Després d'haver explicat en aquest blog que volava cap al Japó, tinc el deure moral de compartir amb els lectors el que m'ha passat.
Dissabte al matí jo també vaig viure el meu particular terratrèmol. Era a l'aeroport de Seül, sis del matí. Acabava de donar a l'hostessa el meu passaport després d'una llarga llista d'espera per poder volar a Tòquio amb un dels primers vols, un cop reoberts els aeroports de la capital nipona, la nit abans inoperatius a causa del terratrèmol.
Quan l'hostessa em somreia per dir-me que tenia seient, vaig sentir aquell dolor tan intens. Era una pedra al ronyó. Li vaig demanar que me'l tornés de seguida i vaig anar directament a la clínica de l'aeroport. Va començar aleshores un calvari per centres mèdics coreans i japonesos. A Corea em van aplicar el làser per trencar la pedra i, encara adolorit, vaig decidir continuar cap a Tòquio pensant que acabaria orinant la pedra. Però el dolor va continuar en ple viatge i, en arribar a l'aeroport de Narita, vaig acabar atès per un equip mèdic d'una ambulància que em va conduir a l'hospital més proper, on vaig passar la nit.
El matí següent, amb Narita saturada de passatgers que buscaven bitllet per abandonar el país i gent dormint amb sacs al terra de la sala d'espera, vaig tenir la sort de trobar vol de tornada a Seül, des d'on vaig retornar a Pequín, on he seguit un tractament.
Van ser més de 30 hores de dolor intens que només els calmants van aconseguir enganyar, sense menjar i sense poder orinar, i amb la sensació que faltava al meu deure professional i que perdia l'oportunitat d'explicar el terratrèmol més intens dels últims segles, el 'gran terratrèmol'.
Sortosament, TV3 ha pogut enviar al Japó un altre equip: en Lluís Caelles (periodista), l'Albert Arean (càmera) i l'Àngel Ferrer (productor). No he pogut veure encara cap crònica o connexió, però segur que hauran compensat sobradament el buit del meu accident amb professionalitat, tot i les òbvies dificultats del triple desastre (terratrèmol, tsunami i accident nuclear).
Avui, per fi, he pixat la maleïda pedra! I amb ella el dolor i les frustracions acumulades aquests cinc dies. Torno a estar sencer.
11 comentaris:
Ànims, entenc el teu doble dolor, físic i professional, però a cops hem de saber que la salut és el primer! Ànims i segueix fent bona feina que aquí a Catalunya hi tens un petit club de fans!
doncs me n´alegro que estiguis millor, la veritat que el meu marit i jo vam pensar en tu quan lo del terretremol i al no veure´t per tv3 ens vam espantar.... ara veiem que estas be!
sort i salud!
laura.
t'hem trobat a faltar Sergi!
ànims i torna aviat.
(m'afegeixo al petit club de fans d'en Yuri). Em solidaritzo, amb "petit terratrèmol" igual però des del divendres, amb laser pendent però d'aquí a 2 setmanes - els peròs de la ns. estimada S.Social - i trobant a faltar ls cròniques vicentianes des del Japó, però la salut és el 1er, ben cert, enhorabona ds d Barcelona!
Moltes gràcies a tots, de tot cor.
Hola Sergi, m'alegro que ja estiguis millor, em va extranyar que no fessis les cróniques i vaig pensar que hi hauria d'haver una bona raó, i vés per on, una dolorosa raó!!
Cuida't i fins aviat.
Yol.
M'estranyava no veure't a TV3, ara ho entenc. Espero que estiguis bé i tornis aviat. La meva filla va anar a Beijing l'any passat i quan la veia pel skype, semblava que la tenia al costat. M'agraden molt les cròniques des de la Xina i fins i tot vaig penjar un vídeo teu al meu blog, que parlaves dels castellers. I per si no t'ho ha dit ningú, el home que pateix una pedra al ronyo, es com si paris. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Curat aviat!
Avui t'he vist a tv3 des de Tokio. Amb cara de fred, però be, suposo, dintre de lo que cap. Saps que tens un grup de fans a feisbuc?.
Et desitjo lo millor.
He descobert avui el teu blog, Sergi. La meva dona i jo sempre diem que les teves cròniques són les més interessants i que no et talles un pél. Sempre et surts del guió oficial i s'agraeix molt.
Molts ànims i gràcies per les teves cròniques!!
Dolor per partida doble. Felicitats, ja has parit (diuen que fa tant de mal com un part). No se si em fa gracia que per fi arribessis al Japo, la radiacio em te preocupada, Sergiet... Una forta abrassada des d'un ordinador a nova Zelanda sense accents ni res.
No sé quins salts he fet de blog en blog qu ehe anat a parar al teu i aquesta entrada m'ha colpit. Jo vaig patir un còlic igual (ara veig que uns dies després que tu) i sé de primera mà que és horroròs. Jo vaig estar els quatre primers dies al llit sense menjar, sense beure, sense res. No puc imaginar-me aixó mateix anant d'avió en avió.
M'alegro que poguessis posar-te en tractament pero la pròxima vegada, de veritat, fes per la teva salut abans que per la feina.
Publica un comentari a l'entrada