28 de febrer 2010
Ballant amb tigres
Les hores per carreteres polsegoses solen tenir premi. I mes quan no tens pressa ni cap encarreg per completar. Aquests dies he ballat amb els tigres, o, mes concretament amb els seus descendents. Us deixo, per si no us ho creieu, aquest testimoni grafic, i tambe la foto amb un pimo (xaman) entranyable.
22 de febrer 2010
Escapada a Yunnan
M'he escapat uns dies a Yunnan. Necessitava fugir de Matrix, la capital, on semblem esclaus. I la falta de rutina em te una mica despistat. Es com si no estigues acostumat a apagar aquella llumeta d'stand by, que sempre tens encesa encara que no acabis fent res. I sobretot, trobar un moment de pau personal que bona falta em fa.
He allargat la vista amb paisatges bonics. He premiat l'oida amb el cant dels galls matiners, o altres sons que em quedaven ja massa llunyans. He omplert els pulmons d'aire perfumat de pinassa. He agrait no poder-me connectar a internet. I he fet camins sense preocupar-me ni de l'hora ni del preu.
Us deixo una escena curiosa, que ja havia vist abans pero que mai no havia retratat. Es una estacio d'autobusos d'un poble de muntanya. Posters amb imatges de cotxes sinistrats (n'hi ha sovint) i tambe de cossos morts a la calcada, que en teoria han de conscienciar sobre seguretat viaria, pero que posen a les sales d'espera dels passatgers. Quines coses.
18 de febrer 2010
Sobre l'espinosa historia del trafic de nenes
Des de feia anys, volia trobar una historia com la de Hunan. M'estava fent un fart de parlar de families xineses a les quals els segrestaven els fills, de llegir casos d'abusos dels departaments locals de Planificacio Familiar (amb abduccio de nens quan no es pot pagar multa) i en definitiva de comprovar com aquest "mercat de criatures" creixia, i en canvi, era incapac de trobar algu que m'ho expliques des de dins i que sobretot pogues parlar-me del vincle entre el trafic de nens i les adopcions internacionals.
La historia de la famila que traficava amb nenes no es meva. No es cap exclusiva. Primer ho va treure la premsa americana i jo simplement vaig seguir aquell contacte. Pero si que tenia la possibilitat d'explicar-ho per primer cop a Catalunya, i francament, estava molt encuriosit per veure quines reaccions hi hauria.
Tenir a la familia Duan parlant a camera, quan encara tenen a cinc familiars a la preso, semblava dificil. Pero ho vem aconseguir i, despres de moltes revisions del text, vaig enviar dues versions de la historia, una pel TNM i una pel TNV, com solem fer amb temes importants.
El missatge era clar: aquesta familia havia traficat amb nenes (presumiblement abandonades) per encarreg d'alguns orfenats, que s'havien vist desbordats per la "demanda" de nenes per a adopcio, i que estaven disposats a pagar cada cop mes per cada nena. La policia va destapar-ho i als Duan i a d'altres els van condemnar. Ells se senten caps de turc i creuen que el negoci estava mes o menys institucionalitzat. Un cas que no aclareix d'on treien les nenes, pero que aclareix que s'havien creat mecanismes i intercanvis amb les nenes com a mercaderia, amb tot el perill que aixo comporta. O en altres paraules, no es el mateix que algu abandoni les nenes i aquestes acabin a l'orfenat, que l'orfenat vagi a buscar-les i els posi preu.
Entre l'enviament dels videos i la seva emissio, una setmana despres, he tingut un estira i afluixa amb Barcelona que prefereixo no detallar. Pero resumint, es tractava d'un tema calent, sensible, i va fer falta una setmana fins que s'haguessin esvait tots els dubtes, i fins que a Redaccio van trobar el to per no generar alarmisme entre els milers de families adoptants de nenes xineses que hi ha a Catalunya. Dubtes perque ningu no ens pogues dir res, que no hi haguessin caps sense lligar, tot i que, per mi, des del primer moment es tractava d'una historia forca clara i tancada. I fetes aquestes comprovacions, amb trucades aqui i alla, la informacio es va passar juntament amb un complement on s'entrevistava una familia adoptant que es mostrava confiada en la transparencia de les adopcions a la Xina, i una entrevista amb la consellera d'Accio Social, que recorda que la Xina ha signat el Conveni de L'Haia i els garanteix la transparencia del proces d'adopcio.
Quan, ja des d'una certa distancia, em miro el conjunt, com a espectador, la conclusio es que son versions contradictories. La cronica de Hunan ve a dir "no us en refieu del que diguin alguns orfenats", mentre que els pares i la Consellera venen a dir "podeu estar tranquils". I passar les dues coses conjuntament tenia precisament aquest objectiu. Rebaixar el to.
No us negare que en dues setmanes (des que vaig gravar el tema fins que es va emetre), he passat de l'excitacio de tenir una noticia 'dura', a la indiferencia del que va acabar sent una noticia 'tova', centrifugada. I no m'estic queixant, perque en cap moment m'he sentit maltractat. Al contrari, em van saber explicar amb arguments de pes per que esperaven a emetre-ho aixi, o sigui, per respectar la sensibilitat de les families adoptants. No em queixo pero -per aixo esta el blog- soc incapac d'amagar-vos que m'ha deixat una mica descol.locat no tenir aquella mena de resposta (comentaris al blog, per exemple) de quan saps que tens una noticia que pot sacsejar consciencies.
Em consta que hi ha divisio d'opinions, entre els pares adoptants. Alguns creuen que es perilos regirar aquest passat. D'altres creuen que es millor aclarir com mes detalls millor, perque tard o d'hora les seves filles els demanaran explicacions sobre els seus origens.
En el cas de l'orfenat de Qidong (el que surt a la noticia), l'argument que les fotos de les nens abandonades publicades fins a tres vegades als diaris locals potser els fara sentir una mica millor, pero es poc consistent i no resol el dubte. Les nenes les treien del sud de Guangdong i les portaven a Changning, que es com dir que les treien del sud de Franca per portar-les a Malaga. Volguessin o no, cap dels pares biologics tindria opcions reals de llegir aquests diaris. L'argument que "la Xina ens garanteix que el proces es legal perque ha signat el Conveni de L'Haia" es respectable, pero igualment discutible, perque equival a no haver entes que deia la noticia. I la noticia, senzillament, diu que, malgrat la legalitat del proces, no sabem res del que passa mes enlla dels orfenats, i per tant no podem saber amb total certesa d'on venien aquestes nenes. Es de sentit comu concloure que, algu que demanava nenes per encarreg per abastir a demanda, no tenia cap mena d'escrupuls a l'hora de forjar certificats d'abando, certificats medics i el que fes falta. llevat que ens posem a investigar cas per cas, no sabem d'on venien les nenes i probablement ni tansols ho sabien la gent dels orfenats, perque, tant per tant, tant se valia, mentre entressin diners a caixa. I no cal dir que tampoc ho saben a la capital, tot i que si ho sabessin, probablement tampoc ens ho dirien. El que si sabem, aixo si, es que aquest mateix govern va actuar en consequencia perque algu havia trencat la legalitat.
En qualsevol cas, fins i tot els Duan no creuen que estiguessin fent res de dolent, perque tractaven directament amb els orfenats, i aixo ens dona una idea de com funcionen les coses a la Xina rural. Per a ells, aquestes nenes han tingut sort d'haver estat adoptades a l'estranger. "Viuran millor", deien. Pero ni tansols ells son capacos de d'assegurar amb plena certesa que aquestes nenes havien estat abandonades.
I en conclusio, que el proces sigui legal no vol dir necessariament que sigui transparent, i des del moment en que hi ha espai per al dubte, hi ha espai per seguir buscant mes histories similars. I el cas de Qidong no vol dir que tots els orfenats hagin fet negoci. Simplement, dona detalls sobre la mena de coses que poden haver passat durant tots aquests anys de "China boom".
Vem arribar a la Xina com a solucio al problema dels abandonaments. Que de cop ens diguin que, malgrat la nostra bona fe i solidaritat, potser hem contribuit a crear-ne un de nou de forma involuntaria, es un cop dur. Pero un cop sabem d'almenys un cas en que aixo ha passat, crec que es necessari explicar-ho.
La historia de la famila que traficava amb nenes no es meva. No es cap exclusiva. Primer ho va treure la premsa americana i jo simplement vaig seguir aquell contacte. Pero si que tenia la possibilitat d'explicar-ho per primer cop a Catalunya, i francament, estava molt encuriosit per veure quines reaccions hi hauria.
Tenir a la familia Duan parlant a camera, quan encara tenen a cinc familiars a la preso, semblava dificil. Pero ho vem aconseguir i, despres de moltes revisions del text, vaig enviar dues versions de la historia, una pel TNM i una pel TNV, com solem fer amb temes importants.
El missatge era clar: aquesta familia havia traficat amb nenes (presumiblement abandonades) per encarreg d'alguns orfenats, que s'havien vist desbordats per la "demanda" de nenes per a adopcio, i que estaven disposats a pagar cada cop mes per cada nena. La policia va destapar-ho i als Duan i a d'altres els van condemnar. Ells se senten caps de turc i creuen que el negoci estava mes o menys institucionalitzat. Un cas que no aclareix d'on treien les nenes, pero que aclareix que s'havien creat mecanismes i intercanvis amb les nenes com a mercaderia, amb tot el perill que aixo comporta. O en altres paraules, no es el mateix que algu abandoni les nenes i aquestes acabin a l'orfenat, que l'orfenat vagi a buscar-les i els posi preu.
Entre l'enviament dels videos i la seva emissio, una setmana despres, he tingut un estira i afluixa amb Barcelona que prefereixo no detallar. Pero resumint, es tractava d'un tema calent, sensible, i va fer falta una setmana fins que s'haguessin esvait tots els dubtes, i fins que a Redaccio van trobar el to per no generar alarmisme entre els milers de families adoptants de nenes xineses que hi ha a Catalunya. Dubtes perque ningu no ens pogues dir res, que no hi haguessin caps sense lligar, tot i que, per mi, des del primer moment es tractava d'una historia forca clara i tancada. I fetes aquestes comprovacions, amb trucades aqui i alla, la informacio es va passar juntament amb un complement on s'entrevistava una familia adoptant que es mostrava confiada en la transparencia de les adopcions a la Xina, i una entrevista amb la consellera d'Accio Social, que recorda que la Xina ha signat el Conveni de L'Haia i els garanteix la transparencia del proces d'adopcio.
Quan, ja des d'una certa distancia, em miro el conjunt, com a espectador, la conclusio es que son versions contradictories. La cronica de Hunan ve a dir "no us en refieu del que diguin alguns orfenats", mentre que els pares i la Consellera venen a dir "podeu estar tranquils". I passar les dues coses conjuntament tenia precisament aquest objectiu. Rebaixar el to.
No us negare que en dues setmanes (des que vaig gravar el tema fins que es va emetre), he passat de l'excitacio de tenir una noticia 'dura', a la indiferencia del que va acabar sent una noticia 'tova', centrifugada. I no m'estic queixant, perque en cap moment m'he sentit maltractat. Al contrari, em van saber explicar amb arguments de pes per que esperaven a emetre-ho aixi, o sigui, per respectar la sensibilitat de les families adoptants. No em queixo pero -per aixo esta el blog- soc incapac d'amagar-vos que m'ha deixat una mica descol.locat no tenir aquella mena de resposta (comentaris al blog, per exemple) de quan saps que tens una noticia que pot sacsejar consciencies.
Em consta que hi ha divisio d'opinions, entre els pares adoptants. Alguns creuen que es perilos regirar aquest passat. D'altres creuen que es millor aclarir com mes detalls millor, perque tard o d'hora les seves filles els demanaran explicacions sobre els seus origens.
En el cas de l'orfenat de Qidong (el que surt a la noticia), l'argument que les fotos de les nens abandonades publicades fins a tres vegades als diaris locals potser els fara sentir una mica millor, pero es poc consistent i no resol el dubte. Les nenes les treien del sud de Guangdong i les portaven a Changning, que es com dir que les treien del sud de Franca per portar-les a Malaga. Volguessin o no, cap dels pares biologics tindria opcions reals de llegir aquests diaris. L'argument que "la Xina ens garanteix que el proces es legal perque ha signat el Conveni de L'Haia" es respectable, pero igualment discutible, perque equival a no haver entes que deia la noticia. I la noticia, senzillament, diu que, malgrat la legalitat del proces, no sabem res del que passa mes enlla dels orfenats, i per tant no podem saber amb total certesa d'on venien aquestes nenes. Es de sentit comu concloure que, algu que demanava nenes per encarreg per abastir a demanda, no tenia cap mena d'escrupuls a l'hora de forjar certificats d'abando, certificats medics i el que fes falta. llevat que ens posem a investigar cas per cas, no sabem d'on venien les nenes i probablement ni tansols ho sabien la gent dels orfenats, perque, tant per tant, tant se valia, mentre entressin diners a caixa. I no cal dir que tampoc ho saben a la capital, tot i que si ho sabessin, probablement tampoc ens ho dirien. El que si sabem, aixo si, es que aquest mateix govern va actuar en consequencia perque algu havia trencat la legalitat.
En qualsevol cas, fins i tot els Duan no creuen que estiguessin fent res de dolent, perque tractaven directament amb els orfenats, i aixo ens dona una idea de com funcionen les coses a la Xina rural. Per a ells, aquestes nenes han tingut sort d'haver estat adoptades a l'estranger. "Viuran millor", deien. Pero ni tansols ells son capacos de d'assegurar amb plena certesa que aquestes nenes havien estat abandonades.
I en conclusio, que el proces sigui legal no vol dir necessariament que sigui transparent, i des del moment en que hi ha espai per al dubte, hi ha espai per seguir buscant mes histories similars. I el cas de Qidong no vol dir que tots els orfenats hagin fet negoci. Simplement, dona detalls sobre la mena de coses que poden haver passat durant tots aquests anys de "China boom".
Vem arribar a la Xina com a solucio al problema dels abandonaments. Que de cop ens diguin que, malgrat la nostra bona fe i solidaritat, potser hem contribuit a crear-ne un de nou de forma involuntaria, es un cop dur. Pero un cop sabem d'almenys un cas en que aixo ha passat, crec que es necessari explicar-ho.
13 de febrer 2010
L'any del tigre
D'aqui a uns moments, cronica sobre el comerc il.legal de tigre al TNM. Aquesta nit celebrem l'any nou xines, i entrem tambe en l'any del tigre (dels dotze animals del zodiac xines), un animal pel qual sempre he sentit fascinacio.
Aprofito l'ocasio per recomanar-vos el nou llibre del meu amic Pedro Ceinos, titulat El tigre en China: imagen y simbolo, on recull les tradicions, creences i llegendes que expliquen per que es un dels animals mes importants arreu de la Xina.
Entreteniment o angoixa?
12 de febrer 2010
Amb el 3G des del tren
Llastima que em quedi poca bateria al portatil, sino podria escriure mes. Res, nomes compartir aquest moment de gloria tecnologica amb vosaltres. Des d'un tren ple (es any nou xines), de Xangai a Xuzhou, i escrivint gracies a la connexio 3G, assegut al terra del vago cafeteria, al costat de la barra.
A la foto, intentant dormir, fa uns minuts.
09 de febrer 2010
Trafic de nens
A punt dues croniques sobre el cas d'una famila condemnada per trafic d'infants. Durant uns anys, van proveir centenars de nenes a orfenats com el de Qidong (Hunan), on en ple auge de les adopcions a la Xina, van visitar desenes de families adoptants catalanes. Properament al TN.
08 de febrer 2010
07 de febrer 2010
'Desafio Total', versio Hengyang TV
Passo la nit en un hotel de Hengyang, a la provincia de Hunan, per fer una noticia sobre trafic d'infants. Abans de dormir, poso la tele i vaig canviant de canal per trobar un bon somnifer. Culebrots, xiangsheng i telemarketing agressiu clarament descartats. A Hengyang Televisio hi apareix un jove Schwarzenegger. Es Total Recall, que en castella es va traduir com a Desafio Total. La musica, de Jerry Goldsmith, la fan servir des d'aleshores pels partits de futbol de Canal+.
Es la peli ideal, perque encara que no ho entenguis tot en xines, recordes alguns dialegs i es entretinguda, i si t'entra la son, no cal que t'esperis al final. O aixo es el que penso d'entrada...
Al cap d'una estona, percebo alguna cosa estranya. Es la musica de fons. Es autenticament xinesa! Hi han posat una melodia melangiosa amb flauta de bambu de muntanya yunnanesa, en plena conversa Schwarzenegger-Sharon Stone abans de la baralla, que segueix sonant de fons entre patades i bofetades. Canvia l'escena i canvia la melodia. Es mes militar i menys xinesa, pero segueix sense tenir res a veure amb Goldsmith.
Intento concentrar-me en la peli. Per sort, em falla la memoria (es una de les coses bones de comprar tantes pel.licules com vulguis a 70 centims d'euro, que si les tornes a veure ja ni te'n recordes de que passava) i intento concentrar-me per seguir veient-la, pero de nou sona la melodia dels collons. Es repetitiva i et distreu, trenca el to, el tempo, i el sentit amb que es va composar.
Arriben els anuncis i tallen per on volen. Fastiguejat, canvio de canal pero l'oferta es encara pitjor. Arribo a pensar en agafar la camera i gravar-ho per posar-ho al blog (llastima que no ho fes), i intento trobar-li mes defectes, posats a fer l'exercici. Han respectat els insults originals d'alguns dialegs, encara gracies. Pero trobo a faltar algunes escenes. Desapareix la dona dels quatre pits i, en general, la visita a Mart es fa curtissima. Si no fos pels anuncis, crec que se la ventilarien en menys d'una hora.
Es curios. Que porta als programadors televisius a passar una pel.licula amb tantes mutilacions i modificacions? Pagaria per gravar la conversa al despatx o a la sala de muntatges on es decideix quina musica posar o com tallar les escenes que no toquen. I que me'n dieu de l'espectador? Tinc clarissim que un espectador de Hengyang no te ni idea que hi ha una versio original que no te res a veure amb allo. Pero, us preguntareu: per ell te sentit, la peli, sense tot allo? I diria que ni s'ho planteja, que no hi ha aquesta mena d'exigencies. Hi ha trets, explosions, rareses com l'aparicio marsupial del Kuato-Pujol, pero no importa el fons, i m'atreveixo a dir que ni percep el que per nosaltres es una musica hortera de fons. I al final, pocs conclouran que es tracta d'una historia de repressors i oprimits. Acaba sent una altra fabula futurista, amb un heroi catxes i una colla de freaks pel mig, i poca cosa mes. Espero ansios l'escensa de la dona grassa que es desencaixa en el control de l'aeroport, pero no apareix mai.
Crec que, tant els programadors com els telespectadors de Hengyang seguiran pesant que es una bona peli. La censura del missatge original es circumstancial. Aqui manen els criteris comercials o d'entreteniment, i si es fan canvis, es per conveniencia, inclos allo que ja saps que no agrada als teus caps perque ofenen les autoritats. Es pura rutina. Son les regles del joc. La (des)gracia es que a Hengyang es passen un collo. Ja no es que passin la tisora, es que diria fins i tot que estan convencuts que aporten certa creativitat artistica, perque ja no es que siguin barroers, es que han acabat fent una peli diferent. Hi ha hagut una intervencio conscient per quadrar aquella musica, per millorar el que consideraven que no estava prou musicat, potser perque la tisora feia els talls massa abruptes i evidents o potser perque simplement calia adaptar la cinta als gustos de l'audiencia local.
Intirgant es el missatge que apareix a la web de Hengyang Televisio quan cliques "pel.licules", on diu una cosa aixi com "estem preparant una seccio de pel.licules, on hi podreu veure directament online la nostra oferta". Valdra la pena fer una segona visita d'aqui un temps. Segur que n'hi ha per sucar-hi pa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)