviar. Fora del país no serveixen de res.

Vaig passar el control de seguretat sense problema, i després em van tornar a fer seure. Un monjo gran va seure al meu costat. Quan anava a dir-me alguna cosa, va venir un personatge nou que portava una identificació de seguretat de l'aeroport.

- Porta una càmera a la bossa, oi? - va preguntar-me l'home. Havia confiat que no m'ho preguntarien mai.

Vaig treure la càmera i va dir que volia veure el que havia grabat. Vaig dir-li que hi havia molt de material, però va respondre que no importava. Abans de posar el menú visual de clips, vaig anar a la configuració, i vaig canviar el tipus de vista, de manera que les icones de cada clip es veiessin més petites. No em venia de gust que s'engresqués després de veure cap cara coneguda. Vaig anar al principi de tot, on hi havia una bona col.lecció d'imatges familiars dels últims dos anys: Planoles, Baviera, Salzburg, Pequín,... Vaig eternitzar-la tant com vaig poder, i vaig veure que començava a impacientar-se. Li vaig recordar que tenia un vol al cap d'una estona, i em va dir amb un somriure autoritari que hi dedicaria el temps que fes falta. "D'acord, cap problema." No em podia deixar empetitir, jo també havia de pretendre normalitat.

Em va demanar que passés ràpid aquella part i vaig localitzar les imatges de Shwedagon, amb monjos i peregrins, inofensives, i vaig anar passant-les una per una. Algú va venir i li va demanar no sé què, i va repartir l'atenció entre la meva càmera i l'altra conversa. En passar per sobre algues entrevistes, vaig passar ràpid el menú i amb posat de rutina, com si aquells clips no fossin importants.

Més impacient, l'home va preguntar per l'ordinador. Vaig desar la càmera i vaig encendre l'ordinador i li vaig ensenyar uns arxius qualsevol. Va mirar el rellotge i va proposar-me de fer una còpia de la càmera.

- Podem trigar dues o tres hores.
- És igual.- un altre cop amb aquell somriure de qui exerceix el poder.

Em van fer pujar al segon pis de l'aeroport i d'allà vem entrar en una oficina on es processaven visats ràpids. Em van fer seure i em va tocar esperar una mica més. M'amoïnava que poguessin quedar-se amb aquell material, però confiava en que la complexitat del procés fés il.legible la còpia que es volien quedar. Mentre uns agents procedien amb burocràcia de visats, altres entraven i sortien amb menjar preparat. De seguida la cambra es va omplir de la fortor del menjar. Va entrar una noia policia força atractiva, i li vaig dedicar un somriure que em va tornar a l'instant, just quan va entrar un nou personatge amb un ordinador portàtil.

Em van demanar que preparés la captura d'imatges. Vaig remenar la bossa, fent veure que faltava algun cable i després que el trobava i que me n'alegrava. No només per dilatar-ho tot en el temps, sinó també perquè no es notés que estava prevista la connexió, i perquè no sospitessin que tenia una còpia de seguretat. Un cop connectada la càmera al PC, li vaig indicar a quina carpeta hi havia els clips i, com esperava, vaig veure que no era capaç de visualitzar-los. Són arxius d'un format de vídeo especial que no es llegeixen fàcilment amb qualsevol ordinador. Li vaig indicar una altra carpeta i va començar a copiar-la. Va respirar tranquil quan va veure que només trigaria uns 20 minuts, i jo també, perquè, amb les hores d'imatges que hi havia allà dins, era impossible que estigués copiant els arxius correctes. Estava copiant palla, arxius .cgi, que són funcions de lectura i operativa de la càmera, però que per sí mateixos no serveixen de res.

Mentre esperàvem, vaig veure com algun m'anava fent fotos. Quan va veure que em tapava la cara amb la mà, es va acostar i em va demanar que m'aixequés i em posés davant de la paret de fons beige.

- No. Jo no sóc pas un delinqüent. Què s'ha pensat?

La meva indignació va marcar una línia que tampoc es pot perdre, la de la dignitat. Perquè un pot cooperar, però mai fins al punt de la humil.liació. Per salut mental, cal mantenir la integritat, els principis.

Semblava que es donarien per satisfets quan la còpia va completar-se, però van voler revisar les imatges i no podien visualitzar res. Vaig explicar-los que calia descarregar un programa d'internet per poder-ho veure bé, i que així estaria tot ok. Però aleshores el tècnic em va demanar veure el meu ordinador. Vaig dir-li que allà no hi tenia res, que no m'havia donat temps de copiar res, però em va demanar veure alguns arxius. Vaig buscar i vaig trobar uns entrenaments del Barça a Pequín.

- Barcelona. Football. Messi. You know?

Òbviament, l'home no tenia ganes de parlar de futbol. Neguitós, va tornar a revisar el seu portàtil i finalment va sortir de l'habitació. Més tard, va tornar amb un noi més jove. El jove, l'únic que portava el típic longyi enlloc de pantalons, va estar revisant de nou les carpetes i vaig veure que navegava amb més habilitat que l'altre. Es va crear un grup de fins a sis o set implicats i, després d'un petit comité de crisi, van començar a fer fotos de tot. De la càmera, amb la marca i el model, i també del meu Macintosh, com si mai n'haguessin vist un. Completat el peritatge d'aquells artilugis estranys, vaig veure que el jove remenava des del portàtil de la policia els arxius de la meva càmera. Finament, em van dir que ja estaven, i vaig insistir amb allò dels formats. De fet, era veritat.

Em van fer sortir d'aquella zona i vem arribar a la cua on et revisen el passaport i la tarja d'embarc. Alguns turistes van mirar com anava, custodiat per tota aquella tropa, però jo seguia amb el somriure a la cara. Van fer-me passar per davant de la cua i em van segellar el passaport. A certa distància, els fotògrafs anaven fent de les seves. A un li vaig fer la senyal de la victòria, a un altre li vaig fer el mateix senyal però a la inversa, i a un altre li vaig fer la salutació militar. Era un moment crític, i començava a creuar aquella línia. Havia de mantenir la calma.

Vem procedir fins a un nou control d'equipatge de mà inesperat, i allà em va tocar un operari diligent. Vaig disculpar-me per la roba bruta i pels mocadors de paper usats. Va revisar una bossa de plàstic de supermercat on hi guardava roba bruta i en va treure "The river of the lost footsteps".

- What's this?
- A book. About history of Burma.- i de seguida vaig adonar-me de la cagada.
- "Myanmar". "Burma" is the name of the colonial times- va dir amb irritació patròtica.
- Myanmar. Yes! Sorry, sorry. I know.

Però les disculpes no van servir de res. Va començar a remenar-ho tot. Una guia de viatge, una còpia d'un número d'Altaïr sobre Birmània, diners, cables, i finalment, una cosa que no puc explicar aquí però que va estar a punt de comprometre la sortida. La calma em va salvar, i l'operari patriota es va donar per satisfet.

A la porta d'embarc, els operaris de Thai Airways van retenir el meu passaport i me'l van tornar quan van començar a cridar els passatgers. Vaig entrar just després d'uns monjos i vaig trobar el meu seient. Vaig treure la càmera de la bossa i vaig acostar-me a la finestra per fer uns últims planos. En prémer on, la màquina va donar un senyal d'error. No podia reconèixer el disc dur. Vaig apagar-la i tornar-la a encendre dues vegades, però amb el mateix resultat. Havien esborrat els arxius des del seu PC. Per sort, guardava la còpia al Mac i no marxaria d'allà amb les mans buides. Ens havia costat massa: setmanes de preparació, visats, esperes, secretisme, expulsió abans d'hora.

Sense càmera, i amb l'adrenalina encara al màxim, necessitava fer alguna cosa, i vaig agafar el portàtil, abaixant la llum de teclat i pantalla perquè la bateria em durés prou i pogués escriure tant com volgués durant el viatge, que va passar rapidíssim.

En arribar a Bangkok, vaig recuperar el meu micròfon de TV3 d'allà on l'havia deixat, i vaig procedir a l'hotel. He descansat una mica i ara començo a enviar cròniques.

Vull agrair a tota aquella gent que m'ha ajudat en aquesta ocasió. No només la gent de la Lliga Nacional per la Democràcia i altres activistes, sinó també totes aquelles persones que romandran anònimes per la seva seguretat. Recordaré sempre una conversa després d'un ajut inesperat. La persona em va dir: em fan fer això, però jo et vull ajudar perquè als birmans no ens agrada aquest govern.

___
*Yangon és el nom oficial de Rangún després de l'última revisió oficial, que va suposar el canvi de Burma per Myanmar, per a nosaltres "Birmània".

Expulsió de Rangún (primera part)

Sóc a l'avió de Thai Airways que em portarà de Rangún a Bangkok un dia abans del previst. Hauran estat tres dies justos a l'antiga capital birmana. Tres dies intensos d'entrevistes amb gent de la Lliga Nacional per la Democràcia i passejades pels carrers de la ciutat sempre amb un ull al davant i l'altre al darrera. La sensació que m'estaven seguint es va comfirmar quan ahir, en ple interogatori, el tinent Phone Kyaw Lwin em va ensenyar les fotos que ens havien fet a mi i a Nyi Nyi Min, qui ha estat el meu traductor i acompanyant.

Sóc en aquest avió un dia abans del previst perquè la policia d'immigració m'ha expulsat del país. De fet, sabia d'entrada que aquesta possibilitat era força probable i, un cop consumada, em queda un regust estrany. Perquè -com sempre passa en aqusts casos- tu te'n vas i els altres es queden. Perquè ser interceptat és una petita derrota. Perquè no m'agrada que em tractin com un delinqüent. I alhora, per la part bona, perquè he aconseguit en només tres dies una entrevista de molt valor.

Ahir vaig entrevistar U Tin U, el vice-president de la Lliga Nacional per la Democràcia. Ell és, per entendre'ns, el segon en jerarquia al partit després d'Aung San Suu Kyi. U Tint U és la màxima figura avui accessible del partit que va guanyar amb més d'un 80% dels vots les últimes eleccions que es van fer en aquets país, ja fa vint anys.

Nyi Nyi Min i jo vem agafar un taxi des del meu hotel i vem anar a la casa d'U Tin U. De seguida, al principi del carrer, vaig veure el que semblava una parella de vigilants. Un cop a dins, vaig baixar del taxi amb el cap abaixat (per allò de si et fan fotos de lluny) i, en arribar al portal, vaig veure aquell senyor de 84 anys i U Nai Nai, un altre "diputat" (entre cometes perquè cap d'ells mai va acabar exercint com a tal). Em van fer passar a dins i vem tenir una llarga xerrada que es convertirà en una de les cròniques que passaré aquest cap de setmana pel TN. Em vaig disculpar que no els pogués donar una tarja: "no les he portades per evitar riscos", però la sensació és que estaven contents de veure'm, que no els importava gaire el protocol.


U Tin U parla del que sigui i ho fa amb franquesa i excitació. En aquests únics tres dies en aquest país, se m'ha fet difícil acabar d'entendre l'accent dels birmans quan parlen anglès, i ell no era una excepció. Però l'experiència recomana no interrompre i deixar que parli, i només demanar precisions si és realment necessari. La càmera sempre et permet revisar després.

El missatge de la Lliga és clar. Cal boicotejar les eleccions perquè no garanteixen la independència del parlament, perquè la junta militar s'ha assegurat un 25% del control del parlament passi el que passi diumenge 7 de novembre, perquè s'ha impedit que Aung San Suu Kyi s'hi presenti, i perquè al país encara hi ha més de 2000 presoners polítics.

Acabada l'entrevista, vem acomiadar-nos i els vaig desitjar sort. De camí a l'hotel, vaig veure de reüll que ens seguia una moto, però Nyi Nyi Min va somriue: "hi estem acostumats". Per repartir octavetes contra el règim va passar dos anys a la presó, una pena 'menor' comparada amb els 17 anys que va passar U Nai Nai empresonat, per exemple.

Quan Nyi Nyi Min em va trucar després d'haver-me deixat a l'hotel, em va explicar que la policia li havia preguntat el meu nom, i que els havia donat una pista falsa. Vaig preguntar-li si era necessari que canviés d'hotel, i em va dir que no feia falta. Pensava que els havia despistat, però estava inquiet i vaig fer una còpia de seguretat de les imatges, que es va fer eterna. Vaig baixar un moment al restaurant a dinar, i en tornar, encara faltaven molts arxius per copiar. Aleshores em va trucar el cap de seguretat de l'hotel, que em va dir que m'esperava la policia.

Quan vaig baixar l'ascensor, vaig intentar fer un recorregut ràpid per tot allò que era important: la càmera seguia copiant al portàtil; millor no explicar-los que era periodista; no donar informació que no em demanessin i alhora intentar no mentir; protegir les fonts.

A la cafeteria, em van rebre dos policies d'immigració, i dos policies de paisà. Els vaig saludar amablement, donant-los la mà a l'estil birmà (amb la mà que no encaixa tocant el colze), i em van fer passar a una sala de reunions. El cap de seguretat de l'hotel em va fer seure de cap de taula, i allà va començar un breu interrogatori, que va traduir la que semblava la manager de torn de l'hotel, i amb un altre traductor de reforç que havia posat l'hotel.

- Quin és el motiu de la seva visita a Myanmar? - va dir el policia de més rang i edat, dels dos d'immigració.
- Turisme.
- Vostè té un visat de turista, però no s'ha comportat com a tal aquests dies.
- He anat al Shwedagon Pay (la gran pagoda d'or), al mercat de Bogyoke, i he visitat el centre de Rangún...

I suposo que per estalviar la xerrameca, un dels policies de paisà (que després he sabut que es deia Phone Kyaw Lwin) em va ensenyar un dosier transparent on hi havia una foto de Nyi Nyi Min amb la roba de dimarts o dimecres. Estava clar que ens havien seguit des de la primera reunió en el primer hotel (la consigna era anar canviant d'hotel per no deixar rastre), on ens vem trobar amb altres membres del partit opositor i amb un periodista britànic.

- Reconeix Nyi Nyi Min?- va dir Phone Kyaw Lwin tot mostrant la seva foto d'un o dos dies abans.
- Sí, l'he vist aquests dies.- mentir podia haver estar contraproduent. I suposo que enteneu ara per què escric des de bon inici el seu nom real- Miri, reconeixo que m'he reunit amb ells, però què hi ha de dolent?
- El seu visat de turista diu explícitament que no pot tenir activitats polítiques o res relacionat.- es va limitar a traduir la noia, visiblement incòmoda.

S'anaven fent comentaris entre ells fins que, de nou, el de més edat es va dirigir a la traductora.

- Com que ha vulnerat la llei, ha de marxar amb el primer vol de tornada. Demà al matí. Li sembla bé?

Vaig mirar al policia i després a la traductora amb un somriure.

-Tinc elecció encara que no em sembli bé?- ella va correspondre al somriure i vaig afegir- L'únic que els demanaria és que em deixessin quedar un dia més, perquè tinc el vol per dissabte al matí, i perquè m'agradaria veure Rangún. Els prometo que no em reuniré amb ningú.- aquest cop sí que era una mentida, i ells ho sabien.

-No és possible.

El policia anava trucant al seu superior i explicant-li com anava tot. Em van demanar el bitllet i els vaig dir que era electrònic, i que no el podia imprimir perquè al "business center" de l'hotel no es podia accedir al Gmail, entre moltes altres pàgines censurades. Van dir que ho tornés a provar i l'altre policia de paisà em va acompanyar. Tenia la mandíbula aixafada, parlava amb monosíl.labs i el seu somriure feia més por que amics. Amb l'ajut d'una recepcionista molt maca vem intentar-ho i al final va haver-hi sort i vaig poder obrir el meu correu i imprmir el bitllet.

Des que ens vem acomiadar, un dels agents de paisà i el secreta malèvol han fet guàrdia a l'hotel. Vaig optar per cooperar i no encendre'ls amb conductes que podrien comprometre el material grabat amb una resposta més severa per part seva. I quan em va entrar gana, vaig rebutjar quedar-me a l'hotel i els vaig demanar que m'acompanyessin a un restaurant 200 metres carrer enllà. Els vaig convidar a menjar alguna cosa i vem compartir unes cerveses.

De nit vaig tornar al business center i allà hi va tornar a aparèixer el poli dolent, a qui ja se li havia estovat una mica el somriure. Vaig seure en un dels ordinadors i, més tard va entrar un periodista estranger amb qui havia coincidit el dia abans. Vaig veure de reüll que m'havia reconegut, però el vaig ignorar, per no comprometre'l, i més tard, vaig escriure a l'ordinador "this guy here is a policeman. They followed me and I have been expelled. Leave tomorrow. Be careful." i vaig fer veure que li preguntava alguna cosa perquè veiés el missatge de la meva pantalla. Va seguir la farsa amb una resposta igual d'inofensiva i al cap d'una estona se'n va anar.

Vaig tornar a l'habitació i vaig fer els últims stand ups a la finestra, de nit i amb la pagoda de Shwedagon al darrera, il.luminada, com un raig de llum enmig de la foscor, esplèndida. Vaig copiar els últims arxius i vaig agrair que, almenys, a l'habitació no hi haguéssin altres sons de fons. El fet d'haver deixat el micròfon de TV3 a l'aeroport de Bangkok, per evitar riscos, va anar en detriment de la qualitat de so, ja que tirava del micro de càmera. Un mal menor.

Vaig treure el nas per la finestra i no vaig reconèixer cap figura familiar a l'aparcament. Els policies deurien estar dormint, i suposo que haurien deixat ordres a recepció perquè els avisessin si jo tornava a tocar els collons.

CONTINUARA...