D'aquí a una estona s'emetrà, coincidint amnb la cerimònia d'inauguració dels Paralímpics, una crònica sobre la cobertura per minusvàlids, on s'inclou la part oficial i la de collita pròpia. Aquesta tarda completava el rodatge amb una entrevista a una peticionària i la seva mare.
Bai Zhongmei (filla) i Jiang Shuqing (mare).
La seva història és extensa. Resumeixo. Els van expropiar el 2003 de la seva casa a Chongqing. No els van compensar mai. Els van fer dormir en uns lavabos públics durant una temporada. La mare va caure (accident) i s va quedar invàlida. El 2005 van marxar a Pequín per protestar davant la justícia (els peticionaris es refereix a això, a tots aquells que arriben de qualsevol lloc del país amb motius molt diversos, però que tenen en comú que no els fan cas a les seves províncies, i que "sobreviuen protestant" a Pequín).
Des que a altres peticionaris -explica la Sra. Bai- els van desallotjar de Pequín i els van tancar a manicomis, ella ha intentat ser el màxim discreta possible mentre cuida i lluita per la seva mare, prostrada en un llit d'una clínica mig clandestina (cristiana) de la rodalia de Pequín.
Bai em va contactar sempre des de telèfons públics. Avui les he visitades i el primer que he fet és treure la tarja SIM del mòbil, un consell après precisament d'altres peticionaris, que expliquen que la policia rastreja fins i tot quan el mòbil està apagat.
Un cop he baixat del taxi he esperat una estona i finalment ella m'ha cridat des de la distància, i m'ha fet passar per uns hutong amagat fins arribar a la "clínica", ella sempre a certa distància per no despertar sospites entre els veïns. Un cop a dins, una bíblia i un calendari cristià m'han cridat l'atenció. També el discurs mig fonamentalista d'una de les encarregades del lloc ("el budisme no és bo, el cristianisme et permet la salvació de l'ànima"), un tema que -per cert- tinc ganes de fer en profunditat properament.
Jiang i un paper amb firmes i empremtes de suport.
La seva història, i la cara de la mare de la Sra. Bai, d'aspecte moribund, m'han recordat els últims dies de la meva àvia. Aquest cop amb la impotència afegida d'això que ja els explico sense dissimular: "no vull donar-los falses expectatives, no estic segur que pel fet de publicar aquesta notícia la vostra situació millori, és més, al contrari, és possible que els perjudiqui".
El certificat de minusvalidesa no els garanteix cap subsidi.
Acabada l'entrevista (que a la crònica ha quedat reduïda a uns segons on s'explica que pel fet de protestar, les autoritats els neguen cap pensió d'invalidesa), s'ha acostat una de les propietaries del local i un nebot (?), estudiant de medicina a la Univ. de Pequín, que m'ha vingut a dir que la meva història podria ser malinterpretada. El típic nacionalista ingenu que es pensa que periodisme és el que fa la major part de periodistes xinesos, parar la mà o obeïr, o pitjor encara, que m'ha pres per un periodisa estranger manipulador, que també sovintegen. M'ha intentat convèncer de no treure res al·legant el ridícul argument que es veurien afectades les relacions entre Espanya i la Xina. Mare meva! El rerafons és que estaven acollonits que la policia, si descobria que jo havia estat allà grabant, els acabés demanant raons.
He intenat calmar a uns i a altres (Bai s'estava escalfant i s'ha arribat a agenollar davant del noi per demanar-li comprensió) i finalment he marxat sense rancúnia, confiant que el noi algun dia arribi a entendre què hi feia, jo, allà, i que no tinc cap altre motiu que donar veu a tothom.
Ella m'ha acompanyat a la parada d'autobús, fins on ens ha seguit (no és el primer cop), un policia de paisà, que s'ha adonat que l'havia reconegut i que finalment no ha pujat al mateix autobús que jo.
Bai m'ha trucat després per assegurar-se que havia arribat bé. A mi també m'ha calmat saber que no les havien fet fora de la clínica o, més encara, que no les havien portades a un manicomi.
9 comentaris:
Llegida, la història posa la pell de gallina. No sé com deu ser viure-la.
Acabo de veure el reportatge a TV3 ara fa un moment... m'he quedat sense paraules, gràcies Sergi per fer-nos arribar també aquesta part de la Xina. Cuida't.
Ostres tu, sembla mentida k ncara s'hagi d passar x situacions així. He vist l crònica al TN i ja m'ha impactat, pero ara, havent llegit com ha anat tot encara em sobta més.
Molt bona feina.
Per cert, MOLTES FELICITATS avui! casualment he trobat un comentari on parlaves del 7 de setembre...
Sí, gràcies! 33
Caram, quina il·lusió haver trobat el blog (em vaig posar en contacte amb tu a través de youtube i fins ara no t'havia trobat, fixe't...). M'agrada molt la teva forma d'explicar-nos la Xina. Segurament també ajuda que Àsia és una de les meves aficions.
No he tingut l'oportunitat de veure el reportatge que comentes, ara provaré de buscar-lo al web, però déu n'hi do... Si llegir-ho ja dona sensació d'incomoditat, ser-hi deu ser un mal tràngol impressionant.
El que no he acabat d'entendre és com un policia de paisà ha sospitat de vosaltres (¿i sospitat de què?). És que no s'hi accepten visites al hospital?
Per cert, moltes felicitats pel teu aniversari!
Moltes gràcies Sergi, m'encanta conèixer de prop com és la feina d'un corresponsal.
El que expliques és increïble. No només la història en sí, que és prou dura com per dedicar-hi no una sinó mil i una cròniques, sinó les experiències que pot arribar a viure un corresponsal. És això el que m'atrau d'aquesta feina, el fet de poder apropar-te a qualsevol tipus de persona perquè t'expliqui la seva situació i ser tu qui l'explica a tothom, qui la difon.
Crec que es poden fer grans coses a través d'una crònica, i que tu ets l'exemple que ho confirma.
Gràcies de nou,
Adrià
Ichitaka,
El policia ens seguia perquè o bé m'havien seguit fins allà (punxen la conversa i després et segueixen), o bé, perquè a aquesta dona la vigilen a certa distància. Mentre no sigui una gran amenaça, no li fan res, i si es passa de la ratlla, igual la tornen a Chongqing o vés a saber. La clínica està mig amagada. Heu de pensar que no normalment no són llocs registrats, és una vivenda amb quatre llits reconvertida en asil.
Adrià,
M'agrada aquesta feina pels mateixos motius que tu. Només dir-te que el més important no és el periodista sinó la realitat que aquest descriu, i per això hi ha anècdotes que només explico als videos si són importants de debò. El blog et permet explicar-les, i si us agrada saber-ne més, ja ho tindré en compte per endavant.
Publica un comentari a l'entrada