Jakarta, Singapur, Chengdu, Urumqi

Aquestes ciutats son la ruta que en aquests moments estic fent. Ara mateix a Singapur, en un dels millors aeroports del mon (internet gratis i ultra-rapid). Deixo Indonesia de pet cap on es la noticia. Be, la noticia era en principi les presidencials indonesies, pero l'esclat al Xinjiang, una zona que coneixo prou, i la intensitat i la direccio del que esta passant, feia inevitable anar-hi quan abans millor.

Aquesta era la millor combinacio possible despres d'intentar diferents rutes i salvar la presencia a Jakarta, on marxo amb tres croniques d'eleccions i una que deixo pel calaix. I marxo amb una estranya sensacio, d'haver fet la feina a mitges, de deixar els plans de vacances, i sobretot d'arribar tard a la noticia dels disturbis. Noi, no tinc gaire punteria, que diguem...

Espero arribar dema al mati a Urumqi, on segueixen havent-hi enfrontaments, encara que de menys intensitat.

En qualsevol cas, volia deixar-vos algunes consideracions...

El conflicte comenca amb uns rumors (desmentits despres per les autoritats) que cinc uigurs havien violat dues noies han a una zona industrial de Shaoguan (Guangdong). L'enfadament s'estena Urumqi i la resta ja la sabeu.

De fet, tan se val el que va passar. Va ser un detonant, i el que cal explicar son les causes del descontentament, que son similars a les del Tibet, i que radiquen en dues percepcions identitaries i de territori gairebe irreconciliables: si jo soc catala i unicament catala, la meva aspiracio ultima sera la independencia. Per nosaltres, es facil entendre els conflictes identitaris. Pels nacionalismes absorbents, no tant. La resta es barreja amb prejudicis etnics (de tots dos grups) i un component de discriminacio important.

El Xinjiang, a diferencia del Tibet, ha tingut activitat terrorista recent. I aixo es el que vull destacar. Amb gent que se sent contra les cordes (recordem Palestina), el panorama no es gaire esperancador.

El component religios. No oblidem que la Xina comunista nomes tolera una "llibertat religiosa" de facana. I en grups etnics on la religio forma part de la seva identitat (uigurs, tibetans), la intromissio es per ells gairebe un atemptat.

Per ultim (podem parlar de mes coses en un futur), el fet que els xinesos han del carrer (les masses), hagin respost. Aixo tindra consequencies imprevisibles. Pot ser la llei del tal.lio.

I ara, els uigurs

Com sempre que en passa alguna de grossa, jo estic a milers de kilometres de distancia. I ahir van ser els uigurs.

El setembre passat, escrivia sobre els uigurs. Vaig passar les croniques pero no vaig comentar gran cosa aqui al blog.

Deixo aqui el que hi ha disponible a la nostra web:

http://www.tv3.cat/videos/240136256

http://www.tv3.cat/videos/240018825

El pais del "hey, Mister!"

Jakarta.

Quan preparava el viatge a Indonesia, vaig arribar a pensar: "espero que no em segrestin en un carrero i uns sonats m'acabin decapitant en nom d'Alah". Bromes i exageracions a part, els atemptats de Bali i Jakarta de fa uns anys, l'etiqueta de pais musulma mes poblat del mon, la llegenda d'Aceh (on tenen la sharia, poca broma) i la lleugeresa intencionada de la premsa occidental, havien construit en la meva ment una imatge forca distorsionada d'aquest pais. Probablement a molts us passara el mateix. El meu precedent a Bali (cimera del canvi climatic, 2007), tampoc em servia, ja que van ser uns dies d'aeroport, hotel i centre de convencions, i perque Bali no representa Indonesia.

Doncs no! Res de res! Ni rastre de musulmans que et miren malament pel simple fet que tu no ho ets, ni de normes socials constrenyidores. Aquest es un pais extraordinariament acollidor, amb una gent sorprenentment amable, i que en pocs dies m'ha enganxat. "Hey, Mister", et diuen pel carrer. Pensava que Tailandia era el pais del somriure, i ara crec que Indonesia la supera.

De tot, pero, la "gran mentida" es el prejudici religios. He dit religio? Deixem-ho en tradicio, perque ni aqui van tapats, ni son abstemis, ni entenen l'arab i, sobretot, no et voldran mai convertir a l'Islam i s'obliden dels sermons quan surten de la mesquita. Resumint, un model exemplar. "Es el sincretisme", em confessava Hamid Basyaib, de l'Islam Liberal Network, quan li vaig preguntar que feia que els indonesis fossin diferents. L'associacio la va crear amb altres intel.lectuals el 2001 i, nomes pel nom, ja va rebre amenaces de mort dels radicals. "Haviem de crear un grup aixi per evitar l'ascensio dels fonamentalistes que, despres de la caiguda de Suharto, volien aprofitar la seva oportunitat, i creiem que en certa manera ho hem aconseguit", diu Basyaib. La seva teoria resumeix que, ja que la societat evoluciona, la religio tambe ho ha de fer. "D'aqui cinc anys, quan el torni a veure, segurament em dira que ja no es musulma", li vaig deixar anar, abans d'anar-me'n.

Sigui com sigui, l'entrada als hotels cars i als llocs d'esbarjo frequentats per estrangers tenen tots un control policial, amb detectors de metalls i aquells pals amb miralls per veure els baixos dels cotxes. Revisen motor, porta-equipatges i interior del cotxe. I es que l'emprenta dels atemptats fonamentalistes va suposar una bona bufetada. Terrorisme alimentat pel sensacionalisme barat d'aquells a qui ja els anava be tenir enemics a mig mon que justifiquessin la "guerra contra el terror". Per la resta, es com si mai no hagues passat res.

Nomes en un pais com aquest s'enten que cap dels tres candidats presidencials (ni dels tres candidats a vice-president, que son d'altres partits) formi part de cap partit islamic. "El model indonesi", resumim els periodistes. El que ens agradaria enlloc de les demo(teo)cracies a la iraniana.

Última crònica del Tibet i preparo Indonèsia

Amb l'última crònica de la sèrie del Tibet ja emesa, preparo la setmana d'eleccions presidencials a Indonèsia, la tercera democràcia més gran del món i la primera del món musulmà. Amb els fets d'Iran recents, les presidencials d'Indonèsia són més oportunes que mai. Sobretot perquè Indonèsia ha aconseguit un model democràtic obert, sense que la religió interfereixi en la vida política com en altres llocs.

Us deixo dues de les cròniques del Tibet que ja han penjat al 3alacarta.

Entrevista a Woeser

Tercera entrega (i espero que no sigui l'última) del meu intercanvi amb l'escriptora Woeser. Avui l'he entrevistada i demà la treuré en l'última crònica de la sèrie del Tibet. Avui, de fet, ja he aprofitat un insert per completar la crònica referida a l'aspecte econòmic.

Woeser és encantadora i molt humil. Res a veure, vaja, amb aquella imatge que fa uns dies havia projectat en aquest bloc. A més de la carta que li vaig adreçar, un cop de mà des de Barcelona ha acabat d'aclarir els malentesos i realment ha valgut la pena. Sobretot perquè, com deia anteriorment, Woeser és l'única escriptora tibetana (dels que no estan a l'exili) que gosa escriure o parlar dels problemes del Tibet.

Filla d'un dels integrants de la primera divisió de tibetans de l'exèrcit roig, i educada en els valors del comunisme "salvador", Woeser és una pedra a la sabata del Partit. "Deuen estar molt decebuts amb tu", li he dit.

La van fer fora de la feina (era periodista) per publicar les seves idees. "S'ho van pensar molt", em confessava. I avui escriu un bloc que ja ha hagut de traslladar vàries vegades de servidor a causa de la censura i dels atacs dels pirates informàtics, que hi van penjar una gran bandera roja i proclames nacionalistes. La tarja que m'ha donat, per cert, guarda la foto d'aquella intrusió cibernètica. Quina millor senyal identitària!

Penjo algunes de les històries ja disponibles...

Quina mena de país empresona escriptors?

Després de sis mesos de detenció sense cap acusació formal, la policia ha "detingut oficialment" Liu Xiaobo, escriptor recordat pel seu activisme durant i després de Tiananmen. Ara l'acusació és "subversió al règim". I és que el desembre passat Liu va ser un dels redactors de la Carta '08, un manifest a favor de reformes polítiques.

Vaig entrevistar en dues ocasions Liu, sempre fidel el repte intel.lectual com a millor arma contra la repressió. Però avui, a la Xina, opinar és delicte. Opinar en contra del govern, està clar. Un descarat insult a la intel.ligència i un absurd pas enrere d'un règim que podria ser molt més imaginatiu que simplement escombrar les veus de la dissidència. Una decepció més i una altra porta tancada a l'esperança d'un país que no coneix els seus millors escriptors contemporanis.

Com en l'Espanya franquista, el delicte d'opinar ens endinsa en la obscuritat de la ignorància. Avui, més que obscuritat, potser un miratge, una hipnosi, un somni de felicitat dissimulat per la tonteria del consumisme. I com penso en moments com aquest en la meva àvia Carme Serra, que se n'enfumia dels anuncis de la tele, desesperava els venedors de telemàrketing i ampliava la seva grandesa moral amb el seu hàbit lector insaciable!

Tornada del Tibet i lectura atenta de Woeser

Acabo de tornar del Tibet, on els 3 dies i mig han passat volant i on l'agenda apretadíssima m'ha brindat un material interessant però que necessito processar per evitar partidismes.

I la primera feina, obligada, era acabar el llibre de Tsering Woeser El Tibet trenca el seu silenci, que si bé no m'ha sorprès en quant a contingut, sí que m'ha retornat, per contrast amb la propaganda xinesa, a la independència necessària per afrontar feines periodístiques delicades. I el Tibet n'és una, perquè la falta d'informacions independents, la impossibilitat de parlar amb qui vulguis, quan i on vulguis, fa que hagis d'anar, més que mai, amb peus de plom amb el text d'una notícia.

I a l'avió, llegint (devorant) a Woeser, com molts dels seus personatges (reals) que apareixen al llibre, he abaixat el cap, i he sentit certa vergonya. Vergonya per haver estat injust amb ella, per haver-me desfogat en aquest bloc perquè no va acceptar la meva entrevista. Jo la tractava de nen emprenyat, amb la lògica a favor, però amb un to que em posava al mateix nivell.

Però aquest nen que aquell dia també es va emprenyar avui t'estén la seva mà conciliadora, perquè entre tu i jo hi ha una gran diferència. Jo tinc passaport i puc viatjar on vulgui, jo puc dir el que em plagui que no seré censurat, ni em sotmetran a arrest domiciliari, ni uns pirates informàtics atacaran el meu bloc i s'infiltraran al meu Skype i es faran passar per mi posant en perill els meus contactes. I si bé he sofert la vigilància policial d'aprop durant aquests sis anys com a periodista a la Xina, jo sóc com un d'aquells occidentals que passegen amb la confiança de la llibertat com aquells que passàven pel Saite. I tot això no ho vaig tenir en compte aquell dia de tossuderia i orgull.

El motiu de la meva decepció segueix intacte, això sí. No sóc culpable que altres manipulin les meves paraules i confio que, algú com tu, que sap ben bé de què parlo, pugui obrir-me la porta de casa per a una entrevista. Després de llegir el teu llibre amb atenció, em guardo per la conversa que estic segur que algun dia tindrem els comentaris sobre els teus testimonis tibetans. I ho faig per mantenir la independència que tu, en principi, desconfies que tingui. Perquè ningú pugui pensar, com tu amb la teva resposta, que sóc pro-xinès o pro-tibetà. Tinc la consciència tranquil·la, però em molesta i m'ho prenc com un insult a la meva feina. Malgrat tot, no puc amagar la meva comprensió i simpatia cap a tu, per un valor que compartim, la llibertat d'expressió.