Ferran Monegal sobre Alejandro Cao

Impagable crítica de Ferran Monegal al seu programa Tele-Monegal (minut 1'34" del video).



El que diu és, en efecte, un dels principals comentaris o crítiques que ens van fer. Que l'espectador es quedava amb ganes de saber qui era, d'on venia, què l'havia portat fins allà, a l'Alejandro Cao.

Com qualsevol reportatge, Corea del Nord: la gran il·lusió va començar sent una cosa i va acabant sent-ne una altra. Inicialment, jo volia parlar d'aspectes més concrets com la cooperació econòmica i donar per entesa la presentació del país, i fins i tot vaig dubtar en quin grau de protagonisme havien de tenir els refugiats. El mateix amb el Cao, que, com molts sabreu, canta cançons en coreà i desperta entre la gent del carrer un sentiment d'entre admiració i curiositat molt televisiu. El cas és que podíem arribar a dispersar-nos molt, i va ser difícil escollir què entrava i què no. La seqüència d'ell cantant la vem treure per falta de temps, i perquè pensàvem que potser era excessiu donar-li massa protagonisme.

El "feedback" dels dies posteriors a l'emissió demostra que no, que probablement hagués estat un ganxo. Potser, com diu el Monegal, per a un reportatge futur.

Corea del Nord, la gran il·lusió

Algunes consideracions sobre Corea del Nord: la gran il·lusió (video), emès ahir a 30 Minuts...

L'octubre del 2005 vaig visitar per primer cop Corea del Nord, i vaig fer una ruta no gaire diferent a la que surt al reportatge d'ahir. Una primera visita que es va convertir en cinc cròniques pel TN que van despertar expectació, ja que era el primer reporter (televisió) d'una televisió de l'estat que hi anava i grabava amb certa "llibertat de moviments" (Rosa Maria Calaf va anar-hi amb l'ambaixador Eugeni Bregolat força anys enrera quan aquest va anar a presentar cartes credencials a Pyongyang, i després de mi i abans d'aquest 30 Minuts, també hi va anar el Jon Sistiaga, de Cuatro).

A diferència d'altres ocasions, aquest era un viatge "a mida", és a dir, que els de TV3 no formàvem part de cap delegació ni compartíem agenda amb cap altre mitjà de comunicació. Això també vol dir que els dos representants del govern que ens acompanyaven estaven tot el temps amb nosaltres, i fins i tot dormien al mateix hotel. 

D'aquesta i de l'anterior ocasió, mantinc una relació de respecte i cordialitat amb Alejandro Cao, un personatge que òbviament no desperta indiferència i del qual s'han dit moltes coses. Opinions personals a part, hi ha un fet que és objectivable: sense ell ni aquesta ni l'anterior visita no haguessin estat possibles, i sense ell la comunicació amb els nordcoreans hagués tingut entrebancs probablement insalvables. Em refereixo a la possibilitat de grabar en algun moment determinat, d'aconseguir alguna entrevista en concret o tenir accés a recintes com el Polígon Industrial de Gaesong. 

Sobre el to del reportatge, crec que veient-lo cadascú pot treue les seves opinions. Altres haurien escollit un vocabulari més crític o adoptat una fórmula d'interrogar més agressiva. Podríem també haver-nos quedat en el tòpic de mostrar un país d'autòmates i colorit propagandístic socialista, i insistir en la cançoneta de "pobrets,...". 

A vegades, quan expliquem l'actualitat, hem de conduir la informació amb comentaris que ajudin a comprendre la realitat tal com la veiem. Subjectivisme. Però hi ha vegades que, si pots evitar-ho, és millor que la història parli per sí mateixa. Si puc evitar jutjar, ho prefereixo. I per això també era important baixar a Corea del Sud, per aportar matisos que permetessin parlar de canvis socials i econòmics i veure els nordcoreans com alguna cosa més que un gran regiment o, en definitiva, per aportar alguna cosa més a tot allò que altres ja han fet abans i que l'espectador no es quedés amb la sensació que ha vist un altre reportatge de Corea del Nord.

Hu Jia, pres polític

Ahir vaig entrevistar un dels advocats de Hu Jia, per allò de si li donaven el Nobel de la Pau. Una d'aqueste snetrevistes que després guardes a un calaix i no utilitzes, perquè ja sabeu que li van donar a l'ex-president finlandès. 

Abans que es fallés el premi, l'advocat va dir "Hu Jia es mereix el premi, com qualsevol altre dels candidats, però especialment perquè fins i tot a la presó estimia els seus enemics. Recordo que abans de ser detingut, quan els policies de paisà el seguien, un dia vem anar a dinar amb ell i la seva mare. Els secretes es van asseure en una taula propera. Érem a punt d'acabar, però en Hu Jia va dir mengem més a poc a poc, que ells tot just acaben de començar, deixem-los una mica de temps". També em va comentar que un Nobel potser endarreriria el seu alliberament (hi ha rumors que podria guanyar l'apel·lació, pel seu delicat estat de salut), i que tot i que a la presó sabia que fins i tot els carcellers el respecten i no el tracten malament, uns mesos més allà dins serien un gran contratemps. Per la seva malaltia, necessita estar amb els seus, a casa, descansant per rebre el tractament (cirrosi).

Tot aquest temps des que el van empresonar (si no recordo malament, des del desembre del 2007 i té condemna de 3 anys i mig), he volgut anar a casa seva, i provar de visitar Zeng Jinyan (la seva dona) i la seva filla nascuda aquest any, però és inútil, segueix sense poder rebre periodistes. Ahir li vaig dir a l'advocat que li donés records, però em va dir que possiblement el proper cop que el vegi serà quan el deixin lliure. Mantinc l'esperança que la Justicia xinesa corregeixi el seu error i alliberi algú que està entre reixes per les seves idees, i que, com diu el mateix Hu Jia, el seu sigui l'últim cas d'aquest concepte tan pervers: les penes de presó per "subversió o posar en perill la seguretat nacional".

A l'espera del Nobel, tot recordant Gao Zhisheng

Aquesta tarda (hora de Pequín) es fallarà el Nobel de la Pau. Dos nominats xinesos, l'advocat Gao Zhisheng i l'activista Hu Jia, als quals vaig entrevistar abans que fossin detinguts. Les últimes notícies sobre Gao no eren gaire esperançadores (una peticionària em va dir que l'havien torturat mentre era a presó fa unes mesos), ni tampoc les referents a Hu, a qui el metge fa dos anys que va donar cinc o sis anys de vida (té cirrosi). 

Entre la resta de nominats, sona el nom d'Ingrid Betancourt. I mentrestant Pequín ja ha advertit que no estarà content amb una decisió que li faci perdre cara.

He volgut recuperar el relat que vaig fer després d'aquella entrevista a Gao en un missatge col.lectiu per amics i coneguts (maig del 2006).

Amb la bòfia als talons

 

Sé que molts de vosaltres aprecieu històries com aquesta. Per això i perquè, de nou, tinc una imperiosa necessitat d'explicar el que m'ha passat, ara que tinc vives les sensacions de l'experiència, us envio aquest missatge col.lectiu.

 

Avui he entrevistat l'advocat Gao Zhisheng, defensor de casos de drets humans, fraus electorals i fins i tot dels represaliats de la secta Falung Gong, motiu de la carta que va enviar el primer ministre Wen i que va motivar que li tanquessin el bufet. Gao té vigilància permanent, ha estat amenaçat diverses vegades, i vagi on vagi sempre té bòfies trepitjant-li els talons. No pot reunir-se amb xinesos perquè els exposa a detencions, té el telèfon, el mòbil, la connexió d'internet, el fax, tot punxat o inutilitzat. No pot explicar-li a la seva filla de 12 anys, a qui algun personatge s'hi ha dirigit a la porta de l'escola en alguna ocasió, que és un "fora de la llei" quan teòricament el que més desitja és aplicar-la amb justícia. Cada matí fa exercici en un parc aprop de casa seva, i cada matí els té allà, fent-li companyia, trepitjant-li literalment els talons i donant-li trompades amb aparença d'involuntàries.

 

Ens hem trobat a l'Estadi dels Treballadors, porta nord. Ell al seu cotxe. Jo arribava caminant. En entrar al seu cotxe em diu: "has vist els meus "clients"?". Tenia vuit cotxes al seu darrera, negres, el típic model de funcionaris o policies, algun sense matrícula. Hem donat vàries voltes fins a trobar un cafè que tingués sales privades, sempre seguits d'aprop, i allà hem fet l'entrevista. Un lloc fosc, però almenys a soles. M'ha dit que ja era molt que no ens emprenyessin, que em tenien consideració. En acabar, m'ha dit que probablement algun dels cotxes em seguiria.

 

Ell ha sortit primer i jo al cap d'una estona. Un cop a fora, res d'estrany, però he intentat fer un retrat mental de cares i plaques de cotxe així que sortia per la porta. He seguit per entre els edificis, per allà on no hi havia sortida pels cotxes, i només he vist un noi amb una bossa i una mare empenyent un cotxet amb un nen. He agafat un taxi, ningú em seguia. He tombat un carrer i he vist que darrera només hi tenia un taxi. A dins, la cara semblava la del noi de la bossa. Coincidència? Per comprobar-ho, he baixat molt aprop, enmig d'un embús, aprop del metro. Però del taxi del darrera no hi ha sortit ningú. He alleugerit el pas amb els diners del bitllet de metro a la mà. He mirat de reüll i allà hi era, el "noi". A l'andana, un tren obria portes. He esperat fins la senyal acústica tot afanyant-me vagons enllà. Apurant, he pujat a un vagó. Ell també. Mirava cap a un altre costat. He baixat a l'Estació Central, i d'allà he fet ruta fins a un centre comercial, on he provat sort amb l'ascensor. He premut tants botons com he pogut  i he baixat al primer dels pisos, d'allà he agafat les escales d'emergència i he sortit per una porta del darrera. Un cop a fora, he caminat per un jardí i he saltat una petita tanca sempre intentant no girar el cap (al capdavall no m'havia de comportar com un fugitiu, si no havia fet res de dolent), des d'on he agafat un nou taxi. I d'allà cap a casa, donant tantes voltes com he pogut. Mitja hora, tres quarts, per fer un trajecte que dura deu minuts.

 

En tot aquest trajecte, totes les cares semblaven sospitoses. Tenia el mòbil apagat. Tenia aquella sensació barreja d'adrenalina de qualsevol aventura i d'estar fent alguna cosa il.legal. Patètic pensar així. No puc dir que la meva feina aquí suposi un risc, ja que almenys és molt menys arriscat que treballar a segons quins països (en una manifestació a París t´hi jugues molta més integritat física), però he de reconèixer que amb això d'avui la perspectiva canvia una mica, perquè comproves on són, els veus, mentre que fins ara només els havies intuït, només havies gosat pensar que potser, que segurament...

 

'30 Minuts' sobre Corea del Nord

Corea del Nord: la gran il·lusió s'emetrà el proper diumenge 12 d'Octubre. El vem rodar a Corea del Nord i Corea del Sud durant el mes de maig (just abans del terratrèmol) i muntar el mes de juny a Barcelona, amb la Mireia Pigrau (realitzadora), el Ferran Prat (càmera), i a Barcelona la Cristina Rivas (producció) i la Maria Josep Tubella (muntatge).