Segrestos de nens

Fa dos anys vaig fer una crònica sobre el segrest de nens a Dongguan, el Dodge City de la provincia de Guangdong. Aleshores parlava amb famílies de treballadors immigrats d'altres provincies, als quals havien robat els fills i als quals la policia ignorava. Després de passar el cas a un diputat de l'Assemblea Nacional, la pressió va funcionar i finalment es van rescatar alguns infants. Rebre aquella notícia em va demostrar que valia la pena seguir explicant aquesta mena d'històries, que els periodistes estrangers a vegades sí que podem servir d'alguna cosa.

Malauradament, l'activitat de les xarxes de tràfic de nens (tot i les operacions policials que de tant publica la premsa xinesa) continua sent intensa. 

Avui m'he trobat amb una quarantena de famílies de nens robats (crònica al TN Migdia). A la Xina dels barris de Dongguan, de les mines de Shanxi, dels barris d'immigrants de qualsevol capital provincial, de Shenzhen a Guiyang,  els nens s'han convertit en una mercaderia perillosa (pena de mort), però rendible. Per això la necessitat d'un debat en qüestions com l'adopció. Recordareu que Alemanya, per exemple, no adopta a la Xina perquè no pot monitoritzar el procés i, per tant, no té garanties que no hi hagi irregularitats com que una nena robada acabi en una familia adoptant.

I és que en el procés d'adopció hi ha molts diners que creen condicions perquè algú pensi en quants diners farà, i no en quants nens (realment orfes) ajudarà. Recordo encara una conversa amb una intermediària a Cantón, que sense saber que era periodista i després de veure que parlava el xinès i coneixia bé el país, em va insinuar que provés aquest "negoci", que podria treure bones comissions.

Sé que aquest és un tema delicat, pels milers de nenes xineses adoptades que han arribat els últims anys a Catalunya. Però sé també que aquesta és la nostra responsabilitat explicar que tot això és possible, intentar estirar el fil. Però com veieu, porto uns anys sense proves ni resultats gaire concrets.