-Text sense accents-
De nou a Guangdong. Aprofito l'unica nit que passo en un hotel car (em concedeixo el permis dels contribuents, despres de dies reutilitzant la mateixa roba, sense afaitar i traginant camera, portatil i motxil.la) per veure televisio de qualitat i entendre l'actualitat amb programes com Hard talk (BBC).Entrevisten John Francis, un activista mediambiental que va fer un vot de silenci per un dia i que va restar sense parlar 17 anys, mes 22 anys sense fer servir cap transport motoritzat. (Busqueu la seva historia a internet, val la pena.) Francis redueix tots els problemes del mon al respecte amb els demes, a una concepte tan senzill com la bondat. M'emociono i em prenc el meu moment de silenci. Breu, no sigui que es contagii i hagi de buscar una altra feina.
John Francis, l'inspirador.L'amabilitat del personal de l'hotel (i a tota la Xina, en general) em recorda que aquesta, malgrat que la majoria d'histories que us explico ofereixen un panorama forca pessimista, es una terra de bona gent, on fins i tot els del.linquents, els mafiosos, els politics corruptes, els dolents de la pel.licula, tenen un punt entranyable. Una ullada al China Digital Times tambe em recorda que hi ha excepcions memorables, com la del funcionari que li demana a una nena d'11 anys on es el lavabo i, un cop alla, l'assatja (la xarxa en va plena). Qui sap, potser tambe ell te un punt de bondat o, mes encar, potser posar-vos-el com a exemple, jutjar-lo sense mes, em converteix a mi en el dolent de la pel.licula.
A Guangdong hi soc per varis temes: des d'un generic sobre la industria de la ceramica, a la historia del Sr. Zhou, al qual el govern local li va prendre la segona filla (amb l'excusa de vulnerar la politica del fill unic) i, segons explica, va portar a un orfenat, on va acabar sent adoptada. Insisteixo un cop mes amb la falta de transparencia de les adopcions a la Xina, despres d'intents frustrats de sacsejar l'opinio publica a Catalunya, que recordem que es la zona numero 2 d'adopcions internacionals de nenes xineses. I dic frustrat perque no he rebut cap resposta, ni tansols cap critica de families ofeses, despres de l'emissio de la historia dels pares de nens segrestats, com si a Catalunya es preferis mirar mes aviat cap a una altra banda: "a la meva segur que la van abandonar", imagino. I no em malinterpreteu. L'important no es que la majoria de nenes adoptades siguin realment nenes en origen abandonades, sino que hi podria haver casos de nenes que van ser robades. I, davant d'aixo, no podem fer la vista grossa.
A la cafeteria de l'hotel, penso de nou en Francis i en tot plegat i m'adono de quant em falta, encara, per acostar-me al meu ideal de bondat, i em renyo perque en mi mateix veig alguns dels pitjors exemples d'allo que critico dels demes, vells vicis que m'allunyen o em distreuen d'aquesta i altres missions vitals. Cadascu te el seu cami, el meu es explicar, estar al servei de qui vulgui saber i donar-li claus per interpretar la realitat. Se que a vegades mes aviat la mastego, la interpreto jo mateix. Se que a vegades els vicis, la rutina, la necessitat de treballar en el sentit de portar un sou a casa, de "tirar endavant", em distreuen. No obstant, confio en trobar algun dia l'equilibri.
5 comentaris:
"L'ideal de bondat" és molt difícil d'assolir... però quin repte més interessant intentar-ho!
El que diferencia uns éssers dels altres és la capacitat d'adonar-se dels propis errors i la voluntat de voler-los corregir.
Interessant vida la de John Francis. Saber escoltar és un molt bon camí cap a l'"ideal de bondat" que comentes, tot i que a vegades costa. I el fet de que es comuniqués amb el banjo, genial.
I si que costa trobar aquest punt en que els teus ideals es contradiuen amb el teu fer de cada dia, però com tot és una balança, i saber veure què, a la llarga, pot ser més profitós per arribar al teu ideal.
Hola Sergi,
Després de llegir la vida de John Francis i les teves reflexions, el pensament que em ve al cap, és fer-te saber que gràcies a la teva manera de fer periodisme molts de nosaltres ens interessem per històries que; potser si un altre ens les expliqués ens deixarien indiferents...
Gràcies per fer-nos coneixer el que passa molt més enllà de la nostra vida quotidiana :-)
Hola Sergi,sóc una mare adoptiva de dues nenes (precioses) nascudes a la Xina. Vem sentir la notícia dels nens segrestats (la meva família i també uns amics). en vem parlar molt i finalment ens va semblar que potser només nosaltres ho haviem sentit). Després de pensar-hi molt vaig trucar a la Generalitat demanant que es pronunciéssisn sobre la notícia pero no hem rebut resposta. Li van treure importància però com que a nosaltres ens importa molt(sense sentir-me ofesa)he dicidit escriure't. Crec que la teva notícia ens ha obert una altra oportunitat per poder explicar a les nostres filles la seva possible història. Ahir la meva filla em va preguntar: MAre a mi em van deixar per que no em volien? . LA meva resposta va ser ferma: Els teus pares de la Xina t'estimaven tant que et van portar a l'orfenat per que allà sabien que et cuidarien. Per a una nena de 8 anys dir-li que ha estat abandonada és molt fort, potser més que dir-li que potser l'han segrestat (els pares de la Xina no serien els "dolents" de la pel.licula), però crec que encara no és el moment, ja arribarà i no dubtaré en explicar-li. Per a mi el més important és que elles puguin reconstruir la seva història, si volen fer-ho i nosaltres som aquí per ajudar-les.Gràcies Sergi.
gràcies sergi,,, endavant amb els teus objectius! moltes gràcies per la teua gran feina, gens fàcil.
un abraçada!
Publica un comentari a l'entrada