Sant Jordi a Barcelona, civisme enyorat

Deuria fer uns 10 Sant Jordis que no anava a la Rambla. Sant Jordi amb ma mare, la meva dona, i una amiga xinesa.

Passem per davant de l'stand socialistes.org, i veig una càmera de televisió i uns joves asseguts que protesten davant de la foto del president Montilla. Tradueixo per la dona i l'amiga:

-Els estudiants s'oposen a la política del govern, i protesten perquè fa uns dies es van manifestar i els van estomacar. Aquella càmera ho està grabant i potser surt després a televisió.

L'amiga, que viatja per primer cop a l'estranger, queda tot parada.

-Ehhh? Com pot ser? I no ve la policia?

Hmmm, enyorada Barcelona de la protesta cívica. Potser hauríem de portar turistes xinesos molt més sovint i que vegin que maniestar-se també pot ser un acte de normalitat.

En record de Feng Xiang

Feng Xiang, cap de propaganda de Beichuan (la ciutat més afectada pel terratrèmol de Sichuan), ens va acompanyar en una de les últimes visites a la zona. Amb ell vem seguir el rastre psicològic del desastre, mesos després, quan tothom intenta recuperar la normalitat i deixar els morts en un racó digne de la memòria, però mirant endavant.

A Feng li vaig preguntar com s'ho feien. Ell mateix hi va perdre el fill, aquell 12 de maig. Em deia que era dur, però que si no era així, tampoc els quedava més opció. Recordo la seva tarja personal, que, amb humor malgrat la desgràcia que l'acompanyava, tenia les dades personals inclinades, en diagonal, com si el terratrèmol també les hagués fet trontollar.

La nit passada Feng Xiang ha acabat amb la seva vida. No és el primer funcionari local que s'ha suïcidat els últims mesos. Per mi, ha estat com revirue els malsons de l'any passat, i més quan tansols falten unes setmanes pel primer aniversari del terratrèmol, i quan el propi Feng ens havia promès que ens ajudaria amb els permisos el proper cop que hi anéssim.

30 Minuts sobre la crisi a la Xina

Amb el Josep Maria Domènech i el Quico Concellón, dos companys del 30 minuts, estem preparant un reportatge sobre la crisi a la Xina (títol provisional: Esvair la crisi). Algunes fotos d'aquests dies a Shanghai, Zhejiang i Anhui.

Xofer somia en canviar de feina.

Josep Maria Domènech entre barracons.

Cara de gos després d'un dia llarg.

Placa d'un policia d'Anhui.

-Podria veure el seu carnet de premsa?

-Si em deixa veure la seva placa primer... 

El bòfia comença a fer fotos del carnet de premsa i jo li demano que me la torni a ensenyar per fer-ne una jo, de la seva placa. 

-Passaport?

Li dono el passaport. Ell i un altre amb cara de pocs amics se'l miren una estona, fan fotos de les pàgines dels visats, i busquen no sé ben bé què.

-Vinga, ja l'heu vist prou. Que vol, fer una foto del visat a Corea del Nord, també? Em miren sorpresos i s'afanyen com algú a qui se li acaba el temps i està impacient per trobar alguna cosa important, mentre els prenc el passaport de les mans. 

Al cap d'una estona, una empresària catalana que havíem entrevistat dies abans em truca.

-Què has fet? M'han trucat peguntant si eres un espia. 

Al·lucino?

-No, però si paguen bé...