23 de novembre 2008

Rafael Poch, la dona embarassada i l'orfe


Des que en Rafael Poch va marxar de Pequín farà uns dos mesos, no havia tingut ocasió de llegir amb calma el seu últim tresor periodístic al Diario de Pekín de La Vanguardia. La seva metàfora sobre la dona embarassada per resumir l'actualitat de la Xina s'hauria d'explicar a les universitats. 

Tots dos vem arribar l'estiu del 2002 a aquest país i, d'aquests sis anys llegint-lo, trobaré a faltar la seva extraordinària capacitat tant per retratar des d'anècdotes personals (recordo el dia que em va ensenyar la crònica antològica que anys enrera havia escrit sobre la recerca d'un líder afganès i com un Mig29 tenia en punt de mira l'helicòpter amb què anava) com de comprendre i teoritzar sobre processos tant complexes com el descrit en aquest últim article. 

Els orfes són tots els lectors que, agraïts, han dedicat sincers elogis en aquest últim Diario de Pekín, i que com a molt podran seguir els seus relats des de Berlín, però que s'han quedat sense la principal referència per entendre aquest país de forma privilegiada, amb un model de periodisme independent, sense filtres ni prejudicis. Entre tots aquests orfes, jo ho estic per partida doble: han marxat tant el mestre com l'amic...


Un mestre que va convence'm amb una visió de la Xina diferent, una agradable sorpresa per algú com jo que la primavera del 2003 es convertia en "l'home de TV3 a Pequín" i s'esforçava en explicar-la després d'un any de mestre d'anglès a Taiyuan i acabat d'arribar a la capital sense gaire més bagatge que la incomprensió i els tòpics acumulats en aquell primer any-aterratge a la Xina profunda. Un amic que, pel seu respecte i mirada imparcial cap a aquesta societat, segueix sent el model ideal d'estranger simpàtic en contraposició a l'estranger arrogant que no comprèn ni vol comprendre què diantre passa en aquest país, segurament el mateix estranger que sovint em comenta "però els seus articles són una mica especials", "massa generós amb els xinesos" o ximpleries vàries. 


A Kashgar, el juliol de 2007.

I només així vem formar una curiosa societat, incomptables viatges arreu del país i també a països veïns. A la Xina, jo era el traductor i ell la inspiració per donar-li la volta a històries que les agències hegemòniques, les que escriuen la Història, havien explicat en un sentit molt diferent. A fora de la Xina, ell era les dues coses, ja que el seu domini del rus va convertir en experiències irrepetibles els viatges a Mongòlia i Kirguistan (a la Rússia oriental hi va anar sol després de la meva hemorràgia ocular fa dos anys). Viatges que només em venia de gust fer amb ell i que, si ell tenia altres plans, encarava en solitari. 

I és aquesta la sensació després de dos mesos de la seva marxa, una estranya barreja de soledat professional i de resistir-me a dependre de ningú, a escriure-li de tant en tant algun email per preguntar-li això o allò. Al capdavall, les claus me les ha deixades totes, en aquests sis anys. I la feina continua.
_________________________________________
Traducció-resum en un blog xinès: 



4 comentaris:

Teresa ha dit...

Hola Sergi,
M'imagino que quan estàs tant lluny del teu país necessites construir amistats fortes que t'ajudin a tirar endavant i comprendre tot el què està passant al teu voltant. És normal que et sentis així però estic segura que en l'actualitat ja no depenies d'ell i que continuaràs fent la teva feina igual de bé.

roger llonch ha dit...

Hola Sergi,
A arrel del 30 minuts sobre Korea del Nord he trobat el teu bloc.
Permetem que et posi als meus preferits per anar-te visitant de tant en tant i m'ensenyis la Xina des d'un altre punt de vista.
També m'apunto altres blocs que recomanes dels teus companys

Felicitats per la feina

Sergi Vicente ha dit...

Gràcies, Roger. Això dels blogs ho tinc una mica desordenat, només és amb ànim de facilitar enllaços de contingut similar, però falta treballar-ho.

Krls ha dit...

Hola Sergi, et segueixo amb admiració. De ben segur que el buit que deixen els companys que marxen no es pot omplir. Però sense uns que se'n van, no en podrien venir de nous... Aquí on sóc jo també hi ha molts dies que tinc la mateixa sensació de pèrdua, d'enyorança... Ja saps per de qui parlo. Però també és veritat que sense que uns marxin no en poden venir de nous. Nova gent, noves experiències, noves vivències, noves amistats... Un petó molt fort a tots i felicitats pel blog i per la feina.