Tornada a Sichuan 3

Arriba el conductor, el Sr. Peng, a recollir-me a l'hotel. Aquest cop amb la seva filla de 13 anys. Es dissabte i no hi ha classe, i li va prometre que la portaria de passeig. A la zona del terratremol, a veure refugiats, i a les ordres d'un laowai (estranger). Deu n'hi do.

Cami de Beichuan, la ciutat mes afectada (en numero de victimes) pel terraremol del 5.12, i d'on vaig sortir corrents per perill d'innundacions el dia 5.17, revisc aquella sensacio de destruccio progressiva del paisatge a mida que ens acostem a l'epicentre. Sembla com si tot hagues passat fa quatre dies. Per la carretera, cases derruides, muntanyes obertes, asfalt per reparar. La diferencia es que ara hi ha molta activitat dels veins que aleshores tenien la mirada perduda i no sabien ben be que fer i on anar. La gent esta reconstruint les seves cases a peu de carretera. Estan reconstruint les seves vides.

La carretera es un cul de sac. A Beichuan no s'hi pot entrar. Una gran tanca metal.lica custodiada per exercit i policia, amb diferents retols, un d'ells vermell amb una calavera, adverteix que es una zona restringida. Els soldats em diuen "no grabis!". No es poden grabar vehicles militars. Tot i aixo, estan molt mes relaxats que al maig, quan s'ofenien per qualsevol plano sospitos, tot i que tampoc donaven abast amb les hordes de periodistes que hi havia a la zona.

Reseguint l'alambrada de seguretat, arribo a un mirador. Des d'alla s'hi veu Beichuan, a baix, a la vall, tal com la vaig deixar, amb les tones de runa, els edificis inclinats, i milers de cadavers enterrats. El mirador es ara una atraccio turistica. Per grotesc que sembli, fins aqui hi arriben autocars amb turistes de Chengdu, Shanghai, Pequin. Els mou una barreja de patriotisme i curiositat. Comenten la jugada mentre enfoquen els seus prismatics o mentre decideixen quina foto comprar, de les paradetes que alguns beichuanesos han muntat alla dalt. Es veuen escenes de rescat, edificis caiguts, i cossos estesos. Pero una d'elles em crida l'atencio. Es espectacular. La van fer just al moment del terratremol, i es veuen les rajoles d'una avinguda volant, literalment, com si fossin efectes especials en una pel.licula.

En tornar a la porta prohibida, el pare d'una nena morta a l'escola secundaria que he entrevistat uns moments abans, em proposa portar-me per un cami de muntanya a la "zona zero". No estic segur que vulgui tornar a Beichuan. No tinc por, pero es tard i no se que hi he de fer alla baix. Tambe em fa enrere una mena de respecte pels morts que vaig grabar fa uns mesos, com aquella dona, encara a la seva cadira de la seva paradeta al mercat, com si continues venent. Tampoc vull repetir la mena d'imatges que ja vaig fer ahir a Hanwang. A mes, Beichuan ara esta buida, tret d'alguns veins autoritzats a recollir coses i d'uns lladres que la policia ha detingut avui per saquejar. Potser tot plegat si que son excuses i senzillament no toca endinsar-se de nou a l'infern.

Amb el pare visito l'escola secundaria, que queda fora de la zona de seguretat. Es una muntanya de runa. Haviem pactat una entrevista, pero allo s'acaba convertint en una mena de visita guiada pels turistes xinesos que escolten amb interes les seves queixes sobre defectes de construccio. Uns turistes guarden un moment de silenci mentre una altra mare es desfoga amb la seva historia inacabable. Alguns visitants claven cigarretes en un munt de cendres que fa d'altar, on entre d'altres ofrenes i incens hi ha un pastis d'aniversari mossegat segurament per un gos. Al costat, a la tapa del pastis, algu hi ha escrit "felic aniversari" i una data recent. Els turistes tornen a l'autocar sense esperar que la mare acabi el seu relat. La dona continua com si seguissin alla.

La resta del dia, la passo a les bangfag, les cases pre-fabricades. La de Beichuan es una d'aquestes ciutats noves, construides contra-rellotge el mes d'agost, que han millorat sensiblement la vida d'aquests refugiats, pero que no deixen d'impactar. Son totes iguals, amb carrers numerats, clavegueram, fanals, i amb cases-nau parcel.lades en espais d'uns 20-30 m2. Ja tothom ha acceptat que allo es ara el mes semblant a casa seva. Visito l'escola i l'ambulatori, on els medicaments son gratuits. A les bangfang, la gent s'espavila i treballa del que pot. Grabo dues dones i un nen que trenen fils metal.lics i botonets. Son components electronics per no se quina instal.lacio del poble. Els els paguen a uns 4 centims la peca. Uns fusters han tal.lat arbres (es il.legal) i em demanen que no els grabi. Altres assequen llibres de text, els mateixos que han recuperat d'entre la runa, per reciclar.

La conclusio es que la vida continua. Quan me'n vaig, a peu de carretera, al costat d'una fabrica cimentera forca malmesa pero en funcionament, i amb un rerafons del tot gris, una gran tanca propagandistica m'acomiada amb una broma final: Beichuan yiran meili, "Beichuan, malgrat tot, es bonica".

(Dema no se el que fare...
Opcio 1: tornar a Beichuan i infiltrar-me pel cami de muntanya.
Opcio 2: completar un stand up sobre defectes de construccio, fer quatre planos mes de bangfang inacabables i fotre el camp cap a Pequin.
Opcio 3: provar amb Dujiangyan o algun altre lloc afectat.
...TRIA LA TEVA AVENTURA).