Tornada a Sichuan 4 (última)

Escric des de l’avio. Aixo ho passare quan arribi a Pequin. Si, hi ha vegades que l’instint et diu “prou”, que ja portes prou dies i tens suficient material per explicar el que volies. I avui “sabia” que seria l’ultim dia. El que no sabia es com acabaria la meva tornada a Sichuan.

Em resistia a la idea de tornar a Beichuan (part 3), pero sabia que havia d’intentar entrar a la “zona zero” (cal aclarir que no em refereixo a l’epicentre, sino a la zona mes devastada). M’he despertat tard, com si volgues donar-me excuses per no anar-hi, i fins i tot he fet una trucada al Diego Herrero, un amic camera que coneix be la zona. Suposo que necessitava algu que em digues “clar, intenta-ho” i que em tregues la son de les orelles. Ell m’ha dit que no ho va aconseguir, que tot estava ben tancat. D’aixo en fa uns quants dies.

Doncs si, he tornat a Beichuan. He quedat amb un cotacte que m’ha guiat a traves de camps de blat de panotlles, bosc i algun barranc fins a la tanca de filferro, la que l’exercit va  aixecar per aillar Beichuan, que diuen que es convertira en una ciutat-museu del terratremol. La tanca esta, pero, plena de forats per on infiltrar-se en zona de ningú. No es una tanca electrificada. Es una d'aquestes mesures disuassories xineses tan d'estar per casa. Per aixo els veins s’hi infiltren diariament, tot i que les autoritats han prohibit l’entrada amb algunes excepcions. 

Es dificil saber qui saqueja, qui recupera pertinences, qui fa trajectes per retrobar els veins de Dengjia, un poble que ha quedat mig aillat mes enlla de Beichuan. El cas es que hi ha un fluxe diari de gent amb cistelles amunt i avall, i mentrestant la policia va patrullant, fa mes aviat la vista grossa i de tant en tant fa algunes detencions. He trobat un home que havia salvat dues gallines que pel que es veu havien sobreviscut els ultims quatre mesos menjant gra que hi havia a la casa mig esfondrada. Les besties treien el cap per un forat al sac que l’home carregava. No li he preguntat que en faria. Potser, mes que salvades, havia arribat la seva hora i es convertirien en sopar de rics als banfang (part 3).

Com les gallines, desenes de gossos mai no van abandonar Beichuan. Com els dos que m’han fet enrera amb uns lladrucs de pocs amics. Un d’ells portava encara un troc de cadena penjant. Gossos que han menjat el que han pogut, inclosos cossos en descomposicio, i que tenen, com a minim, la rabia. Mai oblidare el tros de pantalo arrencat, a l’alcada dels genitals, de la dona del mercat morta que us describia ahir.  Probablement un gos.

Podria haver-me ficat ciutat endins, pero en arribar a la carretera principal, la presencia policial m’ha fet enrere. Aixi que s'acostaven vehicles, he fet allo de canviar la cinta per si de cas m'intercepten, per almenys no perdre el que has grabat fins aleshores. He esperat una estona per intentar mes tard arribar mes a l’interior, pero no valia la pena. La meva barba i el meu nas (els xinesos no en tenen) m’haguessin delatat.Sense oblidar la camera, que sempre canta.


No cal ser tan ambicios. Tenia les imatges que volia. Aixi que he fet un stand up enmig de la runa, amb el gos bordant de fons, i he enfilat de nou muntanya amunt, que m'ha recordat un cop mes aquella primera fugida de Beichuan.

Arribat el dia de marxar, els quatre dies a la zona del terratremol em semblen una eternitat. Potser hi torni a l’hivern. Sera interessant veure com passen el fred tots aquells que dormen en tendes. Ara m’espera una bona dutxa i roba neta.