05 de novembre 2008

Missatge d'una mare adoptant

Hola Sergi,

Sóc una mare adoptiva de dues nenes (precioses) nascudes a la Xina. Vem sentir la notícia dels nens segrestats (la meva família i també uns amics). en vem parlar molt i finalment ens va semblar que potser només nosaltres ho havíem sentit).  Després de pensar-hi molt vaig trucar a la Generalitat demanant que es pronunciéssisn sobre la notícia pero no hem rebut resposta. Li van treure importància però com que a nosaltres ens importa molt (sense sentir-me ofesa) he dicidit escriure't. Crec que la teva notícia ens ha obert una altra oportunitat per poder explicar a les nostres filles la seva possible història.  Ahir la meva filla em va preguntar: Mare, a mi em van deixar perquè no em volien? La meva resposta va ser ferma: Els teus pares de la Xina t'estimaven tant que et van portar a l'orfenat perquè allà sabien que et cuidarien. Per a una nena de 8 anys dir-li que ha estat abandonada és molt fort, potser més que dir-li que potser l'han segrestat (els pares de la Xina no serien els "dolents" de la pel.licula),  però crec que encara no és el moment, ja arribarà i no dubtaré en explicar-li. Per a mi el més important és que elles puguin reconstruir la seva història, si volen fer-ho i nosaltres som aquí per ajudar-les. Gràcies Sergi.

He de reconèixer que, acabat d'aixecar el dia després de tornar de Guangdong i en plena eufòria obàmica, el missatge de la Teresa m'ha deixat una mica descol·locat. 

Reflexiono i m'adono que allò que inquieta a la Teresa no és res més que allò que inquieta els mateixos pares que no poden trobar els seus fills (tant nens com nenes). És la impossibilitat de saber on són, saber si tindran una bona vida o no, saber almenys si són vius o no. És no tenir -si es vol- accés a la veritat. I no parlo de saber-ho tot, perquè segurament aleshores seria impossible adoptar, però sí d'una veritat que ens deixi en pau. Saber, com a mínim, que la seva filla no va ser robada i venuda a un orfenat, o que el Mercedes que conduïa el director de l'orfenat era una casualitat. 

El pare Peng Gaofeng em deia: si el meu fill ens hagués deixat amb una situació com el terratrèmol de Wenchuan, segurament hagués plorat durant uns mesos o durant uns anys. Però ara no puc ni plorar, ja que ni tansols sé si l´he perdut per sempre, i no puc deixar de buscar-lo. Peng ja recorregut mig país i al dia següent marxava cap a Hangzhou per intervenir en un programa de la televisió de Zhejiang sobre el tema.

De tot allò que diu la Teresa, em neguiteja la indiferència de la persona que li va respondre al telèfon, que confio que no sigui una indiferència generalitzada al Departament de Benestar Social. 

Teresa, t'agraeixo la valentia d'explicar tot això amb sinceritat i per la responsabilitat amb què et prens aquesta qüestió, i t'admiro per l'estima i la dedicació que així li demostres a les teves filles. 

3 comentaris:

teresa ha dit...

Bon dia Sergi,
espero no descol•locar-te altre cop.
Em van quedar coses per dir, em costa expressar-me per escrit però intento fer-me entendre.
No hi ha comentaris però nosaltres en seguim parlant. No ens en cansem...
La inquietud del sr. Gaofeng ens uneix a ell molt més del que t'imagines. Les nostres filles ens demostren cada dia aquesta inquietud de saber més cada dia que passa.Som uns quants que no mirem cap a una altra banda. Mirem endavant i també enrera per buscar respostes i explicacions.
No sabem del cert si les nostres filles van ser abandonades, segrestades, entregades als braços d'algú... Haurem d'aprendre a viure amb aquest interrogant. El que si que et podem dir és que la nostra administració ens ha donat la possibilitat d'adoptar a nens i nenes orfes, abandonats i nosaltres així ho hem cregut i ho seguim creient. El que ens dol ara és que aquesta administració no es pronuncii sobre una notícia tant greu com la que tu vas donar.Finalment només dir-te que el meu camí, el que hem triat com a parella,ens porta a estar units per sempre més a les nostres filles i a la seva història, als seus pares també, que no les podran conéixer i a la pena que això em fa sentir, per que el que sé de debó és que conéixer a les meves filles és el millor que m'ha passat a la vida.
T'agraim que ens donis l'oportunitat de conéixer millor el país on van néixer les nostres filles i t'animem a seguir informant de tot allò que passa en aquest país tant immens.
Bona nit.

Sergi Vicente ha dit...

Teresa,
Gràcies, de nou, pels teus comentaris. kla veritat és que des de fa uns anys aquest és un tema que no em deixa tranquil. El difícil és establir vincles entre adopcions i segrestos. Jo no en tinc cap garantia, és només una intuïció, especialment des que, fent un rodatge sobre adopcions, una intermediària que va veure que parlava xinès, em va proposar que "entrés al negoci", que podia fer molts diners. Ella no sabia que sóc periodista, clar.
En fi, t'animo a seguir buscant la veritat, i també a mantenir el contacte. Estic a la vostra disposició, per tot allò que estigui a les meves mans.

Ferran ha dit...

És molt colpidor, i molt dur imaginant que uns pares, allà, puguin estar plorant la desaparició d'unes filles segrestades.

Però els pares adoptius, que han seguit fil per randa les indicacions de les administracions (catalana i xinesa) no poden en absolut sentir-se corresponsables d'un fet que, a més, no és segur que hagi passat (parlo, si més no, del cas de la Teresa).

El més emprenyador de tot plegat, perquè això sí és un fet constatable i 100% segur a tenor del que explica la Teresa, és el silenci de l'administració quan se l'ha interpel·lat. Això, sense dubte, sí és terrible.