L'escola, en català

Imatge de la campanya promoguda pel Diari ARA. Per que la normalitat lingüística que tant ens ha costat no la desfacin amb trampes polítiques i legals.

Cadira buida

Sobre Twitter i periodisme

Teniu ara mateix més de 20 pestanyes obertes al Firefox? Se us bloqueja últimament el navegador per excés d'accions? Voleu retweetejar i us costa de trobar la font perquè mentre llegíeu aquell article interessant ha aparegut una pàgina sencera de noves piolades?

Si la resposta és sí, no teniu cap problema. No us amoïneu, és pura adaptació. Amb el temps sabrem destriar el gra de la palla.

I oi que és apassionant aquesta sensació de no donar a l'abast? Escoltant "El Món a Rac1" (amb Jordi Basté) el dia després de les eleccions debatien justament si hem entrat de ple en la campanya 2.0, a propòsit que l'enquesta de TV3 havia estat filtrada per Twitter abans que s'acabés l'hora de votar. Alguns tertulians proposaven fins i tot eliminar la jornada de reflexió per falta de sentit. Ahir llegia el blog del Joan Carles Peris parlant precisament de "l'ebullició del Twitter" en la campanya.

A tot arreu es multiplica el debat sobre com afecten les noves eines el rol del periodista o del periodisme en general. Un exemple al blog de Reg Chua, editor en cap del South China Morning Post, que fa un toc d'atenció molt útil: que la sobre-activitat que ens demanden les xarxes socials no ens ha de fer perdre el nostre principal valor, dedicar el temps a investigar, a fer periodisme.

Perquè, no ens enganyem, quants periodistes escriuen sobre temes dels quals no en tenen cap font directa (a partir només de la menció d'agències o de declaracions que han fet a tercers), o sobre conflictes que no han pogut conèixer de primera mà, sobre escenaris que -mentalment- construeixen amb pedaços d'allò que van trobant a internet. I no vol dir que ho hagin de fer necessàriament malament, però el risc d'error és més elevat. I val la pena recordar la figura del periodista ciutadà, perquè en alguns casos demostra saber-ne molt més que molts periodistes, i com que tots dos tenen avui les mateixes eines, és comprensible que molts lectors se'n vagin abans al blog d'aquest o aquest altre especialista que no al del teu "expert" d'una secció concreta. Penso que és una gran notícia pel periodisme, i enriu-te'n d'aquells que s'adormen, que d'això en fan victimisme, que posen en dubte la qualitat de cert periodisme ciutadà pel simple fet que no prové de l'escola convencional. I tot això recordant que un llicenciat en periodisme té una formació única, i que els periodistes veterans són un actiu per als seus mitjans que -incomprensiblement com en el cas de Rosa Maria Calaf- últimament se'ls treuen de sobre sense adonar-se'n que tot allò que pretesament s'estalvien en pressupostos és la pèrdua d'un actiu insubstituïble.

I tornant a això d'estar al lloc on passen les coses, no vull dir que no calgui llegir molt de fonts diverses (gràcies Twitter per posar-nos-ho tan fàcil), perquè, sense un mínim bagatge, no tens un bon mapa del terreny que estàs trepitjant, no saps què preguntar ni com interpretar, no tens perspectiva. L'ideal és un equilibri entre estar-hi i informar-se. Twitter és una eina més per informar-se.

Detecto que, a més de col.legues coneguts i companys d'empresa, molts dels meus seguidors al Twitter (les cròniques de Birmània i Corea n'han cridat desenes els últims dies) es declaren periodistes aficionats, estudiants de periodisme o fins i tot "projectes" de periodista. Si en tot cas us en sentiu de debò, el meu consell és que sortiu al carrer, que vegeu amb els vostres propis ulls, que pregunteu aquí i allà.

L'excés d'informació no hauria de ser dolent, sempre i quan aprenguem a fer servir les eines... Un exemple recent. He seguit amb excitació la campanya electoral, i aquest cop especialment al Twitter. Un dia vaig acabar clicant "unfollow" al logo d'un dels partits polítics que seguia. I en seguia uns quants, sense preferències clares. Vaig deixar de seguir-lo no perquè em decebés el seu programa o política, sinó perquè se'm feien pesats, em saturaven el Twitter. En llenguatge acadèmic, aquell excés de piolades feien "soroll" i entorpien la meva navegació. Per això vaig respondre al debat del Basté dient que creia que molts partits no han après encara com fer servir les noves eines.

He d'admetre també que, quan segueixo el Puyal a @LaTdP i bombardejo amb piolades emocionals (i en català), m'imagino alguns dels meus seguidors xinesos i occidentals clicant un bon "unfollow aquest pesat".

Tot és necessari si ens és útil. Què és per a vosaltres necessari ho haureu d'anar definint. Jo, per exemple, no tinc Facebook. Ho vaig provar fa uns mesos amb un nom fals, però al final me'n vaig desdir. Em viciava als jocs en línia en temps morts, saludava amb un fred missatge en una pantalla ex-companys de classe que es mereixen una abraçada de veritat quan sigui que ens tornem a trobar en persona, i em perdia enmig d'un munt d'informació personal per a mi intranscendent.