05 de setembre 2008

Samaranch i la Xina


Llegeixo amb atenció l'article de Joan Antoni Samaranch a La Vanguardia (Por qué quiero y respeto a China) qui, per com entén la necessitat d'una "Xina amiga" i per l'amabilitat amb què m'ha tractat sempre que hem parlat, mereix el meu sincer respecte.

L'article és un resum molt concentrat d'anys d'esforços i d'incomprensió. Ho expliquen tres idees que considero molt importants:

China, en su primera participación, obtuvo un total de 32 medallas y con su presencia, desafiando el boicot comunista, se ganó el respeto y la admiración de Occidente. (sobre Los Angeles '84)

...el Movimiento Olímpico debía conseguir comprometer a la gran nación china, y a sus más de 1.300 millones de habitantes, en el proyecto olímpico del siglo XXI. Eso nos haría más fuertes."

... y pude proclamar la elección de Pekín para organizar los Juegos del 2008 al imponerse en la segunda ronda de votaciones a las otras tres ciudades candidatas (París, Osaka y Estambul) por una amplia mayoría.

Tot i el desacord manifest de molts lectors, l'aposta de Samaranch era la més difícil, la més incòmoda per molts, la més valenta, però la que més suport va tenir finalment i la que amb els anys estic convençut que sabrem valorar justament.

En la seva admiració cap a la Xina, comprensible ja que aquí és gairebé un heroi nacional i una figura molt respectada (corre el rumor que fins i tot li van regalar un guerrer de terracota autèntic), he de discrepar en alguns dels seus comentaris, especialment aquells referits als punts febles. Per citar alguns exemples: el dret a protestar no ha existit, i l'accés a internet no ha estat completament lliure, tot i la promesa inicial. Crec que la Xina s'ho podria haver estalviat, que no calia, però que, en qualsevol cas, no ha afectat el propòsit fonamental que transmet Samaranch: fer que la Xina se senti part de tot plegat i tractar-la com a tal.

7 comentaris:

Ferran ha dit...

No he estat en contra que la Xina organitzés els Jocs. Considero que és una bona ocasió per integrar en país i donar-li certa "carta de normalitat".

Tot i això, sorprèn que algú amb les fílies polítiques que ha tingut Samarach es declari tan obertament amic dels polítics xinesos. Sorprèn... o no, perquè a través de l'article queda clar que una cosa és "l'alta política" i una altra, de ben diferent, el dia a dia de la gent que viu en una dictadura.

Salut.

Sergi Vicente ha dit...

En Samaranch va ser falangista, és veritat, com molta altra gent que no s'oposava al règim i volia fer carrera política, igual que ara a la Xina, on he conegut molts membres del Partit Comunista que tenen el carnet per raons pràctiques. I justament és aquesta simpatia cap a la Xina (i recorda que també va fer equilibris diplomàtics amb Moscou en plena guerra freda), el que li dóna talla política. Perquè independentment de les seves idees (i que hi estiguem d'acord o no) és innegable la seva gran contribució. Pequín i Barcelona com a exemples concrets, però també en general, fent del COI un organisme independent i no una eina més de l'establishment polític internacional.

Oscar 7m76 ha dit...

Doncs per mi el COI és un organisme ple de personatges obscurs amb molt poder que només busquen els interessos personals.

I que no em vinguin amb històries que volien que la Xina organitzés uns Jocs per integrar-los al món perquè no m'ho empasso. Volien que la Xina organitzés els Jocs pels beneficis comercials que això ha suposat i suposarà per alguns.

micro1 ha dit...

Sergi, de veritat creus el que estàs dient? El COI un organisme independent i sense lligams polítics? Jo crec que el COI és l'entitat més complexa i més desconeguda en quant a les seves organitzacions internes, i que TOTS els jocs des que va començar Samaranch han estat atorgats a les corresponents ciutats per interessos econòmics o polítics, en definitiva, que han estat comprats.

A més, el motiu pel qual Samaranch era membre del govern de Franco no és l'important, el que és important és que hi va ser, sigui pel que sigui, i una persona tant lligada a un règim com aquell no pot estar decidint en un organisme olímpic, que se suposa que valora tant la pau. Clar que si després anem atorgant jocs olímpics al Berlín de Hitler o a la Xina d'ara...no sé on queda l'esperit olímpic de pau i democràcia que tant es predica.


Adrià

txell ha dit...

La veritat és que a mi tot aquest món del Jocs Olimpics i del COI sempre m'ha fet mala espina. NO sé no m'acaba de convèncer això de la seva independència política...mmm...

Sergi Vicente ha dit...

Adrià,
Crec que comparar Pequín 2008 amb el Berlín de l'Alemanya nazi és temerari i improcedent. Tampoc em consta que l'esperit olímpic hagi predicat mai la democràcia. El comentari no parla de política, sinó d'un personatge i el seu llegat. Samaranch va apostar per Pequín i l'aposta va funcionar gràcies al suport de molts països de l'Europa de l'Est, països africans i sudamericans, en contra de l'establishment al qual em refereixo, el lobby anglosaxó. I això és ser independent. Que els Jocs són un negoci? Sí, hi estem d'acord tots, però hi ha moltes maneres d'administrar-lo. Fixeu-vos que Samaranch insinua irregularitats en el sistema de votació de Sidney 2000, i que recorda que Pequín finalment va guanyar per una àmplia majoria en la votació del 2001 a Moscou.

micro1 ha dit...

Tu ho has dit, estic comparant, no equiparant. És evident que no es poden posar al matex nivell, i no ho he pretès en cap moment, però no deixen de ser dictadures totes dues, a això és al que em referia.

I l'esperit olímpic potser no predica la democràcia diectament, però predicar pau, llibertats i independència de l'esport respecte la política no s'hi apropa bastant?

De tota maner vull deixa clar, un altre cop, que no he volgut equiparar l'alemanya nazi amb la Xina actual, seria una demostració de profunda ignorància.

Adrià